El Dolomita: ÚLTIMA ETAPA

Estic cansat. La dura etapa d’ahir em buidà i no he pogut recuperar completament. Alçar-me amb aquesta sensació és preocupant. Anit em costà agafar la son. De vegades, quan el cansament és tan intens, es fa complicat adormir-se. Tampoc no he tingut una nit seguida, ja que m’he despertat un parell de voltes i els somnis han sigut inquiets. Em proporciona certa confiança en les meues capacitats el fet que de vegades m’alce fatigat i em recupere al llarg del dia, a mesura que el rellotge biològic es resitua i li proporcione les dosis adients d’activitat i alimentació. Espere, doncs, poder afrontar aquesta etapa històrica per a mi amb la solvència necessària. Sortosament, tindrem un descendiment suau de trenta quilòmetres fins a Mazzo di Valtellina, abans d’entrar en batalla amb el Passo Mortirolo.

Aquest port és l’infern a la terra. El seu coeficient de duresa se situa en els 483 punts, el major valor de dificultat ciclat fins ara per mi, no només durant aquesta setmana al Sud-Tirol, sinó també a les setmanes pirenaiques fetes anys enrere. Si fem una comparativa amb els ports qualificats com a més durs d’aquesta edició dolomítica, ens trobem Passo Umbrail, amb un coeficient de 297, Passo Fedaia (Marmolada), valorat en 300 punts de duresa, Passo di Gavia, segona dificultat de l'etapa de hui, amb un nivell de dificultat de 339, Passo Stelvio per la vessant de Bormio, amb 344 punts i Passo Stelvio des de Prato, el qual presenta un coeficient de 429 unitats. Només aquesta última ascensió es pot comparar amb Passo della Foppa (conegut popularment com a Mortirolo), amb 54 punts de diferència. Són, al remat, els únics dos ports que superen els 400 punts, el llindar on, en la meua modesta opinió, comença a experimentar-se la duresa extrema.

A l’hora de valorar les dificultats que ha de superar el ciclista, potser siga més realista pensar en el conjunt de ports que s’acumulen al llarg del dia. Especialment, cal considerar que el coeficient de duresa de cada elevació canvia de forma relativa segons l’ordre a l’etapa i la distància total recorreguda. Les sensacions que té el corredor són variables en funció de l’acumulació de fatiga, el qual pot provocar que un port molt dur, per estar situat a l’inici de l’etapa o fins i tot de la setmana ciclista, done la sensació que és més senzill de superar que altres que tenen un menor coeficient de duresa, però que estan disposats al final de la jornada o del periple setmanal (l’experiència viscuda ahir amb Passo Umbrail n’és un bon exemple).

Les valoracions que proporciona l’organització i que fan referència al CDE (coeficient de duresa de l’etapa) no tenen en consideració la seua posició al llarg del critèrium de sis dies, però són un bon indicador de les dificultats que els ciclistes haurem hagut de superar si la recuperació entre etapes ha sigut completa. El rànquing seria el següent: l’etapa dos, que tenia una valoració sobre el paper de 1143, patí una reducció d’aquest valor per l’eliminació dels dos últims ports a causa de la meteorologia adversa, de manera que tingué una dificultat d’entre 500 i 550 punts, segons les meues estimacions; a continuació, l’etapa 3 (on em vaig incorporar) presentà un CDE aproximat de 600 graus, tenint en compte la sustitució de San Pellegrino per la Marmolada; en tercera posició tenim l’etapa d’ahir, la número 5, que sumà 807 punts; tot seguit la quarta etapa, amb 900 punts més o menys, després del descartament de Bormio 2000 per falta de temps; en cinqué lloc l’etapa de hui (la sisena i última del critèrium), que si la complete haurà presentat una dificultat de 1019 unitats; i finalment la primera etapa, la qual recorria 5 passi, i que sumà un coeficient de 1176 punts, de manera que fou la més dura per als participants (això explica la seua disposició a l’inici de la randonné setmanal).

