SET DESNIVELLS

Hi ha jornades on la concentració sobre la bicicleta és màxima i la motivació es troba a un nivell òptim. Aquest estat ideal per al ciclista m'acompanya des del bell inici de la ruta de hui. Dissabte de matinada. És el mes de gener, però no està previst un dia fred. Comence la marxa descendint cap a l'Avinguda del País Valencià des de la zona alta d'Alcoi. La claror és suficient per vore'm-hi sense dificultats, però els fanals encara estan encesos. És el moment just per arrancar, ja que mitja hora abans hauria estat del tot fosc. Vaig ben abrigat, conscient que tot és pla o baixada des d'ací al punt de trobada. Més endavant pressupose que em sobrarà la roba, mes aniré llevant-me capes a mesura que note excés de calor al llarg del matí. He dormit d'allò més bé i em sent despert i atent. El trànsit que realitze per l'Arameda sembla un camí amanit per al meu pas, ja que els semàfors canvien a verd davant la meua aproximació. Estic tenint sort, ja que si la combinació de llums m'és favorable puc arribar en només 15 minuts al Loan de Cocentaina. No apresse. Contemporitze. Controle el nivell d'esforç, atés que ara és el moment de fer l'escalfament. Hui és un jorn per posar en pràctica la regulació intel·ligent de l'exercici, tenint en compte l'acumulació de desnivells. Es tracta d'una etapa amb 7 ascensions; cap d'elles de gran entitat, però que totes juntes provocaran, de segur, una fatiga important en els membres de l'expedició.

Arribe al punt de trobada. Allà estan els contestans i els alcoians que se m'han avançat. Tornem a formar un bon número, confirmant-se l'augment d'efectius a la grupeta des de l'inici d'aquesta temporada.

Arranquem en direcció a Muro a ritme suau i prompte mamprenem la pujada al port d'Albaida. En el moment que l'asfalt pica cap amunt, el nivell esportiu s'intensifica. No pugem el port a tope, però sí que és suficientment tens com per anar despenjant algun col·lega. Opte, des de l'inici de l'ascensió, per arrossegar una relació de transmissió baixa amb cadència elevada. Hui, com qualsevol dissabte amb el grup, pose en pràctica aquest aspecte biomecànic, per tal de millorar el meu rendiment en escalada, entrenar l'agilitat i reduir la fatiga muscular. És una de les coses més interessants que m'ofereix el ciclisme: el seu caràcter científic i teòrico-pràctic. Les lectures i indagacions sobre la relació biomecànica entre el ciclista i la seua bicicleta no es queden només al paper dels llibres de la meua prestatgeria, sinó que tenen una aplicació immediata cada vegada que isc amb l'Orca, on busque sempre la millor fòrmula possible per resoldre el problema de física aplicada sobre el rendiment més òptim. És un repte que em propose cada volta que dispose l'angonal al damunt d'aquest Selle Italia. Em mantinc a roda dels ciclistes més avançats i no tracte en cap moment d'encapçalar la pujada. Egoïsta decisió, ja que la meua intenció és anar guardant a la vidriola, que l'etapa és dura.

Coronem i la grupeta desmembrada, però amb els endarrerits a una curta distància. No triguem en estar tots junts de nou i ara ens incorporem al descens. Busque la millor aerodinàmica, acoblat a la part baixa del manillar i a roda. L'equip s'estira i pren una alta velocitat. Malgrat anar a la vorera de l'autovia, no tinc sensació de perill. Aquest marge és prou ample: entre dos i tres metres. Aviat s'avancen Pundonor Manolo i Locomotora Manolet. Al seu darrere, ben pròxims, els segueix una altra parella: Capità Pedro i Castigador Sergio. Admire les capacitats d'aquests quatre ciclistes tope gama, qui llancen el CBR Team cap a la Vall d'Albaida com un coet. Arribats a la part més baixa, toca ja pedalejar i buscar el ritme adient per a trobar la velocitat de creuer que ens ha de portar a Aielo de Malferit.

Després d'haver-se alternat les dues parelles de ciclistes esmentades, encomane als camarades més pròxims que m'acompanyen per fer un relleu al davant. Finalment m'acompanya Granfons Jose. Trobe certament gojós poder participar-hi de la conducció del grup, ja que implica l'art de trobar el punt just d'esforç que estire la colla sense rebentar ningú (ni a un mateix). Perceb immediatament el vint per cent de potència de més que he d'aplicar sobre les bieles per mantenir la mateixa velocitat que abans. No tardem en desviar-nos a l'accés d'Aielo, on cal ser cauts per no tenir un bac inoportú. Aquestes infortúnies accidentals solen ocórrer en rodones, canvis de direcció i viratges sobtats, així que em preocupe ara més pel control total que pel ritme. Quede endarrerit novament a posicions intermèdies i deixe novament que altres dirigisquen.

El trànsit per la població és ràpid i efímer. Ara ja, finalment, ens endinsem en l'indret desitjat: els Portitxols. Empieza puerto! -anuncia algú. Comença la segona escalada del dia. Aquesta àrea boscosa és un regal per al ciclista, gràcies a la tranquil·litat de la carretera, la manca de trànsit, la sinuositat del traçat i la bellesa de l'espai verd. Entrem al forest. L'ascensió comença lleugera. El pendent és baix. No supera el 5% als primers quilòmetres. Resistentia Juanan i Capità Perico marquen el ritme, que des del meu punt de vista és el just. Ni més ni menys. Així es gaudeix plenament del ciclisme i el grup es manté cohesionat. Avancem emparellats els setze ciclistes i el ritme permet la conversa distesa i les bromes. Els acudits de Màquina Carlos són cada vegada més graciosos. Jo, personalment, he trobat el lloc idoni. Els Portitxols, per qualsevol de les seues múltiples vessants, són espais per a l'escalada en un entorn natural mediterrani interior de qualitat suprema.

Queden un parell de quilòmetres -calcule a grosso modo mentre pedalege. Veig com Castigador Sergio i Màquina Carlos passen al davant de la grupeta. Engul saliva i em llance a dir immediatament: açò és un relleu o un atac! Alguns riuen... perquè s'ensumen el que està a punt de succeir. De forma progressiva s'accelera el ritme d'escalada i es tensa la corda que uneix el gran grup. Com un clarió que escriu una línia sinuosa sobre la pissarra, anem deixant un rastre de ciclistes que queden impresos a la carretera. No sóc conscient d'aquesta circumstància, però, atés que estic concentrat a seguir la roda dels galgos. Màquina Carlos fa una demostració de com s'escala un port amb un sol pedal. Tota la meua atenció se centra en mantenir aquest fort compàs sense perdre l'estela ni despenjar-me. També mire de tant en tant el ritme cardíac, que tan bon punt hem incrementat la velocitat d'escalada, ha anat pujant progressivament fins al les proximitats del llindar anaeròbic. Torne, per tant, a tastar l'entrenament d'intensitat gràcies a la motivació de perseguir a la crême de la crême. El gran grup ha quedat ja fragmentat de forma clara i m'adone d'aquesta situació quan fem l'última revolta i no veig ningú en mirar cap avall. Queda menys d'un quilòmetre i dubte si podré continuar a aquest nivell.

La meua fisiologia ha volgut per a mi un destí cardiovascular que difícilment podré canviar: tinc un llindar anaeròbic al voltant de les 185ppm, prou per damunt del que és normal a la meua edat. Aquells qui entenen d'entrenament em confirmen que no patisc cap malaltia, sinó que és la meua característica innata. De fet, si compare ara mateix el meu ritme de cardio amb els companys d'escapada, estic segur que ningú no supera les 170ppm. Alguns, és clar, portaran unes posalcions més baixes perquè són més joves i tenen una millor condició física, però d'altres, simplement, tenen un sistema locomotor que està en els màrgens normals de l'estàndar. A edats com la meua, el normal seria que els processos anaeròbics entraren en funcionament a partir de les 170 o 175ppm com a màxim. En una conversa mantinguda fa uns mesos amb un professor d'Educació Física, qui habitualment corre trails de muntanya i practica complementàriament el ciclisme, em comentava com d'inusual és arribar a les 190ppm en sèries d'esforç als 46 anys d'edat, tal com jo li havia explicat. Em tranquil·litzà, això sí, confirmant-me que es tracta d'una excepció a la regla i no de cap disfunció ni defecte.

