EL CICLISME DE DEBÒ

És una necessitat del tot humana cercar l'essència en tot allò que coneixem. Aprofundir-ne, endinsar-s'hi... Al remat, viure plenament les nostres experiències i sentir-nos complets amb elles. Pel que fa al ciclisme, crec haver conegut la seua màxima expressió, el seu elixir, el seu veritable valor.

El ciclisme de debò no té res a veure amb la imatge competitiva que mostren els mitjans de comunicació, ni amb els corredors protour, ni amb les seues victòries, ni amb l'alimentació esportiva, ni amb la roba tècnica, ni amb els últims avanços en mecànica ni materials de bicicleta. No; rotundament no.

El ciclisme de debò és una matinada de dissabte quan encara és fosc; és la dolorosa sensació provocada pel fred extrem al ple hivern, quan creus que perdràs els dits de les mans per congelació a primeres hores del jorn; és a la calor intensa que ofega l'escalador al mes de juliol i a cada glop que fa per hidratar-se; són les estimulants converses amb els col·legues de grup amb qui tens afinitat ideològica i personal. El ciclisme de debò ocorre cada vegada que renuncie a la migdiada per eixir a les quatre de la vesprada, quan els mesos de desembre i gener m'avisen que s'està acabant el dia; és la projecció allargada de la meua ombra quan torne a casa tot just abans de pondre's el sol; és també el moment en que trac la barreta de la butxaca després de coronar un port a mitjan camí; s'hi troba a cada reflexió interna, a cada meditació i a cada autoanàlisi fet en plena ruta.

El ciclisme de debò és immesurable, està en els intangibles; està al moment de prendre el café amb llet durant el desdejuni mentre la son s'esvaeix a poc a poc, mentre sona la ràdio a la cuina de casa; està present mentre em pose les fundes als peus per protegir-los del cru fred que de segur patiré a la primera hora de marxa; és al moment que sona el 'pit' del GPS quan l'encenc a l'eixida del portal; és la curta mentalització prèvia mentre estire l'esquena i les cames; s'hi troba a la primera pedalada d'un cos encara desconnectat; és a la visualització prèvia de la ruta, mentre el ritual de la preparació finalitza.

El ciclisme en essència està a les primeres salutacions quan ens trobem els membres de l'expedició; en la lenta ascensió del sol tan bon punt ocorre l'alba; en l'aparició dels ciclistes més tardons a cua als primers quilòmetres; en l'observació mútua de la maquinària i els complements de cadascú de nosaltres; en l'aprenentatge que fem d'aquells qui més experiència tenen; en la valentia de qui comanden l'esdevenir de la grupeta; en la humil actitud d'autoprotecció d'aquells qui prefereixen posicions més discretes; en cada comentari o 'm'agrada' dels amics de facebook als pocs minuts de penjar una foto de l'últim recorregut; també en els fils de discussió al grup de whatsapp arran dels esdeveniments succeïts a l'última eixida en equip.

El ciclisme veritable es troba a l'acte social d'alimentar-nos als diversos bars dels pobles tranquils on ens aturem; a les converses amb qui tenim al costat mentre roseguem l'entrepà, mentre omplim el got amb cervesa i llimonada, mentre agafem un grapat de cacaus i també quan bevem un café ben calent per reprendre l'activitat física; està a les lectures poc intel·ligents d'aquells qui es despengen tot just reincorporar-nos a la marxa i al sobreesforç que implica abastir el grup de nou; s'hi troba a la lectura sagaç d'aquells qui coneixen el caràcter i el comportament de cada membre per mantenir-se agrupats i en posició avantatjosa; està als petits detalls de cada instant, de cada moment, de cada pedalada, cada alè, cada visió, cada senyal acústic, cada succés.

El ciclisme de debò està al so que desprenen les cobertes de les rodes pel fregament amb l'asfalt; als xicotets defectes mecànics d'algunes bicicletes que generen sorolls en sincronia amb el moviment del pedal i el sacseig del ciclista sobre la màquina; hi és al vent que llisca la cara i ens recorda que estem vius; està a les fortes alenades als moments de màxim esforç; a l'orgull no reconegut del ciclista que pateix dolor a les cames i angúnia a la tràquea mentre tracta de seguir la roda que el precedeix; està als dubtes sobre la raó de ser de la pràctica d'aquest esport quan les forces i la voluntat minven; s'hi troba a cada picapunt entre els col·legues més ambiciosos; a cada discussió crítica i burlesca quan algú se n'ix de la norma general i trenca amb el statu quo de la marxa.

El ciclisme de debò, el ciclisme en essència, el ciclisme virtuós és el resultat de la complexa suma de petits esdeveniments, experiències i emocions viscudes i sentides... intangibles. El ciclista de debò, el ciclista en essència, el ciclista virtuós és aquell qui sent, viu i s'emociona amb la bicicleta, en tota la seua complexitat espiritual i humana; és aquell qui estima a través del ciclisme, qui fa amics, qui se'ls aprecia, qui els ajuda, qui els demana companyia en els moments durs, qui fa un acte d'amor a la vida cada vegada que s'enfila el mallot.