Cròniques pre-Dolomítiques: EL LIQUIDADOR

Conscient de la importància d’entrenar bé durant el mes de maig, de fer una progressió ben assimilada en la condició física i de potenciar el meu perfil de resistència en escalada, arribe a la cita de hui motivat al màxim. Tenim marcada una ruta d’allò més exigent. Les Marines de Dénia són l’objectiu. He dormit bé i els dos dies de descans absolut previs m’han permés arribar a la marxa de dissabte totalment recuperat de les eixides de dimarts i dimecres.

He quedat amb el nou Betinni per tal d’acompanyar-lo en el seu retorn a la grupeta. Són les 7:10h AM. M’espera davant del portal. Ha sigut puntual i tindrem temps de sobra per arribar a Cocentaina a les 7:30h sense haver-nos de donar pressa. La temperatura és baixa, però no podem abrigar-nos molt, ja que a mitjan matí lluirà el sol i sobraran les capes de roba que portem a sobre. He optat pel paper de periòdic, per tal de portar l’equipatge d’estiu, això sí, complementat amb l’armilla, els camals i els maniguets. Ens deixem caure costera avall fins a l’Avinguda del País Valencià. Manprendrem llavors la columna vertebral de la ciutat per, a ritme suau, avançar els dos quilòmetres rectes que ens porten al sud d’Alcoi. Ens trobem en el trajecte a Enrique Castelló, ciclista veterà i jubilat, qui ha dedicat la seua vida al negoci de la bicicleta. Ara, tal com em diu amb un somriure cada vegada que el salude, gaudeix com mai del ciclisme. Té tot el temps del món i viu els anys de retir fent allò que li rota cada dia que s’alça. Bon pla el seu. Ha canviat els entrenaments de vesprada entre-setmana pels matins i, segons em confirma, no hi ha punt de comparació. De matí, descansat, tot es veu d’una altra forma. Em pregunta si entrene les vesprades. En dir-li que sí, em recorda com de pesat és allò del vent que s’alça a partir de migdia. No tinc altre remei –li explique.

Acomiadem a Castelló a l’alçada del bar Mediterráneo i seguim sense pressa per la carretera nacional. És el moment de major sensació de fred, quan la velocitat s’incrementa en aquest descens que porta fins a Cocentaina. Trobem un CBR aturat a un semàfor. De primeres no el conec. El sobrepassem i m’adone que és Cancellara Loren. És clar, s’acaba de comprar l’equipatge i per això no l'havia conegut. De fet, ahir em portà amablement a casa el culot nou, a més de les tornes. Seguim a ritme d’escalfament i entrem a la ciutat Comtal just a l’hora. En 30 segons, Cancellara s’incorpora. Ja hi som tots. Barsella matinera.

Un minut i arranca la marxa. Rodar tranquil fins a Muro. Compactació de la grupeta. Faig comptes i en som 14. Bon número en una etapa en què vindran bé els relleus, especialment a la baixada per la carretera de la Safor i l’ascenció de la Vall de Gallinera. M’endinse en llocs intermedis i parle amb alguns col·legues per saludar i posar-nos al dia. Com estàs? I el treball? Com portes els entrenaments? I el constipat? És la meua manera d’incorporar-me a títol personal, en l’apartat humà,  atès que a nivell ciclista ja he trobat el meu lloc. Evite començar a llocs capdavanters, tenint en compte la duresa de l’etapa de hui. Es tracta d’un recorregut de gairebé 140km i 1500 metres de desnivell positiu, amb dues elevacions destacables: port de Beniarrés i alt de Margarida. En la contemporització està el secret. A canvi d’aquesta posició discreta en el primer tram de la ruta, promet no llançar cap atac en solitari més avançada la ruta.

Ara estem fent el recorregut que separa Muro de Beniarrés. Un trenca-cames que no va malament per activar el sistema cardiorespiratori i obligar a que la sang fluïsca a les cames. El sol ja escalfa una mica. A eixit a dos quarts de set, però és ara quan note la seua calentor a la cara. El ritme és sostenible i tranquil. La gent té oportunitat de parlar i de buscar la seua millor posició al gran grup.

