El Dolomita: PRIMERA ETAPA

5 de juliol de 2016. 7:25h. Arabba, Itàlia.

Abaixe al menjador de l’hotel per fer el desdejuni. He arribat una mica d’hora; no vull menjar amb presses. Alguns se sorprenen en vore’m vestit amb roba de ciclista. Després d’aquesta reacció venen les felicitacions en comprovar que m’incorpore al grup. Majoritàriament empatitzen amb el meu sentir i els dol que haja hagut de passar per aquest mal tràngol. Mentre omplic el plat amb aliments variats, Sergio, el de Huelva, em confirma que a Espanya ja s’ha tildat la situació de l’aeroport del Prat com a “Caos Vueling”. És el que diuen les notícies nacionals i el que li conten els amics. Sí -li explique jo també-, mi mujer me relataba ayer por teléfono que el caso ya está en manos de la Generalitat y que Fomento tiene la intención de intervenir para evitar más perjuicios a los viajeros.

Però no vull parlar-ne més. Acurte la conversa sobre el tema i passe a parlar de ciclisme i de qualsevol altre tema de conversa que puga aparéixer en taula. És un mecanisme de defensa. Si continue amb els laments, acabaré malalt d’indignació i d’autocompassió. Contràriament, vull mantenir una actitud constructiva que em permeta gaudir de les pròximes quatre etapes. El periple dolomita és un somni que tinc l’oportunitat de gaudir plenament en el temps que em queda, si ho visc amb tots els sentits i amb la màxima concentració esportiva. A més, aquestes jornades ciclistes no es queden només en l’apartat esportiu, sinó que són una experiència de vida, completa, àlgida; una sèrie d’esdeveniments amb el fil conductor ciclista que, entés com cal, esdevindrà una experiència vital en tots els aspectes humanament imaginables. Fins i tot aquesta situació indesitjable amb les maletes ha de servir-me per seguir creixent com a persona i l’he de sumar al meu bagatge vital. En aquesta dura vida hi ha dos tipus de persones: aquelles que viuen en el lament constant de forma pusilànime i les que converteixen totes les circumstàncies viscudes en experiències constructives, sempre endavant decididament.

Acabat el desdejuni, puje a la cambra i acabe de preparar-me. Em pose la crema solar i m’assegure de tenir-ho tot: casc, ulleres, sabatilles, impermeable, guants... Abaixe al garatge i agafe la bicicleta. Començarem amb dihuit quilòmetres en lleuger descens. Posteriorment, en arribar a Caprile, començarà la primera escalada: la Marmolada m’espera!

El recorregut inicial és un bon escalfament i en ve bé per introduir-me a l’ambient a poc a poc. També em serveix per adaptar-me a la mecànica de la bicicleta. Aquesta màquina, de talla XL, em ve gran, però de moment vaig còmode. Zohiartze, un dels membres de l’equip de Pirenaica que fa l’acompanyament en bicicleta, l’amaní ahir per tal d’adaptar-la a les meues mides. Va avançar el seient, va ajustar-hi l’alçada i poca cosa més, atés que en la prova que vaig fer pel poble no vaig notar cap incomoditat. Ell, per la seua banda, em veia amb bona postura i va descartar l’acurtament de la potència (la peça que uneix el manillar i la tija de la direcció). Li ho vaig demanar d’inici, però insistí en que semblava tenir la biomecànica correcta. Em va alertar, però, que conduir una bicicleta que no està adaptada a les mesures del ciclista pot comportar lessions de genoll o lumbars. Espere doncs, ser un perfil de ciclista flexible, ja que les etapes que m’esperen són d’allò més exigents.

