EL DOLOMITA: Una sèrie de catastròfiques malhaurances

Se'm fa dur explicar misèries en comptes de fets victoriosos. Però la vida d'una aficionat al ciclisme no és sempre un allau d'èxits i èpica, sinó també de derrotes i impotència. Hui s'està portant a terme la segona de sis etapes de Cycling Dolomiti, un event esportiu de resistència en muntanya que supera els tres mil metres de desnivell cada jornada i que implica escalar ports de gran entitat, com ara Oberhummer, Passo Sella, Passo Giau o la Marmolada, al Sud-Tirol. La segona part d'aquesta hexalogia ciclista ens portarà als ports mítics del Giro: Stelvio, Gavia o Mortirolo, entre d'altres. Emperò, jo... No he pogut encara pedalejar.

Aquesta trista història començà divendres 1 de juliol de 2016. La meua estimada muller m'acompanya a l'aeroport d'Alacant. Ens acomiadem després de fer-me una fotografia amb les maletes: la de roba i la de la bicicleta. Arribe a la cua per al mostrador de facturació de Vueling Airlines i la gent està neguitosa. Diuen que hi ha retard en el vol. M'ho confirma una xica que tinc al darrere i que ho està veient al seu mòbil. És la primera malhaurança. Es tracta del vol a Barcelona. D'allà hauré d'enllaçar amb el vol a Milà. Pense, primerament, que si hi ha retard amb el meu vol, també hauria d'estar retardat l'enllaç, així que facture les maletes i em confirmen que si perd el trànsit de Barna, les maletes aniran automàticament a l'avió al que em puguen derivar, després de la conseqüent reclamació per al canvi de vol. Las maletas viajan con usted -afirma.

Finalment, l'avió s'enlaira tres hores tard i pregue per a que també estiga retardat el meu enllaç. El trajecte és curt, però en arribar a la costa barcelonina l'aeroplà fa una volta de 360º. Inicialment pensava que era una maniobra per encarar l'aeroport del Prat, mes sembla ser una operació per fer temps. Doncs bé, al remat farà tres voltes que ens retardaran encara més, abans de disposar-se a aterrar. És la segona malhaurança. Clarament, hi ha congestió a l'aeroport i els controladors aeris han tardat en donar permís per aterrar.

Abaixe i vaig directament a l'àrea de trànsit, amb l'esperança de trobar el vol Barcelona-Milà retardat i poder, així, continuar segons el pla. Però no, ja ha eixit, puntualment. Quina ironia! -pense per a mi. Curiosament, el vol retardat ha sigut el primer i no el segon, el qual implica que tots aquells que tenien enllaços es queden a terra. Definitivament, he perdut el vol a Milà. És la tercera malhaurança.

Ara toca anar a la cua de reclamacions de la companyia aèria. En arribar, m'hi trobe amb un centenar de persones malcarades. N'hi ha qui ha perdut el vol d'enllaç, però també n'hi ha qui, simplement, ha vist com anul·laven el seu viatge. Sense més explicacions. Certament frustrant. Tinc molt de temps per parlar amb els perjudicats més pròxims a mi. Una xica que no ha pogut volar a Brussel·les i un xicot amb la muller i la filla que porten tot el dia a Barcelona, per la mateixa raó. En el seu cas han de viatjar a Ourense, on haurien d'assistir a una boda... Si arriben a temps. Comença a fer-se tard i parle per telèfon amb Mª Carmen. Li ho conte i li dic que no es preocupe, que ho trauré avant. Ara, la principal preocupació és arribar a temps a Milà, ja que l'hora de trobada és demà entre les 10 i les 11h. Doncs, bé, després de més d'una hora d'espera arriba el meu torn i els de Vueling em diuen que en el meu cas he d'anar a una altra cua, gestionada per Iberia. Quarta malhaurança, hora i mitja perduda. Em pregunte com és que els de Vueling, amb qui tinc contractats els vols, no m'ho poden arreglar. Em mantinc seré, malgrat els nervis que em corroen per dins. No és el cas d'altres, qui han maleït a crits i han dit pestes als de la finestreta quan no han vist resolt el seu cas.

Arribe a l'altra cua. Torna a ser una fila amb desenes de viatgers frustrats. Torna a ser una hora llarga d'espera. En aquesta ocasió, però, en arribar el meu torn em solucionen el problema. Em donen carta d'embarcament per a demà a les 7:20h AM. Les maletes, segons m'expliquen, han d'anar amb el meu vol de demà al matí, però també m'alerten que aquest cap de setmana l'aeroport és un caos. No m'ho diuen obertament, perquè no poden fer-ho, però sembla haver un boicot a l'interior de Vueling, on estan implicats pilots, controladors aeris i portadors de maletes. Continue pensant en positiu. Aniré amb el temps just per arribar al punt de trobada amb l'organització de la marxa ciclista, però si són puntuals tot anirà bé... Confie. Estic molt cansat. M'han donat un val per sopar i un altre per a un bus que ens ha de portar a un hotel a tots els perjudicats. Menje alguna cosa, però no tinc fam. El meu sistema digestiu és així, es tanca quan les coses no van bé. Em force voluntàriament a ingerir aliment. Ho faig amb desgana i m'embotisc el sandwich prefabricat. L'únic premi és la cervesa que engul gustosament. M'ajuda a empassar-ho.