Fent ara una comparativa entre les dues etapes més dures de Cycling Dolomiti 2016, la primera, amb 1176 punts, acumulà un desnivell de 3518 metres en 104’5 km de recorregut. En canvi, la de hui sumarà un ascens positiu de 3171 metres en una distància total de 114’5 km. Tot i les seues similituds quant al desnivell acumulat i la distància, presenten una diferència ostensible pel que fa al perfil, ja que la primera recorré cinc ports de muntanya, mentre que la de hui sumarà valors similars amb només dues elevacions. És aquesta la principal qüestió a tenir en compte: prefereix el ciclista haver de superar cinc ports de muntanya de dificultat menor o dues ascensions amb coeficients de duresa elevats? Personalment se’m fa més fàcil regular l’esforç amb dos ports durs que amb cinc de menor entitat (efecte trenca-cames), a més de la motivació extra que implica la superació dels mites històrics del ciclisme (Mortirolo i Gavia són dues legendes del Giro d’Italia).

8 de juliol de 2016. 8:45h. Bormio, Itàlia.

No tinc més remei que aprofitar la transició fins a peu de port per tal de preparar el cos. El ritme suau que portem en aquest lleuger descens fins a Mazzo di Valtellina m’està activant, alhora que està “resetejant” el meu organisme. És un ”reseteig” el que necessite, ja que si aconseguisc posar el cos en els valors estàndard, podré pujar Mortirolo amb garanties. Es tracta de 30km que combinen el terreny pla amb un descens quasi imperceptible.

Biktor atura el grup en determinat punt de la carretera i ens demana que ens arrimem al marge dret. Ens trobem a la vora del riu i en tot moment hem estat recorrent el seu camí natural, el qual baixa a poc a poc per aquesta vall. Ens assenyala la muntanya que tenim a dreta, on podem percebre fàcilment que en algun moment hi ha hagut un gran lliscament de terres. Fa uns anys, una quantitat enorme de terra i roca es desprengué de la ladera en plena tormenta. Aquesta enorme massa sòlida quedà acumulada al fons de la vall i bloquejà el pas de l’aigua. Es formà llavors un dic de contenció de tal magnitud que l’aigua s’embassà i pujà el nivell fins al punt d’inundar el poble que hi ha riu amunt. Fou una catàstrofe que en poques hores s’emportà per davant les vides de molts habitants de la zona, malhauradament.

Després d’aquesta corprenedora història continuem la marxa amb el màxim respecte per l’entorn que ens envolta i sensibilitzats amb el drama que visqueren els pobladors d’aquest indret. Seguirem descendint per uns minuts més fins que arribem a Mazzo di Valtellina. En l’aproximació tindré una bona conversa amb el meu amic burgalés, molt sensibilitzat amb el problema de la corrupció valenciana i curiós per conéixer la meua opinió. Arribe a la conclusió, després de parlar amb ell, que des de fora es perceb aquest problema amb molta preocupació, malgrat no afectar-los directament. La perspectiva d’aquest amic castellà em recorda que de vegades els problemes s’observen millor des d’una certa distància, ja que sembla que nosaltres, els valencians, vivim en una mena d’anestèsia política, on tot és possible i mai no passa res. Faig meua la seua indignació.

I bé, tot aquest recorregut a ritme suau, la història de la catàstrofe natural i la interessant conversa sobre política valenciana han aconseguit posar en valors de fàbrica el meu organisme, tot just quan arribem a Mazzo per començar la primera escalada.

Ho tinc ben clar, des del primer moment posaré la corona de 32 dents i buscaré un ritme suau. Tractaré de combinar en tot moment les tres postures habituals (avançada, sobre la barra del manillar i alçat) i m’ho prendré amb molta filosofia.

L’inici de l’infern comença al mateix poble, de manera que les dures rampes inicials són carrerons que ascendeixen ràpidament sobre la petita localitat. Se’m fa familiar aquest primer quilòmetre, ja que em recorda el començament de la pujada a la Font de l’Arbre des de Confrides, al País Valencià meridional: carrers estrets, pendents que per moments superen de sobra el 15% i alguns habitants locals que ens veuen passar amb desinterés, abstrets en les seues tasques quotidianes.

