9 de juliol de 2016. 19:00h. Piazza del Duomo, Milano.
Com si fóra un vell
assegut a la seua cadira de boga, veig passar la gent encuriosit. Es tracta
d’un multicolor dinàmic que canvia a cada instant. Un ambient sorollós, amb
músiques que es barregen i converses creuades que produeixen una remor constant.
És el meu descans.
El descans del dolomita. Sóc un ciclista amateur, un enamorat dels viatges
experimentals, dels periples viscuts amb l’ànima i els sentits. La meua
principal motivació és recórrer el camí per arribar a l’objectiu, no tant la
meta. Fer camí i escriure la meua història pedalada a pedalada. Sobreposar-me a
les dificultats que es presenten des del moment que deixe el meu domicili i la
meua família. Suposava, per descomptat, que aquest viatge a través de les
muntanyes dolomítiques del nord d’Itàlia seria dur, però mai no pogué imaginar
que cauria en la pitjor de les misèries i em sentiria tan desemparat, tan sol i
tan feble. Tornar a casa i abandonar foren les meues temptacions a l’inici de
la setmana.
Pare atenció als
turistes, novament. Els ciclistes no ens hi trobem tan lluny d’aquesta espècie
que tot ho envaeix. Nosaltres també viatgem als nostres Duomos. Nosaltes, els ciclistes, també ens fem la foto en arribar a
l’indret desitjat. També ho pengem a les xarxes socials. També ens fem els nostres
selfies per immortalitzar-nos. També
consumim quantitats enormes d’energia per arribar-hi. També hi comprem records
i maillots commemoratius, per portar-ho després amb orgull. També som
multicolor, com aquestes personetes que hi circulen al meu davant. També forjem
noves amistats a partir de l’experiència compartida. Sí, també tenim els
nostres Duomos: Stelvio, Marmolada, Passo di Gavia, Mortirolo... Són les nostres
catedrals.
DIA ZERO: UNA SÈRIE DE CATASTRÒFIQUES MALHAURANCES
DIA ZERO: UNA SÈRIE DE CATASTRÒFIQUES MALHAURANCES
1 de juliol de 2016. 14:30h. Aeroport de l’Altet, Elx.
Finalment,
l'avió s'enlaira tres hores tard i pregue per a que també estiga
retardat el meu enllaç. El trajecte és curt, però en arribar a la costa
barcelonina l'aeroplà fa una volta de 360º. Inicialment pensava que era
una maniobra per encarar l'aeroport del Prat, mes sembla ser una
operació per fer temps. Doncs bé, al remat farà tres voltes que ens
retardaran encara més, abans de disposar-se a aterrar. És
la segona malhaurança. Clarament, hi ha congestió a l'aeroport i els
controladors aeris han tardat en donar permís per aterrar.
Abaixe
i vaig directament a l'àrea de trànsit, amb l'esperança de trobar el
vol Barcelona-Milà retardat i poder, així, continuar segons el pla. Però
no, ja ha eixit, puntualment. Quina ironia! -pense per a mi.
Curiosament, el vol retardat ha sigut el primer i no el segon, el qual
implica que tots aquells que tenien enllaços es queden a terra.
Definitivament, he perdut el vol a Milà. És la tercera malhaurança.
Ara
toca anar a la cua de reclamacions de la companyia aèria. En arribar,
m'hi trobe amb un centenar de persones malcarades. N'hi ha qui ha perdut
el vol d'enllaç, però també n'hi ha qui, simplement, ha vist com
anul·laven el seu viatge. Sense més explicacions. Certament frustrant.
Tinc molt de temps per parlar amb els perjudicats més pròxims a mi. Una
xica que no ha pogut volar a Brussel·les i un xicot amb la muller i la
filla que porten tot el dia a Barcelona, per la mateixa raó. En el seu
cas han de viatjar a Ourense, on haurien d'assistir a una boda... Si
arriben a temps. Comença a fer-se tard i parle per telèfon amb Mª
Carmen. Li ho conte i li dic que no es preocupe, que ho trauré avant.
Ara, la principal preocupació és arribar a temps a Milà, ja que l'hora
de trobada és demà entre les 10 i les 11h. Doncs, bé, després de més
d'una hora d'espera arriba el meu torn i els de Vueling em diuen que en el meu cas he d'anar a una altra cua, gestionada per Iberia. Quarta malhaurança, hora i mitja perduda. Em pregunte com és que els de Vueling,
amb qui tinc contractats els vols, no m'ho poden arreglar. Em mantinc
seré, malgrat els nervis que em corroen per dins. No és el cas d'altres,
qui han maleït a crits i han dit pestes als de la finestreta quan no
han vist resolt el seu cas.
Arribe
a l'altra cua. Torna a ser una fila amb desenes de viatgers frustrats.
Torna a ser una hora llarga d'espera. En aquesta ocasió, però, en
arribar el meu torn em solucionen el problema. Em donen carta
d'embarcament per a demà a les 7:20h AM. Les maletes, segons
m'expliquen, han d'anar amb el meu vol de demà al matí, però també
m'alerten que aquest cap de setmana l'aeroport és un caos. No m'ho diuen
obertament, perquè no poden fer-ho, però sembla haver un boicot a
l'interior de Vueling, on estan implicats pilots, controladors
aeris i portadors de maletes. Continue pensant en positiu. Aniré amb el
temps just per arribar al punt de trobada amb l'organització de la marxa
ciclista, però si són puntuals tot anirà bé... Confie. Estic molt
cansat. M'han donat un val per sopar i un altre per a un bus que ens ha
de portar a un hotel a tots els perjudicats. Menje alguna cosa, però no
tinc fam. El meu sistema digestiu és així, es tanca quan les coses no
van bé. Em force voluntàriament a ingerir aliment. Ho faig amb desgana i
m'embotisc el sandwich prefabricat. L'únic premi és la cervesa que
engul gustosament. M'ajuda a empassar-ho.
Busque
ara el bus. Arribe al lloc indicat i no ningú no en sap res. Els
conductors que hi ha per allà m'aconsellen que no espere, que m'han pres
el pel. Que no sóc el primer en preguntar pel bus per a l'hotel del
passatgers perjudicats per aquest caos. Veig arribar un micro-bus, però
em confirma que no va a l'hotel que m'han indicat. Cinquena malhaurança.
Hauré de passar la nit a l'aeroport? Veig una altra vegada al gallec i
la seua família. Els acompanya una dona argentina d'avançada edat. Estan
com jo. Després de deu minuts d'espera i passada l'hora convinguda, els
propose llogar un taxi per anar-hi. Repartim les despeses. Així ho fem.
40 minuts de viatge a Sabadell. Sí, Sabadell, ben lluny de l'aeroport.
Sisena malhaurança.
Ens
allotgem a l'hotel i tracte de dormir. M'hauria dutxat, però no porte
roba neta. Setena malhaurança. Comence a fer pesta, però esperem a demà,
que ja em podré relaxar a l'hotel de Bolzano, al nord d'Itàlia. Se'm fa difícil dormir, a causa de l'estrès. Voldria que fóra tot un malson, però és ben real.
2 de juliol de 2016. 5:15h AM. Sabadell, Catalunya
Em
desperten des de recepció i m'alce amb males sensacions. Em trobe trist, desanimat i molt nerviós. Tracte, tot i això, de
mantenir l'enteresa. Ens trobem novament abaix, la dona argentina i jo.
Compartim un altre taxi. 40 minuts més de trasllat. Ens acomiadem a
l'entrada de l'aeroport i ens desitgem sort. Vaig a la meua porta
d'embarcament. El vol apareix als indicadors per a l'hora prevista. Em
dirigisc a la porta d'embarcament. Ja s'està fent cua. Pujarem a l'avió
amb gairebé mitja hora de retard. Huitena malhaurança.