Em mantinc durant els tres últims minuts d'ascenció justament a les portes de l'anaeròbia (entre 183 i 187ppm), tot prenent-me aquest últim tram com a una sèrie d'esforç, d'aquelles que recomanen les taules d'entrenament per tal de provocar les adaptacions necessàries en l'organisme, les quals condueixen a una millora progressiva en la condició física.

Arribats al punt més alt, m'endarrerisc a cua de grup i m'emparelle amb Alpino Bruno, un ciclista de la Suïssa sud afincat a les nostres comarques i que fou convidat al CBR Team per primera vegada fa un parell de setmanes. Em comenta amb accent italià que aquest grup no s'atura i que el ritme està sent molt dur. Encetem ara una bona conversa on aprofite per posar en pràctica el meu limitat italià i tractar de recuperar el poc que sé d'aquell idioma romanç. Parlem del seu país i del fred que ara mateix hi impossibilita la pràctica del ciclisme, en contrast amb el suau hivern que estem gaudint per aquestes latituds. L'home està encantat de fer esport al nostre territori, on em pense que ha trobat el lloc ideal per gaudir de l'aire lliure.

Ara agafem el primer creuament a dreta, per tal de baixar a Vallada pel port del Campello. El descens és tècnic i ràpid. Cal tocar frens constantment i parar atenció a cada revolta. Gran part de la baixada presenta un pendent negatiu superior al 10%. Aquest tram em recorda al meu amic Lluis, qui en certa ocasió em parlà d'aquest port i de la seua duresa, amb la intenció d'animar-me a venir en alguna ocasió. Medisc ara una recta que s'aproxima al 20% i em promet a mi mateix que en alguna ocasió al llarg de la temporada vindré a escalar i gaudir d'aquest Portitxol tan exigent. Serà, si més no, un bon entrenament específic per tal de superar les dures ascencions que m'esperen impertèrrites als Dolomites italians. Ara ja, a poc a poc, anem entrant al bar que hi ha tot just arribar a Vallada. Aparquem les bicicletes amb cura per no provocar defectes indesitjats i ens acomodem a taula. El restaurant està situat en un entorn envoltat de muntanya de forts pendents i ben atapeïda d'arbres, principalment pi mediterrani. En èpoques plujoses, les fonts brollen generoses, segons conten els coneixedors del lloc. A dins, mentre ataquem els entrepans, les olives i els fruits secs, la televisió emet notícies polítiques que provoquen la conversa i les visions contraposades sobre el que pot passar en aquest moment, on el desgovern i la incertesa fan trontollar el concepte d'Estat Espanyol. A mitjan esmorzar apareix Potència Javi. Ha vingut fins ací en solitari i tindrà temps suficient per prendre una barreta i un café amb llet abans d'incorporar-se a la marxa, en aquesta ocasió acompanyat pel nombrós grup.

Satisfetes ja les necessitats d'aliment i d'evaquació bàsiques, reprenem la marxa en direcció a Moixent. Primer haurem de travessar el poble de Vallada, desconegut per a mi. Emperò, abans d'això, les riallades dels companys delaten la broma que li han fet a Màquina Carlos amb les botes. El sentit de l'humor predomina al CBR, símptoma inequívoc de salut en la nostra relació. Val a dir que les bromes no només se centren en ell, ja que una part de l'equip s'acarnissa amb l'estil personalíssim de Roky Alfonso, qui de cap manera s'immuta i segueix a la seua. Té contestacions per a tots. El trànsit fins a Moixent el fem per carreteres tranquil·les secundàries. Encara dins del poble esmentat, Pundonor Manolo avisa que el segon Portitxol comença de seguida. S'agraeix l'avís, ja que això ajuda a previndre els pinyons que pertoquen. Comença els Bosquets! La memòria fisiològica em dóna senyals positius, tenint en compte que la darrera vegada que vaig escalar aquest portet, ho vaig fer amb bones sensacions. Sí, sensacions. Són el que queda imprés a la memòria. Sí, la memòria emocional. Ara, envaïts per la tecnologia, els nostres dispositius quantifiquen numèricament l'esdevenir damunt de la flaca de forma constant i incansable. Metadades que queden enregistrades al nostre perfil de la marca corresponent i pujades al núvol digital anomenat internet. Emperò, jo, ésser viu en essència, només recorde allò que m'emociona. No tinc constància mental de la informació numèrica que va gravar el meu dispositiu fa gairebé un any. En contrast, la meua ment té perfectament enregistrades les emocions relacionades amb l'escalada que visqué per aquell temps i apareixen a la meua retina les revoltes, els paisatges i la disposició positiva a tornar a venir... Memòria i emocions, el millor tàndem pedagògic per a l'aprenentatge de vida.