Arribem a Caprile i comença l’ascensió. Es manté, per cert, la variació en el perfil, de manera que escalem ara Passo Fedaia, en comptes de San Pellegrino. D’inici és suau i quasi sense voler vaig avançant fins a posicions de cap. Ens pocs minuts estic emparellat amb Xabi, un altre component de l’equip conductor, qui normalment va assignat en cap. Fem conversa mentre marquem el ritme de pujada. Vell conegut de la Pirenaica de 2014, segueix practicant el triatló blanc a l’hivern i fent estudis relacionats amb l’esport. Te veo fresco hoy –comenta satisfet. Se nota que es tu primer día. Té raó. Les dues jornades passades han servit per acumular adrenalina i per generar ansietat, bàsicament. A títol esportiu això té dues cares: puc desfogar-me com ho faria un esprinter o puc fer un alliberament controlat, com ocorre amb la reacció radioactiva controlada d’un nucli d’urani-237 a una central nuclear. Tinc a dins un enorme potencial, una vasta acumulació energètica que no vull soltar en una mascletà sorollosa i del tot ineficient.

Agafem un desviament a un indret ben particular. És Serrai di Sottoguda; un espai natural protegit, prohibit als vehicles a motor i que està reservat, de forma limitada, als caminants i ciclistes. Ens trobem una caseta de control i una tanca. Quan hi arribem tots, després del permís concedit per a la comitiva de cinquanta corredors, entrem un a un i comencem un recorregut d’esplendor paisatgístic extraordinari. Carretera estreta. Rierol d’aigua clara. Catarates a totes dues bandes. Parets verticals. Tot açò conforma un congost que, per a mi, és una meravella natural de totes totes. Els pendents són forts, però no hi ha cap pressa per avançar. Ens entretenim mirant cap amunt i als costats per tal de percebre la bellesa que ens envolta, en comptes d’escoltar el ritme cardíac. En absolut. Ara, el protagonista no és el ciclista, sinó la natura. És un regal per a la vista i un indret que compensa qualsevol esforç fet per arribar-hi.
Aquest recorregut és curt. M’adone quan, de sobte, ens trobem amb un senyal de stop. Ens incorporem novament a la carretera convencional per escalar Passo Fedaia. Tot el que queda és, definitivament, la meua primera escalada als Dolomites. Com quasi sempre, els nervis s’han quedat arrere, a les setmanes prèvies d’entrenament. Ara, quan m’hi trobe al primer port desitjat, la pau interior m’aclapara i s’esvaeix tot dubte sobre les meues capacitats. Em trobe seré i prudentment confiat. Comence aquesta ascenció a ritme suau i sense pressa. Malgrat això, continue anant al davant amb Xabi. Sé que açò només ocorrerà hui, que demà tornaré a la meua posició intermitja, als llocs habituals discrets on em bellugue habitualment. Hui, emperò, tinc els nivells de glucogen per damunt de la mitjana del grup i per això m’estic manifestant amb aquest ritme viu i descarat. I sí, em sent renàixer, ara que estic escalant finalment.

És el primer contacte amb la duresa inherent als ports dolomites. Des d’aquest punt, els pendents variaran entre el 8 i el 15%. Ho sé. Tinc el perfil estudiat. Pel que fa al desenvolupament mecànic no vull usar el pinyó del 32, tret que tinga alguna urgència momentània. Queda reservat per al Mortirolo. Ara, mentre veja que el cos respon, faré com si no existira i utilitzaré la relació 34:28 al trams més durs.
De sobte, acaben les revoltes. Veig al meu davant una llarga recta que amenaça de ser dura. Visualment, incrementa la inclinació respecte a la que estic patint ara. És la famosa recta d’un quilòmetre i mig (dos, segons alguns) que descriuen com a insofrible i que tants comentaris va provocar la nit anterior, al sopar. Segons Francesc, aquesta recta la té avorrida. És el tram més dur de tota la pujada -afirmava ahir convençut. El perfil ho diu ben clar: els quilòmetres 10 i 11 superen l'11% de pendent. M’introduïsc en ella. Ja en ple atac a la recta, m’adone que la seua duresa principalment radica en la seua geometria. Normalment, el ciclista puja els ports fent revoltes, mentre que en aquest tram intermedi de l’escalada, la presència persistent de la recta dóna la impressió de ralentir l’avanç del corredor. Emperò, reconec que no tinc la mateixa sensació que el meu col·lega de viatge. Serà que és el meu primer port, mes se’m fa suportable. És una qüestió de paciència, atés que el desig per acabar de seguida pot fer desesperant aquest tram.
Justament ací, sóc avançat per dos colombians. Podria seguir-los, però hui no és un dissabte de matí amb els CBR, on un sobreesforç no implica cap risc, ja que diumenge no hauria de tornar a la feina. Demà, en canvi, sí. La diferència de velocitat és mínima. Emperò, em dic constantment que no em puc cebar amb la roda de ningú i que cal ser prudent per reservar forces, que de segur que patiré algun moment de duresa extrema als dies pròxims, el qual hauré de saber gestionar amb les reserves que haja emmagatzemat des de hui mateix. Aquests xicots semblen anar sobrats. Parlen amb Xabi i pedalegen amb agilitat. Passo Fedaia és un dos mil, així doncs el rendiment esportiu es veu limitat per a ciclistes com jo. Ells, en canvi, tenen el seu domicili a Colòmbia a 2500 metres d’altitud i cada vegada que entrenen pugen als quatre mil. Aquest és el seu ambient, de manera que seria una imprudència pensar que em correspon anar emparellat amb ells.

Tot i això, com que la distància és curta, ara que entrem a les revoltes novament i que hem deixat la famosa recta darrere, m’aproxime quasi sense buscar-ho en eixir de cada viratge. Ací, les revoltes estan peraltades de forma que es rebaixa el pendent al final de cada gir. Això fa que abaixe un pinyó i accelere un poc, el just per posar-me a roda dels galgos. Això ocorrerà durant els propers dos quilòmetres, fins que veja que estic entrant en un cercle viciós causat per la perspectiva dels tres ciclistes capdavanters. Fer la goma d’aquesta forma és contraproduent. Deixe ara voluntàriament de seguir-los i m’oblide de tots. L’anàlisi del port em diu que aquesta segona part mereix un pinyó fixe i anar a un ritme còmode i tranquil, que aquestes últimes tornanti són realment dures. Seguiré així fins a la fi del port i seré avançat per tres corredors més: Jordi, un català afincat a l’estat americà de Califòrnia, un dels seus amics nord-americans i un altre colombià, qui està acabant el port a ritme viu.