Val a dir que el vol és tranquil i que no hi ha incidències. Arribé a l'aeroport de Milano-Malpensa.
Ara, la principal preocupació són les maletes. Vaig amb el temps just,
però si ixen aviat, arribe al punt de trobada de sobra amb la condició
d'agafar un taxi ràpidament. Mentre espere, tracte de telefonar a la
meua estimada muller. El mòbil m'indica que no hi ha servei. Necessite
sentir la seua veu, la seua presència. No hi ha forma de contactar amb
ella. Novena malhaurança. Busque una cabina telefònica. Pose un parell
d'euros i tracte de telefonar. S'engul la pasta, però no em dóna
comunicació. Un robatori. Desena malhaurança. Comença a rodar la cinta
transportadora. S'acumula la gent. A poc a poc, a compta-gotes, van
apareixent les maletes. Les dels altres. Les meues tarden... La cinta
s'atura... Ja no hi ha ningú... No tinc les maletes. És l'onzena
malhaurança. La sala està buida. Només hi resta el personal de neteja i un home que repon una màquina dispensadora de fast-food.
M'enfonse. M'abruma la tristesa i el desempar. Sembla un malson, allò
que he temut sempre a les nits inquietes d'abans d'un viatge de
bicicleta: perdre la bici, perdre la roba, anar nu. Pitjor que una mala
nit és aquesta realitat. No tinc altra cosa que una bossa de mà que
inclou la identificació, els diners, els bitllets i unes sabatilles que
no cabien a la maleta. Ah, i la roba que porte al damunt, que ja fa mala
olor. Estic segur que la suor de la desesperació fa pitjor olor que la
que ve de l'esforç físic.
Busque amb la mirada: Lost-found Luggage,
diu la versió en Anglés del rètol. M'hi dirigisc. Una fletxa
indicadora, i una altra, i una més, perd el compte i la distància
recorreguda per aquests passadissos lúgubres, amb l'única llum dels
fluorescents de funcionament defectuós. El sostre és baix i les parets
poc acollidores. Finalment hi arribe. No em sorprén trobar aquesta cua.
Em telefona la dona. Per fi l'escolte. Faig cua per recuperar les maletes
-li explique. M'aconsella sobre com gestionar la situació i em dóna
confiança. Torne a dir-li que no es preocupe per mi, que estic bé i que
ho solventaré. No estic sent sincer amb ella. Per dins estic amb l'ànima
morta. Parle també amb Biktor, qui m'està esperant al punt de trobada.
Em diu que faran temps fins que arribe, que formalitze la reclamació i
vaja immediatament cap allà. No tarden en atendre'm els del mostrador i
emplene un formulari de reclamació per tal de recuperar les balitges. Em
confirmen que no saben on estan. Mala notícia. Dotzena malhaurança.
Estan perdudes!
Acabe
la gestió i agafe immediatament un taxi. Arribe al punt de trobada
després de contar-li la pel·lícula a la conductora, una dona prima,
valenta, nerviosa i mal parlada. Demostra, però, empatia per la meua
situació. Auguri! -em diu en pagar-li el viatge. Puje al bus.
Només faltava jo. M'assec a un lloc lliure, al costat d'un xicot de
Manacor, el Miguel Ángel, del club Es Remuges. L'autobús porta carregat l'equipatge de tots... menys el meu.
DIA U: LA CARA B
DEL SINGLE
3 de juliol de 2016. 9:00h. Bolzano, Itàlia.
Faig un esforç
mental per pujar a la furgoneta amb disposició positiva. Hui seré un
espectador. Aniré amb el grup d’acompanyants. Faré la primera etapa sense donar
cap pedalada i tindré enveja, molta enveja. Ahir no tingué temps per comprar
materials ni per llogar una bicicleta. Em trobava vençut i derrotat. Si hui no
faig el seguiment de l’etapa pujat a la furgo, m’hauré de quedar a Bolzano,
mentre que l’etapa acaba a Arabba. Desconnectaria del viatge i podria acabar
abandonant. Demà, que tornarem a fer nit al mateix hotel d’Arabba, dedicaré la
jornada a fer gestions mentre ells segueixen escalant els ports dolomites.
