XORRET DE CATÍ: LA CARA DESCONEGUDA

M'hi trobe a terra, amb les cames estirades sobre l'asfalt i els braços recolzats per darrere. Sent la frescor del capvespre, eixe moment del dia en què se'n va la calor i dóna pas als aromes reflectits per la terra de pinar. És un dimecres de principis de juny i la temperatura ambient ha estat perfecta per a la pràctica del ciclisme. Les cames noten la calentor del terra; escalfor que ha estat acumulant-se al llarg de la jornada. Ara, però, l'ombra dels pins es projecta sobre el cim i l'aire fesc m'ajuda a baixar la temperatura corporal. Acabe de coronar el Xorret de Catí i espere el meu company; abandone el pensaments esportius per deixar-me portar per la solitud i per uns moments de reflexió. No hi ha ningú, no se sent res, no passa cap vehicle ni camina ningú per ací. Em deixe portar pel pas del temps al seu ritme natural, sense avançar esdeveniments, sense visualitzar el que queda de ruta, sense comptar els minuts que tarda en arribar el meu col·lega. Escolte la brisa i els ocells; cap altre estímul entra per les meues oïdes. Em sent bé, m'he sentit bé mentre pujava, molt bé. Els darrers quilòmetres són durs. Tot ficat, 34:28, no se li pot posar més a la bici. Hem fet el port per la cara oest, des de Petrer. És la cara desconeguda, aquella vessant d'aquest Coll de la Serra del Maigmó que ningú no comenta ni assenyala com a gran port. "La Vuelta" ha fet alguna edició per ací, però sempre buscant la cara de llevant, ascendint des de Castalla, buscant les radicals rampes del 24% de desnivell. Nosaltres, emperò, busquem fer un port més llarg i de menor pendent. Estem parlant d'una ascenció que perdurarà durant 13'5 km amb pendents variables que oscil·laran radicalment fins al 15%, condicions que s'assemblen més al que haurem de fer als ports més durs de la marxa Irati Xtrem.

Pel que fa a l'anàlisi del recorregut, el disseny forma part de la intensa preparació per a marxa esmentada abans i que tindrà lloc en dues setmanes. El recorregut de hui acumula 100 km justos. Voreu al mapa que eixim des d'Alcoi, per travessar Ibi, rodona Onil-Castalla, d'ahí a Sax, Elda, Petrer, escalada al port de Xorret de Catí, trepidant i rapidíssim descens a Castalla i retorn a Alcoi, novament per Ibi.

En aquesta ocació teníem el temps just per realitzar el trajecte complet, així que vam eixir a les 4PM, per tal de retornar a Alcoi abans que es féra de nit, allà a les nou. No podia fallar res ni donar-se cap contratemps. Ruta encaixonada en horaris de treball i sense quasi temps per digerir el dinar, amb la filosofia que "es corre com s'entrena". Així doncs, conscients que anàvem a patir la duresa del desnivell i la fatiga de les hores acumulades a la marxa d'Irati, ara havíem d'emular les sensacions i cercar els límits, els extrems, el patiment, el "encara puc un poc més... i més".

El desnivell positiu acumulat és de 1677 metres, encara molt lluny dels 3600 que haurem de fer en dues setmanes, però ens vindran bé els continus munta i baixa de l'etapa i, sobretot, les rampes duradores d'entre el 10% i el 15%, que ens trobem al port reïna de hui. Era la primera vegada que el muntava i he de dir que m'ha sorprés positivament. Comença avisant: rampes fortes però curtes només abandonar Petrer. Les rampes i els falsos plans se succeeixen durant els primers 7 km. Després, com podeu vore al perfil (altimetrias.com), des del quilòmetre 7 i mig d'escalada la cosa es posa seriosa i cal concentrar-se. Seran quasi 6 quilòmetres ben durs, amb un descans entre mig, a l'alçada de l'Hotel de Catí i mirador, on la carretera esdevé quasi plana. Això dóna oportunitat per beure i recuperar-se abans d'encarar el tram més dur. Despés, els darrers dos quilòmetres i mig poden rebentar a qui no haja regulat bé l'esforç, i cal tornar a seure en posició d'atac per enfrontar-se als forts pendents, on la sorpresa final del 18% ens exigeix el millor to muscular i un sistema aeròbic preparat.

Quant a la tornada? Aconsellar-vos que sigueu prudents a la baixada cap a Castalla, que si no teniu bé els frens, podeu acabar malament. I després? Queda el típic tram on cal seguir motivat, ja que sembla que anteriorment ja ho hem fet tot, però queden més de trenta quilòmetres fins a Alcoi i no hi ha més remei que pedalejar si és que volem tornar a casa per sopar!

Abaix us deixe l'enllaç a l'anàlisi completa de la ruta. Us desitge, com sempre, salut, força i noblesa.

Anàlisi completa de la ruta ací

SETANTA MIL BATEGADES

Part I

La duresa i la bellesa van aparellades en moltes ocasions. Ocorre de forma especial en aquest esport, on l'esforç intens i el patiment físico-mental van agafats de la mà de l'esplendor dels indrets pels quals hi circula el ciclista. Endinsar-se en els Pirineus implica un compromís ferm amb la tenacitat i la fortalesa. La magificència dels paratges de muntanya d'aquesta cordillera, especialment aquests que envolten al Bosc d'Irati, no és un regal, no és debades; cal donar trenta-mil pedalades; cal exigir a la maquinària humana setanta mil bategades de cor, mentre ens aventurem per desnivells descomunals. Són les exigències a què condueix la pretenció de gaudir, de forma íntegra i completa, de les meravelles que ens ofereix una marxa al voltant del Bosc de Boscos.

Inscriure'm en aquesta marxa cicloturista féu que pensés, en el seu moment, que el projecte era massa ambiciós, quasibé un bojeria. Calia una primavera d'entrenament metòdic, intens, on la muntanya fos la protagonista i els desnivells m'acompanyaren repetidament. Era inel·ludible combinar entrenament en volum amb episodis d'intensitat. La presència d'un company de preparació motivat, com és en Bettini, em retroalimentava positivament, ja que quan un dels dos feia fallida en el període d'entrenament, l'altre el feia retornar a la marxa i al ritme; sempre esperant-nos, sempre comptant l'un en l'altre, reconfortant-nos i animant-nos.

IRATI XTREM és una marxa cicloturista no competitiva, organitzada per una empresa navarresa i amb la filosofia de la recreació, el plaer, el respecte a la natura i l'eslògan constant de no córrer contra els demés, sinó amb els demés, tots plegats de forma solidària i cooperativa. Recorre 128km i 8 ports de muntanya pels Pirineus de Navarra i França, tot circumvalant la Selva d'Irati. Aquells qui hem fet alguna vegada les sis etapes de la Pirenaica amb aquest equip humà, no dubtem de la serietat amb què el cap, Biktor Andueza, manprén el seu projecte empresarial. Des d'ací, una vegada més, felicitar l'organització i el poble navarrés per obrir les seues portes i el seu entorn als foranis que venim del sud i la Mediterrània.

Comence la crònica de la meua participació amb una petita referència als protocols i les manies dels ciclistes amateurs: alimentar-se bé, dormir, descansar, dieta específica, mentalització, matinada amb temps de sobra per si de cas, minuciosa preparació de l'equipació per a un dia tan especial, arreplegada de dorsals el dia anterior per tal d'evitar sorpreses, desdejuni potent, untada de crema protectora solar, neteja d'ulleres, ajust del casc, darreríssima repassadeta al quadre de la bici amb tovalleta humida, comprovació de bateria del GPS, dues barretes, un plàtan partit en dos a les butxaques posteriors i... andrenalina, que sempre s'incorpara als previs de la ruta sense ser convidada.

En arribar a Otsagabia, aparquem el cotxe a fora del poble. Ja no queda lloc als aparcaments disposats per a la cita, així que pacientment deixem el vehicle a la vora del riu amb la tranquil·litat que estarà vigil·lat. Ens posem el casc, les botes, les ulleres i fem el tram que queda fins al punt de partida en bicicleta. La temperatura és agradable, primaveral. Note humitat. Estic acostumat al clima sec d'Alcoi i se'm fa extrany. Óscar i jo esperem pacientment entre la massa de corredors, ens omplim de l'atmosfera ciclista, del multicolor que ofereixem maillots de multiplicitat de procedències. Observe que predominen els ciclistes navarresos, bascos i catalans. Valencians? Pocs, possiblement una dotzena entre els vora mil inscrits. És un ambient fantàstic i les sensacions són positives, tranquilitzadores; el temps ens respectarà, ja que estan previstes temperatures entre els 14 i 23 graus, a més d'absència de plutges. Em dic a mi mateix, mentre estic en silenci, mentre observe l'ambient, que he de disfrutar de cada segon, de cada instant, de cada pedalada; que aquest és un dia únic per alimentar la felicitat, que no és altra cosa que viure el present de manera plena i intensa.

Comença la marxa puntualment... Al capdavant, els Txikis, qui marcaran el ritme fins a la pròxima població, Ezcarotz. Passem un pont i els menuts s'aparten a les vores. Ens aplaudeixen amb admiració i simpatia. Estiren els braços per que els saludem amb un xoc de mà en marxa. Llavors, acaba el tram neutralitzat i comença la ruta a lliure velocitat. Nosaltres decidim anar tranquils, amb parsimònia, agrupats. Tot i això, si volguérem avançar posicions seria difícil, atés que el gran grup va cohesionat i ocupa l'ample de la carretera. Ens deixem portar per aquest dolç ritme com dos ocellets a dins d'una bandada...

  

Part II

...Pugem els primers tres ports, Jaurrieta, Erremendia i Abaurreagaina a ritme constant i suau, atrapats en la discreta zona intermitja del gran grup; compactats i agrupats. Observe el ritme cardiovascular a la pantalla del GPS i marca zones 3 i 4, ossiga, ballant entre el 70 i 85% de l'umbral aeròbic. Certament còmode i agradable. Són ports curts i de poc desnivell. Ens ho prenem con un escalfament que durarà fins al primer avituallament, al quilòmetre 36, la fàbrica d'armes d'Orbaitzeta. Emperò, tinc l'al·lerta encesa i recordant-me que abans haurem de superar El Muro, una rampa de formigó de 500 metres de llargària amb pendents que superen el 15% en el tram més dur. La visualitze en arribar a Orbaitzeta. Quan ens apropem a la seua base, em descorde l'armilla, m'abaixe els maniguets i faig un glop del bidó d'isotònica. Analitze la pendent amb la mirada i veig una filera de ciclistes que avancen tortuosament, amuntegats. És una bonica imatge. De fet, és el punt de tota la ruta on més acumulació de ciclistes veurem. Més endavant, en passar l'avituallament sòlid, començaran a formar-se les primeres grupetes. Els pros es llançaran endavant a ritme inabastible per defer-se'n dels cicloturistes i aquests últims seguirem l'excursió entre converses, rosegades a una barreta de cereals, bromes i, també, amb silencis quan el perfil ho determine o vulguem abstraure'ns amb el paisatge.

Comença El Muro! Per molta preparació mental i disposició prèvia que un porte, es fa sobtat aquest ascens i no hi ha més remei que alçar-se del seient. Em veig fent equilibri, perquè la grupeta va tan petada que m'he de coordinar amb el ritme de tots aquells que m'envolten. Difícil guardar distàncies tan justetes quan l'esforç és tan elevat. És la primera situació compromesa que ens trobem, ja que es fa tan perillós augmentar la velocitat com rebaixar-la, de manera que ens ho prenem amb calma i concentració, per tal d'arribar dalt sense accidents i, així, alliberar-se de la situació d'estrés.

La baixada és ja més relaxada i em reagrupe amb el meu col·lega. Ens aturem a les taules que han amanit els organitzadors al poble i fem el primer àpat. En la primera parada, m'agrada enfitar-me de fuita bàsicament, a més de reposar líquids i emplenar els dos bidons. Reserve l'atac als entrepans per a la pròxima, que tindré ocasió i més fam per empassar-me carbohidrats i proteïna. Em trobe casualment un conegut de la Pirenaica de 2012, qui m'explica com són els pròxims quilòmetres i la precaució que haurem de tenir en manprendre la base del port d'Errozate: cuidado, vais a girar 180º i tendréis que meter corona grande y plato pequeño; recuerda, mételo todo! M'ho grave a la memòria de curt termini i no tardem en continuar la marxa. Sóc partidari d'aprofitar tots els avituallaments, però no passar massa temps aturat, ossiga, mantenir un ritme el més constant possible i les pauses necessàries per recuperar i alimentar-se. Així doncs, la conversa es curta i ens acomiadem aviat de l'amíc biscaí. Entre mig tindrem un alt, el d'Azpegui. El salvem a un ritme que permet la xarrameca distesa. Fem, llavors, la baixada. És el primer descens radical. Ha canviat el ferm; ara està desgastat i la via s'ha estrenyit. La neu i el fred d'aquest hivern ha deteriorat l'asfalt, que en alguns moments esdevé graveta.

Tenia raó el meu amic! És bestial l'inici de port! Canvi radical de registre! Ens conscienciem, aleshores, que a partir d'aquest moment arriben les proves de foc. El llarg escalfament que hem fet als petits ports anteriors ens servirà per atacar aquesta elevació amb les cames amanides per a la prova. Després d'estudiar el perfil del port d'Errozate-Artaburu les setmanes anteriors a la cita, vaig acordar amb el Bettini que anara cadascú al seu ritme en els dos ports durs de l'etapa. Hem anat junts fins ara, però ja toca deixar-se'n de relax i contemplació i marcar-se el ritme habitual, la cadència pròpia, la respiració compassada de sempre; toca fer intimitat amb la carretera i la muntanya; a partir d'aquest precís moment no hi ha res més que això: jo tot sol amb la natura, a la conquesta d'Errozate.

Tinc bones sensacions mentre puje. Ja des de baix, malgrat la duresa de la pendent, note que ens ha vingut bé anar suau fins ací. Ara, amb la musculatura tonificada no se'm fa pesada l'escalada. A partir del km1 em trobe amb pendents constantment superiors al 10%. Això és poca cosa quan es tracta de curtes distàncies, però quan es prolonga durant 5 quilòmetres i amb pendents màximes del 17%, pot comportar que l'home del mall aparega de sobte per pegar-te una garrotada i haver d'abandonar sobtadament tota possibilitat de completar la ruta. Passe bastants ciclistes. M'adone que vaig bé, que puc fer la pujada a bon ritme. Tot i això, la prudència de més de vint anys practicant aquest esport em diu que és una imprudència continuar així. Queda molt, Pantera, no hi ha pressa; hem vingut a gaudir, abaixa un poc el ritme; vas en l'umbral, mira què diu la pantalleta? 185 batecs per minut; afluixa -em dic a mi mateix. Aquest treball d'autocontrol dóna fruit i deixe d'anar tan encés com abans. Ara sent els altaveus de la furgoneta de l'organització amb música a tope d'AC-DC i la cançó Highway to Hell. Esplendorós. No podien posar millor banda sonora. Ah, i ara diuen que ánimo, la peor rampa del dia, que sólo es un 22%!. Serà veritat? Hem passat una rampa del 22! Potser. Jo no ho he vist al GPS, però si era curta, no li haurà donat temps al catxarret a topografiar-la. Observe els desenrotllaments dels altres ciclistes i molts d'ells porten corones del 33. És comprensible que per fer rutes per ací, la gent tinga un segur de vida... o de supervivència.

Part III

Corone el port d'Errozate entre la boira i espere el meu col·lega. Cima, posa a un cartellet habilitat per l'organització de la prova. No hi ha res més. No hi ha cap rètol ni indicació d'on ens trobem. Només pura natura travessada per una carretera primària. I és que de vegades, la visió occidental de les coses fa que esperem que tot estiga ben indicat, que la informació aparega per tot arreu, que no hi haja possibilitat de pèrdua, que els serveis hi arriben a l'últim racó. No és el cas, i agraïsc, sincerament, que la foto no siga espectacular per la monumentalitat del lloc o pels grans indicadors del port que hem conquerit. Només hi ha això... el que veieu a la fotografia.

La baixada torna a ser radical. Es tracta de la típica situació en què no pots descansar la musculatura. Abaixe en tensió màxima. L'estat del ferm, la dificultat del traçat, les contínues revoltes i irregularitats, a més de la sensació de fred, em fan estar al màxim d'alerta. No és, ni de bon tros, la típica baixada oberta amb bona carretera, fina i ampla, que ajuda el ciclista a recuperar mentre gaudeix del descens i la velocitat. Per contra, la tensió muscular se'm fa una mica dolorosa i no hi ha cap relaxació. De fet, suponsant prèviament que açò ocorreria, a falta de dues setmanes per a la marxa, vaig canviar les cobertes de la bicicleta amb un model resistent i durador, per evitar sorpreses en moments com aquests.

En arribar a una vall ens trobem un altre avituallament. Ataque els entrepans de fiambre, els quals m'empasse amb gana. Quina fam! Es nota que estem consumint bona cosa d'energia hui. Veig que els corredors compleixen la norma de no tirar res a la carretera i aprofiten els contenidors habilitats per a la brossa. La veritat és que els professionals no dónen massa bon exemple amb això de tirar els bidons i els embolcalls, per molt que diguen que s'arreplega tot. És una qüestió de consciència i exemplaritat, a més de saber que els estan veient milions de persones a tot el món, especialment en la retransmissió de les grans voltes: Tour, Giro i Vuelta.

Fem una altre ascens i ja perd el compte de per on vaig. Han estat tantes les successions de muntades i baixades, que comença a ser secundari el fet de saber per quin punt hi anem. Entre a una fase d'esforç en què podria seguir ascendint i descendint contínuament, tot perdent la perspectiva de les distàncies i desnivells, fins a arribar a qui sap on. Ascendim suaument Surzai Lepoa, en territori franco-navarrés, i fem un descens de vistes precioses cap a una vall, on veiem cavalls pasturant apaciblement. Dóna molta pau aquesta visió, malgrat que un poltre se'm creua a la carretera i gairébé tenim un accident. No vull trencar l'harmonia de la fauna, de manera que frene i espere que el jove equí decidisca passar a l'altra banda per retrobar-se amb els seus progenitors.

Tan bon punt deixem la vall, comença la penúltima ascenció. És Col d'Irati. Apacible escalada, a dins d'un bosc atapeït, amb llacs d'aigua quieta que sembla un mirall. És el moment de la ruta on més ens endinsem al bosc de boscos i abaixe el ritme per tal de contemplar, mirar, escoltar, alenar, olorar; en definitiva, impregnar-me de l'essència d'aquesta selva tan particular i única. A dalt, el darrer avituallament. Tinc certa preocupació, perquè hem superat ja el 2700 metres de desnivell en ascens, en queden 900 més, aproximadament, i un port d'entitat, com és Larrau. El genoll esquerre em dóna un senyal, un petit dolor que em permetrà continuar, però que m'està dient que estic superant amb escreix el que faig habitualment al damunt de la bicicleta. M'ho prendré amb calma en començar la darrera escalada.

Abaixem  mentre digerim els aliments i en pocs minuts comencem a muntar, tres quilòmetres abans de Larrau poble. Ascendim fins a la localitat i ja entreveiem l'inici de port. És un moment especial. La furgoneta de l'organització presideix el començament de la cronoescalada. Hem arribat a temps per ser cronometrats. El control es tancarà en 40 minuts. Reconec estar nerviós. No sé com respondrà el cos durant la pujada, ja que arribarem fins a 3600 metres de desnivell positiu i les pendents que ens esperen són fortes en la major part del traçat.
Podem triar no fer la crono i anar per lliure, però tinc un pica pica que em diu que ja que estic ací, ho he de fer, que he de posar-me a prova, encara que no tinga massa forces en la reserva. Em serveix d'estímul, també. Em conec, i sé que si la faig, donaré més de sí. M'ature un minut, el temps just per treure'm les ulleres, guardar l'armilla i els maniguets a les butxaques i beure una mica. Després d'amanir-me amb cura i mentalitzar-me, comence a donar pedalades, passe per la catifa i pita el xip. El cronòmetre s'ha encetat i l'ascens no donarà treva fins a 12 quilòmetres més amunt. Em dic a mi mateix que aquesta és la mateixa distància que hi ha des del poble de Sella al port de Tudons, tot i que les pendens no tenen res a veure. Comence bé, em sent, novament, com si aquestes carreteres i aquests desnivells estigueren dissenyats per a mi. És com si el meu codi genètic em diguera que aquests són els meus espais i els meus esforços naturals. Francament, no ho sé. Només puc dir que m'hi trobe integrat, fusionat amb el perfil i l'espai natural que m'envolta. Bettini i jo mateix ens hem tornat a donar carta blanca. Les primeres revoltes són tancades i comence a perdre'l de vista. Cadascú va a la seua, ja que l'exigència del traçat ens obliga a cercar el ritme més adient per a cada fisonomia. No torne a mirar arrere. En escalades con aquesta no m'agrada. No vull estar pendent de res més que no siga la meua comunió amb el port. M'integre amb ell ràpidament i tire endavant. Sempre al mateix ritme, ni fort ni a poc a poc. Pose la corona gran des del primer moment i no pense abandonar-la mentre no hi haja un falç pla. Als primers dos quilòmetres n'hi ha de falços plans, de manera que canvie de desenrollament i m'alce de la bicicleta, per tal de canviar la postura i guanyar inèrcia. Prompte desapareixen els descansos i l'ecalada es converteix en un continu de pendents que ronden i superen el 10%. Note, si m'alce, que el tríceps, a la part posterior del braç, està fatigat. Tinc por de soltar accidentalment el manillar i caure a terra. A més, el genoll esquerre continua recordant-me que estic fent un sobreesfoç. No es tracta d'un dolor intens, però sí que em serveix per saber que sóc humà, que tinc limitacions, que no hauria de confiar-me. Constància, tenacitat, resistència, no pas velocitat -em dic a mi mateix. Avance alguns ciclistes que pugen a peu. S'ho prenen a filosofia. L'esforç els ha passat factura i han arribat al límit. Em produeix incertesa aquesta situació, ja que en són bastants i això torna a recordar-me que aquesta marxa està catalogada com a duríssima. Tracte de continuar imperpetu, constant, sense perdre l'equilibri en els moment més durs. Hi ha instants que caic en la debilitat i abaixe la cadència, però m'adone de seguida que si ho faig puc perdre la concentració i posaré peu a terra. Tracte, obstinadament, de mantenir la cadència, els renyons treballen més que mai, comence a sentir dolor a l'esquena, als braços sencers i a les cames. Aquest és l'esport més dur que hi ha, segons diu un amic triatleta. Potser, no ho sé, però ara me'n recorde d'aquesta afirmació i la confirme.

Pel meu cap volten altres pensaments, com ara la meua filla i la meua muller. Em trobe en una mena de catarsi mental que m'abstrau de tot. És com passar a un altre nivell de meditació, on els aspectes físics es veuen vetllats per l'elevació mental. El dolor i la fatiga s'atenuen i continue cada vegada més segur de mi mateix. Després de Col d'Erroimendi, se suavitza la pendent i torne a beure, a més de canviar postura i ritme. Ja quasi ho tenim fet, queden escasament tres quilòmetres amb pendens molt apacibles i dos quilòmentres finals que tornen a ser durs. Els manprenc aviat i continue decidit. És l'últim esforç. Ara recorde allò que diu Chema Arguedas al llibre Ciclismo y rendimiento, que en acabar-se el glucògen muscular, queda només el greix i que el rendiment físic baixa ostensiblement, però que tenim reserves per fer 7 Quebrantahuesos!! Sé que el que queda ho faré al límit, però només vull gaudir del que queda, de l'ambient, de l'atmosfera d'aquesta experiència única. S'alça el vent del nord i m'endinse en un núvol condensat per l'altitud. La brisa humida em mulla i sue a base de bé. En passar una revolta a dreta i fer una rampa ben dura, veig aficionats que ens animen. Un d'ells, especialment, em segeueix una estona per donar-me ànims i dir-me que només queden 100 metres. Rebusque a dins i trac els darrers grams d'energia per fer un esprint. Sí, tinc forces, puc fer-ho i continue incrementant el rimte fins que creue meta. Torna a pitar el xip, ja s'ha acabat... 1h 15'.

Dir-vos, pacients lectors, que l'etapa acaba en una apacible i llarga baixada fins a Otsagabia, la qual aprofiràrem els dos expedicionaris per contrastar sensacions, contar-nos les emocions viscudes i acabar de pair allò que havíem guadit. Han estat 127km recorreguts, 3600m d'ascenció total, 8h 45' damunt de la bici, 1390 punts de coeficient de duresa... I setanta mil bategades de cor. Una experiència extrema, en tots els sentits.

Coll de Rates: paradís inel·ludible

Arribe al portal de ma casa i el GPS em dóna un avís: "Nuevo registro personal: altura ganada 2379m". Això em fa pensar que sí, que aquesta ha estat una etapa dura, no tant per la distància, sinó pel desnivell en ascens, que en aquesta ocasió ha fregat els 2400 metres.

Malgrat l'esforç, no em trobe cansat. Em sent cada setmana millor, més aprop de la condició física òptima, més proper a les sensacions de fortalesa a què et porten tants i tants quilómetres de dolor, patiment i dificultats de principi de temporada. Torne a notar com ja no em pesen els quilòmetres acumulats, ni els desnivells, ni els tirons de la grupeta cada vegada que arriba un petita pujada. La tanca psicològica dels cent quilòmetres ja no és una obsesió, ni un parapeu. Hui, acompanyat de 31 ciclistes més, he compartit el gaudi de recòrrer un espai natural esplendorós; he superat un trajecte inel·ludible: Coll de Rates.

La ruta marcada per Pedro, el cap de files, forma dos llaços si ho mirem a vista d'ocell. Des d'Alcoi, abaixem a la Vila Comtal i des d'ahí pedalegem fins a Gorga, on enllacem amb el primer nuc de llaç. Després seguim per la irregular i "trencacames" carretera que porta fins a Castell de Castells. M'agrada l'altet boscós que precedeix aquesta població, a la qual accedim fent un descens de bojos, ja que alguns dels ciclistes que marquen el ritme mostren una habilitat i potència de cames que m'exigeix tècnica i força a la vegada.

Ens reagrupem tots al poble, ja que l'altet esmentat a fet una escabetxada. De fet, els últims tarden minuts en arribar, maleïnt l'exigència dels qui van al capdavant. Seguim tots plegats en un descens molt ràpid en carretera ben oberta, la qual facilita que aquells qui no dominen el descens, puguen xuclar roda a gran velocitat. A mi em marca 66 km/h de màxima. Tot canvia, però, en arribar a Parcent, perquè només deixar-lo divisem el port, que ens espera apacible per ser atacat. És el Coll de Rates, que en un tres i no res em trobe escalant, quasi sense preparació mental per l'arrencada.

 

A l'inici del port, aguante bé el ritme dels galgos. Possiblement faig un quilòmetre amb ells; el més suau, la base del port. Emperò, l'escalada es posa dura, ja que les sensacions em diuen que no és aquest el meu ritme. No. Cal ser intel·ligent i saber regular. Així petaré -em dic a mi mateix. Llavors, abaixe el ritme. Només calia pujar una corona i seguir amb la meua cadència de sempre. Si al principi només veia rodes, pinyons i pedalades davant de mi, ara veia un paisatge meravellós. Escalava a gust, en un delicat equilibri entre el plaer contemplatiu i l'esforç físic. Apartat de qualsevol afany competitiu i acompanyat per alguns més que havien prés la mateixa decisió. Tardaríem dos minuts més que el grup de davant, però havent reservat forces per poder girar el cap i observar el bell paisatge que des d'aquella ascenció es pot divisar: el nostre mar mediterrani i la verdor primaveral de les muntanyes que abracen el litoral. Valia la pena mirar al voltant, perquè el dia era net, assolellat i temperat. La temperatura? Ideal per a l'esport a l'aire lliure.

Una vegada dalt, obligada foto de grup per recordar l'efemèrides. Ara un petit descens i novament a muntar per passar la localitat de Tàrbena, girar a dreta i accedir a Castell de Castells per segona volta, on ara, finalment, esmorzarem. Hem tancat el segon llaç del mapa d'ocell. De camí he de referir-me a les fortes pendents dels tobogans que enllacen amb el poble. M'arriba a marcar un 14% de màxima. Fet aquest esforç puntual, ens espera una bona taulada i fem un àpat ben complet, amb especant, truita de creïlla, embotit i xulles, tot regat amb cervesa, vi, coca-cola, llimonada i aigua. Ah, i per acabar, café o algun licor (hi ha qui gosa buere cassalla!). En fi, jo, fidel al meu metabolisme, menge moderadament i bec la cervesa amb llimonada, que l'alcohol és enemic de la recuperació muscular i ens queda un bon tros encara.

Si us sembla que la història acaba ací, d'això res. En acabar l'esmorzar i abandonada la vila de Castell de Castells, les primeres pedalades són cap amunt i les cames fan mal. Sempre dic el mateix amb eixa sensació quan comença un alt i tinc les cames fredes: "només fa mal el primer quilòmetre, després no hi ha dolor". Puge el portet amb alegria i convenciment. Em note extranyament bé i fins i tot em demanen els col·legues de la grupeta que afluixe. Modere l'esforç i en un tres i no res estem novament adalt i de camí de tornada per la comarcal 720 que uneix amb Gorga i passa pels pobles de Famorca, Fageca, Tollos i Balones. És inquietant rodar des de Fageca amb plat gran i amb bona velocitat, perquè sóc conscient del perill que té aquesta carretera, tan sinuosa i amb revoltes constants, però el grup exigeix i no em vull quedar enrere. Si observeu l'altimetria, tota l'etapa és irregular i demana saber regular l'esforç, reservar sempre una mica i aprofitar el benefici del grup, que també ajuda.

A Gorga, m'acomiade dels companys, que decideixen tornar per Cocentaina. Jo ho faré pel Rebolcat, per ascendir una mica més (ara en solitari) i preparar-me per als 3600m de desnivell positiu que m'esperen en dues setmanes. Ja ho tinc ahi... La marxa cicloturista IRATI XTREM, al Pirineu navarrés. Coll de Rates ha estat un aliat en l'entrenament, un repte més, una experiència vital que s'acumula a tantes altres que he fet, compartit i assimilat.

Salut, noblesa i força!

Anàlisi completa de la ruta ací

La Clàssica de Tàrbena

Parlar de Tàrbena és referir-nos a una particularitat molt especial del mapa valencià. Es tracta un poble situat a la muntanya, molt aprop de Coll de Rates, però a la vegada pròxim a la mar Mediterrània. Indret privilegiat per a les excursions i rutes de muntanya, així com per a la pràctica del ciclisme, ja que a banda del Coll de Rates, està a no res de Callosa d'En Sarrià, que serveix de camp base per escalar amb la bicicleta fins al port de Confrides, vint quilòmetres més enllà. Aquest poble ofereix una altra peculiaritat, en aquest cas de caire idiomàtic, atés que després de la reconquesta cristiana fou repoblat per habitants balears; sorprén, de fet, escoltar l'accent salat dels taverners que ens acompanyen mentre esmorzem (si és hivern) o sopem (si és estiu) al bar.

En aquesta ocasió, la ruta marcada correspon a l'eixida des de Penàguila, poble d'interior situat a quinze quilòmetres d'Alcoi, on estiuegem el meu company de fatigues Óscar i jo.Tenim batejat aquest recorregut com a "clàssica de Tàrbena", perquè és habitual que la realitzem sempre que ens trobem a Penàguila... no falla mai... és un clàssic. Habitualment la fem en sentit horari, de manera que accedim a Tàrbena des de Castell de Castells i tornem per Castell de Guadalest. La primera dificultat (ben exigent) és el tram que uneix el poble castellenc amb Tàrbena, ja que es tracta d'una elevació irregular, on es fa difícil mantenir una ritme constant. En deixar aquest poble, aviat ens trobem pendents que arriben al 15% i no parem de muntar fins a arribar a una zona de tobogans ben divertits que precedeixen l'arribada a Tàrbena. Per cert, per accedir a aquesta població i fer l'obligat descans, cal baixar abans uns quilòmetres i en el creuament prendre la carretera a dreta (a esquerra quedaria Coll de Rates). Aquesta fotografia il·lustra un moment d'esbarjo a la font del poble.

Des de Tàrbena, i amb la panxa plena, descendim fins a la cota més baixa, d'uns 200 metres d'alçària sobre el nivell de la mar. A la gràfica topogràfica es veu com, en passar aquesta cota, comença la nostra escalada, molt suau a l'inici, mentre travessem Callosa, fins a arribar al quilòmetre 60. A partir d'ahí tindrem 20 quilòmetres per gaudir d'una escalada dividida en dos trams, ja que a Castell de Guadalest ens trobem un fals pla que precedeix el tram final de la muntada. Arribats a eixe punt rRecuperem l'alé, ens alimentem amb alguna fruita o gel, bevem, oxigenem les cames, abaixem el ritme cardíac i manprenem els darrers huit quilòmetres que ens conduiran al Port de Confrides. Des d'ahí, tot baixada -de les que agraden als intrèpids sense por- fins al riu de Penàguila; i a rodar mentre reciclem l'àcid làctic de les cames i fem la darrera xarrada per acomiadar-nos.

En resum, una ruta exigent (com no!?) que acumula vora 1800 metres de desnivell positius en 88 quilòmetres de terreny irregular i paisatge imponent de muntanya. Pura muntanya alacantina!

 

Anàlisi completa de la ruta ací

La Vall de Gallinera

Val la pena començar aquest apunt al bloc amb una imatge de la Vall de Gallinera. Es tracta d'un indret fantàstic per a la pràctica del ciclisme. Aquells que vivim a les comarques meridionals del País Valencià i ens agrada la natura, inel·ludíblement l'hem de visitar per tal de sentir la nostra identitat al llarg del recorregut que s'alinea costera cap amunt des de Pego fins al port de Margarida, tot passant per petits pobles d'interior, quiets, tranquils i apacibles.

El mapa de baix i la gràfica de desnivell topogràfic són ben representatius de l'àrea circumdada i de l'exigent desnivell (1843 metres en positu) a que obliga el recorregut. Des d'Alcoi fins a Pego, podem parlar d'un tram irregular que obliga a treballar la potència a cada rampa i que no permet mantenir un esforç sostingut. En canvi, en deixar Pego i l'Adzúbia, el ciclista gaudeix d'una escalada sostinguda i llarga, constant, apacible com el Paisatge de la Vall de Gallinera. Un veritable plaer per a qui hem tingut la sort de nàixer i viure entre les muntanyes del nord d'Alacant.

En resum, una ruta llarga, farcida d'essència muntanyenca, entrebancada, dura, com la història viscuda pels nostres avantpassats, moros, cristians i sarracens.

 

 

L'anàlisi completa ací

La Meca del ciclisme: El Tourmalet

Comence hui amb un viatge llunyà, més enllà de les comarques meridionals, centrals i valencianes del sud, on practique el ciclisme habitualment. Me'n vaig als Pirineus i a una etapa que tinguí el plaer de compartir amb un grup de trenta ciclistes aficionats d'arreu d'Espanya.

Podria expressar aquella frase tan habitual que diu que escalar el Tourmalet és una "cita obligada per a qualsevol ciclista". En contraposició diré que el ciclista s'alimenta de cada pedalada a totes i cadascuna de les seues eixides, siga per on siga. De fet, quan em vaig inscriure a la Pirenaica 2012 no tenia com a objectiu aquest port, sinó la suma d'experiències que de segur viuria en aquesta consecució d'extraordinaris desnivells pirenaics i l'esforç compartit amb altres ciclistes enamorats de la muntanya. Si som objectius, Le Col du Tourmalet és un port més entre els vint-i-tants ports que vam tindre el plaer de gaudir durant les sis etapes consecutives viscudes en aquelles meravelloses ascencions i descensos. Tot i això, hi havia alguna cosa d'especial en aquella elevació de tanta fama, on s'han viscut mítiques i èpiques escalades al llarg de la història del Tour de França. De fet, recorde encara les emocions viscudes la nit anterior a aquella efemérides. Un pica pica no em deixava dormir tranquil al llit, com si el dia següent s'haguera de sentenciar la meua categoria com a ciclista. Tractava de tranquilitzar-me i descansar, però els somnis inquiets sobre una frustrada escalada i una consecució de desgràcies redundaven als meus pensaments inconsciens de la revetlla nocturna.

Res a vore amb el moment en que m'hagué d'alçar del llit. L'alarma del mòbil del meu company de cambra, l'Adrián, sonà puntual. Tot seguit, convençut que aquell seria un dia gran, em vestí ràpida i mecànicament, com si aquell fóra el ritus de cada dia. El desdejuni fou complet i jo tenia fam. Abans d'eixir de la població francesa de Luz St. Sauveur, uns estiraments, fins que Biktor ens donà l'eixida.

Rapidesa, bona cadència, adrenalina i pundonor incontrolable. Així foren els primers quilòmetres, conscient que eixe no era el meu ritme, que no era el meu nivell. Em resultava impossible controlar-me i abaixar l'ànim... com un xiquet. Després de passar a la meitat dels membres de la grupeta, sabia que hauria de reduir les ambicions, perquè al meu davant ja podia divisar les bèsties de l'expedició ciclista, aquells extraterrestres qui han participat en competicions anys enrere i que amb poques pedalades poden enfonsar en la misèria a qualsevol de nosaltres, ciclistes terrenals. No devia seguir endavant d'eixa manera, així que una vegada desviat a la variant Laurent Fignon, exclusiva per a ciclistes, comencí a sentir-me més tranquil, en harmonia amb l'entorn; finalment, posí pausa i gaudí de la meua ascenció. Podia vore perfectament el final de l'escalada, allà dalt, imponent, i estava lluny, ben lluny, així que tocava regular l'esforç i convertir allò en quelcom més que ciclisme: vida, renovació, mística, èpica, espiritualitat, equilibri interior.

La pendent d'aquesta ascenció és molt constant, insistentment elevada, sempre rondant el 7'5% des del quilòmetre 3 al 18. I l'últim quilòmetre? al 10%, com a rematada final. La foto de baix dóna una idea visual de com és l'escalada. Després de dues dures etapes els dies anteriors, de dos ports més eixa mateixa jornada i de tres etapes més els pròxims dies, calia contemporitzar i posar en pràctica l'autocontrol... per no petar. Així fou, vaig poder continuar amb el meu ritme habitual, una palanca equilibrada entre l'esforç i el plaer, la superació personal i la contemplació, la física i la mística. Certament inoblidable.

Per concloure, no puc dir altra cosa que animar a tots els aficionats al ciclisme a que no deuxeu passar l'oportunitat de visitar els Alts Pirineus i les seues incontables elevacions; que us apropeu a la meca del ciclisme, l'etapa reina per als enamorats de la bicicleta  i dels reptes. No us promet que serà fàcil, però allà, al Tourmalet, és probable que diviseu la tan desitjada i inassolible felicitat.

Heus ací la photo finish!

Salut, força i noblesa!

Al vent, la cara al vent.

Hui és un dia ventós. La pàgina oficial de l'Agència Espanyola de Meteorologia (AEMET) dóna avís de vent i no tinc ganes de pedalejar mentre em debat entre un bac i mantenir-me en equilibri. En dies així, si he tingut l'agoserat desig de fer ruta, tinc la sensació de viatjar com una fulla portada pels deitjos meteorològics.

Tot açò em recorda la ruta de dissabte passat, més apacible, amb un vent de moderat a fluix de llebeig i que només vaig percebre com a vector-força en contra a la tornada cap a casa des de Xàtiva.

Sortírem d'Alcoi i arreplegàrem els amics de Cocentaina, per travessar el Comtat i endinsar-nos en les comarques centrals valencianes de la Vall d'Albaida i la Costera. Em cridà l'atenció un tram de camí d'hortes esfaltat que enganxàrem a l'alçada d'Aielo i que ens portà fins al portet de l'Olleria, molt curtet per cert. La baixada d'aquesta elevació és ben interessant, d'una banda perquè està ben arborada en ombria i, d'altra banda, perquè és molt tècnica i reservada només a caminants i ciclistes. Una vegada abaix, només calia rodar suau per travessar Canals i aturar-nos a Novetlé, la llar dels jubilats del qual fou la seu del nostre acostumat esmorzar. Xarrades, acudits, bromes, consells nutricionals, intercanvi d'impressions sobre el dopatge... De tot es pot arribar a parlar mentre rosseguem els entrepans i punxem a les amanides.

La tornada fou accidentada: dues punxades d'un company de ruta, reparació del canvi d'un altre i un retard de 30' amb el grup del davant. Tocava remuntada per no fer esperar els de la primera grupeta i ho havíem de fer en plena assenció a la Serra Grossa de Xàtiva i després de bavejar veient bicicletes a la famosa botiga de Sanchis de la capital de la Costera. Tocava fer aquesta cacera al grup capdavanter suportant un vent de cara que, a mi especialment, em recordà que el meu cos és per a escaladors en dia anticiclònic i no per a dies de vent en contra i treball de potència amb plat gran. Al cap en Raimon i la seua cançó "Al vent". Sonava i sonava com a font d'inspiració. Com sempre, situacions com aquesta et fan més humil i sabedor de quines són les teues limitacions. Podeu vore al gràfic com al quilòmetre 60 (eixida de Xàtiva) se'ns presenta una ascenció discontínua però persistent fins al cim del port d'Albaida, que ara pujarem per la cara nord. Una vegada més, el benefici del grup i de la solidaritat dels uns amb els altres fa que malgrat els esdeveniments en contra i les imprvisibles interrupcions, arribem a casa a una hora prudent per dinar amb la família després d'una reponedora dutxa.

Salut, força i noblesa!

Anàlisi complet de la ruta ací

El Port del Canalí

Dedique la primera entrada d'aquest nou bloc ciclista a l'etapa que vaig fer ahir, com a entrenament individual d'entre setmana. Es tracta del recorregut que faig habitualment dimecres de vesprada i que em serveix per mantenir o millorar la condició física (depén de com m'ho prenga), de cara a la primavera i l'acostumat allargament de les rutes de cap de setmana amb la grupeta.

1140m de desnivell en ascens fa d'aquesta etapa un recorregut entrenador, ja que obliga a canvis d'esforç continuats. Es tracta de tres ports consecutius, amb un d'ells atacat dues vegades, la Venta el Cuerno d'Ibi. Entre mig, em trobe amb el port del Canalí, de 5 quilòmetres d'ascens, amb pendent continuada i amb molta revolta. És un port de pura serra alacantina, de pendent mitjana del 5% aproximadament i envoltat de serra de pi i carrasca.

El mapa de baix explica per què passe dues vegades pel portet d'Ibi: quan surt d'Alcoi, supere el Salt i m'encamine per la carretera en direcció a Banyeres, aleshores trenque a l'esquerra en direcció a Ibi i després de superar l'elevació, baixe a Onil, per tornar a girar (a dreta en aquesta ocasió) i muntar el segon port. Una vegada fet el port del Canalí, cal baixar al port de Banyeres i d'ahí girar a dreta per dirigir-se a Alcoi, novament per la carretera de Banyeres-Alcoi, però en direcció contrària a abans. Ara trencaré a dreta, en direcció a Ibi, per tal de muntar per segona ocasió aquest alt. Finalment, continue fins a Ibi i d'ahi a Alcoi. És precisament aquest tram entre les dues poblacions de l'Alcoià, el que em permet muntar la mitjana de velocitat, atés que es pot fer tot el recorregut restant a plat i fent algunes sèries i sprints (si queden forces, és clar).

En conclusió, una ruteta de les que entrenen per a fer escalades, per les contínues muntades i baixades i l'acumulació de més de 1100m de desnivell en només 63km de recorregut. Però no oblideu, amics ciclistes, que té dos trams de fals pla que van molt bé per entrenar potència amb el plat gran i bon desenvolupament als canvis.

Salut, força i voluntat!


 Visita ací l'anàlisi complet: https://connect.garmin.com/activity/281165366