Superat aquest inici urbà, seguim ascendint rampes que no donen treva en una àrea de conreu pròxima a Mazzo. Ací, la distància entre casetes és cada vegada major i a totes dues bandes s’extenen hortes i camps de conreu de caire minifundista, treballats probablement per particulars de la localitat.

A poc a poc, però, anirem abandonant aquest paisatge semi-urbà per arribar a una zona de bosc que ens acompanyarà fins a gairebé el final. Les rampes no se’m fan dures, degut a la baixa relació de transmissió mecànica que porte: 34:32. És realment còmode pujar així quan els pendents estan en tot moment per damunt del 10%, de manera que supere amb relativa facilitat les rampes pròximes al 20%. Busque la comoditat, sobretot. M’oblide de la cadència i del ritme. L’objectiu és passar la paret de 12 quilòmetres que tenim al davant amb una enorme dosi de paciència. Cal molta d’aquesta paciència, perquè desesperar en ports com aquest és el més fàcil. Els ciclistes de carretera valencians no estem acostumats a aquesta mena de ports. No tenim un camp d’entrenament on els pendents superiors al 10% perduren durant 12 quilòmetres, de manera que hem de canviar la perspectiva i no pensar en qui portem davant, ni en la velocitat, ni en la posició ni en la cadència. Només superar el mur. Eixa és la meua simple pretensió.

Ahir tildàvem l’escalada al Mortirolo com a un exercici de “ciclo-culturisme”. De fet, ací la proporció d’importància d’aspectes com el ritme cardíac i la intensitat esportiva és menor; en canvi, el treball muscular cobra un protagonisme absolut, a causa del fort pendent. Així doncs, considerem-ho un gimàs a l’aire lliure.

En aquest primer terç del port encara es pot vore relativament pròxim a tot el personal. De fet, justament al meu davant presencie una situació una mica dantesca, ja que un col·lega que puja plantat sobre la bicicleta, fent un sobreesforç evident en una rampa que llisca el 17%, acaba perdent l’equilibri i cau a terra. La raó d’aquest bac ha sigut que el ciclista anava quasi parat i la rotació de la pedalada era molt lenta. En la variació de la direcció de la roda a dreta i esquerra, propi del vaivé que fa el ciclista quan va aixecat, ha incrementat el grau de tal forma que s’ha quedat del tot aturat. Per sort, la trompada no ha provocat cap ferida i ha pogut continuar. El seu exemple posa sobre la taula l’exigent nivell de dificultat que està presentant aquest infern italià.

Jo seguiré al meu ritme després de preguntar al ciclista si està bé. Ací, les diferències de velocitat entre nosaltres són ínfimes. No tinc el menor interés en passar a ningú, ni tampoc en cebar-me a roda si algú em supera. Em repetisc constantment que el Mortirolo hi ha que passar-lo, simplement això. També em recorde a mi mateix, intencionadament, que he entrenat pendents prolongades superiors al 10% al Castell de Cocentaina i a l’Ermita de Sant Antoni d’Alcoi, per tal d’encarar aquesta dificultat amb la fisiologia preparada i l’aprenentatge en l’ús del pinyó del 32 assimilat. De fet, a la bicicleta que s’ha perdut i que espere recuperar algun dia havia instal·lat aquest engranatge, pensant precisament en aquest port. A més, aquests dies, quan he tingut la temptació d’usar-lo, sempre m’he dit que quedava reservat per a hui. I de moment funciona, perquè em sent relativament àgil amb aquestes rampes infernals.

Val a dir que el Mortirolo dóna petites treves de tant en tant, quan per una desena de metres rebaixa la seua oposició a valors inferiors al 10%. Això em permet alenar i oxigenar les cames. Les altimetries, de vegades, amaguen algun secret. Estic segur que no sóc l’únic qui, després d’estudiar els pendents mitjans d’un port, resulta que sobre el terreny els pendents són bastant majors del que diuen les referències. L’explicació és la següent: una cosa són els valors mitjans i una altra ben distinta els pendents predominants; en el cas del Mortirolo, el pendent mitjà està en el 10’9%, mentre que la inclinació que estem sofrint quasi tot el temps està bastant per damunt. Són els falsos plans els que redueixen la mitjana.