Avançada l'escalada als Bosquets, Alpino Bruno apressa sobtadament i es distancia de nosaltres uns metres. De forma immediata, Castigador Sergio se n'emparella i jo, Pantera Natxo, també de forma automàtica, accelere la pedalada i m'aproxime a la seua roda. La meua pretensió és neutralitzar l'atac i equilibrar el grup, de forma que la distància entre l'escapat i el grup perseguidor siga menor, a més del fré psicològic que implica tenir algú just al teu darrere. També hi ha resposta a la meua esquena, en aquest cas de tipus verbal: és Capità Pedro, qui maleeix l'ombra del suís i li recrimina l'actitud competitiva. L'estranger no respon als avisos i segueix indeleble amb el seu fort ritme. Castigador Sergio segueix sense problema al seu costat i jo em dedique a mirar al davant i al darrere alternadament per controlar la jugada. Aquest canvi de ritme ha provocat, novament, el trencament del grup i la dispersió dels seus components. Una vegada més, el clarió deixa el seu rastre sinuós per l'asfalt. Una vegada més, es trenca la cohesió. És excusable, pense jo, l'actitud del suís, atés que ve de l'Europa Central, que potser no entén massa bé les instruccions que li està donant el cap de grup i que, a més, encara no s'ha llegit el manual...

Suavitza el pendent i arribem a l'encreuament que ens portarà al tercer Portitxol del dia. El trobarem tot just trencar a dreta i es tracta ara d'una pujada de només tres quilòmetres, mes d'aquelles que agarren. Estic avisat, ja que el meu amic Castigador m'ha explicat que a partir d'ara la gravetat sembla ser major, segons la seua percepció. En començar, Corredor Ñoño demana una davallada en el nivell per tal de recuperar el personal que ha quedat despenjat. Cap problema, pense jo, que ja està bé d'ensurts i extrems. Decidim fer la pujada tranquils i esperar adalt. Tot i això, a mesura que ascendim, l'escalfament de les cames d'alguns fa que tornem a fer una escalada a ritme viu, especialment al darrer quilòmetre. Complim la paraula i recuperem a tothom. Durant l'espera, Capità, fent servir el sentit de l'humor, tracta de fer entendre a Alpino les normes no escrites al manual del bon ciclista.

Si bé les ascensions són el lloc idoni per mesurar el nivell de cadascú i competir de forma sana, els descensos també són una bona manera de distanciar els ciclistes. La perícia, unida a l'experiència, pot fer que un bon baixador guanye una distància d'importància relativa en dates competitives. Hui es posa sobre la taula, de fet, com de determinant és dominar la tècnica del descens, ja que el grup es desmembra per enèsima ocasió en la jornada. Per precaució em pose a roda de Màquina Carlos, qui té una tècnica de descens exquisita, a més de ràpida i efectiva. L'avise, quan m'assenyala la roda posterior per a que el seguisca, que acabaré despenjant-me en algun punt complicat. Malgrat això, en tot el descens no el perd de vista i acabem avançant a la majoria del gran grup. Veig, sobre la marxa, com Perico explica a Locomotora la millor manera de traçar les revoltes: ábrete y después te cierras! -li mana.

Arribats a Ontinyent, creuem el pont que circumval·la la ciutat i esperem a una rodona que dóna accés a la següent elevació: el Pou Clar. Reprenem la marxa i li expresse a Capità la meua preocupació per les variacions de ritme i per la descoordinació que estem tenint com a equip en alguns moments: esto se nos va de las manos, Pedro -li dic amb sarcasme. Es dóna finalment l'ordre que el recorregut restant l'hem de fer a un ritme que puguen seguir tots els integrants de l'expedició ciclista. Val dir que tot el món respon a aquesta indicació i gaudim d'una pujada a Pou Clar suau i sense sobresalts. En cert moment de l'ascensió Castigador em pregunta sobre el meu stage hivernal. Li conteste que em trobe més en forma que l'any passat. La conversa ens porta a la conclusió que les temperatures inusualment elevades i la manca de temporals estan afavorint que la grupeta haja mantingut una bona continuïtat en les eixides als mesos de desembre i gener. No hi ha hagut descans total obligat per les inclemències. En el meu cas, he posat en pràctica el descans actiu, sense abandonar el ciclisme, però a un ritme suau. El meu col·lega m'alerta sobre la possible saturació de l'organisme a causa del sobreentrenament a l'inici de la temporada i em mostre d'acord en que no és hora de progressar. És l'actitud que estic tenint els dies d'entre setmana. Dissabtes, però, és inevitable elevar el ritme i posar en pràctica les sèries d'esforç de forma natural, ja que els més joves i els més potents damunt de la bicicleta arrosseguen a la resta a nivells superiors als que desenvoluparien si anaren tots sols. El meu pla de treball a hores d'ara es resumeix en dues eixides durant la setmana a baixa intensitat i l'etapa de dissabte amb els CBR disposat a elevar el ritme, col·la borar als plans i seguir la roda dels millors esacaladors a cada port. Per tant, dues sessions curtes i suaus, a més d'una d'exigent, estan protagonitzant el meu entrenament de pretemporada. 

Dissabte 23 de gener: Alcoi, Plana de Muro, Port d'Albaida, Aielo de Malferit, Vallada, Moixent, Ontinyent, Pou Clar, Agres, Plana de Muro, Alcoi. 109km i 1850m+, a 24'5km/h i 151ppm.

A meitat de pujada apareix Betinni Óscar a la contra. Se m'han apegat els llençols -diu. S'afegeix, per tant, el divuité ciclista al grup, que ara sí, circula compactat per la carretera. Aviat ens trobem amb el desviament que condueix a Alfafara i Agres, a la cara nord de la Mariola. Nova ascensió que s'encadena amb l'anterior i que des del punt de vista del perfil d'etapa, podríem considerar com a una mateixa unitat elevada, si no fóra pel canvi de via. Seguim a un nivell moderat, però en determinat moment Alpino torna a desmarcar-se. Manolo serà el pròxim en respondre, però en aquesta ocasió per a enraonar amb ell i fer-li-ho entendre. A posteriori, el Capità explica a l'estranger que el proper dissabte farà la imaginària i que queda castigat a treballs forçats de 8 a 10h del matí. Això, segons els meus càlculs, implicarà encapçalar la marxa des de Cocentaina fins a Pego. Sang freda la d'Alpino, qui no s'immuta i sembla disposat al que calga.

Finalitzem en pau i concòrdia la curta ascenció a l'Alt d'Agres i ens disposem immediatament a fer la baixada. Nova oportunitat per seguir practicant la tècnica de descendiment a dins dels màrgens de seguretat. Els millors baixadors s'avancen i desapareixen de la meua vista. Trobe sortosament la roda de Perico i aprofite la seua estela. Prompte abaixa el ritme mentre mira arrere per controlar la cua de grup i em veig obligat a avançar-lo si vull tenir l'oportunitat de caçar els capdavanters. Ara tinc Resistentia Juanan al punt de mira. Ell m'ha detectat i m'espera. La lectura de la situació em fa concloure que vol llançar-me. Arribe a la seua alçada aplicant potència màxima a les bieles. Ara és ell qui desenvolupa una potència elevada per fer trasmoto i regalar-me el benefici del seu sotavent fins a la rodona que dóna accés a la Plana de Muro. Gràcies, Resistentia!

El recorregut que resta fins a Alcoi se'm fa pesat, honestament. Especialment pestós resulta l'Altet de Cocentaina, ara que estem al final de l'etapa i les forces són justes. És la setena elevació i cert regust a contaminació atmosfèrica fa encara més desagradable la costera que em toca pujar. Resistentia segueix acompanyant-me ara que estic sol, ja que, segons ell, vol completar un centenar de quilòmetres abans d'anar a la dutxa. Em despenge a l'eixida de Cocentaina i quan afluixa per esperar-me li expresse entre alenades d'esgotament psicològic: ...desconnexió mental...

Salut, força i noblesa!