Compraré un casc, unes ulleres, unes sabatilles i quelcom de roba.
L’organització em diu que podré usar una bicicleta que els sobra al camió, a
més de deixar-me un equipatge. La màquina és una Canyon de talla XL. Em vindrà gran, però és l’única opció, ja que
la itinerància dels recorreguts fa impossible fer un lloguer a una botiga d’ací
al final, tenint en compte que l’última etapa, la del Mortirolo i el Gavia,
acaba a Bormio, ben lluny d’ací.
La conductora de la
furgo és Amaia, una membre de l’equip de Pirenaica
que s’encarrega d’atendre els acompanyants i d’assistir eventualment els
ciclistes. Al darrere hi ha unes garrafes d’aigua i sobren seients per si algú
es veu incapaç de completar l’etapa de hui. La tripulació d’aquest habitacle la
conformen tres colombianes, dues d’elles parelles de ciclistes i la tercera
neboda d’un d’ells. És una situació extranya per a mi. No és el meu lloc.
Hauria d’estar vestit amb el maillot i començant a pedalejar. Demane anar de
copilot. Al darrere em mareje, especialment en carreteres d’aquesta mena, on
les revoltes protagonitzen el recorregut.
Els ciclistes ja
han arrancat. Estan a la via de servei per a bicicletes que els conduirà a peu
del primer port: l’Oberhummer. Hui
els espera una etapa amb més de tres-mil metres de desnivell positiu. La meua
experiència a les setmanes pirenaiques m’ha ensenyat que si comencen fort, ho
acabaran pagant en algun moment del recorregut de hui o dels pròxims dies. Es
tracta de completar sis etapes, quina més dura que l’altra, així que el més
intel·ligent és contemporitzar i reservar a la vedriola energètica.
Amaia és valenta.
Té un caràcter decidit. És xarraire i nerviosa. Ella sí que està al seu lloc.
Es nota que li encanta aquest treball. Tot el dia de tràfec, amunt i avall. Les
persones se li donen bé i demostra ser molt voluntariosa.
En total hi ha dos
camions i dues furgonetes per acompanyar els ciclistes. Un camió porta les
maletes, un altre el menjar per als avituallaments i altres complements, una
furgoneta porta les bosses de mà dels participants i l’altra, com deia abans,
porta els acompanyants, a més d’estar a disposició del que puga requerir-se. En
total, quatre vehicles d’assistència per a una expedició de cinquanta
ciclistes.
Els
intercomunicadors sonen constantment. Que si hem de posar combustible, que si
hi ha una furgo endarrerida, que si cal aturar-se en algun lloc per assistir
als ciclistes que ho puguen necessitar... Ja estem pujant el port. La carretera
de l’Oberhummer és estreta des del
seu inici, el qual dificulta la circulació quan ens hi trobem algun vehicle de
cara. Amaia està buscant lloc per aturar-se i esperar el pas dels corredors.
Novament el walkie-talkie: que per on
van els participants, que tu on estàs, que si el camió de l’avituallament ja
està adalt, que si els ciclistes acompanyants de l’organització s’han de
repartir a cap de cursa, al mig i a la cua, que si bromes entre els
components... Amaia ja ha trobat lloc per aparcar, un petit entrador a
l’esquerra en el sentit de pujada. Arriscada operació, ja que la visibilitat és
quasi nul·la. Cal tenir perícia per conduir aquestes furgonetes per carreteres
d’aquesta mena.
És fàcil parlar amb
ella. És de caràcter natural i a mi se’m fa senzill mantenir la conversa. No
tarda gens en passar el grup capdavanter. Van fort. Compte -pense jo-, si
segueixen així, ho pagaran més endavant. És normal, però, que al primer dia
la gent estiga sobrecarregada de glucogen i d’adrenalina. Difícil contenir-se.
Darrere d’ells veig un seguit de ciclistes que pugen més tranquils, cadascú al
seu ritme, sense pressa. Els anime. Tracte de ser generós i aplaudisc. Ells
farien el mateix per mi si estigueren a la cuneta en el paper d’espectadors. En
passar tots, reprenem la conducció i tornem a buscar un indret per aturar-nos.
Ja han passat tots.
Toca fer l’últim tram fins a la coronació del port. Ara és més senzill
conduir-hi. El pendent ja no és tan fort i la carretera és més oberta. Tan bon
punt arribem, Amaia m’explica que la setmana passada plovia al cim de l’Oberhummer i hagueren de fer
l’avituallament amagats als camions i abaix d’un sostre que hi ha a la vora de
la carretera. Bon inici –pense per a
mi amb ironia. Per sort –m’explicà–, a partir d’aquell moment isqué el sol i
gaudiren d’una setmana assolellada per fer bicicleta amb totes les garanties.
Una altra sensació
extranya: veig la taula parada al meu davant amb tota classe d’aliments i no
tinc fam. Menge alguna cosa per desfici; fruita, bàsicament. Pregunte a Miguel
Ángel, el mallorquí del club Es Remugues,
com li ha anat aquest primer port, a Francesc, el de Sant Cugat, i també a
Javier, el meu vell col·lega madrileny de les rutes pirenaiques de 2012 i 2014.
Tots ells s’hi troben frescos, però saben que encara queda molt per comprovar
on estan realment, pel que fa a les seues capacitats per superar les sis etapes
programades. Hui, de fet, hauran d’ascendir 5 ports i completar un ascens
acumulat de 3518 metres. Fent comparacions, pel que fa al desnivell, és com una
Quebrantahuesos o un Tour del Juguete... I demà una altra...
I despús demà més... Fins a sis. Resistència en muntanya o gran fons de
muntanya, serien els apel·latius per a mi.
Biktor, el cap de
l’organització, aglutina els ciclistes i els dóna instruccions per continuar.
Jo escolte des d’un lloc discret. No vull perdre el contacte del tot, si és que
vull reenganxar-me a la disciplina ciclista en algun moment d’aquesta setmana. Tandebò m’envien prompte les maletes i puga
seguir el viatge amb normalitat –pense mentre comencen el descens.
El personal d’assistència,
Toro, Javier, Cristina, Maria i Amaia, arrepleguen la taula i ho deixen tot en
perfecte estat. No queda cap resta de la presència del gran grup de cinquanta
ciclistes. Tota la brossa ha estat abocada per separat en dos poals
diferenciats, d’orgànica i inorgànica, i carregada al camió. Prima el respecte
per la natura i la recollida de residus en origen. Objectiu de l’organització Pirenaica: zero residus, empremta humana
zero.
No vull donar-me-la
d’ecologista, malgrat el meu amor per la natura i els paisatges que ens ha
regalat l’evolució. Per arribar ací, de fet, he participat en la combustió de
querosè als dos avions que m’han portat amb escala a Barcelona fins a
Milà-Malpensa. Després, he col·laborat en la crema de benzina als tres taxis
que m’han traslladat per la capital catalana i els afores de Cardano al Campo.
La meua muller va consumir despús ahir uns quinze litres de gasoli per
portar-me a l’aeroport de l’Altet i per tornar a Alcoi. Ahir, un bus ens portà
a tota l’expedició des de Cardano fins a Bolzano, un recorregut de quatre hores
amb la conseqüent emissió de gasos d’efecte hivernacle. Hui, sense anar més
lluny, malgrat el suposat aspecte ecològic d’aquest esport, els quatre vehicles
que fan l’assistència, han hagut de reomplir els dipòsits de combustible per
contaminar una mica més l’atmosfera mentre acompanyen l’expedició de ciclistes.
