Arribe al portal de ma casa i el GPS em dóna un avís: "Nuevo registro personal: altura ganada 2379m". Això em fa pensar que sí, que aquesta ha estat una etapa dura, no tant per la distància, sinó pel desnivell en ascens, que en aquesta ocasió ha fregat els 2400 metres.
Malgrat l'esforç, no em trobe cansat. Em sent cada setmana millor, més aprop de la condició física òptima, més proper a les sensacions de fortalesa a què et porten tants i tants quilómetres de dolor, patiment i dificultats de principi de temporada. Torne a notar com ja no em pesen els quilòmetres acumulats, ni els desnivells, ni els tirons de la grupeta cada vegada que arriba un petita pujada. La tanca psicològica dels cent quilòmetres ja no és una obsesió, ni un parapeu. Hui, acompanyat de 31 ciclistes més, he compartit el gaudi de recòrrer un espai natural esplendorós; he superat un trajecte inel·ludible: Coll de Rates.
La ruta marcada per Pedro, el cap de files, forma dos llaços si ho mirem a vista d'ocell. Des d'Alcoi, abaixem a la Vila Comtal i des d'ahí pedalegem fins a Gorga, on enllacem amb el primer nuc de llaç. Després seguim per la irregular i "trencacames" carretera que porta fins a Castell de Castells. M'agrada l'altet boscós que precedeix aquesta població, a la qual accedim fent un descens de bojos, ja que alguns dels ciclistes que marquen el ritme mostren una habilitat i potència de cames que m'exigeix tècnica i força a la vegada.
Ens reagrupem tots al poble, ja que l'altet esmentat a fet una escabetxada. De fet, els últims tarden minuts en arribar, maleïnt l'exigència dels qui van al capdavant. Seguim tots plegats en un descens molt ràpid en carretera ben oberta, la qual facilita que aquells qui no dominen el descens, puguen xuclar roda a gran velocitat. A mi em marca 66 km/h de màxima. Tot canvia, però, en arribar a Parcent, perquè només deixar-lo divisem el port, que ens espera apacible per ser atacat. És el Coll de Rates, que en un tres i no res em trobe escalant, quasi sense preparació mental per l'arrencada.
A l'inici del port, aguante bé el ritme dels galgos. Possiblement faig un quilòmetre amb ells; el més suau, la base del port. Emperò, l'escalada es posa dura, ja que les sensacions em diuen que no és aquest el meu ritme. No. Cal ser intel·ligent i saber regular. Així petaré -em dic a mi mateix. Llavors, abaixe el ritme. Només calia pujar una corona i seguir amb la meua cadència de sempre. Si al principi només veia rodes, pinyons i pedalades davant de mi, ara veia un paisatge meravellós. Escalava a gust, en un delicat equilibri entre el plaer contemplatiu i l'esforç físic. Apartat de qualsevol afany competitiu i acompanyat per alguns més que havien prés la mateixa decisió. Tardaríem dos minuts més que el grup de davant, però havent reservat forces per poder girar el cap i observar el bell paisatge que des d'aquella ascenció es pot divisar: el nostre mar mediterrani i la verdor primaveral de les muntanyes que abracen el litoral. Valia la pena mirar al voltant, perquè el dia era net, assolellat i temperat. La temperatura? Ideal per a l'esport a l'aire lliure.
Una vegada dalt, obligada foto de grup per recordar l'efemèrides. Ara un petit descens i novament a muntar per passar la localitat de Tàrbena, girar a dreta i accedir a Castell de Castells per segona volta, on ara, finalment, esmorzarem. Hem tancat el segon llaç del mapa d'ocell. De camí he de referir-me a les fortes pendents dels tobogans que enllacen amb el poble. M'arriba a marcar un 14% de màxima. Fet aquest esforç puntual, ens espera una bona taulada i fem un àpat ben complet, amb especant, truita de creïlla, embotit i xulles, tot regat amb cervesa, vi, coca-cola, llimonada i aigua. Ah, i per acabar, café o algun licor (hi ha qui gosa buere cassalla!). En fi, jo, fidel al meu metabolisme, menge moderadament i bec la cervesa amb llimonada, que l'alcohol és enemic de la recuperació muscular i ens queda un bon tros encara.
Si us sembla que la història acaba ací, d'això res. En acabar l'esmorzar i abandonada la vila de Castell de Castells, les primeres pedalades són cap amunt i les cames fan mal. Sempre dic el mateix amb eixa sensació quan comença un alt i tinc les cames fredes: "només fa mal el primer quilòmetre, després no hi ha dolor". Puge el portet amb alegria i convenciment. Em note extranyament bé i fins i tot em demanen els col·legues de la grupeta que afluixe. Modere l'esforç i en un tres i no res estem novament adalt i de camí de tornada per la comarcal 720 que uneix amb Gorga i passa pels pobles de Famorca, Fageca, Tollos i Balones. És inquietant rodar des de Fageca amb plat gran i amb bona velocitat, perquè sóc conscient del perill que té aquesta carretera, tan sinuosa i amb revoltes constants, però el grup exigeix i no em vull quedar enrere. Si observeu l'altimetria, tota l'etapa és irregular i demana saber regular l'esforç, reservar sempre una mica i aprofitar el benefici del grup, que també ajuda.
A Gorga, m'acomiade dels companys, que decideixen tornar per Cocentaina. Jo ho faré pel Rebolcat, per ascendir una mica més (ara en solitari) i preparar-me per als 3600m de desnivell positiu que m'esperen en dues setmanes. Ja ho tinc ahi... La marxa cicloturista IRATI XTREM, al Pirineu navarrés. Coll de Rates ha estat un aliat en l'entrenament, un repte més, una experiència vital que s'acumula a tantes altres que he fet, compartit i assimilat.
Salut, noblesa i força!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada