ELS BICIGRINS DEL SUD-EST

“Seis pedales. Un camino” (By Salaman)

Divendres, 26 d’agost de 2016, 12:50 h. Allí estàvem nosaltres, els tres companys de fatigues, mirant atònits la façana oest de la catedral de Santiago de Compostel·la; assedegats, famolencs, suorosos, ferits... exhaustes... però feliços per haver aconseguit l’objectiu fixat. A les nostres cames, 1200 km de constant pedaleig, tretze dies de viatge en bicicleta de muntanya sense cotxe d’assistència, recorrent en diagonal tota la Península Ibèrica, travessant les províncies d’Alacant, Albacete, Conca, Toledo, Madrid, Àvila, Valladolid, Zamora, Ourense i Pontevedra, des de la mateixa porta del Palau Comtal de Cocentaina, fins a la Plaça de l’Obradoiro compostel·lana. No som els primers en fer-ho, sabem que altres ja ho han aconseguit abans, encara que per a nosaltres és tota una gesta, una aventura indeleble que romandrà per sempre a la nostra memòria.

El diumenge 14 d’agost, tretze dies abans de l’arribada a Santiago, a les cinc i mitja de la matinada, i encara amb el ressò de l’Entrada de Moros i Cristians, Jovi (de malnom Cobra), Raúl (Rino) i Paco (Salaman... un servidor) es reuníem a la Plaça del Pla per tal de fer-se les fotos de rigor i començar a pedalejar cap al nostre destí. Jovi arribava tard, però apareixia amb un regal inesperat; uns mallots rojos amb un logotip que ell mateix havia dissenyat, i que contenia el nom del nostre grup de wasap, el nostre centre d’operacions virtuals; “Seis pedales. Un camino”. Tot un detall per la seua part que quasi ens fa oblidar la tardança. Així doncs, encara de nit, ebris de música festera, els tres bojos partírem alegres, il·lusos, inconscients de totes les vicissituds que anàvem a viure durant la nostra llarga odissea. 

El Camí del Sud-Est no és una ruta tan transitada com ho puga ser la Ruta Francígena (o Camí Francès), que compta amb millor senyalització, millors camins i una amplia xarxa d’albergs per als pelegrins. La Via del Sud-Est és més solitària, més agrest... més dura. Encara que això la dota de cert atractiu i encant romàntic. Però també pot dur als que la transiten fins a punts més extrems que no pas per altres camins més “còmodes”. Un clar exemple d’aquesta duresa la vam trobar el primer dia de ruta, ja dins de la província d’Albacete, a un tram que batejàrem amb el nom de “El Desert de Caudet”. Poc després de deixar arrere els territoris cabdetans, agafàrem un feréstec camí en direcció nord-oest que ens va allunyar de tota civilització coneguda. Era un camí solitari, trencat, de terra arenosa i pedra solta, que ens obligava a travessar una enorme extensió pedregosa, semidesèrtica, que alternava extensos cultius de vinya i àmplies zones ermes. Kilòmetres i més kilòmetres de fals pla picant cap amunt, sense ombra, sense aigua, sense restes de presència humana.

Era cap a migdia, i la temperatura màxima arribà fins als 40 graus. Ens quedàrem sense aigua i haguérem de parar en una pedania ramadera formada per un parell de cases desballestades que trobàrem miraculosament, just en la frontera entre Múrcia i Albacete. Ni tan sols allí vam poder trobar una font. Un silenciós aborigen ens hagué d’omplir el bidó amb una mànega bruta que tenia a l’accés d’un corral, mànega que segurament utilitzava per abeurar les ovelles. Això es diu començar amb bon pedal el Camí. A partir d’aquell punt, continuàrem per una carretera apegalosa fins a Montealegre del Castillo (Albacete), on tinguérem l’alberg sencer per a nosaltres a soles. Una de calç... una de sorra. 

Els dies següents coneguérem de primera mà la crueltat de La Manxa; un terreny que a priori sembla fàcil de recórrer pel seu escàs desnivell, però que a posteriori es converteix en un malson per al ciclista, com a conseqüència del mal estat d’alguns camins, per l’aridesa del terreny, i la monotonia del paisatge. A causa del pes de les alforges, la bicicleta pareixia ancorada al terra, com si fóra una nau encallada al mig d’una mar eixuta. Els camins eren terrosos, infinits... sense principi ni fi. El desgast físic, quasi major que el que podríem tindre pujant un port de muntanya. De vegades, creuàvem solitaris camps que es perdien a l’horitzó, cultivats amb cereals, gira-sols, o fins i tot en guaret. Al final de la segona etapa, arribàrem a La Roda (Albacete), on vam fer nit a un improvisat “alberg”, localitzat a la infermeria de la plaça de bous del poble. Jo em declare completament antitaurí, encara que no vaig poder evitar la temptació de dramatitzar un “paseillo” davant dels aplaudiments i somriures del meus companys. Si no fora per eixos ratets...