No, no som uns ecologistes els ciclistes, precisament. Així doncs, almenys,
separem les brosses després de cada avituallament.
Ens hi trobem ja al
segon port del dia, Passo Costalunga.
Com més avancem a l’etapa, més sensació tinc de trobar-me a Suïssa, en comptes
d’Itàlia. Els cartells de tot arreu estan escrits primerament en alemany.
Abaix, està la traducció a l’italià. Clarament, aquestes terres són bilingües i
d’origen austro-húngar. Durant els recorreguts d’aquesta setmana, ens aproparem
a les fronteres de Suïssa i Àustria, els dos països d’influència històrica. Una
imatge molt allunyada del tòpic d’Itàlia. Ací, l’aparença física dels habitants
recorda els centre-europeus: cabells rossos, pell pàl·lida i ulls clars. Veig
escrita la denominació Súd-Tirol a
molts cartells, una evident declaració de la seua nacionalitat cultural i
històrica. És inevitable fer la comparació amb les nacionalitats històriques de
l’Estat Espanyol, una realitat que alguns encara no volen assumir. El Tirol,
per tant, està compartit per Suïssa i Itàlia, de la mateixa manera que
Catalunya i Euskal Herria
comparteixen territori amb Espanya i França.
A l’altra banda,
tot creuant la carretera, veig una botiga de roba de muntanya i esportiva.
Decidisc fer una petita despesa per guarnir-me d’una muda mentre arriben les
maletes. Ja a dins, m’adone que els preus són molt elevats, però la situació
mereix la despesa; a més, ho carregaré a la reclamació que presentaré al seu
moment a la companyia aèria. Acabe adquirint uns pantalons curts, una samarreta
i un parell de calcetins. Guarde la factura a la cartera.
Acaba l’ascenció a Passo Costalunga i deprés de la
posterior baixada ens disposem a recórrer la transició fins a peu de tercer
port. Durant aquest trajecte per zones parcialment urbanitzades i amb bastant
trànsit, el gran grup s’ha dividit en dos, precisament per millorar la
convivència amb els vehicles. Per als cotxes és més senzill avançar 25
ciclistes que 50. Nosaltres, com a vehicles que som també i com a usuaris de
les mateixes carreteres, hem de tractar de fer senzilla la coexistència. En aquesta
ocasió, el que hem fet ha sigut reduir el volum del gran grup i fragmentar-lo.
La nostra furgo
acompanya per darrere un dels subgrups. Ací, el trànsit és dens, de manera que
l’operació d’avançament es fa complicada si no hi ha visibilitat en aquesta via
de doble sentit. Alerte a Amaia que hi ha alguns ciclistes que no van
emparellats i que estan ocupant més amplària de la que ens toca. Ella ho
comunica pel walkie-talkie a Xabi,
qui comanda el grup en aquest moment. Passats els minuts, un cotxe de carabinieri se’ns situa darrere i ens fa
llums. La meua companya de cabina comença a preocupar-se. No sap què estem fent
malament. Tampoc no sap si els senyals lluminosos són per a nosaltres. En
arribar a un desviament, busca lloc que aturar-se. Acaba passant el que ens
temíem: una parella de policies malcarats, polits i musculosos s’apropen a la
finestreta de la conductora. Chè cosa fa?
Per chè va cosi? –diu un d’ells amb actitud amenaçadora. Amaia no sap què
dir. Està clarament esglaiada per si ha fet alguna cosa malament. Non puoi andare cosi! –afegeix amb
despreci i ben enfadat. Disculpe, no lo
sabia –explica ella sense saber ben bé ni què dir ni per què l’estan
bonegant. Sortosament, peguen mitja volta i tornen al seu vehicle. Arribem a la
conclusió que no podem anar a cua de grup, sinó que hem de guardar una
distància, per tal de facilitar l’avançament dels cotxes i, també, per no fer
tan evident la relació de la furgoneta amb el grup de ciclistes. Chicos, si no llega a ser porque les he
puesto ojitos, nos cae una multa –comunica Amaia per l’intercomunicador.