Vaig de bon rotllo quasi tot el temps, en el sentit que per rebaixar el patiment i suavitzar els nervis xarre amb tots aquells qui em trobe pel camí, fent broma i conversant de forma col·loquial. Podria fer crònica de la tortura que significa aquesta ascensió i del dolor que pateixen les meues cames, especialment al quilòmetre 5, on el pendent mitjà és del 14’5%, però a risc de perdre èpica en la meua redacció dels fets, no estic vivint cap infern. La modesta desmultiplicació entre engranatges i la filosofia contemplativa amb què estic pujant han aconseguit que el temut Mortirolo passe a ser una experiència positiva en tots els sentits. Estic ja a mitjan escalada i m’encanta aquesta carretera: estreta, ben asfaltada, sense línia divisòria i flanquejada a totes dues bandes per un bosc atepeït, el qual conserva la humitat necessària per tenir el sòl cobert amb un llit de falgueres. És allò que no es conta mai a les curses quan es passa per ací. La seua fama està en la dificultat i l’èpica de les lluites viscudes entre els millors ciclistes del panorama internacional, mes també hi ha un valor ambiental que estic tenint la sort de contemplar mentre pedaleje pausadament. Encara que semble impossible, és plausible escalar aquesta paret i gaudir-la alhora.

La relativa comoditat amb que ascendisc (i dic “relativa”) em permet d’anilitzar la diferència entre els ciclistes que usem la corona del 32 i els que no tenen res més gran que el 28. Aquests últims van barrats, certament. La major part del temps s’han d’alçar sobre la bicicleta, o també van asseguts pegant cabotades. A més, alguns d’ells van més lents que aquells qui portem el 32, malgrat la seua major relació de transmissió. L’explicació està en la dificultat per pedalejar, el qual provoca cadències molt lentes. És també especialment valuós l’esforç de superació personal que fan els ciclistes més pesats, com és el cas d’Óscar, el de Gasteiz, qui supera segurament els 90kg. Puc vore, ara que estic a la seua roda, com aprofita tot el seu pes per fer la pedalada plantat, alternadament sobre els dos pedals. En situacions extremes com aquesta el pes corporal és una força afegida a l’exercida pels músculs.

Arribe a les tornanti que defineixen l’últim terç del perfil. Cada vegada em sent més recuperat de l’etapa d'ahir. És la recuperació sobre la marxa que esperava tenir, ja que en cas contrari, amb el cansament que tenia en alçar-me del llit, ara estaria patint de valent. En una tornante a esquerra trobe el monument a Marco Pantani, el campió italià que representà el seu país en innumerables batalles ací mateix a finals del segle XX: li presente els meus honors amb una mirada admirada i certa ambició en la pedalada.

Les revoltes se succeeixen amb relativa rapidesa. A partir d’aquest moment, són tres els quilòmetres que resten per coronar i el compte enrere s’accelera. Com qui lluita contra un oponent i sap que està a punt de véncer-lo, opte per no rematar la víctima encara i gaudir de la dolçor de la victòria a poc a poc, pas a pas, pedalada a pedalada, cop a cop. No tinc pressa per coronar. Vull rematar el gegant amb una consecució de petits atacs fins a la rematada final, gaudir de la glòria d’aquesta ascensió en inacabable victòria, perdurable per sempre més.

La proximitat del cim i la visió de la línia d’últim quilòmetre m’empenten a accelerar progressivament i a completar l’escalada a ritme viu. Abans d’això, però, trobe una altra situació d’aquelles extranyes que no acabe d’entendre. Un ciclista que no és del nostre grup em sobrepassa per l’esquerra i no retorna a la part dreta de la carretera. Al llarg de tota la pujada hi ha hagut cotxes que ens passen i amb qui hem hagut de conviure seguint les senzilles normes de circulació que tots coneixem: mantenir-nos a la dreta i deixar que avancen els vehicles. Doncs bé, aquest ciclista es manté a l’esquerra mentre un cotxe m’avança i es genera el conflicte a cent metres de mi. S’atura la conductora del cotxe per increpar el ciclista, mentre jo avance entre mig de la discussió fent equilibris per no haver de posar peu a terra.