L’endemà, abans del trenc de l'alba, férem camí amb el primer peregrí que trobarem al viatge. Vicent era un experimentat ciclista de La Canyada que va passar la nit amb nosaltres al cós taurí, i que tenia com a objectiu arribar a Àvila per reunir-se amb els seus familiars. Compartírem amb ell tot el matí, encara que ell hagué de forçar el ritme per tal d’arribar al destí el dia acordat. Aleshores, després d’esmorzar junts, s’acomiadàrem alegrement i es desitjàrem recíprocament “Bon Camí”. Aquell mateix dia vam entrar en la província de Toledo, i passàrem la nit damunt d’uns durs matalassos de gimnàs, als vestuaris del poliesportiu municipal de la Villa de don Fadrique. En aquell peculiar municipi ens ocorregué una curiosa i simpàtica anècdota digna de recordar. Quan arribàrem a la plaça de l’església vam observar una gran quantitat de bicicletes velles, recolzades a la paret d’un edifici que pareixia ser una espècie de Casal de la Joventut. La nostra sorpresa va ser majúscula quan, acostant-se al lloc en qüestió, llegirem un rètol que resava “Hogar del Pensionista”. Es vam mirar de forma còmplice els uns als altres... i esclatàrem a riure alhora. Posteriorment, el sacerdot del poble (que ens tirà una maneta a l’hora de gestionar la pernocta) ens va contar que tots els iaios i iaies de la zona es desplaçaven en bicicleta perquè el poble era pràcticament pla, i que per a ells resultava més fàcil pedalejar que caminar.

A l’hora de dinar del dia següent ja estàvem en Toledo capital, i canviàrem la quietud rural de La Meseta per l’ebullició urbanita toledana. Quatre dies de viatge i ja hi érem a les portes de la històrica Toletum amb les nostres muntures. Ens sentíem com Anníbal a les portes de Roma... i no ens ho acabàvem de creure. Férem una visita ràpida al costerut casc antic, admiràrem la magnificència de la catedral, i finalment acabàrem engolint un suculent menú del dia a un restaurant de la zona. Aventura, esport, natura,  turisme, gastronomia... un matí redó. Encara que allí no acabava la nostra ruta del dia, i continuàrem pedalejant fins a un poble anomenat Rielves, on acabaríem fent nit. Millor haguera sigut no arribar fins a aquell poble deixat de la mà de Déu... o fins i tot passar de llarg, doncs la experiència no va ser molt satisfactòria. No hi vam trobar alberg, i el retor del poble ens “acollí” a un vell i polsós magatzem adjunt a l’absis de l’església parroquial. Per no haver, no hi havia ni dutxes, i haguérem d’anar a la piscina municipal per poder rentar-nos. Com ja he dit abans, la infraestructura del camí és un poc deficitària en la part castellano-manxega, fet que queda patent amb aquestos detalls. Aquella nit no vam dormir molt bé, especialment jo, que em vaig despertar a les tres de la matinada amb certs picors arreu del cos... i una idea rondinant-me pel cap; els antics cementeris es solien ubicar al voltant dels absis parroquials, fet que vam constatar en molts altres pobles de la zona. Jovi va batejar el lloc com “La Casa dels Horrors”, i tenint en compte les circumstàncies, potser fora un tant benèvol. Així és el Camí; joia i malestar es poden donar en un mateix dia.

La cinquena jornada va ser llarga i exigent, una de les més extenses pel que fa al quilometratge (112 km) i la més dura respecte al desnivell positiu acumulat (2000 m). S’alçàrem cansats i de mal humor, mòlts per la nefasta experiència nocturna de Rielves. Pareixíem una remesa defectuosa de morts vivents mal avinguts. Quasi no vam creuar paraula fins després de l’alba. Al nostre cap tan sols hi havia un objectiu; arribar tan prompte com ens fora possible fins a Àvila... i descansar. Malauradament, i supose que com a conseqüència d’una mala postura damunt de la bicicleta, aquell dia vaig notar un intens i intermitent dolor a la part externa del genoll esquerre, un dolor que tan sols havia sigut una lleugera molèstia els dies anteriors, i que va acabar acompanyant-me fins a Santiago, com un convidat de pedra indesitjat. Alguns dies va ser tan fort, tan punxant, que fins i tot m’obligava a fer algunes “parades tècniques” per a alliberar la tensió de la zona en qüestió. Mal moment per a tindre eixes “molèsties”, enmig del “no-res”, a 500 km de casa, sense la possibilitat de descansar un dia sencer o, fins i tot, de poder pegar mitja volta i tornar-se’n. Però jo no vaig ser l’únic damnificat. Raúl també va tindre dolors als genolls durant alguns dies, i Jovi va patir un poc per culpa del seu selló, allí on l'esquena perd el seu nom. En casos com aquest tan sols funciona tirar de filosofia espartana... “O amb el teu escut... o sobre ell”  No hi ha més opció que prendre’s un ibuprofèn de 600 mg... engolir-se el dolor... mastegar-lo lentament... posar la millor cara... i seguir pedalejant.

Per a més inri, aquell dia abandonàvem l'aspror del paisatge mesetari, enfilant-nos sense cap mirament al Sistema Central. Abans d’arribar a la capital avilesa havíem de conquerir el nostre primer tità del Camí; l’Alt de La Paramera, un port d’uns 25 km de longitud que forma part de la Serra de Gredos, i que s’alçava desafiant davant nostre, a 1400 m sobre el nivell del mar. Finalment ho aconseguírem, no sense perdre abans uns quants litres de suor. Si bé, és cert que tan sols per les vistes que tinguérem durant l’ascensió, l’esforç realitzat va valdre la pena. Afortunadament, en arribar a Àvila ens trobàrem amb un molt bon alberg, un bonic edifici de nova planta, davant mateix de les imposants muralles medievals... net, espaiós, amb cuina, llavadora... i dutxa... si... si... i dutxa. A més, l’hospitaler que el custodiava era una simpàtic jubilat que ens va fer més acollidora la nostra estança. I és que, a partir d’aquell moment ens vam trobar amb un altre Camí de Sant Jaume... millor senyalitzat i amb una infraestructura molt més “mimada”. 

El proper dia va ser un poc accidentat... però nosaltres encara no ho sabíem de bon matí. I és que només eixir d’Àvila vam tenir un important contratemps. Als cinc kilòmetres de ruta s’adonàrem que quelcom no anava bé; teníem el sol de cara, la qual cosa significava que anàvem en direcció est, quan realment hauríem d’haver anat en direcció nord. Les nostre sospites es feren reals quan trobàrem una fletxa groga que ens indicava la direcció contrària a la qual seguíem. El GPS ens havia jugat una mala passada, i nosaltres vam cometre un error de principiants; perdre de vista les fletxes grogues que indiquen la direcció cap a Santiago. Haguérem de desfer camí, tornar a Àvila, i reiniciar la marxa amb 10 km més a les cames... i això seria l’avantsala del que encara havia d’esdevenir.

El terreny era més muntanyós que el d’altres dies passats i, per tant, més exigent. Passàrem per un camí ocupat per uns bous que pasturaven en llibertat, ens miràrem silenciosament, amb els ulls com a plats... repetint-nos interiorment “Aquestos bous han de ser mansos... Aquestos bous han de ser  mansos...”. A uns 25 kilòmetres d’Àvila, en una pedregosa ascensió, al mig d’una devesa salpicada d’alzines i blocs de granit gegantins, Jovi va escoltar un soroll estrany a la cadena... Cric... Cric... Cric... i de sobte ... Crash! Cadena partida. Procedírem a operar amb el nostres “instruments quirúrgics” i aconseguírem finalment salvar la vida de la pacient... encara que les constants vitals n’eren massa dèbils per a cantar victòria. La cadena era molt vella, i continuava fent soroll després de ser reparada. L’única opció era arribar a la propera “ciutat” i buscar un taller de bicicletes per poder substituir-la. Hauríem d’arribar a Arévalo (Àvila), que es trobava a uns 20 km del lloc on ens trobàvem. Així doncs, continuàrem rodant amb cura, utilitzant marxes suaus per tal de no desbaratar el procés postoperatori, evitant en la mesura del possible els camins pedregosos.