Faig l’últim quilòmetre havent trobat el meu lloc i el meu compàs. Ha estat un primer tempteig dolomític. La primera mesura de la dificultat d’aquests indrets gairebé verticals. En arribar adalt, les furgonetes ens esperen. Allà arreplegaré el meu impermeable i recarregaré el meu bidó amb beguda isotònica. L’avituallament serà finalment abaix, al poble de Pozza de Fassa, així que ens conviden a continuar fins allà després d’un curt descans. És el primer descens que faig amb aquesta bicicleta i note cierta dificultat en seguir la roda dels ciclistes que em precedeixen. El manillar és més ample que el de la meua Orca, així que els viratges no els puc fer amb la confiança de sempre. Em veig obligat a deixar anar els més agosarats i fer la baixada posant per davant la seguretat. Espere, amb els quilòmetres acumulats i l’avanç dels jorns de ciclisme, adaptar-me a aquesta nova geometria i millorar en perícia amb aquesta flaca. L’indret seleccionat per a l’avituallament és un parc ben assolellat al costat del riu. Els nostres amics Javier i Toro ja tenen la taula quasi parada. Hui sí que tinc fam. Hui sí que he consumit energia suficient com per tenir gana, molta gana. Això em dóna molta satisfacció. Ara sí que estic al meu lloc, on havia d’estar. Amb el metabolisme activat, l’energia del desdejuni consumida i la necessitat imperiosa d’alimentar-me.
 Comence pels fruits secs i la taronja. Després unes panses. Ara omplic un bol amb pasta, tomaca natural i bona cosa de tonyina en oli. Serà el meu plat principal. Xarre amb aquells qui tinc més aprop. Un d’ells, Félix, qui ve de Paraguai, afirma sentir-se malament i ha preferit penjar la bicicleta fins a demà. Hui descansarà i ens acompanyarà amb la furgo, com feu jo despús ahir. Ahir, precisament, descansà també Jaime, el meu col·lega de Gran Canària, per allò del genoll. Aquest bon home m’ha deixat un dels seus culots, després de comprovar ahir que té proporcions corporals semblants a les meues. Javier, el de Madrid, com que té problemes a la zona lumbar, està gestionant amb prudència les etapes i està eliminant la part final, entre un i dos ports, depenent de la llargària del recorregut complet. Estan, en definitiva, fent cas del consell que acostuma a donar Biktor a les xarrades que ens fa durant el postre dels sopars a l’hotel. En explicar-nos les característiques de l’etapa del dia següent, sempre aconsella que apliquem la gestió intel·ligent de l’esforç, ja que forçar el físic fins a l’extrem per voler completar totes les etapes de forma íntegra poc comportar un abandó prematur o un estat de fatiga permanent, depenent de la condició física de cada ciclista. Ens devem de conéixer i saber quins són els nostre límits. Més val fer el 80% del recorregut dels sis dies, que no haver d’abandonar definitivament, amb la frustració que això significaria. Les meues circumstàncies, però, em porten a plantejar-me la presència a totes les escalades programades entre hui i el sisè dia, ja que m’he perdut les dues etapes inicials. És ambiciós tindre al cap aquest propòsit. Sóc conscient, però vull intentar-ho. Em plantege completar les últimes quatre etapes, fent, això sí, unes escalades intel·ligents i adequades a les meues característiques, tot aplicant el nivell d’esforç just per poder suportar les dures elevacions que ens esperen a partir de demà.
M’aprope a Amaia i la faig partícep de l’estat de felicitat en què em trobe. Li ho dic, alhora que li explique que estic molt agraït per la bona companyia que em va fer durant la primera etapa. Este es mi sitio, ahora soy feliz –li confirme. Sé que fa vergonya i que pot semblar que està de sobra expressar obertament aquests sentiments, però em pregunte per què les persones ens hem de guardar les emocions positives, quan sé que la xica que m’està escoltant mereix saber-ho i sentir-se satisfeta amb aquestes paraules. Tot açò sona a “hippie” i a “pau i amor”, però després de com em vaig sentir de malament els dies passats, vull aprofitar tot allò bo que em passe per expressar-ho i escampar el bé per allà on vaja.

La parada per dinar ha estat llarga, però finalment seguim la marxa; ja estava jo impacient. Després d’un bon dinar i de les bones sensacions que m’ha aportat el primer port, la mítica Marmolada, em trobe amb els ànims al 100% per completar la jornada de ciclisme. Els inicis d’aquesta segona part són una transició pel afores de la població que resulten ser d’allò més divertits. Es tracta de fer uns deu quilòmetres de ciclo-cross. Ens trobem amb un recorregut a la vora del riu, freqüentat per les famílies locals, seguint un sterrato. És un camí ample, de terra, però ben condicionat. Se’m fa entretingut, certament. És agradable digerir els queviures mentre fem un passeig en bicicleta amb desnivell zero i gaudint d’un espai natural tan ben conservat. Ací no hi ha èpica dolomítica, sinó “verano azul”.

En desviar-nos del sterrato, comença la carretera convencional i aviat manprenem l’escalada al segon port del dia. Passo Costalunga té unes característiques més moderades i permet de fer l’escalada a un ritme més semblant al que habitualment porte a les muntanyes meridionals del País Valencià. Només té un quilòmetre dur, que presenta un pendent mitjà del 9%. La resta, volta el 5%. És la cara més benèvola de les dues que farà l’expedició. El primer dia, fou el segon port de l’etapa i l’escalada tingué lloc per la cara de Bolzano. Hui, precisament, tornem a aquesta població i al mateix hotel, de manera que ataquem el port en direcció contrària.