Liquidador Juanan, qui estava emparellat amb mi a cua de grup, s’avança ràpidament a posicions de cap. A aquest xicot li sobra l’energia i el positivisme. M’acaba de posar al dia sobre el pla d’entrenament que porta enguany i l’està complint quasibé al 100%. Les sèries són el concepte més repetit per ell, ja que és a base de sèries d’esforç en escalada que està progressant en la forma física, tot seguint l’entrenament imposat pel seu entrenador personal. La Font Roja, segons m’explica, és el lloc idoni per entrenar aquests esforços en intensitat durant els dies d’entre-setmana. Si continua així, estic segur que millorarà la seua marca al Tour del Juguete del proper 4 de juny, registre que si no recorde malament està sobre les 6h40’.
Comença el port. Normalment, la gent es comporta ací, ja que sempre fem aquesta escalada a l’inici de la ruta, i el sentit comú ens diu que convé reservar i guardar energies a la vedriola. Certament, el ritme és apte per a tots els nivells i pugem compactats. Aviat, Liquidador demana permís al Capità per fer sèries d’esforç. Rep la llicència i apreta les dents. Fins aviat, amic. La resta, a ritme constant de resistència, escalem el port sense pressa, però sense pausa. M’encanta aquesta ascensió. Molt sostinguda al principi i exigent al final, ens eleva per un recorregut que permet divisar el cim del Benicadell des de perspectives diverses, alhora que veiem de reüll la vall de Perputxent, cada vegada més llunyana, banyada pel sol matiner. Xicotetes fumeroles emergeixen dels bancals mentre la brossa vegetal es combustiona, una llunyana remor de vehicles matiners sona de fons i em dóna pistes de l’activitat quotidiana que porten endavant els habitants d’aquests pobles rurals.

Coronat el port i amb les pulsacions sota control, comença el descens per la cara d’ombria. M’aprope al grup capdavanter, atesa la dificultat tècnica de la baixada. Em sent més segur si vaig al davant, on la perícia dels ciclistes que em precedeixen em dóna seguretat. Tinc plena confiança en els viratges dels meus companys per guiar-me a cada revolta, malgrat la manca de visibilitat, ja que han descendit aquesta vessant en innumerables ocasions i no arrisquen més del compte. Arribats a Salem, ens desviem per la carretera que ens haurà de deixar a l’autovia de la Safor. El ritme segueix sent sostenible i ens ajustem perfectament al guió mental que tinc visualitzat. Primer port a ritme suau i traçat de carretera cap a la Safor a plat, però sense desenvolupaments de potència elevats. Seguim contemporitzant.

El tram d’autovia permet elevar la velocitat del grup, tot fent relleus. Si aconseguim fer-los bé, ningú no patirà al darrere ni tampoc ningú no haurà d’anar al límit al capdavant. Acordem fer-ne, mes no hi entren tots. Comente en veu alta que els relleus haurien de ser curts i sense incrementar la velocitat. Aquell qui passa davant, tot aprofitant l’estela del ciclista precedent, es manté en cap uns segons i es desplaça a dreta. Això és la teoria, però seguim encabotats a fer els relleus llargs i, a més, a posar-se a tope aquell qui passa al davant. Resultat: una fracció despenjada al darrere, a distància irrecuperable a aquesta velocitat, i aquells qui rellevem, amb el ritme cardiovascular allà dalt. En el meu cas, després de fer l’esforç de seguir la roda de Corredor Ñoño, en tocar-me fer el relleu, ja no em queden forces per mantenir la rapiditat. Disculpeu-me, companys, però ni relleus llargs ni a tope! Tot el contrari: curts, seguidets i a velocitat constant. Tots eixirem guanyant, us ho assegure. En la propera sessió de dissabte, com que es presenta una etapa semiplana a Yecla, posem-ho en pràctica i gaudirem de debò.

Rocky Alfonso punxa i deixem les pedalades per uns minuts mentre l’esperem. Estic segur que trobarà alguna càmera d’entre tots els artilugis de la motxilla. Alguns ens avancem a l’accés de l’autovia, per tal d’apartar-nos de la via principal. Així estem més segurs. Som Liquidador, Aranya Negra Julián, Pundonor Manolo i Coppi, Fausto Coppi. Aprofite per prendre un plàtan. Farem gairebé 80 quilómetres abans de l’esmorzar, així que em vindrà bé aliment, potasi i energia neta, ara que estem aturats.

Apareix la grupeta que acompanyava Rocky en l’operació mecànica i ens hi posem al darrere. Ara toca desviar-nos a la Font d’En Carrós, per tal d’evitar el trànsit dens de les proximitats a Gandia. El tram que ens condueix a Oliva coincideix amb el final de la Via Verda Alcoi-Gandia. Arribem al poble i ara només queda rodar a plat fins a la carretera de les Marines de Dénia, on farem l’àpat. La diferència de temperatura és ostensible comparada amb la davallada tèrmica que he patit entre Alcoi i Cocentaina. És la primera calor de l’estiu que s’esdevé.

Arribem al restaurant i prenem llocs. Hi ha bon ambient. Ambient de platja. Parelles esmorzant i grups d’amics que comencen el dia amb ganes de festa. La temperatura és ideal. Una mica de vent suavitza la sensació de calor. No em lleve encara l’armilla ni els camals. Els entrepans són ben grans i voluminosos. Saborosos. Alimenticis. Satisfactoris. La cervesa, la llimonada i les amanides acompanyen perfectament aquest discret festí, com també ho és la conversa amb els amics que m’envolten: Tren Javi, Cancellara, Rocky, Pundonor i Aranya Negra. Café i llestos! Alguns, el completaran amb ron cremaet... Per carregar els pistons.

Arranquem la segona part de la marxa amb suavitat. En prendre la carretera que uneix Dénia amb Oliva, el vent bufa en contra. No vull apressar encara. Vaig al davant, amb Pundonor, però no és moment per accelerar. Si algú té pressa, que ens avance. No crec que ho faça ningú, atés que les panxes estan plenes i en ple procés de digestió. Seria una imprudència apressar durant la primera mitja hora.

Dissabte 14 de maig de 2016: Alcoi, Muro, Beniarrés, Port de Beniarrés, Salem, Oliva, Les Marines de Dénia, Pego, Vall de Gallinera, Port de Margarida, Planes, Muro, Alcoi. 138km i 1600m+ a 28'2km/h.

Ens desviem per la carretera que porta a Pego i que travessa la Marjal Pego-Oliva. Ara el vent és lateral. No és fort, però suficient per frenar-nos una mica. Els més llestos s’han posat a la fila de l’esquerra, per anar protegits. A nivell paisatgístic, el moment que creuem les llacunes de la marjal, les quals apareixen a totes dues bandes de la via per la qual circulem, i amb la serrada que fa de fons a l’Skyline de Pego, conforma un conjunt de bellesa mediterània excepcional. És la Marina, una de les comarques més belles del nostre País Valencià. Els aromes minerals completen el que quedarà imprés a la nostra memòria esportiva. Un privilegi gaudir-ne mentre practiquem la nostra disciplina favorita.

Circumval·lem Pego i seguim en direcció a l’Atzúvia. Ací el vent bufa amb relativa força. Encara no ens hem endinsat en la vall, de manera que estem desprotegits. Ascendim de mica en mica i cada vegada la força del vent és menor. Tan bon punt ens introduïm al congost de la Gallinera, passe al capdavant per comandar la marxa, amb la intenció de rellevar els líders. M'acompanya Betinni. Somie despert. M’imagine de gregari, mentre escalem un port dolomita al Giro d’Itàlia. Sóc Mikel Nieve i tinc la funció de portar a la victòria al meu cap de files. Tracte de buscar un bon ritme, ràpid i desgastador. De forma progressiva, augmente la velocitat. Em sent bé, plenament motivat, donant la cara, marcant el ritme del gran grup. Ara, canvia la meua parella de comandament. És Liquidador. Bon escalador. Cada vegada que em trobe un fals pla, incremente la velocitat, tot abaixant un pinyó. Avancem a un grup de ciclistes que pujava tranquil. Sóc conscient que aquest ritme acabarà despenjant algú. Em sap greu, però hi ha vegades on mana més l’instint que el sentit social. Reconec que puc estar fent mal a la cohesió grupal, però hi ha quelcom fisiològic, inexplicable amb l'ús de la raó, que m’espenta a apressar cada vegada més, tot buscant el límit sostenible fins al cim del port de la Margarida. Ara, Liquidador és succeït per Rocky. Aquest home demostra una gran capacitat de sacrifici. És un lluitador. Seguim emparellats una bona estona més. Mire arrere per comprovar si estem tots, després d’escoltar un parell de vegades que hi ha algú qui fa la goma. No em relleva ningú. El Capità deu estar pensant que aquells qui estem en la fase competitiva de la temporada, hem de seguir al davant fins que apaivaguem els ànims i s’equilibren així les forces. Cap problema. Seguiré així fins dalt, si cal. No demanaré relleus i m’ho prendré com un entrenament en intensitat, per treballar en zones de potència 4 i 5. Això em permetrà elevar el llindar de lactat i augmentar el VO2 màx. De tota manera, hi ha alguna cosa que no em casa; els companys que tinc al darrere tenen plenes capacitats per rellevar i pujar el ritme. Deuen estar reservant-se. És la meua impressió. En qualsevol moment, podria haver un canvi de ritme i volen estar frescos per respondre. M'ho diu la intuïció. Egoïstament, si vull estar ben preparat per a la marxa pels Dolomites italians, és conseqüent continuar amb aquest ritme d’escalada. No tinc un entrenament específic per a preparar aquesta hexalogia per etapes, però tinc la convicció que el treball d'intensitat en escalada, unit al volum de quilòmetres de dies com el de hui, m'ajudaran a preparar-me. Com més temps estiga situat ahí, millor per als meus plans d’entrenament. Així que vaig a seguir ací, llançant el gran grup i a l’aguait del que hi puga passar.

Les meues sospites es confirmen. Liquidador arranca per fer la seua sèrie d’esforç. Tot a dins del normal, però al darrere hi va com un posseït Alpino Bruno. Ara sóc jo, qui canvia el ritme per posar-me a roda d’aquest últim. Forta acceleració, val a dir, que provoca una pujada sobtada del ritme cardíac. No sóc partidari d’escapar-me tot sol quan vaig en grup, especialment perquè això trenca el ritme d’equip. Emperò, crec que les circumstàncies em dónen llicència. Al capdavall, el compàs de pujada ja s’ha trencat i, pel que fa a la meua aportació a l'esquadra, he estat donant la cara l’última mitja hora, tot tirant de la grupeta.

Doncs bé, justificat el meu assejament al grup d’escapada, vull destacar el fort increment de potència que això ha significat. Ara que he agafat la roda d’Alpino i Liquidador, tractaré d’estabilitzar el cardio, que està tocant els límits superiors de l’aeròbia. M’assec al seient i tracte de mantenir una pedalada el més constant i redona possible. El ritme que marca Liquidador, comandant de fugida, és dur, així que tractaré simplement de seguir-li la roda. En emparellar-me amb ell, així li ho comente: Juanan, tu ves a la teua, el que t’haja dit l’entrenador, que no vaig a passar-te. Només vull seguir-lo fins que en tinga prou o no puga més. La meua intenció no és competir, sinó fer una bona sèrie d’entrenament en escalada amb l’excusa de la seua sèrie, a nivells per damunt del llindar de potència funcional. En definitiva, entrar en zona 5, de millora del VO2 màx, durant uns minuts. A més, hui em trobe excepcionalment bé i vull aprofitar aquest moment de forma per seguir amb els meus progressos i així arribar a la primera setmana de juliol amb la millor condició física possible. 

Després d’uns minuts, veig de reüll ciclistes al darrere. Són Corredor, Tren, Rocky i un quart en discòrdia que no conec, qui suposadament ve del grup que havíem avançat abans. Expedició de 7, doncs. Heus ací la resposta a les meues sospites d’abans. Els meus companys havien estat reservant a roda per tal de fer ara aquest extrem. Personalment, tinc dubtes que puga mantenir aquesta exigència durant molt de temps, així que em propose, arribats al desviament de Benissili, abandonar l’escapada i seguir a una potència menor, la qual em permeta abaixar les pulsacions. Ara és la zona 3 de resistència la que comanda el meu nivell de treball rotatiu sobre els pedals. Tracte d’estabilitzar-me funcionalment, mentre avance tot sol i deixe anar la resta. Ara, com a espectador del que passa a 20 mentres de mi, observe un dur atac de Rocky. Ahí davant hi ha competició, certament. Finalment s'estabilitza el ritme cardiovascular a un nivell intermedi i reprenc el que és el meu ritme habitual d'escalada de fons. Estic a roda de Corredor, qui reconeix tindre mal a les cames.  M'està fent un favor. Oferir-me la seua roda és assegurar una velocitat d'escalada raonable, ja que sense la seua referència podria acabar perdent la concentració, endarrerint-me de forma progressiva. El temps que passe seguint la llebre ha estat l'idoni per recuperar les forces sobre la marxa i tornar a sentir que tinc reserves per fer un darrer esforç. Corredor va perdent ímpetu i l'avance. Li oferisc la meua roda, ara. Intercanviem els papers. Incremente una mica la velocitat i busque un nivell d'esforç sostenible fins al cim de la Margarida. Tracte de sentir la cadència òptima i la fluïdesa en la pedalada. M'adone que Cancellara havia arribat a la nostra alçada justament quan he canviat el ritme. Sembla que no s'ha pogut agafar a roda, després de fer la progressió per arribar a la nostra alçada. Amb ell anava Betinni, qui s'havia despenjat una estona abans. Albire Rocky a una vintena de mentres, en girar una revolta. Em serveix de motivació per apressar una mica més. No tarde en abastir-lo. El sobrepasse al fals pla que hi ha a un quilòmetre del cim. L'anime i el convide a seguir-me per acabar junts. Corredor a renascut. El tinc a roda. Ja en som tres. Seguirem tots plegats fins a poc abans de coronar, on abaixe el ritme i són ells qui em passen ara a mi. Reducció progressiva del nivell d'esforç i aturada. Allà estan esperant-nos Alpino, Tren i Liquidador. Toca buidar la bufeta i fer unes alenades profundes. Per cert, Liquidador se'ls ha liquidat a tots.

S'observa com a la segona ascenció (Vall de Gallinera) hi ha un pic cardiovascular (en color magenta) de 190 batecs per minut, el qual correspon a l'inici de la persecució d'Alpino i Liquidador, els escapats.

Aquesta gràfica corrobora els dos trams diferenciats de potència (color magenta) durant l'escalada a la Vall de Gallinera: un bloc inicial de potència en zona 4 (de llindar de lactat) durant el comandament del grup i un altre bloc en zona 5 (de millora del VO2 max) durant la persecució descrita a la crònica i que supera de mitjana els 200 Watts.

No tarda en arribar Cancellara... i Betinni... i el gran grup, qui no s'aturarà i continuarà per encapçalar el descens. Ara serem nosaltres qui anirem a roda per descendir a Planes de la Baronia i fer el trencacames que ens conduïrà a Muro, gairebé tot el temps dirigits per la mestria de Capità. L'endarreriment inicial provoca que haja de pedalejar amb força els primers dos quilòmetres de baixada, però evitant anar al límit, ja que em conec i sé que si baixe a tope, acabaré rebentant. Progressió i paciència. Cada vegada estan més aprop. Sentit comú, intel·ligència i eficiència en els viratges. És l'única manera d'arribar a la seua alçada sense riscos innecessaris. 

Les baixades també tenen el seu atractiu. Els ciclistes, a més d'escalar i rodar, hem de fer descensos per cada port que superem, de manera que aquesta habilitat convé tenir-la ben assimilada. La por és el pitjor enemic, certament. La prudència, en canvi, és l'aliada perfecta per gaudir al màxim d'aquest apartat esportiu, relegat sempre a un segon pla. Val a dir que és precisament ací, al descens de la Margarida per la vessant de ponent, on es trenca irremediablement el gran grup i perdrem de manera definitiva alguns membres, qui hauran de fer el retorn a casa en solitari o acompanyats d'algun altre despenjat. Aquell qui ho haja donat tot en l'ascens anterior, confiat que ahí estava la fi de l'etapa, està ben equivocat, ja que la baixada tècnica posterior i el recorregut de transició cap a les capitals del Comtat i l'Alcoià, acabaran marcant importants diferències entre la capçalera i els corredors a cua.

Tan bon punt arribem a Cocentaina, Alpino, Aranya Negra i Liquidador m'acompanyen a ritme suau fins a Alcoi... 138km i 1600m+ a 28'2km/h... Un etapó.