Busque ara el bus. Arribe al lloc indicat i no ningú no en sap res. Els conductors que hi ha per allà m'aconsellen que no espere, que m'han pres el pel. Que no sóc el primer en preguntar pel bus per a l'hotel del passatgers perjudicats per aquest caos. Veig arribar un micro-bus, però em confirma que no va a l'hotel que m'han indicat. Cinquena malhaurança. Hauré de passar la nit a l'aeroport? Veig una altra vegada al gallec i la seua família. Els acompanya una dona argentina d'avançada edat. Estan com jo. Després de deu minuts d'espera i passada l'hora convinguda, els propose llogar un taxi per anar-hi. Repartim les despeses. Així ho fem. 40 minuts de viatge a Sabadell. Sí, Sabadell, ben lluny de l'aeroport. Sisena malhaurança.

Ens allotgem a l'hotel i tracte de dormir. M'hauria dutxat, però no porte roba neta. Setena malhaurança. Comence a fer pesta, però esperem a demà, que ja em podré relaxar a l'hotel de Bolzano, al nord d'Itàlia. Se'm fa difícil dormir, a causa de l'estrès. Voldria que fóra tot un malson, però és ben real.

Em desperten des de recepció i m'alce amb males sensacions. Són les 5:15h AM. Em trobe trist, desanimat i molt nerviós. Tracte, tot i això, de mantenir l'enteresa. Ens trobem novament abaix, la dona argentina i jo. Compartim un altre taxi. 40 minuts més de trasllat. Ens acomiadem a l'entrada de l'aeroport i ens desitgem sort. Vaig a la meua porta d'embarcament. El vol apareix als indicadors per a l'hora prevista. Em dirigisc a la porta d'embarcament. Ja s'està fent cua. Pujarem a l'avió amb gairebé mitja hora de retard. Huitena malhaurança.

Val a dir que el vol és tranquil i que no hi ha incidències. Arribé a l'aeroport de Milano-Malpensa. Ara, la principal preocupació són les maletes. Vaig amb el temps just, però si ixen aviat, arribe al punt de trobada de sobra amb la condició d'agafar un taxi ràpidament. Mentre espere, tracte de telefonar a la meua estimada muller. El mòbil m'indica que no hi ha servei. Necessite sentir la seua veu, la seua presència. No hi ha forma de contactar amb ella. Novena malhaurança. Busque una cabina telefònica. Pose un parell d'euros i tracte de telefonar. S'engul la pasta, però no em dóna comunicació. Un robatori. Desena malhaurança. Comença a rodar la cinta transportadora. S'acumula la gent. A poc a poc, a compta-gotes, van apareixent les maletes. Les dels altres. Les meues tarden... La cinta s'atura... Ja no hi ha ningú... No tinc les maletes. És l'onzena malhaurança. La sala està buida. Només hi resta el personal de neteja i un home que repon una màquina dispensadora de fast-food. M'enfonse. M'abruma la tristesa i el desempar. Sembla un malson, allò que he temut sempre a les nits inquietes d'abans d'un viatge de bicicleta: perdre la bici, perdre la roba, anar nu. Pitjor que una mala nit és aquesta realitat. No tinc altra cosa que una bossa de mà que inclou la identificació, els diners, els bitllets i unes sabatilles que no cabien a la maleta. Ah, i la roba que porte al damunt, que ja fa mala olor. Estic segur que la suor de la desesperació fa pitjor olor que la que ve de l'esforç físic.

Busque amb la mirada: Lost-found Luggage, diu la versió en Anglés del rètol. M'hi dirigisc. Una fletxa indicadora, i una altra, i una més, perd el compte i la distància recorreguda per aquests passadissos lúgubres, amb l'única llum dels fluorescents de funcionament defectuós. El sostre és baix i les parets poc acollidores. Finalment hi arribe. No em sorprén trobar aquesta cua. Em telefona la dona. Per fi l'escolte. Faig cua per recuperar les maletes -li explique. M'aconsella sobre com gestionar la situació i em dóna confiança. Torne a dir-li que no es preocupe per mi, que estic bé i que ho solventaré. No estic sent sincer amb ella. Per dins estic amb l'ànima morta. Parle també amb Biktor, qui m'està esperant al punt de trobada. Em diu que faran temps fins que arribe, que formalitze la reclamació i vaja immediatament cap allà. No tarden en atendre'm els del mostrador i emplene un formulari de reclamació per tal de recuperar les balitges. Em confirmen que no saben on estan. Mala notícia. Dotzena malhaurança. Estan perdudes!

Acabe la gestió i agafe immediatament un taxi. Arribe al punt de trobada després de contar-li la pel·lícula a la conductora, una dona prima, valenta, nerviosa i mal parlada. Demostra, però, empatia per la meua situació. Auguri! -em diu en pagar-li el viatge. Puje al bus. Només faltava jo. M'assec a un lloc lliure, al costat d'un xicot de Manacor, el Miguel Ángel, del club Es Remuges. L'autobús porta carregat l'equipatge de tots... menys el meu.