Doncs bé, me’l prenc amb confiança i tracte de pujar-lo a un ritme viu, però no excessiu. No vull cremar totes les naus. Demà ens espera el Stelvio i això sí que causa respecte, especialment per l’altitud, que s’aproxima als 2800 metres sobre el nivell de la mar. Busque un pas que s’ajuste al pendent moderat del Costalunga. Un dia normal, portaria una desmultiplicació de 34:21 la major part del temps i passaria al 23 o 25 al quilòmetre dur, però hui no vaig a passar del 34:23. No baixaré ni un pinyó més. Aquest és un automatisme que tinc adquirit de les meues participacions a les edicions pirenaiques. Habitualment, pose la relació de transmissió menor consecutiva a la que demanen les meues cames i el meu sistema locomotor. És un manament voluntari que dicta una ment que sap que l’acumulació de fatiga dels propers dies pot comportar una crisi, la qual cal previndre amb una menor ambició i sempre a la cerca del millor rendiment esportiu possible, exceptuant el factor “velocitat” de la fòrmula. No mesurem la velocitat mitjana en aquestes marxes i no portem cap xip; no hi ha competició; es tracta d’una marxa no competitiva pura, sense eufemismes, on correm amb els demés i no contra ells.

Aviat, sense buscar-ho, em trobe entre els primers. Comence a conéixer la jerarquia d’aquesta expedició, on hi ha un equip de colombians amb un nivell bastant avançat, Xabi, de l’equip de Pirenaica, Jordi, el català, els dos amics californians i alguns ciclistes que escalen en solitud, com jo, qui mostren una condició física molt parella a la meua, els dos xil·lens i Sergio, el de Huelva. Sóc plenament conscient, però, que demà ja hauré perdut aquesta espurna i que probablement estiga més endarrerit en les ascensions. En determinat moment, em trobe a Biktor, qui acostuma a començar amb els de davant i després va endarrerint-se fins a cua de grup, per tal de comprovar de primera mà l’estat de tot el personal. En sobrepassar-lo, m’anima a continuar al meu ritme. Sigue Ignasi, hoy que vas fresco –em recomana. Li faig cas, mes sense marcar una velocitat excessiva. Simplement vull seguir constant fins al final.

Aviat arribaré a la part més alta. No és el cim, encara. Queden un parell de quilòmetres quasi plans. Guanye empenta i dispose una desenvolupament mecànic elevat per tal de fer aquest tram. Tinc la sensació d’anar bastant ràpid, però m’avança un grup de tres. Són Biktor i dos més. M’animen a seguir-los la roda. Em dispose a fer-ho, però em salta la cala. L’acceleració i el canvi sobtat en la posició han provocat que em quede el peu dret solt. Queda clar que les sabatilles no ajusten massa bé, ja que abandonen el pedal quan faig moviments fora de la simetria normal de pedalada. He perdut l’estela d’aquests tres; a més, ací dalt hi ha vent lateral. Impossible agafar-los. No vaig a intentar-ho més. Recorda, no hi ha pressa, reserva energia a la guardiola –em dic en silenci, mentre assumisc que m’he despenjat.

Corone tranquil i deixe la bicicleta a la vora de la carretera. Ara, l’avituallament serà més moderat. Suficient per recuperar forces i hidratar-se. En aquest alt predomina el paisatge de conreu. De fet, mentre seiem per fer-nos una altra foto de grup, apareix un home amb una falca. Ve de segar el camp. No és broma. Encara hi ha qui sega amb la falca en l’època de la mecanització de l’agricultura. Li demanem que es faça una foto amb nosaltres per immortalitzar el moment. Aquest dolomita agricultor no és l’únic que es diferencia de la resta. Francesc, el meu col·lega de Sant Cugat, fuma en pipa cada vegada que fem un descans per avituallar-nos. És un home peculiar. Ho dic en el millor dels sentits, ja que té una personalitat única; és curiós, culte, bon conversador, viatger, aventurer, gran ciclista i, sobretot, li dóna bastant igual el que pensen els demés. Aquest company de 64 anys té tota la meua simpatia, de la mateixa manera que ell la té per Alcoi, la meua ciutat natal, on ha viatjat en repetides ocasions i se n’ha enamorat, per la seua, també, peculiaritat. A la nit, durant el sopar, ens explicarà que la fusta de la seua pipa prové de la Bruguera”, i que aquesta espècie arbòria es manifesta en el seu major esplendor als boscos catalans i portuguesos.

Arreplegat tothom, ens enfilem per la carretera que fa el descens fins a Bolzano. Es tracta d’un recorregut llarg, ja que des del cim del Costalunga fins a la ciutat haurem de completar gairebé quaranta quilòmetres. Inicialment caldrà pedalejar a través dels boscos d’abet alpí. La verdor és intensa i m’aporta sensacions visuals tranquil·litzadores. És un goig per a la vista. A posteriori la carretera va guanyant en inclinació. És quan la velocitat s’incrementa i només els més valents segueixen la roda de Biktor. Li agrada comandar els descendiments a una velocitat, per a ell, moderada. Malgrat això, es trenca el gran grup de forma molt clara. Un grup d’una desena de ciclistes segueix el seu ritme. Jo ho faig amb dificultats, especialment quan les revoltes són tancades. Compense el meu distanciament amb pedalades a tren en les transicions entre viratges. Finalment, en aquest segon descens del dia, aconseguisc seguir la roda dels grans baixadors: Jordi, els californians, Miguel Ángel, Sergio, els colombians més avantatjats i la parella de xil·lens.

En arribar al final del descens ens aturem a una banda de la carretera per esperar la resta. Tinc l’oportunitat de parlar amb un col·lega colombià (qui demostra tenir certa simpatia per mi) sobre els enormes ports que hi ha al seu país. Ens explica que a poc més de vint quilòmetres de sa casa hi ha un port de 80 km de llargària. Impressiona escoltar aquesta distància. Se’m fa difícil imaginar com és possible escalar aquesta bèstia muntanyenca. A més a més, segons afirma, quasi no hi ha revoltes. Aquí, los puertos tienen muchas curvas y muy cerradas; y las pendientes son mayores; en Colombia, las subidas son casi rectas y muy largas. La última vez, tardé 5 horas y media en subir este puerto de 80km –ens detalla. Se hace mentalmente muy duro, aunque la pendiente sea menor. A aquestes dades cal afegir l’altitud, ja que el peu de port ja està per damunt dels 2000 metres d’alçària.

Tan bon punt està tot el món al punt de trobada, continuem descendint, ara de manera més moderada i amb poc pendent. En aproximar-nos a Bolzano, agafarem la via de servei per a ciclistes, la qual ens permetrà fer una circulació tranquil·la i segura cap a la ciutat. En arribar-hi, ens dividim en dos grups, uns que aniran directament a l’hotel i uns altres que visitarem el centre històric del municipi. El recorregut pel centre ens presenta una esglèsia imponent, una plaça amb molta vida i uns carrers farcits de comerços de tota mena. Les façanes d’alguns edificis de pedra estan ben cuidats i presenten una ornamentació que denota la riquesa d’aquestes comarques i l’elevat nivell de vida que han tingut segles enrere. Ha valgut la pena desviar-nos per recórrer a pas de tortuga aquesta vila històrica, punt i final de la tercera etapa, que ha superat els 120 quilòmetres i els 2400 metres de desnivell positiu. És el punt i seguit del periple dolomític que tot just acabe de començar.