Les acompanyants calombianes i jo esclatem a riure. Es verdad, ojitos, un par de tetas y tema solucionado –afegeix
mentre fa broma. Tornem a riure amb la situació i agraïm el sentit de l’humor
d’Amaia, qui ho ha sabut resoldre amb solvència.
Pel camí, la conversa
amb Cris ens porta a l’estil de vida vegà. Ella n’és una convençuda i jo li
demane que m’explique en què consisteix. Inicialment, pressupose que es basa en
l’alimantació vegetariana, però no entenc la diferència. Ella, il·lusionada,
m’ho explica: sólo comemos alimentos de
origen vegetal y a ser posible de cultivo ecológico. La gente no entiende que
la leche no es necesaria, ni tampoco el queso. Nada de origen animal. La razón
principal de mi decisión fue de tipo medio-ambiental y de respeto a los animales.
La producción de carne es muy costosa desde el punto de vista energético y en
su mayoría está contaminada. Además, hemos convertido los bosques en pastos.
Las vacas son esclavas. No pastan libremente por los campos. Las usamos para
comer; ese es su fin, servirnos de alimento. La gente cree que los veganos no
encontramos suficiente alimento con los productos de origen vegetal, pero hay
muchos vegetales y legumbres que son ricos en proteínas, nuestra supuesta
deficiencia. Lo único que echa en falta nuestro organismo es la vitamina B-12,
que compensamos con una dosis, que en mi caso tomo cada seis meses.
Arribem a l’hotel i
tire una maneta per descarregar les maletes dels ciclistes que ja han arribat.
Tot seguit, agafe la clau de la meua habitació. Pregunte al recepcionista, però
no ha arribat cap maleta al meu nom. Des d’ara fins a l’hora de sopar, dedicaré
el temps a reorganitzar-me, fer una dutxa i informar-me telefònicament sobre
l’equipatge perdut.
Hui he conegut la
cara b del single, la cara desconeguda
dels periples ciclistes, la de l’organització, la de l’assistència, la de
l’espectador. I he pogut comprovar la qualitat humana d’aquest equip de
treballadors, qui fan aquesta feina amb professionalitat, dedicació i molta
humanitat.
DIA DOS: AL DIC
SEC
4 de juliol de 2016. 14:00h. Arabba, Itàlia.
He demanat un té
per acabar el dinar. A fora fa un dia fresc i una mica ventós. Aquest matí ha
plogut una mica. M’hi trobe a un restaurant acollidor, revestit amb fusta,
càlid, agradable. El plat de pasta i el tiramisú han estat excepcionals. El
benestar que produeix aquest indret rebaixa la meua pena interior. Just al meu
davant, hi ha una família amb dos fills. El pare parla al primogènit en
alemany, segons em sembla a mi, mentre que el jove li replica en italià al
llarg de tota la conversa. És curiós que pare i fill no parlen la mateixa
llengua, però supose que el progenitor vol que mantinga els orígens tirolesos
pel que fa a la llengua materna, mentre que el xicon ha adoptat la llengua
dominant de la República Italiana. És la meua conclusió des de la distància. En
el cas valencià, n’hi ha de joves que no adapten la llengua pròpia, malgrat
tenir pares que parlen la nostra llengua, atrets pel domini de la llengua
castellana, present de forma clarament dominant als medis de comunicació.
Aquest matí he fet
la despesa. He visitat la botiga de lloguer de materials esportius i venda de
complements. Sabatilles amb cales tipus Look, de marca Mavic, un casc de la
mateixa casa, unes ulleres de sol, un impermeable, uns guants i una samarreta
interior termorreguladora. Durant la conversa amb el jove que m’ha atés, hem
parlat del negoci, que va a cavall entre l’esquí a l’hivern i la bicicleta a
l’estiu. La resta dels materials necessaris per poder practicar el ciclisme, un
equipatge ciclista i la bicicleta Canyon,
aniran a càrrec de Pirenaica. Biktor,
ahir a la nit, apenat per la meua situació, m’oferí deixar-me roba i llogar-me
la bicicleta que li quedava al camió, malgrat no ser de la meua talla. No tenemos otra cosa, lo siento –em
digué.