Passada aquesta situació anecdòtica, continuaré ciclant amb un sobtat atac d’emocions, en sentir-me sobrepassat pel significat d’aquesta ascensió per a mi, somiada des de fa tants anys i lluitada metòdicament des dels primers entrenaments. Torne a plorar, aclaparat de pura felicitat... Torne a gemecar d’alegria... Torne a esclatar en goig.

En arribar-hi m’aprope al meu amic colombià, aquell amb qui em mesurí ahir en plena agonia. Hoy no me has dado ninguna oportunidad. Has salido tan rápido que ya no te he visto el pelo –li expresse entre rialles i amb un nou estreny de mà. Aquest xicot no volia haver-me de trobar pel camí: a l’inici del Mortirolo no ha perdut ni un segon i ha arrancat la pujada ràpidament, mentre jo em preparava a peu de port.

El sentiment de satisfacció és màxim, atés que el meu estat físic s’ha capgirat al llarg del matí. De l’esgotament inicial he passat a escalar enèrgicament i amb les millors sensacions que podia imaginar, així que done per superat un dels reptes més durs a què mai he hagut d’enfrontar-me com a ciclista amateur.

Però compte, Pantera, esmorza bé i descansa, que per davant tens el Gavia –pronuncie mentalment. Haver pujat el Mortirolo a aquest ritme tranquil i amb la corona de 32 dents m’ha d’haver servit no només per escalar còmode, sinó per reservar energies, ja que el segon port del dia també és d’allò més exigent: 16 km, 1305 metres de desnivell i un pendent mitjà del 8’2%. Aquest port, a més, superarà el llindar d’altitud, ja que finalitza a 2621 msnm.

Després d’un llarg avituallament, on hem tingut temps de sobra per digerir l’àpat reballats sobre la gespa en agradable conversa, reprenem la marxa per descendir el Mortirolo per la cara oposada. Una vessant que, pel que veig mentre descendisc, sembla ser ben atractiva també des del punt de vista de l’escalador. Per aquest costat també es repeteixen els viratges tancats a la part alta i el pendent és similar. La diferència principal és la llargària, que no supera els 9 km. A hores d’ara, endinsat plenament en la quarta etapa, em trobe més integrat amb la Canyon, de manera que la conduisc còmodament i amb confiança. Sent que per fi domine la màquina i descendisc amb seguretat. És ara, doncs, quan em plantege fer un descens més ràpid de l’habitual i assumisc alguns riscos controlats.

He començat el descendiment molt endarrerit; típic en mi quan em relaxe de la menera que ho he fet al cim; els sentits s’han apaivagat i les alertes s’han apagat; he deixat d’escoltar fins i tot l’avís de Biktor per reprendre el recorregut.

Comence, per tant, a cua, però aquesta circumstància, quan la carretera està en bones condicions, és un repte d’allò més motivador. Avançar posicions des del darrere fins a arribar a cap de cursa és un treball tècnic, exigent i divertit, on els sentits han d’estar al màxim del seu rendiment. He de maximitzar la depuració en el traçat de les revoltes, a més d’avançar els ciclistes de forma segura. Espere sempre a tenir bona visibilitat i distància suficient per superar els companys i seguir amb aquest descendiment vertiginós. Ha sigut a l’últim dia, però per fi note sintonia amb la flaca. Les primeres tornanti han estat molt tècniques i ajustar la frenada ha implicat un repte constant, mentre que ací, a la meitat més baixa del port, les semi-rectes m’estan permetent agafar velocitats importants, on supere els corredors més prudents. No tinc GPS per comprovar la velocitat, però per moments puc haver superat els 80 km/h. Quan el perfil ho permet, m’assec sobre la barra superior del quadre per abaixar el centre de gravetat, reduir la fricció amb el vent i incrementar significativament la velocitat. Trepidant!

No he aconseguit posar-me en cap, però sí molt pròxim a la grupeta capdavantera poc abans d’arribar a peu de port. Ací descansem i esperem els endarrerits mentre ens llevem la roba de sobra. Les sensacions són magnífiques i davant la perspectiva de l’última escalada del periple dolomític tinc una barreja de sentiments que s’amunteguen al meu interior: satisfacció davant la previsible finalització íntegra de les quatre etapes on he participat, il·lusió per l’escalada al mític Passo di Gavia, tristesa per l’acabament d’aquesta aventura ciclista, orgull pel nivell esportiu exhibit aquestes jornades... Complexa barreja emocional que m’aclapara de sobte mentre em mantinc inactiu a la vora de la carretera.

Doncs bé, per davant queda un recorregut ascendent que ha de servir d’aproximació al Gavia. Es tracta de 17 km entre el 3% i el 4% de pendent que farem en dos grups diferenciats, per tal d’optimitzar la convivència amb els automòbils. Una vegada més apliquem aquesta estratègia en un bon exemple de civisme i prudència per part de l’organització.

Vaig assignat amb el grup que encapçala Zohiartze Amatria. El d’Iruña, amb l’agilitat de pedalda habitual i el seu caràcter decidit comença aquesta llarga rampa d’aproximació a velocitat moderada, de manera que ningú no es quede despenjat. La seua principal escomesa en aquesta conducció del grup és que aquests disset quilòmetres no sentencien cap membre abans de començar l’ascenció oficial al port italià. És inevitable fer la comparació amb Passo Umbrail i les rampes d’aproximació que férem abans per Suïssa. Fou una etapa dura aquella i el ritme moderat que posàrem en pràctica fins a peu de port no pogué evitar la davallada de forces que tinguérem alguns ciclistes durant l’escalada posterior. Espere doncs que hui mantinguem les energies intactes en el moment arribem a Ponte di Legno, on arranca l’ascenció.

El ritme esportiu dóna marge per a la conversa, així que aprofite per parlar amb un altre col·lega burgalés, amb qui canvie impressions sobre l’estil de vida castellà lleonés i el caràcter mediterrani. Enriquidor, com sempre, poder contrastar formes de vida i maneres de negociar tan distintes, ja que aquest xicot ha viatjat al Sud del País Valencià i a Múrcia per qüestions comercials. La seua versió d’aquestes visites reforça la idea que si la tosquedat del caràcter burgalés és compensada amb una gran dosi d’honestedat, la nostra simpatia i tracte afable són descompensats amb manca de serietat i de professionalitat en els negocis. No em ve de nou i podria ser exportat a altres àmbits...

A la fi, arribem al desviament de Ponte di Legno. Creuem per canviar a una carretera més estreta i el poble queda a esquerra. Avancem per descendir dos-cents metres i trobem a dreta, aparcada, la furgoneta que ens donarà assistència durant l’escalada. Ahí, qui ho considere, podrà deixar la roba que li puga sobrar i agafar algun aliment en forma de fruita o barreta energètica. En el meu cas, menge un plàtan i dese una barreta a la butxaca posterior del maillot.

Torne a no estar insegur. Torne a sentir-me convençut. Novament, en sent concentrat i disposat. Aquesta és una altra d’aquelles escalades desitjades. Al davant, la mítica del ciclisme cobra vida. Xafaré la mateixa carretera que els grans corredors a nivell mundial des de fa un segle de Giro. Ascendiré més aprop del cel, una vegada més. Tornaré a elevar-me espiritualment i reprendré la intimitat amb la muntanya. Li mostraré, per enèssima volta, els meus respectes.

Comença l’ascenció. El port, d’inici, té una carretera bastant ampla. El ferm es troba en perfectes condicions i el pendent és baix. Continue acompanyat pels dos camarades burgalesos. Emperò, comence a desconnectar de la conversa. Si abans volia ignorar el recorregut de transició per tal de reservar forces i posar la ment a zero, ara sent la necessitat de reconnectar amb la carretera i les sensacions. L’estat de concentració s’intensifica a mesura que avance durant aquest primer quilòmetre i la connexió amb la resta d’humans es talla quasi per complet. Aquest dos amics, més potents que jo, m’avancen; porten un ritme superior al meu en les primeres rampes. No tinc pressa. Els deixe anar. No m’agrada cebar-me darrere de ningú, especialment a peu de port.

Superat el quilòmetre dos, el pendent s’incrementa i comence a sentir el port a les cames. Ara sí. M’he endinsat al Passo di Gavia. M’aprope i avance la parella de col·legues castellans. S’aplica a la perfecció el que diu la física sobre la potència. A menor pendent, la potència muscular absoluta predomina, mentre que amb un pendent elevat és la potència relativa la que determina el ritme d’escalada. Pese menys, així que tinc avantatge a partir del 7%. Aquest percentatge, a més, no ens abandonarà i marcarà els valors mínims fins al cim. Queden, de d’aquest punt, 14 quilòmetres que ballaran entre el 7 i l’11% de pendent.

Arranque, doncs, el tercer quilòmetre amb moderada rapidesa i agilitat a les cames. Sembla que em trobe bé i que he regulat adequadament al Mortirolo, perquè no tinc sensació de fatiga. El tren inferior treballa amb fluïdesa i seguisc avançant corredors. Un d’ells, el meu estimat company vitorià, m’anima a continuar. Cadencia, Natxo, cadencia! –crida quan em veu passar. Óscar recorda perfectament les converses que hem tingut sobre la importància de la cadència en escalada per tal de millorar el rendiment, i ara m’ho recorda en plena marxa per encoratjar-me. Li ho agraïsc, ja que és la meua obligació posar en pràctica allò que m’he permés pregonar alguna d’aquestes vesprades mentre bevíem cervesa abans del sopar.
No acabe d’entendre per què puge a aquest ritme. Durant els previs, habitualment em dic a mi mateix que he de pujar tranquil i gaudint del cicloturisme al màxim, mentre que ara, quan em trobe a l’indret desitjat, em salte les normes i escale assumint el risc de cremar-me a mitjan Passo. En el fons, si faig autoanàlisi, sé que puc fer-ho; he guanyat confiança després de les rondes Pirenaiques i de les participacions en marxes de gran fons, així que ara busque el límit del que hauria de ser el meu ritme sostenible en aquest port. Reconec que estic assumint un risc, però també sóc conscient que si note el més mínim símptoma de davallada física, abaixaré el nivell fins al punt de recuperació en marxa, per tal d’acabar el port conscient i amb dignitat.

Arribe al quilòmetre 5 amb agilitat i frescor muscular. Ara, però, ve la part dura del Gavia: quatre-mil metres entre el 9 i el 10’5% caracteritzaran la part central del port. Sense el comptaquilòmetres, són la percepció visual i les sensacions les que m’estan recordant que he arribat a la zona dura. Toca abaixar la relació de transmissió fins al 34:28 i mantenir-me constant en la pedalada. He portat un bon colp de pedal al primer terç de port, mes entenc que ara la cadència minve una mica a causa del fort pendent. Sembla mentida, però seguisc trobant-me còmode, malgrat les rampes per damunt del 10% que se’m presenten alternadament. He pres la sensata decisió de buscar un ritme de fons per a superar aquest tram i que perdurarà fins al quilòmetre 9 de port.

Hi ha moments on el ciclista, malgrat la duresa extrema de la carretera, es troba inexplicablement còmode. És el pic de forma. En aquesta situació, el corredor es meravella del seu poder i s’omple d’orgull. És el fruit de l’entrenament de la temporada i el resultat de la corba creixent que determina l’augment en les seues capacitats esportives com a resposta als estímuls provocats per les repetides sessions de treball al damunt de la bicicleta. En un futur pròxim, algun dispositiu bioelectrònic serà capaç de mesurar de forma precisa l’estat físic de qualsevol persona i serà una eina imprescindible per al ciclista. Aquest gadget em diria ara mateix per què em trobe tan bé malgrat la duresa dels Dolomites. Jo no tinc una explicació científicament demostrada del per què de la meua metamorfosi temporal, mes sé que he arribat a la cota màxima de la temporada. El símptoma és inequívoc: estic a l’última etapa de Cycling Dolomiti, per damunt dels 2000 metres d’alçària, escalant un port amb un coeficient de duresa que supera els 300 punts i acumule ja gairebé 3000 metres de desnivell positiu en aquesta jornada. En canvi, em sent còmode i àgil, feliç i gojós, fort i confiat. Sóc un presumptuós, ho sé, però permeteu-me que ho siga per unes poques hores en la temporada. 
Gaudisc tremendament. En certa forma no vull que acabe, però de la mateixa manera que passa allò roí, també s’esvaeix l’experiència vital del gaudi. No puc fer-ho durar per sempre més. El món gira, l’univers s’expandeix i el meu cos incrementa la seua entropia. Ser feliç per sempre, jove per sempre, poderós ciclista grimpeur per sempre més; aquest és el desig màxim de qualsevol home vital, enamorat de la muntanya, ciclista en essència.

No puc seguir amb aquesta meravellosa escalada pensant contra natura. No està en l’ordre establert que perdure per sempre aquest estat de benestar. Ho hauré d’assumir i finalitzar l’ascensió amb un caràcter més humil i terrenal. No sóc invencible ni immortal. Deixaré, emperò, aquestes paraules escrites i publicades per tal de perdurar en la xarxa global, inserides en les metadades que restaran impreses en algun servidor informàtic per sempre més, renovades i actualitzades, semi-perdudes entre bilions de cròniques i blocs abandonats a dintre de l’anarquia digital binària.

Passat ja el tram de major exigència topogràfica restaran encara 7 km per coronar. El Gavia no dóna pau a qui cerca la facilitat. No permet l’excés de confiança. No admet escaladors irrespectuosos. L’elevada altitud i la rugositat de la carretera dificulten l’avanç. Des d’aquest punt, malgrat reduir-se els pendents màxims, comence a sentir cada pedalada unitàriament i abandone irremediablement la fluïdesa en la rotació. L’asfalt frena més ací adalt, on els arbres no gosen a créixer i les roques es presenten inerts, sense vida.

La meua retina s’impregna d’un paisatge llunar i salvatge. Aquesta ascenció està ben allunyada del caràcter turístic del Stelvio. En contrast, ací amunt, la sensació de solitud m’aclapara. Sembla un lloc deshabitat, inòspit, inexplorat. La carretera, per trams, gairebé desapareix per integrar-se amb el medi que l’envolta. A esquerra veig un llac glacer de bellesa intacta. Al meu davant s’aproxima un túnel on esperen dos ciclistes asseguts al marge dret. M’hauria de sumar al grup i esperar que la furgoneta ens acompanye per donar-nos llum; eixa és la consigna donada a peu de port, però no em ve de gust aturar-me ni ésser acompanyat. Vull seguir sol, tot sol, abandonat al meu propi esdevenir, endinsar-me en la foscor d’aquest túnel excavat a la muntanya amb pic i pala, deteriorat, envellit, quasibé retornat a l’origen de les pedres i la terra que el conformen.
Si ara mateix esdevé la catàstrofe, assumiré els seus mortals efectes sobre mi. Si el món es capgira, em deixaré absorbir pel desequilibri inercial i moriré comprimit per la gravetat multiplicada; malgrat això seré feliç. Si un meteorit de dimensions extraordinàries impacta sobre la superfície terrestre, acceptaré la lenta mort en la nit perpètua dels temps; maltgat això seré joiós. Si un supervolcà esclata ara mateix, esperaré pacientment el núvol d’opaca cendra fins la meua fi i em deixaré morir lentament; malgrat això la meua vida acabarà embeguda en àlgida satisfacció. Puc abandonar el món ara mateix i la meua existència haurà tingut sentit.
Endinsat ja a l’últim quilòmetre, alentisc el ritme i tracte de completar Passo Gavia de manera serena. L’últim terç del port m’ha completat espiritualment de tal forma que pedalege sense cap ànim competitiu. Per contra, aprofite l’oportunitat única per mirar en totes direccions amb el desig de guardar per sempre més aquests paisatges en la memòria. Roca, pedra, terra, aigua, aire, són els elements que conformen els meus dominis a hores d’ara, no res més. Mire al cel i els núvols amenacen pluja; de fet, alguna gota precipita sobre mi conduïda per l’aire humit. La sort m’acompanya, ja que arribe al cim sense haver esclatat la tormenta.