Abans d’arribar a Arévalo ens sorprengué gratament una zona plana i boscosa, repleta de pins resiners dels quals encara s’extreia resina de forma artesanal. Una vegada en Arévalo, canviàrem la cadena defectuosa en una tenda pareguda a les del mític “Far West”, on podries trobar qualsevol producte, des de xiclets fins a recanvis d'aixeteria... el paradís terrenal de McGyver. En tota la ciutat no hi havia ni una sola tenda de bicis en el sentit estricte de l’expressió. Tal vegada per aquesta raó ens cobraren 30 euros per la punyetera cadeneta. A més a més, Raúl va punxar, i també  s’adonà que al flanc de la coberta hi havia un petit tall que no havia vist fins al moment. Els problemes no s’acabaven. Semblava que algú ens haguera dedicat un mal d’ull. No obstant això, decidírem continuar camí, i substituir la coberta al nostre lloc de destí; Medina del Campo (Valladolid). Però abans decidírem dinar i recuperar forces. Finalment, arribàrem exhaustes a la capital Medinesa, cap a les 18.00 h. La ruta s’havia allargat massa, tenint en compte els nombrosos problemes tècnics de la jornada. A més, jo arribava amb el genoll molt dolorit. Gràcies a Santiago... eixa nit la passàrem còmodes i tranquils, a l’alberg del Seminari dels Pares Carmelites Descalços de la ciutat val·lisoletana. En addicció, poguérem gaudir d’una Fira Renaixentista que es celebrava a la Plaça Major del casc antic, molt a prop del nostre alberg. Alegria... patiment... dolor... goig... sempre en la justa mesura.         

Conta el llibre del Gènesi que el setè dia Déu va descansar després de fer el seu treball. Nosaltres, però, no ens podíem permetre aquell luxe; l’obra mestra encara no havia conclòs. El nostre sabbath va consistir en recórrer 95 kilòmetres amb 680 metres de desnivell positiu, que separaven Medina del Campo de Zamora. Acumulàvem en aquell moment 630 kilòmetres des que havíem eixit de casa i, evidentment, les forces i els ànims ja no eren els mateixos. Ja havíem creuat l’Equador del nostre Camí, i això ens aportava una especial motivació. Una entranya sensació ens va envair sobtadament. Semblava que havíem tornat enrere a l’espai i el temps; de nou camps infinits que es perdien a la immensitat de l’horitzó. I és que la Meseta Nord és molt semblant a la Sud, pel que fa a la vegetació, fauna, sòl, cultius i hàbitat humà. Les cadenes de les  bicis “cantaven” amargament com a xitxarres per el desgast i a la pols de l’inclement Camí. Cap a migdia arribàrem a Toro, una interessant ciutat banyada pel riu Duero, a l’est de la capital zamorana. Allí vam trobar la imposant col·legiata romànica de Sta. Maria la Major, conservada encara de forma excel·lent. Després de fer una alt a la ciutat, continuàrem camí i arribàrem a Zamora a l’hora de dinar.

Ja en Zamora hauríem d’abandonar el camí del Sud-Est i endinsar-nos en la Via de la Plata, itinerari cultural que arranca des de Sevilla i es dirigeix cap al nord, fins arribar a Santiago. Aquesta via, abans d’utilitzar-se com a camí de peregrinació cap a Santiago, va ser una important artèria de la Hispania romana, i unia les dos importants urbs d’Emerita Augusta (Mèrida) i Asturica Augusta (Astorga), encara que avui la ruta parteix de Sevilla (la Hispalis romana). De fet, en alguns trams del seu trajecte es poden trobar encara importants vestigis d’enginyeria romana; restes de calçades, aqüeductes, termes, teatres, amfiteatres o circs. Les famoses “fletxes grogues” que abans trobàvem pintades a qualsevol pedra, arbre o cantó, les trobàvem ara esculpides de forma sistemàtica en vistosos pilons piramidals de granit, que indiquen el camí a seguir. Pareix que a mesura que avancem cap al nord, el Camí de Sant Jaume és una realitat cada vegada més tangible... més present. Algunes administracions públiques tenen molta més cura de mantenir viva la seua infraestructura... la inclouen al seu llegat cultural... la fan seua. D’altra banda, sembla mentida que un itinerari tan important, declarat Patrimoni Immaterial de la Humanitat, siga pràcticament inexistent en algunes altres províncies per les que hem passat.

En Zamora, no obstant, el camí està més viu que mai. Allí, al mig del preciós casc antic zamorà, trobàrem el millor alberg –des del meu punt de vista– de tot el viatge. L’establiment públic era custodiat per una parella d’agradables i servicials hospitalers onubencs, els noms dels quals son Fernando i Trinidad. L’alberg pareixia acabat de reformar. Era ampli i lluminós, i comptava amb les instal·lacions necessàries per descansar i refer-se del dur viatge. A més, els hospitalers preparaven (perquè ells així ho volien) un bon desdejuni per a tots aquells peregrins que desitjaren omplir el dipòsit abans de fer marxa. I sabeu quin era el preu de tots aquestos serveis? Jo us ho diré... la voluntat. A l’entrada de l’alberg hi havia una petita bústia on cada peregrí deixava els diners que volia... o que podia. Tu... si, tu... que estàs llegint aquesta crònica... si recorres la Via de la Plata, no tingues pressa quan passes per Zamora. Visita-la perquè és una ciutat preciosa, plena d’encant i de Història. Queda’t a fer nit, i hostatja’t a l’alberg de Fernando i Trinidad, dos “estranys” hospitalers que encara avui en dia serveixen als demés per pura vocació. Això sí... saluda’ls de la nostra part i, quan abandones sa casa, intenta ser generós amb el teu donatiu, ja que en gran mesura, l’alberg es sustenta amb les aportacions dels peregrins que per allí passen.                

Continuàrem recorrent terres zamoranes durant la següent jornada, i arribàrem a Sta. Marta de Tera, un menut municipi del nord-oest de la província. Allí ens vam tupar amb tres interessants sorpreses que a priori no pensàvem trobar en un lloc tan petit. En primer lloc, l’alberg ens va deixar bocabadats, doncs era un antic edifici, típic de la zona, que havia sigut reformat amb cert tarannà postmodern. Més encara, però, ens va sorprendre la història d’aquell immoble; era propietat d’un veí del municipi, un peregrí reincident, un enamorat del Camí de Sant Jaume, que el va donar al consistori de forma pòstuma amb la condició sine qua non que fos transformat en un alberg per a peregrins. Una potent història que ens va impressionar. En segon lloc, i precisament en aquell alberg, vam conèixer a un grup de quatre joves malaguenys (tres xics i una xica) que havien partit de Sevilla, també en bicicleta, als quals se’ls havia unit un bregat ciclista orensà des de feia uns dies enrere. Amb aquest últim personatge es férem més. I és que la “globalització” també arriba al camí de Sant Jaume. He d’afegir que ells anaven amb cotxe d’assistència per a dur l’equipatge... i podríem dir que això no és del tot fair play. En tercer lloc, tinguérem el luxe de poder visitar l’església i museu parroquial de Sta. Marta de Tera, una petita joia del romànic zamorà. Segons ens va contar la nostra guia (que també era l’hospitalera) el temple es va construir a un lloc on es pensava hi havia molt “bones energies”. A més a més, al monument es troba, possiblement, l’escultura en pedra més antiga que representa a l’apòstol Sant Jaume.                    

Abandonàrem Sta. Marta per un frondós bosc de xops que entapissava les riberes  del riu Tera. Jaime (o Jaume, que és com el vam batejar) el ciclista orensà que havien conegut el dia anterior, arrancà amb nosaltres amb les primeres llums, i ens va acompanyar fins l’hora de dinar. La seua companyia va ser molt grata, i a més ens va obsequiar amb uns quants coneixements importants per tal de moure’s amb desimboltura per terres gallegues. Per exemple... Sabeu on es pot degustar el millor Polp a la Galega de tota Galícia? Doncs a l’única província celta que no té accés a la mar... Ourense. Curiós... però cert. Durant la següent jornada teníem previst accedir a la irregular Galícia, i a més hauríem de conquerir alguns ports de muntanya de certa entitat. Per aquest motiu, decidírem fer nit abans d’ascendir-los i s’hostatjàrem a Requejo, un dels últims municipis de Zamora, poc abans d’arribar a la frontera amb Ourense. L’alberg no estava gens malament, encara que no tenia cuina. Comptava amb unes 25 places, i curiosament vam disposar enterament d’elles, puis tan sols nosaltres tres vam fer nit allí. En aquest punt del viatge ja es trobàvem al Camí Sanabrés, es a dir, la part final de la Via de la Plata que s’endinsa cap a Santiago en direcció nord-oest. No cal dir que és una variant molt menys concorreguda que el multitudinari Camí Francès que podeu trobar uns kilòmetres al nord. Com va dir Fray Luis de León a una de les seues odes: “¡Qué descansada vida la del que huye del mundanal ruido, y sigue la escondida senda, por donde han ido los pocos sabios que en este mundo han sido”. I és que cada moment té la seua cosa; de vegades ens agrada gaudir de la vida en companyia, i altres... en solitud.     

Poc abans de l’eixida del sol deixàrem enrere Requejo, i iniciarem amb calma l’ascensió del primer port del dia. El port de A Canda (1149 m), que s’enfilava per una àmplia carretera nacional amb un bon voral, presentava una pendent mitjana no excessivament elevada. Això si, tenia una longitud d’uns 6 km des de Requejo. Les vistes eren espectaculars, ja que transcorria peu una escarpada i extensa zona de coníferes. A la seua part més alta s’ubicava la frontera entre Zamora i Ourense. No en va, aquesta zona es coneix amb el nom de “Les Portes de Galícia”. A partir d’ací entraríem en territori comanxe. Galícia és preciosa. Sempre atapeïda de verd, amb frondosos boscos de roures, castanys, falagueres i molses... simplement... exuberant. És altre món, l’Espanya Humida de Clima Oceànic dels llibres de geografia... la terra encisada on habiten as meigas... que ningú no ha vist mai, però que els gallecs sempre afirmen que “haberlas... haylas”.

A pesar de l’encant de les seues terres i els seus habitants, Galícia sembla ser una broma de mal gust per als ciclistes, especialment per als que carreguen amb uns 15 kg d’equipatge. I és que no té ni un sol metre pla; o puges... o baixes. És extremada...  radical; en ella no hi ha terme mig. El seu relleu s’anomena de tipus germànic, i està format per la una antiquíssima successió de falles sobre granit que deixen grans espais elevats (anomenats horst) i altres enfonsats (coneguts com a graben). Una autèntica delícia per a les cames. En addicció, el Camí de Sant Jaume passa de vegades per zones empinades amb enormes blocs granítics, per on resulta totalment impossible anar damunt de la bicicleta. Aquest fet endarrereix la marxa, i significa una despesa extra d’energia pel fet d’arrossegar les bicis en zones pedregoses. Si bé, aquestes parts són autèntics calvaris per als bicigrins (o peregrins en bicicleta), també es converteixen en zones espectaculars i salvatges per a la vista. 

Després de sortejar alguns horsts i uns tants altres grabens, arribàrem a un preciós espai elevat que rondava els 1000 metres d’altitud, anomenat Parque Natural do Invernadeiro, on trobàrem per a sorpresa nostra un enorme embassament. Curiosament no tenia arbres -tan sols petits arbustos- encara que això no feia que perdés el seu encant. Poc després ens assabentàrem que la xacra dels incendis forestals havia arrabassat la zona alguns anys abans. Finalment s’enfilàrem per una baixada d’infart de 6 kilòmetres i arribàrem a l’hora de dinar a Laza. Això si, destrossats físicament per la duresa del terreny galaic. Un servidor va arribar amb el seu molest convidat de pedra, el terrible dolor al genoll esquerre que quasi no em deixava pedalejar. Havíem recorregut 71 kilòmetres des de Requejo, i sense saber ben bé com, el nostre ciclocomputador acumulava 1816 metres de desnivell positiu. En Laza vam descobrir amb sorpresa que per a la festa de carnestoltes es celebrava una ancestral desfilada que en alguna ocasió havíem vist al telediari, anomenada O Entroido. Quan arribàrem a l’alberg de Laza, ens alegrà moltíssim trobar allí al nostre amic Jaume, i conversàrem una estona amb ell sobre la bellesa... i duresa de les terres gallegues.                       

Partirem de Laza amb el nostre bon amic orensà, i hem de dir que novament va ser tot un luxe poder rodar amb ell. La primera prova del matí consistia en ascendir el Port de l’Albergueria. El port era suau, però constant. Jaume ens va dir que trobaríem una sorpresa quan el coronàrem. Efectivament, en arribar dalt del port -al poble que li dona nom- vam trobar un curiós bar de pelegrins on paràrem per a reposar forces. L’establiment era menut, però comptava amb una característica que el feia únic; tenia més mol·luscos que el galió del capità Davy Jones en Pirates del Carib. El seu sostre i parets estaven replets de conxes o vieires amb els noms dels peregrins i peregrines que per allí havien passat, una per cadascun. El cap del local ens va convidar a crear la nostra pròpia vieira, i com que no volíem abusar de la seua hospitalitat, vam agafar una per a tots, on vam posar els nostres noms, la data, així com un dibuix del Castell de Cocentaina amb una creu de Sant Jaume. El disseny ens va quedar brodat. Art en estat pur.

Continuàrem en nostre camí i, de sobte, un nou personatge va aparèixer al guió de la nostra història; la pluja. I és que Galícia i la pluja van agafadets de la ma. Personalment tinc més aversió a l’aigua que un gat, però he de dir que els primers moments de pluja van ser èpics. Plovia lleugerament, i les gotes s’escoltaven caure de forma descompassada e les fulles dels castanys que ens envoltaven. No hi havia massa fang, la qual cosa feia que rodàrem sense esforç pel mig dels boscos. Així i tot, en ocasions queien trombes d’aigua inesperades que realment ens deixaven xops i trencaven l’encant del moment. En una ocasió vam haver de parar per guarir-se de la forta pluja baix un edifici en construcció, perquè ni tan sols podíem obrir els ulls.

I així arribarem a Ourense, xopats de dalt a baix, humits com a truites. L’alberg d’Ourense es trobava a la part més alta de la ciutat, molt a prop de la part més vella. Era un antic monestir reformat, just al costat del cementeri orensà de San Francesc. Malauradament, “l’hospitaler” que allí vam trobar (que més que un hospitaler pareixia un funcionari fastiguejat), no va estar en absolut a l’altura de l’impressionant entorn, ja que la seua atenció va deixar molt que desitjar... i deixarem l’assumpte ací per poder centrar-nos en altres aspectes dignes de recordar. Tornant a la peculiar ubicació de l’alberg, hem de dir que, curiosament, dalt de l’entrada del cementeri hi havia una tètrica làpida de granit que ens va cridar l’atenció. Tenia esculpida una calavera i dues tíbies entrecreuades (al més pur estil pirata), amb un cartell que resava a mode de recordatori “El término de la vida aquí lo veis. El destino del alma según obréis”. Certament esgarrifador. Personalment n’estic completament d’acord amb la primera premissa... encara que...  la segona... ja no la tinc tan clara. Ja dins de l’alberg, vam pujar fins a una gran habitació on es trobaven totes les lliteres, amb ganes de relaxar-nos un poc i oblidar la nostra tètrica visió. Encara que, en absolut vam poder oblidar-la.  Des d’allí dalt teníem unes meravelloses vistes a l’interior del fossar. Efectivament, la profecia s’havia acomplit...“El término de la vida aquí lo veis”. Com que el nostre company Jaume era oriünd de la zona, decidí passar la nit amb la seua família -que tan sols es trobaven a uns kilòmetres de la capital- i continuà la marxa. Malauradament, ja no el vam tornar a veure. Encara que, quan ja estàvem a Santiago, ens va comunicar per via wasap que ell havia decidit arribar fins a Fisterra. Un tio dur... un celta bataller... el nostre amic Jaume.      

La sortida d’Ourense el matí següent va ser duríssima. La ciutat es troba encaixonada a una gran vall (Recordeu els grabbens gallecs?) a tan sols 141 metres sobre el nivell de la mar. A més, per tal d’abandonar-la haguérem d’enfrontar-se a l’habitual boira orensana, a rampes de quasi el 20%, a alguns camins de llambordes...  així com a trams amb pedra “salvatge”... sempre cara amunt. En una d’eixes pujades pedregoses... agòniques, va passar pel nostre costat, com un llamp, per cert, un veterà  pelegrí a peu, de nacionalitat suïssa, que ens va mirar de reüll i ens va dir amb cert accent aristocràtic centreeuropeu: “Ustedes buenas pierrrrnas... buena téccccnica”. Anava lleuger com una ploma... i hem de dir amb certa vergonya que ens va costar agafar-lo. Poc després de donar-li caça, es va posar a córrer amb la seua motxilla de 25 litres a l’esquena, perquè segons deia ell, així entrenava per a fer maratons i curses de muntanya. Veure-ho per a creure-ho.

Precisament per recomanació de Jaume, al nostre pas per Cea vam tastar el seu pa artesanal (que ha aconseguit una denominació d’origen especial) i ens vam desviar uns kilòmetres per tal de visitar el Monestir d’Oseira. Sense cap dubte, aquesta va ser una de les millors coses que férem durant la jornada. A mesura que s’hi acostàvem, anàvem apreciant la magnitud del conjunt arquitectònic. El monestir medieval es componia d’un grup d’edificis de tampany gegantí i datació diversa, molts d’ells esculpits amb infinites rocalles barroques. Tota una meravella arquitectònica... i al bell mig del no-res. Possiblement, al seu dia va tenir una gran importància a la zona, doncs a algunes de les façanes vam veure esculpit el blasó de l’àguila bicèfala dels Habsburg. Posteriorment ens digueren que el complex arquitectònic era conegut amb el sobrenom de L’Escorial Gallec, i que encara estava habitat per una petita comunitat religiosa de l’Orde del Cister. Jo que sóc un enamorat de la Història de l’Art, mai no havia sentit parlar d’aquell cenobi. No obstant això, allí estava ell; solemne, silenciós... incòlume. I és que, de vegades, les millors vivències de la nostra vida arriben sobtadament, quasi sense avisar, gràcies a allò que els anglosaxons diuen serendipity, i que nosaltres, els valencians, acostumem a dir xamba. Aleshores, decidirem fer un alt i signar allí la nostra Credencial del Peregrí. A més, descobrirem amb gran goig que hi havia un alberg al mateix monestir, i que els peregrins tenien la sort de poder dormir a una gran sala (un antic dormitori dels frares) amb voltes gòtiques de creueria. Impressionant... sense paraules. D’haver sabut tot allò, sense cap dubte haguérem programat fer nit en aquell encisador convent, que pareixia extret d’un conte dels germans Grimm. En aquell moment, el Monestir d’Oseira em va semblar una de les grans Meravelles del Món. Un altre lloc per a apuntar al meu llistat de “1001 visites per a fer... amb calma... i amb diners”. Molt al meu pesar, abandonàrem Oseira, i férem camí cap al nostre destí del dia; A Laxe.

Hi arribàrem després de l’hora de dinar. A Laxe és una menuda pedania que pertany al terme de Lalín, una ciutat pontevedresa amb major entitat. Esperàvem trobar un alberg menut, humil, però descobrírem un gran edifici fet de pedra, acer, formigó i vidre; un immoble espectacular que havia guanyat diferents premis arquitectònics. El Camí de Santiago continuava sorprenent-nos. L’únic inconvenient era que es trobava al bell mig d’una zona d’hortes, sense cap lloc proper on poder comprar queviures. Tan sols hi havia un bar a uns 700 metres de l’alberg, lloc on vam haver de “morir” per tal d’omplir la panxa abans de gitar-se. Això es diu un negoci estratègic.

I vingué el gran dia. Tan sols ens trobàvem a tan sols 53 kilòmetres del destí final. Començàrem a pedalejar poc abans de l’alba, com la resta de dies. Continuàrem recorrent el territori trencat de Galícia i, lentament, un conjunt de sentiments contradictoris ens assaltaren. Volíem arribar a Santiago; era el nostre objectiu primigeni. Havíem gaudit i sofert a parts (quasi) iguals. Ens coneixíem millor, a nosaltres mateix i als nostres companys. Havíem dut el nostre cos al límit... estàvem exhaustes... i desitjàvem el merescut descans. Així i tot, una part de nosaltres patia la síndrome d’Estocolm. Volíem continuar pedalejant... volíem continuar en camí... i no arribar mai al destí... puis allí s’acabava el viatge. Però ja no hi havia marxa enrere. Continuàrem pedalejant en silenci.

A escassos 20 kilòmetres de Santiago, al terme de A Ponte Ulla, vam poder gaudir d’una visió inesperada; un enorme pont de formigó amb arcs d’ogiva que unia les dos vores d’una àmplia i atapeïda vall, tota una gesta de l’enginyeria moderna. Decidírem parar uns instants per a admirar les vistes que teníem al nostre davant, i allí mateix ens va ocórrer quelcom que no ens havia succeït en tot el viatge. Quan Jovi estava a punt de tornar a pujar al cavall... el manillar se li va esvarar... i la bici li va caure al damunt. La capritxosa mala fortuna va voler que les dents del plat gran anaren a clavar-se-li poc més a dalt del turmell dret, fent-li un tall de considerable grandària. Després... dolor... uns quants crits... i un fil de sang. En tot el camí no havien sofert ni una sola ferida... ni un sol arrap... i a tan sols 20 kilòmetres del destí, ens ocorre allò. Vam tirar mà de la immaculada farmaciola de campanya que transportàvem amb cura des de Cocentaina. Netejàrem i embenàrem la ferida del nostre company, mentre Jovi aprofitava per soltar algun que altre improperi al vent. En aquell moment vaig recordar la funesta història del General nord-americà George Patton. Va estar al front de nombroses campanyes militars durant la II Guerra Mundial, a Àfrica i Europa, baix foc enemic... i en arribar a casa, en la base militar, mentre passejava... va ser atropellat per un carro de combat que feia pràctiques. Ironies de la vida. Per això... Carpe Diem... no sabem mai on pot trobar-nos la Parca amb la seua godalla. Continuàrem endavant amb més pena que glòria i, finalment, a la llunyania, vam poder divisar Santiago... i un edifici que s’alçava a la part alta de la ciutat, amb esveltes agulles que volien arrapar el cel. Allí estava la Catedral... el nostre destí. Allí acabava sense remei el nostre pelegrinatge.

“Divendres, 26 d’agost de 2016, 12:50 h. Allí estàvem nosaltres, els tres companys de fatigues, mirant atònits la façana oest de la catedral de Santiago de Compostel·la...”.  Tant de bo poguérem tornar enrere en el temps, i començar de nou l’aventura. Encara que la vida és també un romiatge... un continu camí ple d’alegries i penes... que contínuament ens recorda el Camí de Sant Jaume.

Una vegada ja arribats a casa, un bon amic meu (un tant impressionat pel nostre periple) em preguntà: “Paco... Per què fas estes coses?” I jo li vaig respondre: “Perquè quan pedalege... el cor em batega més fort... i com més fort em batega... més viu em sent”. Ell tornà a inquirir amb incredulitat: “I tornaries altra volta a començar de nou?”. Jo li vaig contestar de forma contundent: “Demà mateix. T’assegure que demà mateix...  tornaria a començar”.

Continuarà...