També he anat al
supermercat per adquirir objectes de cura personal: un raspall de dents,
dentrífic, crema solar, protector labial, xampú, una pinta i maquinetes
d’afaitar.
Cada vegada que
tracte de posar-me en contacte amb el servei de maletes extraviades, un
contestador automàtic em fa esperar i em demana per la llengua en què vull ser
atés. Despés m’encomana per a que enumere lletra per lletra el codi de la
reclamació que vaig registrar a l’aeroport de Malpensa. Passats els minuts a preu
de prefixe 900 de pagament, la resposta és redundant: el seu equipatge no ha estat trobat. Ho sentim molt. En localitzar-lo,
l’avisarem i el farem arribar en un màxim de 48 hores al seu hotel.
Aquesta situació
amb les maletes em fa pensar que hauria d’haver intentat recuperar-les a
Barcelona, després de perdre el vol a Milà. Sé que estaven facturades per a la
destinació final, però si haguera fet la petició per a recuperar-les,
posiblement ara no estaria en aquesta situació. Barcelona era un caos la nit de
divendres a dissabte i vaig pecar d’excés de confiança en pensar que Vueling sabria reconduir les maletes per
al vol que em van assignar. Quan a Alacant els vaig plantejar aquesta
eventualitat, em confirmaren que les maletes “viatgen amb el passatger” i que
no em preocupara. És culpa d’ells? Doncs sí, però no està de més, en situacions
excepcionals com aquella, haver-me passat la nit a l’aeroport a la cerca de les
meues maletes, malgrat no dormir. Ara, passat tot aquest enrenou, em sent una
mica culpable per confiar en la seua professionalitat. Un ha de ser més
egoïsta.
Mentre assaborisc
el té negre que m’acaben de servir, mire a través de les finestres: cases de
pedra i fusta, teulades de pissarra, muntanyes de grans pendents, telecabines
per a pujar als punts més elevats, ciclistes que pugen i baixen per la
carretera principal... Sembla una població construïda per a l’esquí, adaptada
ara a l’esport del ciclisme i les activitats de muntanya.
Fetes totes les
gestions d’aquest matí a Arabba, em
sent més tranquil, ja que calcule que demà podré incorporar-me a la randonné ciclista. Hauré perdut dues
etapes, però encara en quedaran quatre. No podré fer Passo Fedaia, conegut popularment com a la Malmolada, ja que està programat per a hui, però podré fer, en canvi,
les etapes completes que arranquen de la regió de Valtellina, amb el Stelvio
i el Mortirolo, entre d’altres.
Passo Fedaia, per tant, ha estat
eliminat. Egoístament, he de dir que sent una mica d’alleugement en el meu
estat d’enveja persistent. Hui mateix, al sopar, Biktor ens comunicarà a tothom
que demà hi ha una variació en el recorregut: Passo Fedaia s’incorpora a la tercera etapa, tot substituïnt
l’escalada a San Pellegrino. La
diferència en el perfil és mínima i a ningú no li sembla malament la
substitució del primer port per la mítica Marmolada,
ja que és una d’aquelles escalades que tothom vol fer alguna volta a la vida.
En descendir aquest primer port, la població de Vigo di Fassa farà d’enllaç per
encadenar amb el segon port, el Costalunga,
reprenent així el traçat original dissenyat inicialment per l’organització. Al
remat, el desnivell acumulat i la distància es mantindran gairebé invariables,
malgrat el canvi.
Aquesta bona
notícia, doncs, marcarà l’inici de la meua renaixença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada