MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS: Meta

Faig memòria de la cronologia dels fets durant l'última secció del recorregut de la Purito Andorra 2019 i em pregunte què és el que realment importa al/la lector/a. Dubte de la idoneïtat del meu llenguatge escrit per explicar amb merescuda excel·lència allò ocorregut. Davant de totes les opcions narratives possibles, el bloqueig creatiu d'un servidor, ciclista amateur i escriptor aficionat, m'ofereix múltiples opcions i no sé quina d'elles presentarà amb la major fidelitat l'última hora de ciclisme d'aquell 4 d'agost de 2019. Podria centrar-me en les característiques topogràfiques de l'última escalada al coll de Cortals d'Encamp, o narrar les emocions que m'han acompanyat durant el tram final de l'etapa, o descriure els paisatges pirenaics que he recorregut en l'ascenció, o el nivell esportiu que he mostrat, o exaltar l'èpica associada als moments més durs, o la satisfacció personal per creuar la meta i esdevenir un finisher, o el paper de la meua parella com a acompanyant i sofridora, o explicar les interaccions viscudes amb els/les altres participants, o reconstruir una raó metafísica que done sentit a tota aquesta experiència vital.

Potser hauria d'explicar que la rellevància de l'escalada a l'últim port està en les característiques intrínseques del terreny i la climatologia que ens va acompanyar. Un perfil caracteritzat per pendents molt durs en el tram central del port, tot just superada la parròquia d'Encamp, la qual dóna nom a l'ascensió. Cinc quilòmetres centrals amb promedis pròxims al 10% i que oferien una forta resistència a l'avanç de l'esgotat ciclista. Rampes màximes d'entre el 12% i el 15%, les quals m'obligaren a ser humil per enèssima vegada i escalar a velocitat de tortuga. Un alt i final d'etapa que es trobava situat a gairebé 2100 metres d'alçària sobre el nivell de la mar i que oferia una panoràmica extraordinària, la qual compensava tots els esforços. Una carretera en molt bon estat i que permeté la pràctica del ciclisme de carretera sense friccions que augmentaren la dificultat pròpia de la inclinació del port. Una catalogació com a port de primera categoria, la qual s'ajustava a la taxonomia promediada als colls anteriors del recorregut. Unes característiques, totes aquestes, que s'amplificaren a causa de l'alta temperatura i de l'acumulació de desnivell per part del ciclista, amb el seu conseqüent esgotament. Un port enorme, descomunal, digne d’un final d'etapa.

Tal vegada, mereixeria una major importància la descripció del dintorn emocional i més íntim del participant i escriptor, qui no sap si escriu per contar allò que experimenta en cada gesta sobre la bicicleta o si, pel contrari, completa heroïcitats als Pirineus amb la intenció de tenir una excusa per escriure quelcom mínimament rellevant. Seria valuós explicar la suma de sensacions gairebé inexplicables que s'acumulen sense cap ordre a l'esperit del corredor, especialment en el temps que escala el sisè port, el qual el conduirà a la consecució d'un objectiu pel qual ha treballat durant tota la temporada. Podrien importar les emocions positives i negatives en contínua batalla interna, tractant de véncer les unes sobre les altres per determinar finalment el nivell de satisfacció de l'escalador. En l'avaluació global, guanyarien les bones; aclaparen el corredor davant la perspectiva de la finalització exitosa d'aquest dur repte; goig contingut, felicitat reprimida, xauxa controlada. La joia plena arribarà en creuar la meta. Ara per ara, la ment controla les emocions i manté la concentració màxima que cal per continuar pedalejant, malgrat la minva en les capacitats grimpadores del protagonista. El cervell anul·la l'esclat d'emocions i reserva l'anarquia de les excitacions químiques per la fi, per a la coronació del port. Control versus anarquia; intel·lectualitat versus ximplesa; diligència versus malaptesa.

Podria narrar la versió esportiva dels fets ocorreguts en l'escalada definitiva. La cerca servosistèmica del pacing, del pas, del ritme i de la cadència adients per a cada moment de la pujada. Hauria d'explicar que la potència normalitzada aconseguida en aquesta ascenció es trobà en valors de resistència, en zona 2, molt per davall dels valors FTP, que puntualment pujà a zones 3 i 4, no perquè ho buscara voluntàriament, sino perquè algunes rampes m'obligaren a incrementar-la i així superar moments de màxima dificultat. Estaria bé referir-me a la cadència de pedalada, la qual no superà en cap moment les 70 revolucions per minut, atesa la fatiga muscular acumulada; que, a més a més, no  hauria pogut incrementar-la voluntàriament, perquè simplement no n'era físicament capaç; que si ho intentava, amb una voluntat de ferro, només hauria aconseguit pujar el ritme cardiovascular a valors que podrien haver-me esgotat; que, en canvi, tractí de continuar amb un pace seré i constant, indeleble, sense feblesa, sencer, segur, fiable; que malgrat trobar-me en l'últim port i a falta de pocs quilòmetres per a la fi, encara trobava reserves d'energia, capacitat esportiva i sensació de poder; que a través de la meua experiència més enllà dels meus límits esportius estava trobant les sensacions desitjades de fermesa i enteresa; que sentia l'orgull de continuar-hi escalant a ritme esportiu; que era millor que feia uns anys, millor que l'any anterior i millor ciclista que abans del començament de l'etapa.

Tal volta seria considerat una bogeria la dissertació escrita sobre l'arribada a meta abans d'haver acabat de contar la història completa; parlar-ne del final, del creuament de la línia que indica la consecució de l'objectiu, havent deixat tot allò anterior per redactar; perquè pense, o sent, no ho sé, que la felicitat obtinguda a la meta no té res a veure amb les emocions viscudes al llarg de tota l'experiència de sis mesos de tossuda preparació i preparació mental. És només la fi d'un llarg camí, on he aprés molt i m'he conegut més com a ciclista de gran fons en muntanya. Fou una arribada emocionant, absolutament, completada per la presència de la meua esposa, a qui vaig poder albirar a falta de cent metres per a la fi, asseguda a la gespa, en l'espai que abraçava l'última revolta de ferradura, prèvia a la recta final. Anteriorment -enganyat per la vista, el cansament i el desig desesperat per arribar-hi- la forma de la muntaya em conduí a pensar que quedava una major distància de la que realment restava. Fou un miratge, perquè aviat un pal indicava l'últim quilòmetre per a l'acabament. Vaig considerar fer aquesta última aproximació suavitzant el ritme i recordant-me que estava vivint un moment únic, irrepetible, irreproduïble; volia perllongar voluntàriament la condena de l'escalada, com un màrtir que troba plaer en el sacrifici. Seguia sentint-me fort, complet i mentalment lúcid, sorprès amb mi mateix, segur que estava convertint-me en un altre, una versió actualitzada del jo anterior. Havia completat la metamorfosi esportiva. Era superior, millor, n'era plenament conscient. La visió de la meua estimada, unida a la plasmació del recorregut complet, em feu escaltar a plorar; entre gemecs i llàgrimes vaig fer els últims metres, en completa felicitat eudaimònica.

Sense apartar la vessant humana de l'argument, no hauria de deixar en l'oblit la companyia dels i les ciclistes de taronja, bojos agosarats com jo, solidaris, sempre sociables, agradables, educats i prudents amb la resta de nosaltes. Alguns d'ells amb ganes de fer colla, de parlamentar, de compartir l'experiència, tot preguntant per l'estat de forma o de salut; d'altres silenciosos, capficats en l'esforç, incapaços de pronunciar una salutació a causa del cansament o de la tortura que viuen en el moment que anem emparellats. I les dones, minoria de gènere que augmenta de mica en mica la seua presència en aquests events esportius; l'avançament i el retrocés alternats al llarg de l’etapa per part d'una jove ciclista, amb els cabells arreplegats en una llarga trena, de físic atlètic, estructurat, dibuixat per l'esport, d'esquena ampla i cintura estreta, glutis marcats, natges femenines, ritme àgil i moviment del tronc acompassat amb la pedalada, silenciosa... un goig visual. El simpàtic jove ciclista que en repetides ocasions em sobrepassa i a qui sobrepasse, xarraire, bon company d'escalada i que finalitza en l'últim port a poca distància de mi. És la petita societat de ciclistes amb una semblant condició física, a qui la llei natural ens ha conduït a escalar a ritmes semblants i a retrobar-nos de tant en tant, amb qui no he fet relació ni amistat, però que m'han fet companyia i han aconseguit involuntàriament que no em senta sol en els moments de crisi de mentalitat. Societat on està inclòs Juanjo, jove promesa del CBR Team, qui de segur que tindrà la seua pròpia història per contar, amb qui generí un vincle especial després de compartir l'inici i el final d'aquesta extraordinària marxa i a qui felicite pel seu atreviment i valentia.

Estaria justificat buscar l'explicació del que faig; per què he volgut superar els objectius anteriors; quina raó metafísica m'espenta a participar en reptes esportius de gran exigència; és possible que només busque protagonisme, diferenciar-me dels altres, exaltar el meu ego, publicar les meues fites per a orgull narcicista de la meua persona i aconseguir un major prestigi social; hauria d'haver, però, quelcom més profund i revelador que només la promoció del meu jo davant el públic lector, amics, coneguts i família. Des del punt de vista antropològic, consideraria la possibilitat d'explicar aquesta lluita esportiva individual experimentada a Cortals d'Encamp a través de l'evolució tecnològica i social, on jo -com la resta d'habitants del món civilitzat- visc acomodat, sense la necessitat de caçar ni recolectar, sense haver-me d’exposar als perills naturals que m’envolten; la vida confortable no satisfà els gens encarregats de la supervivència i jo, hereu de l'ADN no adaptat a les condicions de vida contemporània, sent bullir la sang i cerque l'aventura de l'exploració, del viatge i del més enllà. En un intent per fer metafísica de tot açò, la vessant espiritual es veu elevada i amplificada, els nivells de felicitat són màxims durant la realització de la prova i després de la seua finalització; genere salut física i mental, plenitud i èxtasi. La ciència també m'ajudaria a trobar la raó de la joia que sent en escalar tan decididament cap a la meta; el ciclisme, com a esport aeròbic, genera endorfines, les quals augmenten l'estat de benestar anímic i miven el dolor físic i mental.

Finalment, me n'hauria de recordar del mètode d'entrenament. De fet, durant tota la marxa i no tan sols ara, quan tinc la finish line al meu abast, sent la tranquil·litat que em proporciona saber que no hi ha hagut improvització, que les hores dedicades al ciclisme al llarg dels entrenaments han estat de qualitat i organitzades de manera que tinguera seguretat i confiança en les meues opcions. No sóc, mirat des del punt de vista del mètode, cap ésser superior, sino un enginyer esportiu, qui ha fet ús de la ciència i la tecnologia per aconseguir una evolució com a ciclista, entrar en una nova era del ciclisme, aconseguir la més eficient relació home-màquina, la millor versió de la interfície que comunica la bicicleta amb el meu cos físic. Sóc més vell, des del punt de vista cronològic, mes el domini de la tècnica de pedalada, l'ajustament de la biomecànica, l'aplicació dels mesocicles de base i específics, la temporalització i la periodització de les sessions de ciclisme, m'han permés contrarestar els efectes de l'oxidació cel·lular. Aquesta experiència m'ha donat l'oportunitat comprovar que puc millorar la condició física i arribar al dia D amb el punt de forma òptim i sense cap fatiga acumulada... El Doctor Jekyll esdevingué, finalment, Míster Hyde.

MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS: la Comella

Menge a consciència. Mossegue un parell de tallades de taronja, rosegue un grapat de fruits secs i consumisc una bona col·lecció d’unitats d’un pastís amb pernil dolç i formatge. Desitjava menjar salat, així doncs done satisfacció al que em demana el cos. És innegable que els avituallaments estan dissenyats  segons el que diuen els nutricionistes esportius que necessita el físic castigat del ciclista de gran fons. Emperò, jo tendisc a menjar petites quantitats de fruita (especialment meló d’aigua i plàtan) i quantitats majors de fruits secs i pà amb fiambre. Barretes energètiques i gels? Només en comptades ocasions i amb la intenció de salvar la pell en situacions d’extrema necessitat. De fet, un gel m’acompanya tota la ruta a la butxaca del maillot, mes encara no l’he engolit.

Ja satisfeta la fam d’entrepà i emplenats els dos bidons, recupere la bicicleta, la qual havia deixat encaixada en un aparcament específic, habilitat per absorbir l’enorme quantitat de ciclistes participants. Engegue el descendiment i comença el vertigen. La radicalitat del coll de la Gallina es veu reproduïda en el sentit contrari. Els forts pendents positius que he hagut de superar en l’escalada són ara radicals inclinacions negatives que m’obliguen a ser prudent. El bon estat dels frens es demostra en haver-los d’usar de forma quasi continuada durant les primeres revoltes. Tan bon punt deixe d’exercir pressió sobre les manetes dels frens, la bicicleta augmenta ràpidament la velocitat fins a lìmits que em fan sentir insegur. Gaudisc tremendament de la velocitat durant els descensos, però he de fer primar la prudència en els primers quilòmetres d’aquesta baixada. Queda clar que l’escalada al port per aquesta vessant ha de ser ben dura, també.

Pel temps, em veig agrupat amb altres que busquen un ritme semblant al meu. Em gratifica comprovar com s’acoblen a la roda darrera per adaptar-se a la meua traçada. Aquesta situació em fa sentir responsable de la grupeta de 4 que s’acaba de formar, on m’he trobat sense buscar-ho com a comandant de ruta. Tracte d’oblidar que hi són darrere, ja que no vull condicionar-me per la companyia. Sóc conscient que seré millor líder del petit grup si continue traçant les revoltes al meu estil i si busque la velocitat a que estic acostumat en els segments més sinuosos de bona visibilitat. Si estan al darrere és perquè els convé la meua tècnica. Així doncs, ni augmentaré la velocitat per tal d’afavorir-los ni reduiré el ritme amb l’errònia intenció d’esperar-los. De fet, segueixen a distància de succió i no es desapeguen en cap moment. Em sent orgullós. Ser la roda d’algú en un descens tan tècnic em diu que estic abaixant de forma segura i efectiva. Espere que les innumerables experiències viscudes a les muntanyes pirenaiques hagen servit per esdevenir un baixador en qui es puga confiar.

Ja hi som a la part més baixa. El pendent és menor i la carretera es fa progressivament més recta. Ara toca remar. No és, precisament, la meua especialitat. Voluntàriament done senyals de feblesa en aquest àmbit, conscient que algú dels acompanyants se sentirà més còmode si s’avança i corre a la seua pròpia velocitat. Comprenen el missatge. Passen al davant i ara sóc jo qui em trasllade a cua de grup. Ara sóc jo qui es beneficia de les capacitats per al descens dels altres, tot aprofitant la major potència muscular i la major massa corporal dels meus improvisats col·legues. S’ha fet la simbiosi.

De nou a la carretera principal i tornem a pujar. Automàticament es trenca el grup. Perdurarem poc temps entre el caos de circulació de l’artèria andorrana, ja que el desviament a la Comella apareix sobtadament a dreta. Malgrat la confiança que m’ha donat la superació de la infernal escalada anterior, sóc conscient que cal seguir amb l’estratègia de la guardiola. A més a més, la Comella comença tan radical com els altres colls anteriors: amb rampes cruentes. Aquest és l’únic port de segona categoria que farem i, suposadament, no ens ha de presentar massa dificultats.

Com si estiguera atrapat en el temps, es repeteix la història per cinquena vegada. Nou inici de port, pendents impossibles. Crueltat en el disseny de ruta. Augment sobtat del ritme cardiovascular. Contracció immediata de la musculatura de tot el cos. Forta sensació de calor... Agafe el bidó d'aigua i em mulle el bescoll i el tos. El més difícil és mantenir-se concentrat, especialment quan has superat el moment culminant a l'anterior cim. El sentit aventurer, però, és ara el que em dóna forces anímiques i activa l'actitud lluitadora. Em recorde que en aquest inici d'escalada estic vivint al més enllà, que estic experimentant allò desconegut que tant de temps he visualitzat en una gama monocromàtica i que en aquest precís instant pren forma d'escalada al coll de la Comella, que estic emplenant l'imaginari que adés estava buit i ara estic experimentant, dibuixant un ball coordinat entre múltiples elements que fan de l'ara una obra d'art esportiva. En aquest concert, cada element implicat toca un instrument i fa la seua part: els pulmons s'enxamplen i es contrauen, el cor batega per repartir la sang rica en oxigen als músculs, aquests es contrauen cíclicament en inexplicable sincronia, la pell expulsa la suor per regular la temperatura corporal, els ulls segueixen el camí que dibuixa la carretera i fan una previsió de la inclinació més immediata... Es tracta d'una fantàstica odissea, orquestrada pel cervell del ciclista que escriurà aquest article en el futur i que processa totes les ordres que em condueixen a avançar en equilibri en aquest penúltim port.

Però aquest port no és un segona? -Pregunta un col·lega en expressió desesperada i certa dosi de sarcasme. El xicot no s'explica que hi haja aquestes rampes en un coll d'aquesta categoria. La Comella es diferencia de la resta només en la distància (4km, compte redó), ja que no deixa de ser un port andorrà, de totes totes, per les característiques del seu perfil. Aquest 12% inicial crema les cames. Genera un dolor muscular al qual hauria d'estar ja acostumat. Emperò, com sempre que encadene ports en una sola etapa, sembla que les males sensacions s'evaeixen en el moment m'estabilitze en el ritme i trobe el meu pace. Aquest mot d'origen anglosaxó és una d'aquelles expressions de modernitat que adoptem al vell continent aquells qui estudiem els últims avanços en biomecànica i ciència del ciclisme. El pace o pacing seria el concepte que uneix la cadència automàtica del ciclista, el ritme natural de l'escalador i les bones sensacions. Així és: després d'un quilòmetre d'ascenció he trobat el meu pacing. Em trobe amb la gratificant percepció que en aquesta zona desconeguda, més enllà dels 4000 metres d'ascens acumulat, continue escalant al meu pas i en absolut esgotat. D'altra banda, pense conscientment en la meua capacitat per mantenir-me concentrat després de gairebé 8 hores de ciclisme. Si els pensaments no estan nets i clars, si el sistema nerviós no es troba en òptimes condicions, la maquinària pot fallar sobtadament. Hidratem-nos. Possiblement siga massa ambiciós, o fins i tot pressumptuós, però vull pujar relativament ràpid la Comella. Malgrat la forta inclinació, la distància d'aquesta pujada és curta, així que si m'arrisque i accelere un poc podré avituallar-me de valent en arribar-hi dalt i preparar-me per al que serà l'última escalada d'aquest excepcional jorn de pur ciclisme de muntanya.

Així ho faig: pose un puntet que provoca que quede arrere el meu acompanyant, qui m'ha seguit el ritme a l'inici i ha tractat de continuar la conversa. No volia ser un antipàtic, però sóc d'aquells grimpadors silenciosos que tenen un marcat sentit de la intimitat entre la muntanya i jo, el qual em porta, per moments, a l'aïllament social més absolut. Açò és entre la muntanya i l'individu. Quelcom estrictament individual. La resta són actors secundaris en el guió que escric pedalada a pedalada, tal com jo ho sóc per a ells i elles en la seua cronologia personal i esportiva. Finalment, pujaré amb relativa facilitat el que resta del coll i em desvie per menjar i beure al que serà el penúltim avituallament. Tot i l'existència d'un últim punt de proveïment alimentici en arribar a la parròquia d'Encamp, vull fer tot el recorregut restant sense aturar-me, de manera que faré ara un bon àpat per tal d'oblidar-me de la nutrició fins a la meta. Tinc la meua muller esperant-me allà amunt, a Cortals d'Emcamp, al costat de la línia que marca la fi de la ruta. Em sembla que no arribaré a l'hora prevista. Lamentablement, s'haurà d'esperar, ja que li he dit que si finalitzava seria entre les 4 i les 5 de la vesprada, però no hi seré abans de les 5:30h, de segur. Acabe de menjar, pose els bidons a la bicicleta i tan bon punt torne a la carretera em trobe a Juanjo. Està sa i estalvi. Bona notícia. Em disculpe per no esperar-lo i li explique que he fet un últim descans, el qual no vull perllongar més. Ell ho enten i s'atura per avituallar-se. Jo pose les cales als pedals, s'ajusten, fan clic i comence el descens. En porte 5 de 6. Només en queda un. La meta està més aprop. Estic preparat per a l'última batalla... To be continued.

MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS: Coll de la Gallina

Més enllà dels límits. Allò desconegut. L’espai inexplorat. Més lluny de la frontera. L’extramurs. Heus ací el que esdevindrà a partir d’aquest moment. El coll de la Gallina és un port de categoria especial que suma dos factors de dificultat que el caracteritzen: distància i desnivell. Són 12 km i un desnivell acumulat que supera els 1000 m. La simple anàlisi visual del perfil esgarrifa. Exceptuant el tercer quilòmetre, on després de superar el coll intermedi de Jou es presenta una baixada de 400 metres de llargària, i el huitè quilòmetre, on ens trobarem un fals pla de 300 metres aproximadament, no hi ha cap descans i els pendents per damunt del 10% van a repetir-se de manera constant al llarg de tota l’ascensió. Cal estar ben entrenat en muntanya per tal de superar-lo, però les circumstàncies en que l’escalarem els integrants del gran grup de ciclistes són diferents: hem hagut d’ascendir tres ports de primera categoria abans d’arribar-hi ací. El nostre organisme està ja castigat i, a més, no podem consumir totes les energies en la Gallina, perquè ací no acaba tot: després restaran dos elevacions més per finalitzar l’etapa.

En el meu cas concret, tinc assumit que el Coll de la Gallina serà el jutge, serà el punt d’inflexió que determinarà el meu esdevenir en la ruta de hui. Els càlculs em diuen que en coronar estaré al voltant dels 4000 metres de desnivell positiu acumulat i que, per tant, estaré a les portes d'allò desconegut, atés que mai abans he superat aquesta marca. Si em quede buit en aquesta escalada, ja puc dir adéu a les meues opcions de finalització del recorregut complet. Hauré d’abandonar i no sabré què hi ha més enllà dels meus límits. Si, en canvi, finalitze la pujada amb bones sensacions, sabré que puc completar la Purito Andorra 2019. En arribar-hi dalt (si és que ho aconseguisc) avaluaré el meu estat de salut i les reserves d’energia per tal de prendre les decisions que corresponguen, siguen en un sentit o en un altre. Faré primar la salut i la integritat física per damunt de qualsevol altre factor de caràcter esportiu o relacionat amb la promoció del jo ciclista en la xarxa. Hauré d’assumir que, de tant en tant, no podré publicar un èxit a les xarxes socials si això ha de significar posar en risc les meues prioritats com a persona i com a aficionat al ciclisme.

Encete l’ascenció amb la prudència que em caracteritza. Els primers 800 metres són moderats i em permeten acomodar-me física i mentalment. Es tracta d’un curt període que em permet acondicionar-me i fer preparació. No estic tan aterrit com podria estar-ho. Les experiències viscudes anteriorment en ports de duresa similar a aquesta em diuen que estic capacitat per superar-lo i que només un imprevist em podria apartar de l’objectiu. Em sent determinat i concentrat. És el moment. És el dia. És el port. Com de costum, he passat més nervis davant la previsió futura que no ara, en el moment de la prova. De fet, estic anormalment seré i segur de les meues opcions. El joc d’equilibris no només entra en la partida per mantenir la bicicleta estable mentre pedaleje, sino que busque una harmonia actitudinal entre l’ambició i la prudència. Sempre m’ha vingut malament estar confiat en la consecució d’algun petit objectiu en la vida; en aquests cinquanta anys d'existència he aprés que no sol ocórrer res com un s’espera; evite, per tant, la visualització de la coronació del port i em centre en el més immediat: allò que poden albirar els meus ulls i res més. El secret de la felicitat està al meu davant; no és altra cosa que superar cada metre, lluitar contra la fricció del terreny i contra la força de la gravetat tal com se’m presente a cada moment; si m’avance al que ocorrerà d’ací a un quilòmetre, no seré plenament conscient del que estic fent ara; la felicitat està en l’ací i l’ara i no existeix res més; el passat ja està viscut i el futur no hi és. Vull, simplement, seguir la cronologia linial del temps que domina la meua existència com a escalador, viure en ella, sentir-la amb plenitud. És tot. Com ho faria un equilibrista que camina per la corda, amo i senyor del seu esdevenir, amb la vida pendent del seu sentit de l'equilibri, del seu centre de masses i de l'estat de màxima concentració.
És el carpe diem del ciclista. La felicitat és efímera, dura un sol instant. Si vull ser feliç mentre escale, he de gaudir cada instant temporal que estic ascendint, amb plenitud, sense pensaments que interferisquen; vull viure un continu d’instants feliços que sumats donen igual a infinit; he de sortir de mi mateix, elevar el meu esperit i trobar l’estat meditatiu que optimitze el meu estat físic i mental fins a tal punt que siga superior al jo anterior, més enèrgic i determinat. Ho sóc fins al punt que el fort pendent que escale ara mateix no se'm fa dur. Tot al contrari, m'agrada. És tal el meu estat d'addicció a la duresa i la dificultat dels ports reina, que em sent plenament integrat amb el perfil de l'ascensió en el moment més exigent de la jornada. Les cames estan tonificades. No tinc sensació d'esgotament.
Avance lent, però segur. Em trobe al bell mig de l'escalada i m'arme de paciència. La part central del port es manté en valors superiors al 8% i presenta inclinacions que arriben al 14% durant aquests 4km intermedis. Tinc el maillot completamente descordat. Obligue els quàdriceps a que facen el treball principal d'impulsió sobre els pedals. Els braços s'encarreguen de fer tracció sobre el manillar. No tinc pressa. Podria fer durar açò per sempre, romandre perpètuament en un temps aturat, viure atrapat en un bucle retroalimentat infinitament on es repetisca aquesta experiència per sempre més. Ací trobe la meua identitat. Aquest grimpador és el jo òptim, el Pantera evolucionat, avançat, postmodern, galàctic, ulterior, universal.

Albire l'aproximació del fals pla de la Borda del Gastó. La llengua catalana és rica: Borda, Mas, Ca, Masia; són múltiples els sinònims que fem servir els catalanoparlants per nomenar les cases de camp autosuficients que viuen del conreu i la ramaderia des de segles ençà. El curt tram que m'espera servirà per beure i alleugerir l'exigència de l'alt de la Gallina. Són tres-cents metres al 3% on aprofite per abaixar el ritme cardiovascular, alenar profundament i destensar la musculatura del tren inferior. Doblegue l'esquena en sentit invers, per tal de contraure les vértebres i la zona lumbar. Observe l'entorn amb plenitud de facultats. Més endavant visualitze l'increment brutal de la inclinació de l'asfalt. Coincideix amb la desviació per un traçat més estret, exclusiu per a ciclistes. L'ample de la carretera és ara tot nostre, per als cicloturistes que continuem vius a la cursa. Aquest és l'indret ideal per a l'amant del ciclisme de carretera en muntanya. Carretera molt estreta, pinada de tipus pirenaic a totes dues bandes i un paisatge vertical que produeix vertigen en mirar cap al fons de la vall. L'urbs de Sant Julià, des d'on hem començat la pujada, queda llunyana, amuntegada a la vora del riu Envalira.
Reconec la duresa d'aquest tram en sentir el seu efecte sobre el meu metabolisme. El proper quilòmetre presenta una mitjana del 12%, la qual anirà minvant progressivament al 10% en el pròxim i al 9% en els dos finals. Les rampes marcaran eventualment valors pròxims al 18% i per primera vegada sent feblesa física. La meua cadència de pedalada minva a valors de supervivència, entre 50 i 60 revolucions per minut. Experimente la tortura de la Gallina. No em queden més pinyons per pujar. Seguiré amb la relació 34:32 fins a gairebé la fi del coll. Faig petits ziga-zagues per tal de reduir artificialment el pendent. Amb un petit gir del manillar aconseguisc que la roda davantera alterne la seua direcció, emparellada amb el pedal dret i l'esquerre. Aquesta tècnica em servirà per reduir mínimament la inclinació a costa d'incrementar la distància recorreguda, tembé en xicoteta mesura. Qualsevol aportació serà vàlida si em permet mantenir-me en equilibri i no caure esvaït.

Córrec el perill immediat de quedar-me aturat. Si abaixe una mica més la cadència, posaré peu a terra irremediablement. A la meua esquerra, els primers cadàvers ja han abandonat. Caminen afligits pel marge mentre espenten la bicicleta. D'altres, resten asseguts abaix d'alguna ombra. No puc saber si abandonaran definitivament o si, en arribar-hi dalt, tornaran a la marxa, però, si més no, són un senyal inequívoc que ens trobem al moment més dur i radical de tota la ruta. El meu avanç és tan alentit que per moments tinc dificultats per mantenir-me sobre les dues rodes. Visc en càmera lenta, el temps sembla haver-se pausat. El Garmin també passa dificultats importants: l'indicador del pendent s'ha tornat boig; porte una estona tractant de comprovar els valors de les rampes que em veig obligat a superar i marca números impossibles, potser per la baixa velocitat, talvolta per la forta inclinació d'aquest punt o probablement perquè els satèlits i l'aparell no aconsegueixen triangular.
El calvari continua, però ja superat aquest quilòmetre al 12% sembla que l'optimisme torna a mi. Encara trobe costers radicals que semblen més pròxims a l'infern que a la vida terrenal, però s'alternen amb trams que no superen el 10%, els quals, en les condicions d'aquests moments, se'm fan d'allò més moderats. Falten tres quilòmetres i m'arriba una revelació. Sé que finalitzaré la Purito. Si no tinc cap accident o problema mecànic, completaré el recorregut. Ho descobrisc en el moment més inhumanament inclement del perfil de ruta. Malgrat el caràcter granític constitutiu d'aquesta ascenció, sé que avançaré exitós, atés l'estat d'absoluta clarividència que m'acompanya i de plena sensació de reserva d'energia.
Continuaré així, lúcid i optimista, fins a final de port. Escalaré els dos quilòmetres restants amb plenitud de sensacions i amb sentiment de superioritat. Em trobe a la vora dels 4000 metres d'ascenció acumulats, és a dir, a punt de superar el llindar del més enllà. La incertesa esdevé certidumbre i el vertigen pel desconegut s'escau ponderació. M'aproxime al cim. No accelere en absolut. Busque una pedalada tranquila i pacient. Em trobe a pocs metres de la coronació. A l'avituallament han posat música a tot volum: Staying alife, de Bee Gees. Sí, encara estic viu! Balle al ritme de la música disco. Supere la línia que indica el punt més alt del coll de la Gallina mentre acompanye el ritme musical amb el braç dret apuntant alternadament al cel i al terra... I'm staying alife!... To be continued.

MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS: Ordino-Rabassa

Aquesta marxa no dóna lloc a la treva. Sense cap transició, passe de descendir Beixalís a començar l’ascens al coll d’Ordino. M’he recordat voluntàriament de beure durant la baixada, tot i la manca de set, per tal d’evitar una deshidratació que poguera llençar a perdre les meues opcions i comportara un abandó prematur. Fins ara no he tingut calor i la temperatura ha estat baixa en la part elevada del coll de Beixalís. No he tingut cap sensació de pixera després de coronar-lo, de manera que estic alerta per si l’organisme tinguera dèficit d’aigua. He consumit el primer bidó i he començat amb el segon, del qual aniré xuclant de mica en mica a mesura que ascendisca, quilòmetre a quilòmetre. Tindré avituallament en arribar-hi dalt, així que puc exhaurir-lo sense perill a quedar-me sense beguda isotònica. Com de costum, porte els dos bidons amb el preparat fet des de casa: aigua amb melassa d’arròs, sal i bicarbonat. En arribar-hi dalt, reompliré un bidó amb isotònica comercial i l’altre amb aigua. Sóc conscient que cal beure isotòniques per tal de recuperar sals minerals, a més d’hidratar-se, però se’m fa empalagós, de manera que combinaré amb H2O.

Ordino es presenta com a port de primera, igual que Beixalís, però amb una diferència important per a mi: els pendents són bastant constants i al voltant del 7%. Exceptuant algun rampa entre el 10% i el 12%, la resta em permetrà ascendir a pinyó fixe, sense variacions importants en el ritme. Així és. Deixem el poble d’Ordino, indret on comença l’ascensió, i trobe la idíl·lica oportunitat d’escalar un port que no presenta sorpreses. M’acomode amb la corona de 28 dents i escale assegut, amb inesperada serenitat. A diferència del coll anterior, la carretera està protegida per arbres que projecten una ombra agradable i refrescant. Un bosc atapeït ens acompanya. De tant en tant pose les mans a la barra central del manillar en posició tradicional d’escalada, de vegades m’agafe dels extrems avançats del manillar en postura competitiva i en ocasions faig un centenar de metres d’ascenció alçat sobre la bicicleta amb el pinyó de 25. Els exercicis de core fets a casa durant els darrers mesos m’han servit per reforçar el tronc i millorar el rendiment en posició avançada i, sobretot, plantat sobre la bicicleta. Aquesta forma d’escalar augmenta el càrdio a causa de l’ús de grups musculars que habitualment no participen del ciclisme, a més de l’increment natural en la producció de potència per l’aprofitament del pes corporal. Tanmateix, les sessions de core m’ha proporcionat un augment en la força dels músculs abdominals, lumbars, dels muscles i, també, dels glutis. He pogut comprovar que aquesta pràctica d’acondicionament físic m’ha permés escalar més temps d’empeus sense augmentar la demanda cardiovascular. Això m’està servint per poder canviar de posició i no forçar en excés la postura asseguda, la qual sobrecarrega l'àrea lumbar i l’esquena. En aquests segments on escale plantat, la major impressió de potència es veu compensada per una menor cadència. En tot cas, evite augmentar en excés la força de rotació sobre els pedals i la tracció dels braços sobre els manillar, per tal d’escalar en equilibri de demanda energètica respecte les posicions assegudes esmentades abans. No és un caprici ni una obsessió fer aquestes cabil·lacions sobre les posicions d’escalada, especialment tenint en compte que estaré entre sis i set hores fent aquest tipus d’esforç. Són sis ports en total i calcule que el promedi de temps dedicat a cada grimpada superarà l’hora en tots els casos, a excepció de la Comella, l’únic port de segona categoria i penúltim d'aquesta sèrie d’ascencions.

Estic gaudint especialment de la segona escalada del dia. L’única raó per la que no augmente la velocitat és la prudència. Qualsevol ciclista experimentat aconsellarà sempre desar calories a la vedriola. És el consell més redundant d’aquells qui han viscut diades ciclistes amb ports consecutius en entorns pirenaics. És el que jo anomene la “llei de conservació de l’energia”, aplicable sempre que ens enfrontem a curses de gran fons o ultra fons en muntanya.

Finalitze el port amb les millors sensacions i amb la ment centrada en l’autoanàlisi, per tal de comprovar que la reserva d’energia estiga intacta per al que serà el quart port del dia, el qual exigirà que estiga en plenitud de condicions. M’ature i visite el primer avituallament de la jornada. Cal menjar de valent i reomplir els bidons.

El descens de coll d’Ordino ens condueix novament a les vies principals. Tornem a la vall, a les proximitats d’Andorra la Vella i al caos circulatori i de rodones que presideixen la carretera nacional. Reconec que estic perdut. Els indicadors de direcció establerts per l’organització apareixen de forma intermitent, les diversificacions a la carretera són múltiples, la confusió entre poblacions i els distints recorreguts per als ciclistes de les tres versions (cal tenir en compte que estem confluint participants en la cicloturista llarga de 5200 metres de desnivell, la mitjana de 3500 i la curta de 1700) m’estan generant certa inseguretat sobre si estic o no en el traçat pertinent. Veig com algun ciclistes ascendeixen en direcció contrària a la meua, els quals no sé si són de la meua opció o d’altres menors. La referència d’altres participants que descendeixen pel meu costat és també confusa, ja que ens trobem molt separats els uns dels altres, així que finalment decidisc fer cas dels pocs indicadors impresos en les desviacions i d’algun membre de l’organització que assenyala la direcció suposadament correcta. Finalment, arribe a Sant Julià de Lòria i els organitzadors ens reorienten novament en sentit ascendent. Aviat trobe un desviament a dreta amb rampes infernals que són, de fet, el perfil del coll de la Rabassa. Doncs sí, he trobat el camí.

Em tranqul·litza saber que no m’he perdut, alhora que maleïsc aquest inici de port. El primer quilòmetre presenta una mitjana del 10% en zona urbanitzada, amb pendents màxims de l’ordre del 15%. És la benvinguda radical al que serà el final d'una trilogia de ports de primera categoria consecutius que haurem de fer abans de la temuda ascensió al coll de la Gallina, el cim de categoria especial que tothom té a la ment com a segment més dur del traçat. Per tercera vegada en la jornada, tracte de serenar-me; no perquè estiga nerviós o inquiet, sino perquè no vull excedir-me en el ritme. El començament del port és molt dur i la calor comença a notar-se. És la primera vegada que sent la cremor a l’esquena pròpia del migdia, amb el sol ja ben amunt al cel estiuenc del Pirineu andorrà. Crema l’esquena, crema el bescoll i la suor regalla pel front fins a saturar la protecció natural per als ulls. Les celles estan banyades i deixen caure gotes que mullen les ulleres i m'entervoleixen la vista. És la primera vegada que desperten en mi les alertes sobre la temperatura, la qual fins ara ha estat d’allò més benigna per a la pràctica del ciclisme. Torne a hidratat-me amb l’aigua del bidó que he emplenat al cim del coll anterior. És una acció voluntària que repetisc de forma regular, ja que habitualment no sent la necessitat de prendre líquids mentre faig esport, però sóc perfectament conscient que s’ha de beure abans de tenir la sensació de set per tal d’evitar una eventual deshidratació i la immediata i conseqüent desmineralització. Això conduiria a una inevitable davallada del rendiment muscular i un previsible esvaïment. No voldria que em visitara l'home del mall, haver d'abandonar i posar peu a terra per una qüestió exògena. Si puc evitar un problema incorporant aliment o beguda, seria una imprudència no fer-ho i centrar-me únicament en l’activitat física. Són molts els factors que condueixen a l’èxit en els reptes esportius, i val a dir que la forma física és només la base; aquesta no servirà de res si no és complementada amb un comportament intel·ligent i ordenat: alimentació, hidratació i regulació de l’esforç: al més pur CBR style.

Supere el quilòmetre u amb les primeres sensacions de veritable duresa en el perfil. He passat aquests primers mil metres d’escalada recordant-me a mi mateix que he viscut situacions similars en altres ocasions i que sempre me n’he sortit, d’una manera o d’una altra, que el dolor muscular és normal, que ací tots i totes senten el mateix i que la diferència entre els uns i els altres està en la gestió del sofriment.

Un segon quilòmetre amb pendents més suaus em dóna alé i em permet oxigenar les cames. Augmente lleugerament la velocitat i busque cadència per passar aquest curt tram de menor exigència topogràfica amb agilitat. El temps és relatiu, certament, ja que comprove com acaba la treva massa aviat i comença novament a incrementar-se el pendent de ruta. Al davant tinc 3 km amb inclinacions que promediaran per damunt del 9% i que presentaran sectors al 12%. Toca posar-se el mono de faena i treballar en mode operari. Deixem-nos d’aires de grandesa i tornem a la realitat pròpia. Sóc un ciclista de categoria intermèdia, discret, invisible diria jo. No sóc un heroi ni un súper home. Sóc humà, imperfectament humà. El meu destí en aquest moment és fer avançar la cadena encaixada a la corona de 32 dents i ascendir amb humiltat, prudència i, sobretot, plena consciència de les meues limitacions. Joder, ¿esto es todo así?, replica un company de patiment. Todo tiene su fin; paciencia, compañero, más adelante suaviza, li responc. Normalment, sóc més optimista amb els altres que amb mi mateix. El que li dic no té massa a vore amb el que realment sent. Li podria dir que jo també m’estic morint mentre pedaleje, que em sent feble a causa de la covardia mental que ara m’acompanya. Emperò, amb els altres tracte sempre de ser positiu, d’animar-los i de mostrar-los una fermesa que només és una façana de protecció, com els murs d’un castell que protegeix el seu interior després de setmanes d’assejament per part de l’enemic. Sóc una fortalesa, amb pedres fermes i disposades per resistir, les quals en canvi amaguen al seu interior, a l’intramur, la terrible desprotecció i la por immesurable de qui espera la seua mort, la seua fi, la seua humiliant derrota, la qual arribarà pel pas del temps a mans de l’enemic que ve de fora.

Em recorde una i altra volta les sàvies paraules de Gandalf el Gris al film del Senyor dels Anells: per arribar a la llum, de vegades cal endinsar-se en la més completa obscuritat. Veritablement, només amb humiltat podré salvar aquest calvari inicial de la Rabassa. Combine les posicions assegut amb la relació de transmissió 34:32 i plantat amb 34:28. Ací es combinen dues virtuts irrenunciables: paciència i capacitat de treball. La paciència em permetrà mantenir-me seré i no desesperar a causa de l’aparent infinitud d’aquest infern en forma d’ascenció radical, mentre que la capacitat de treball em sostindrà en l’esforç continuat, constant i farcit de sacrifici. Supere ja els dos mil metres acumulats en ascens i vull, d’alguna manera, mantenir forces per a la reserva, perquè per durs que semblen aquests pròxims minuts, la veritable prova de resistència se’m presentarà inevitablement en el proper port de muntanya. Recorde ara els consells sobre biomecànica explicats per l’especialista que em va tractar l’hivern anterior: "fes treballar els quàdriceps femorals per impulsar el pedal en la trajectòria descendent i utilitza només la musculatura isquiotibial per estabilitzar la pedalada en l’arc ascendent; trau el pit cap a endavant, així entrarà més volum d’aire als pulmons i evitaràs una postura lessiva a l'esquena; seu a la part posterior del seient i sent com els ossos isquions es recolzen sobre el seient; estabilitza els turmells i que no basculen". Al llarg d’aquests últims mesos he tractat d’automatitzar aquests manaments sobre la fusió entre la mecànica i la biologia humana, mes reconec que en moments com els d’ara se’m fa difícil unir totes aquests directrius. Sóc conscient del benefici de fer-ne cas i de reaprendre a pedalejar. Els automatismes fisiològics que tenen una relació tan estreta amb l’entrenament voluntari tarden en quallar i he d'admetre que no els tinc del tot inserits en l’ADN ciclista. El meu propi sistema operatiu demostra, en aquest moment de dificultat, no estar actualitzat encara i pateix dels vicis en la pedalada i la postura que tinc acumulats a la postre de 10 anys de ciclisme de carretera.

Sembla que suavitza. A la fi he superat el tram dur del port. Posteriorment a la forta tensió muscular d’aquests 5 primers quilòmetres, les fibres semblen relaxar-se i augmenten el seu rendiment. De forma quasi immediata s’esvaeix el mal de cames, augmenta la cadència i de forma natural abaixe pinyons. Una agradable sensació de velocitat i de màxim rendiment em fa sentir voluptuosament escalador. Avance alguns ciclistes, la brisa més fresca d’ara minva la sensació tèrmica i gaudisc de sentir-me supervivent, més fort i més resistent al capdavall. El castell ha romàs ferm davant dels atacs de l’enemic i s’ha mantingut inexpugnable.

Els propers 8 km esdevenen un gaudiment per al grimpeur, amb pendents que no superen el 7% i que en alguns casos abaixen fins al 4%. No vull, però, incrementar el nivell d’esforç fins a un punt que consumisca més del compte, atés el plantejament conservador. Arrere ha quedat tot vestigi d’influència humana, exceptuant l’asfalt pel qual avance i l’entrada a les instal·lacions de Naturlàndia, les quals deixe a esquerra justament al quilòmetre 8 d’ascenció. Faré la distància restant fins al cim de la Rabassa a ritme el més constant possible i tractant de traure profit de la inèrcia que em permet reproduir la inclinació menor de la secció més elevada del port. Novament, en coronar, visite la zona d’avituallament, habilitada a l’inici del descens. Ara sí, m’arrimaré a una vora per buidar la bufeta... To be continued.

MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS: Purito Andorra 2019

La principal motivació per a la meua participació en la marxa ciclista Purito Andorra fou la cerca dels meus límits, la indagació més enllà del que mai no havia fet abans. Fent una mica d’història, en aquests deu anys de ciclisme de carretara he superat reptes únics, irrepetibles i de gran exigència física i mental. La Irati Xtrem, la Quebrantahuesos i, especialment, les setmanes Pirenaiques i Dolomítiques, m’han servit per créixer i formar-me com a ciclista de gran fons en muntanya. Les innumerables etapes viscudes amb més de 3000 metres d’ascens acumulat han sigut l’escenari on he sentit les majors cotes de felicitat eudaimònica, a més de convertir-se en una addicció esportiva, la qual tracte de satisfer cada temporada amb la inscripció en events d’aquest ordre. Fou, precisament, durant la celebració de la cinquena etapa de la Pirenaica 2018, després de finalitzar l’últim port amb una inesperada sensació de potència i energia vessant, quan arribí al convenciment que havia d’anar més enllà. Alguna cosa em deia des de ben endins que estava preparat fisiològicament per a superar reptes majors, com ara la Marmotte alpina, la seua versió pirenaica o, també, la Purito, totes tres marxes amb més de 5000 metres de desnivell acumulat. Eixe era, doncs, l’objectiu per a 2019.

Així va ser com, durant el període de descans i planificació hivernal, en comprovar els calendaris d’aquestes cites ciclistes, vaig optar per inscriure’m en la Purito Andorra 2019, la qual s’adaptava a la perfecció al meu previsible calendari d’entrenaments. Un repte d’aquest nivell, inèdit per a mi, no podia superar-lo si no feia una preparació específica exigent, tot aplicant un mètode d’entrenament de contrastada base científica, pautat, perioditzat i basat en la potència. D’ahí nasqueren 6 mesocicles (3 de base i 3 d’específics) i els corresponents descansos entre els tres últims. D’això ja us he parlat en articles anteriors, així que no m’extendré més... I com sempre a la vida, el temps transcorre impassible, constant i lineal. I nosaltres, éssers biològics limitats, estem subjectes a la seua norma cronològica. Aquesta llei universal em conduí, irreversiblement, a la jornada per la qual havia estat treballant al llarg de més de dos-cents dies: el 4 d’agost i la Purito Andorra 2019...

...7:30h AM i em trobe just al davant de l’hotel Pyrénées d’Andorra la Vella. La meua dona dorm apaciblement a la cambra mentre jo em pregunte si m’he deixat alguna cosa. Revise les butxaques del maillot i la vestimenta. Sí, ho tinc tot. Malgrat els avituallaments previstos, vull portar una barreta energètica i un gel per si de cas. El primer àpat serà en haver coronat coll d’Ordino, el segon port del dia, i no vull quedar-me sense energia fins a eixe punt, ja que es tracta de pujar dos ports de primera categoria fins a que puguem alimentar-nos i recuperar. Previsiblement, prendré la barreta que porte al damunt tan bon punt haja escalat la primera ascenció: el coll de Beixalís.
Al vestíbul de l’hotel s’esperen un grup de ciclistes inscrits en la marxa. Supose que falta algun membre, així que se’ls veu neguitosos i una mica impacients. Pel davant de la porta principal veig com passen ciclistes amb el maillot oficial de color taronja. Són els primers sorolls de bicicleta, una sensació familiar i amiga que em recomforta en aquest temps previ. Després del repàs mental sobre indumentària, dorsal, mecànica i queviures, em dispose a introduir-me en el riu de participants que descendeixen per la via princiapl. Des d’ací, hauré de fer 6 km de descens fins a Sant Julià de Lòria, on arranca la marxa. No conec ben bé el camí fins al punt de partida, però sembla que es tracta de deixar-se caure per aquesta carretera, convertida en artèria principal de la ciutat. Pedalege suau per escalfar i despertar el metabolisme, encara mig adormit, com també ho està la llum del dia, la qual encara no s’ha introduït plenament en la vall per la qual circule. Després d’uns minuts arribe a Sant Julià, on seguisc les indicacions dels cartells i dels encarregats d’ordenar el trànsit i la circulació dels participants en la marxa. No tarde gens en arribar al nombrós grup de ciclistes que es troba ja posicionat al darrere de la línia de sortida. M’ature i mire el rellotge. Sobra temps; encara són les 7:45h. No tarde en ser reconegut per Juanjo, jove contestà company de grup, qui em fa senyals des de la seua posició. Aprofite per aproximar-me al seu lloc i avançar, així, uns metres. Ens alegrem tots dos, ja que no vam poder contactar el dia anterior a causa de la desconnexió de les dades dels mòbils. Tots dos som conscients que estarem junts poc temps, ja que la dificultat de la jornada ens obliga a pedalejar cadascú al nostre ritme, sense condicionar-nos per la roda del company. Aquesta actitud, esperem, ens ha de permetre a tots dos finalitzar la dura etapa sense haver consumit energia en excés. Una distesa conversa, algunes bromes i una fotografia resumeixen el temps fins a l’hora del començament.

COLL DE BEIXALÍS

El speaker és un simpàtic. Tan bon punt engeguem la marxa, l’home anima alegrement els cicloturistes i xoca la mà a tots aquells qui passem pel seu costat. Està ple de públic. Els aficionats aplaudeixen i animen els seus. Ho fan extensiu a la resta. Juanjo i jo comencem tranquils, sense cap pressa i conscients que aquesta marxa cicloturista requereix una bon dosi de paciència. Des del bell inici, la carretera pica cap amunt. Ens passen alguns grups de ciclistes. Personalment, no vull condicionar-me pels avançaments d’aquells qui tenen un nivell més elevat o, potser, una major dosi d’imprudència, atesa la dificultat del que ens espera a cada port de muntanya. Estem encara a la via principal que uneix Sant Julià de Lòria amb Andorra la Vella. El trànsit de pujada està tallat, de manera que podem ocupar l’ample de la via sense perill. Faré aquest tram inicial a mode d’escalfament i esperaré a buscar un pas esportiu en començar la primera elevació. El vent és fluix i ens afavoreix. Sembla indicar-nos el camí que hem de recórrer amb una petita espenta, constant i suau. Busque alguna roda bona, algú de qui traure profit gràcies a l’absorció de la seua roda posterior. Al davant trobe un ciclista alt i amb bona passa. El seu ritme em convé i em quede al seu darrere. Juanjo s’avança i m’acomiade d’ell. No sé si ens tornarem a vore, de manera que li desitge una bona jornada i, sobretot, que finalitze sa i estalvi. És el mateix que em desitjaria a mi mateix: salut i absència d’accidents. Amb freqüència, els ciclistes equivoquem l’ordre natural de les coses quant a la participació en avinenteses esportives: preguntem pel temps o la marca personal obtinguda, després per la posició relativa en la taula de classificacions i, finalment, si disposem d’algun racó de saviesa o sensibilitat, indaguem sobre les sensacions i les emocions viscudes. Honestament, en alguna ocasió, l’ambient dominant m’ha conduït a pensar-hi abans de res en el resultat esportiu i, a posteriori, he valorat tot allò subjectiu en relació a l’experiència vital. Emperò, tinc clar que l’essència del que vivim al damunt de la bicicleta durant els events esportius (i el que a fi de comptes ens fa feliços) mereix la següent jerarquia de valors: emocions personals, sensacions esportives, estat de salut, accidents o problemes mecànics, resultat esportiu i, a dins d’aquest últim, finalització del recorregut i classificació final. Baix aquesta premisa estic fent els primers quilòmetres i espere no confondre’m a causa de la psicosi socioesportiva a que condueix un recorregut tan exigent com aquest, tan en el pla físic com en el mental.

Després d’un parell de quilòmetres a roda d’aquest xicot, ens avança un grup més ràpid al qual sé que em puc acomodar. Faig un petit increment de velocitat per buscar la seua absorció i m’acomode al seu darrere. Aquesta jugada forma part de la progressió que busque abans de manprendre el primer port. Pujar pulsacions i activar musculatura. Valors estàndar que m’obliguen a concentrar-me mentalment. Uns minuts més i finalment entrem a la desviació del coll de Beixalís, primer port del dia. Em sent alliberat. Havia de deixar ja la carretera principal i sentir l’ascensió, que és a fi de comptes el que he vingut a fer: escalar muntanyes.

Segons el perfil de ruta, es tracta de gairebé 12 km d’escalada. Tot i això, els primers 5 km ja estan fets, atés que el traçat per vies principals i rodones amb les pertinents desviacions ha consum ja aquesta distància, en constant i moderat ascens. El que resta són gairebé 7 km on ja estem desviats físicament de les carreteres principals i podem afirmar, des del punt de vista visual, que estem pujant Beixalís. L’inici d’aquest tram d’ascenció és radical. Els pendents perduraran per damunt del 10% més de quatre quilòmetres, el qual m’obliga a utilitzar la corona de 32 dents per tal de reservar energies i guanyar cadència. Els ciclistes participants ocupem l’asfalt de banda a banda. La carretera és estreta, sense línia central divisòria. En certs moments, fins i tot, cal demanar permís per avançar o desplaçar-se a un costat. El moviment del grosso ciclista és lent. Els pendents, que arriben al 18% en algun punt, obliguen a la prudència generalitzada. No sóc l’únic que circula amb precaució des del punt de vista del nivell d’esforç. Gairebé tothom és conscient que un abús en l’elecció dels pinyons o qualsevol acceleració innecessària comportarà més endavant una manca d’energia en el tram final de la ruta. Cal recordar que es tracta d’escalar 6 ports de muntanya i que, en total, acumularem 5200 metres de desnivell positiu. De totes totes, ha de primar la precaució.

Busque el meu ritme. M’aïlle dels demés. Em condicione només per les meues pròpies sensacions: cadència, càrdio, nivell de potència, percepció d’esforç. En els entrenaments d’aquests últims mesos he fet servir les dades relacionades amb la potència com a principal referència per tal de millorar el meu estat de forma. Ara, però, he desactivat aquesta pantalla de dades i només dispose de les topogràfiques i cronològiques. Vull sentir l’esforç i no condiconar-me pels valors que de forma repetida apareixen a la pantalla del Garmin. És l’hora de gaudir de la condició física i de la ruta, de l’ambient, de les condicions atmosfèriques, de la paisatjística, de la interacció amb els i les altres ciclistes. El meu màxim desig és percebre en la totalitat tot allò ambiental i fisiològic, l’entorn i el dintorn, allò exterior i interior, els condicionants externs i l’estat intern, tant físic com psicològic. Em puc permetre fer aquesta marxa per sensacions, ja que l’ànim no és en absolut competitiu. Cerque la plenitud emocional derivada del repte esportiu i de l’experiència quasi-mística de la consecució del meravellós recorregut. Cerque, a fi de comptes, la felicitat eudaimònica derivada de la superació de les dificultats intrínseques del perfil de ruta i de les circumstàncies que esdevindran mentre recórrec el principat andorrà.

El sol ens banya i em dóna les primeres sensacions de calor de la jornada. El cel és ras i desitge profundament que seguisca així al llarg del dia. Sóc mediterrani, acostumat a la calor i a la coloració natural de plena llum. El sol incideix perpendicularment a la muntanya que escalem. En el ziga-zaga ascendent que dibuixa aquesta ascenció, sent com l’astre banya alternadament els meus costats dret i esquerre. Augmenta la temperatura corporal i la termoregulació natural fa la seua feina, tot esclatant a suar per primera vegada. Participe voluntàriament amb l’automatisme tèrmic descordant la cremallera del maillot, per deixar que escape la calor acumulada. M’agrada suar, m’estime profundament l’estat d’activació metabòlica provocat per l’esforç físic, pel treball aeròbic. Em sent actiu, viu, despert, rejovenit, optimista... alliberat. Hui és el dia. Hi sóc al jorn desitjat. Escale i execute allò per al que he estat entrenant al llarg de set mesos. És on vull estar, és el que vull fer, hui és el meu temps.

Hi ha qui parla mentre escala el port, però jo no ho desitge pas. Només pronunciaré unes paraules per saludar al meu company Juanjo, a qui sobrepasse en un fals pla i a qui anime per a la llarga jornada que tenim al davant. Novament sol entre centenars de desconeguts, m’estime més romandre en silenci, acompanyat d’aquesta multitud de ciclistes taronja. Un més d’entre una marea d’homes i dones. Tots i totes a un mateix ritme, tranquil, prudent, lent, fins i tot... diria... tortuós. Estic centrat en la pedalada, en les equacions d’equilibri intuïtives que automàticament pose en càlcul cada vegada que participe en un repte de gran fons en muntanya. La fòrmula orgànica que condensa la cadència, la intensitat, la respiració, l’equilibri i la postura. No pense: automatitze. Els pensaments conscients són d’un blanc límpid, net, pur... el no res.

Els pendents més durs ja han passat. Ara queden poc més de 3 quilòmetres. Augmente la cadència. Em sent plenament activat. Aquest augment en l’agilitat de pedalada em condueix a una natural demanda per abaixar pinyons i incrementar la velocitat. La tensió muscular s’alleugereix i el ritme cardiovascular minva a valors que em fan sentir còmode i amb marge. Alene profundament i recupere el nivell d’oxigen que em retorna a la conciència plena. Els entrenaments per potència m’han ensenyat a ser més constant en la intensitat. La reducció del pendent no la utilitze per a descansar, sino per a mantenir una potència suficient que mantinga una velocitat eficient, la qual em permeta aconseguir una estabilitat en la producció de treball sobre els pedals. Em sostinc a dins dels màrgens de resistència i fuig, mentre siga possible, de valors més elevats que puguen provocar un balafiament d’energia. Finalitze el port a ritme suau i àgil i m’ature per menjar la barreta que porte a la butxaca. No puc oblidar que no es tracta només de gestionar el consum d’energia, sino també de recuperar els dipòsits de combustible tot just abans de la recuperació física que implica el temps que estaré descendint Beixalís.

L’aturada m’ocupa només un parell de minuts i faig l’últim mos a la barreta mentre inicie el descens. Tracte en tot moment de no fer cap pedalada infructuosa, en el sentit que el pendent negatiu és suficient per provocar una velocitat moderadament elevada sense haver de fer cap treball voluntari. Faig petits impulsos rotacionals sobre les bieles a l’eixida de cada revolta tancada, per tal de reprendre la velocitat de creuer que em permeta mantenir-me a roda d’algun bon baixador. Una xicoteta inversió en generació de potència és veu compensada amb el benefici de l’absorció del ciclista del davant. No conec al ciclistes que em precedeixen, de manera que cerque aquell qui millor em puga servir, com una abella que va de flor en flor i roman una estona més llarga en aquella que li proporciona el millor nèctar. N’hi ha qui tracen bé les revoltes de ferradura, però que perden velocitat màxima en els trams rectes i toquen el fre més del compte. N’hi ha d’altres qui demostren ser bons rodadors, però que en canvi no dibuixen bé la geometria de les revoltes de 180º. El ciclista ideal és aquell qui imprimeix una alta velocitat en els trams més oberts i que redueix el just i necessari per seguir el canvi de direcció que li presenta la corba de l’asfalt. Frenar poc, pedalar poc, regirar àgilment i traure’n profit de l’aerodinàmica: això és el baixador perfecte... To be continued

EL MÈTODE: Dr. Jekyll i Mr. Hyde

A hores d’ara, el Dr. Jekyll s’ha convertit en Mr. Hyde. Tot començà amb l’experiment de laboratori on vaig programar sis mesocicles d’entrenament per tal d’aconseguir aquesta transformació. Les suaus i disteses sessions esportives que van formar part del període de base han esdevingut ara recorreguts de muntanya amb exigents sèries d’esforç, alta intensitat i perfils d’etapa amb grans desnivells acumulats. M’he inoculat la droga: una calculada barreja d’entrenament, descans i nutrició. Un entrenament basat en la periodització i l’augment progressiu de la càrrega d’esforç, un descans fonamentat en el cicle circadià natural de la son i una nutrició arrelada en la dieta mediterrània, on no ha faltat la fruita, les verdures, els llegums, la carn, el peix i l’oli d’oliva de producció pròpia.

Sóc un altre. Sóc Mr. hyde. Més agosarat, més determinat, més irreverent inclús. Temporalment, m’arriscaré a viure en els límits de les possibilitats humanes, de la meua pròpia predestinació genètica i de les limitacions autoimposades.

Finalitze el calendari esportiu previst amb un raonable 90% d’acompliment, el qual ha transcorregut entre gener i juliol, amb dos microcicles de descans actiu entre períodes específics.

La participació en la marxa 4CIMS del passat 7 de juliol ha servit com a presa de contacte amb l’alta muntanya pirenaica i l’oportunitat de provocar una adaptació fisiològica als ports de gran llargària, com ara la Creueta o Coll de Pal. Aquesta diada ciclista ha suposat l’acumulació de 3600 metres de desnivell positiu, el qual m’ha posat en previsió de les crueltats que amaga el Pirineu.

L’última setmana programada entre el 15 i el 19 de juliol ha inclòs tres sessions d’entrenament que han suposat una sobrecàrrega fisiològica, en haver implementat etapes amb desnivells que superen els dos mil metres d’ascensió acumulada i més de 5 hores continuades en solitari.

La quinzena prèvia al 4 d’agost m’ha servit per aplicar el tapering off, on les sessions s’han reduït entre el 50% i el 80% del volum aplicat al sisè mesocicle. Menys quilòmetres, menys desnivell acumulat, menys càrrega, però més intensitat, tot mantenint la zona 4 (augment del FTP) en cada escalada en sèries de 15 minuts. Ací, l’objectiu ha estat reduir la saturació de l’organisme alhora que  mantenir o millorar el llindar funcional de potència. Cal arribar fresc, però amb el punt de forma i, si pot ser, donar la benvinguda a la supercompensació. Els valors de potència llindar han augmentat de forma constant des dels 214W del mes de gener fins als 238W obtinguts a la fi del període d’entrenament. Això significa una variació en la potència relativa d’entre els 3,25W/Kg i els 3,79W/Kg, el qual m’ha permés de progressar des de les posicions de ciclista moderat o 4a categoria fins al perfil de ciclista bo o 3a categoria. Siguem humils: ben lluny dels 6W/Kg dels professionals de classe mundial.

El darrer dissabte he participat en el Tour del Sarvatxo, una bona manera també de retrobar-me amb les sensacions dels esdeveniments de la societat ciclista del País Valencià meridional, de la comparació amb els altres, del picapunt, de l’adrenalina, del risc, de la tècnica de carrera i de l’autoexigència en cada escalada inclosa en el perfil de ruta.

En aquest moment, he acumulat més de 6500 quilòmetres i he superat les 270 hores al damunt de la bicicleta. Les puntuacions de càrrega d’entrenament han basculat entre els moderats 1000 TSS del primer mesocicle de base fins als gairebé 3000 TSS acumulats en cadascun dels dos últims mesos de treball específic.

Sí. Crec en el mètode. Estic preparat. La Purito Andorra 2019 superarà els 5200 metres d’escalada i, segurament, suposarà pedalejar entre huit i nou hores. Sense cap tram pla, hauré d’ascendir un port de categoria especial, 4 colls de primera i un de segona. Francament: no us ocultaré els meus dubtes. Els pendents esgarrifen. Els percentatges de les rampes fan tremolar. L’acumulació de desnivells és radical. Les tempestes elèctriques venen de camí. Emperò, crec en el mètode. Estic amanit. L’experiment científic ja no té camí enrere. Està tot calculat, mesurat i enregistrat. El provocador... el tendenciós... l’irreverent... l’insensat... l’imprudent... el vigorós... l’impetuós Mr. hyde té el desig irreprimible d’escalar muntanyes.

EL MÈTODE: empirisme científic

Al darrer article explicava la determinació i convicció amb què havia elaborat el pla d’entrenament per a la temporada 2019, tot amb l’objectiu de participar en la Purito Andorra del proper 4 d’agost. No vau ser els únics en pensar que es tractava d’una planificació d’allò més exigent i, potser, poc realista, especialment per a un cicloturista. Val a dir, emperò, que en qualsevol projecte de vida que pretenga tenir un valor afegit, cal una bona ració d’objectivitat, una mica de risc assumit i un pessic de bogeria. Doncs bé, aquest és el cas.

Després de completar el període d’entrenament de base, tal com havia programat, composat per tres mesocicles amb sessions d’entrenament a baixa intensitat, crec que ha arribat el moment de recollir dades, posar-les en ordre i llançar les primeres conclusions, tot basant-me en l'empirisme científic, és a dir, corroborant les hipòtesis preescrites sobre l'entrenament amb la informació recollida al llarg dels tres mesocicles.

Típica sessió de dilluns amb arrancades de 10'' en potència neuromuscular.

Primerament, vull parlar de sensacions. Podríem pensar que és poc rigorós, però per al ciclista és d'allò més important que aquestes estiguen en consonància amb les previsions sobre el paper, a més de donar-li un caràcter més humà a l'experiment que significa entrenar sobre la bicicleta. Inicialment, se’m va fer avorrit haver d’entrenar en zones de potència 1 i 2. A més a més, el fet d’estar pendent de la informació de pantalla per tenir controlat el nivell d'esforç, em va obligar a canviar la perspectiva com a ciclista, ja que fins ara havia fet primar la contemplació i les sensacions respecte les dades del ciclocomputador. Malgrat tot, pel pas del temps he aprés a “sentir” les zones gràcies a la repetició dels recorreguts i l’acumulació d’hores de conducció de la bicicleta en aquests nivells de potència. Això m’ha permés oblidar-me de la pantalla de tant en tant, segur que rodava en la zona prevista: recuperació/escalfament/tornada a la calma (Z1) o resistència/fons (Z2).

D’altra banda, he tingut la gojosa percepció de no sofrir fatiga. En cap sessió d’entrenament de base he tornat a la llar familiar amb l’organisme esgotat, conscient que estava entrenant tal i com prescrivia la periodització. El temps de recuperació previst pels algorismes de la meua xarxa social esportiva ha estat sempre al voltant de 20 hores, el qual corrobora les positives percepcions sobre l’estat de plenitud física i manca d'esgotament. Tanmateix, exceptuaré les últimes dues setmanes del tercer mesocicle, on he acumulat més temps d'entrenament i les eixides en grup han estat més exigents. Per tant, he acabat aquest últim període amb certa sensació de fatiga acumulada, la qual hauré de gestionar amb cura, perquè tot seguit comence el primer mesocicle específic. Les dades empíriques corroboren aquesta sensació, atés que he quasi duplicat la puntuació de càrrega d'entrenament (TSS) respecte al primer mesocicle.

A més, vull afegir que he aprés a ciclar de forma constant. M’explique: les característiques estoclàstiques d’aquest esport comporten gràfiques de potència molt irregulars, provocat principalment per la variabilitat del terreny, mentre que en aquest període he aconseguit, gràcies a la persistència conscient en zona 2, que la irregularitat típica del ciclista s’haja estabilitzat en una gràfica que balla entre les zones de recuperació i resistència quasibé tot el temps de ruta. He tractat d'aprofitar les lleugeres baixades per a rodar en els màrgens establerts, tot evitant buits de potència que resten profit al temps damunt de la bicicleta. Tot açò ho dic conscient que els períodes en zona 0 no tenen cap efecte sobre la millora de la condició física. De fet, la recuperació després d’un esforç intens s’ha de fer en zona 1 per tal d’assimilar adequadament el treball realitzat i no amb els pedals aturats. He volgut, en resum, evitar passar temps en zona zero, tot fent un acompanyament amb el pedal en els trams més suaus, on és fàcil caure en el descans total per manca de concentració.

També, he sumat temps de ciclisme progressivament, tractant de traure profit de la prolongació natural de la llum diürna a les vesprades. En aquesta qüestió, hi ha d’una banda una lectura purament pràctica, per allò de sumar volum, però d’altra banda he buscat una mena de consonància amb la cronologia natural i la variació estacional, tot sintonitzant amb la natura, el medi, el temps meteorològic i el trascórrer natural de les coses. Aquesta és la visió mística de la comunió amb el medi: m’atrevisc a definir-me com a ciclista pronatura.

Es pot comprovar com en aquest entrenament en grup realitzat el 23 de març a Yecla,
malgrat predominar les zones 1 i 2, apareixen intervals de treball en zones de ritme (3),
llindar de lactat (4), VO2 max (5) i anaeròbic (6) en proporcions menors.

Cal afegir que he sigut metòdic i que sempre he mirat la periodització abans d’eixir, com també he apuntat sobre el paper el temps transcorregut i la puntuació de càrrega d’entrenament de cada sessió, valor aquest últim d’extrema importància per tal de saber "quant" he entrenat o quina ha sigut la "qualitat" de l'entrenament. Açò em porta a refermar-me sobre la idea que cal abandonar de la fòrmula de les sessions esportives algunes magnituds tradicionalment molt valorades per ser considerades indicadors de qualitat o rendiment, com ara la mitjana de velocitat i els quilòmetres recorreguts. L’essència del nostre esport està en el TSS (Training Stress Score), on conflueixen tots els factors realment efectius des del punt de vista fisiològic i que de totes totes repercuteixen en la nostra forma física: temps transcorregut damunt de la bicicleta i factor d’intensitat que és, al seu torn, la comparació entre la potència normalitzada de la ruta o el segment i el llindar funcional de potència del ciclista (FTP). Així doncs, recordeu: temps d’entrenament i potència. La resta és secundari.

I secundàriament, però no per això poc important, he estat atent a l’acoblament cardiovascular. En resum, he analitzat la resposta fisiològica a l’esforç en plena marxa, tot comparant el ritme cardíac amb la potència. En aquest perìode d’entrenament de base, la freqüència cardíaca s’ha mantingut en valors intermedis al llarg de tota la marxa. Era important comprovar si el càrdio pujava a la segona part de la ruta, ja que una pujada en els valors implicaria un baix acoblament cardiovascular, el qual significaria que hi ha alguna deficiència en l'assimilació dels entrenaments i la millora de la condició física. Precisament, en aquest últim període on he detectat certa fatiga, he pogut comprovar un augment relatiu del ritme cardíac en el tram final de les eixides. Evidentment, no m'he hagut de preocupar de marcar límits, com ara el llindar anaeròbic, que està en 177 ppm, atés que en cap cas he fet treball d'intensitat. Tot i això, cal exceptuar les arrancades. Aquestes estan previstes en cada sessió de dilluns i són bàsicament sèries curtes d'entre 6 i 10 segons en nivells de potència neuromuscular, com si fóra un esprint. En aquest cas, he vist com la resposta coronària era quasi immediata, amb un retard de pocs segons, fins a valors subllindar i que estan al voltant de les 170 ppm. Normalment, la tornada a la calma posterior en zona de potència 1 m'ha demostrat que estava fresc, ja que el ritme cardiovascular ha retornat a valors baixos en poc més d'un minut.

Es pot vore clarament com he treballat en zona SS o punt dolç el temps aproximat recomanat,
ja que apareixen més de 3 minuts en zona 4, els qual corresponen al temps que he de
treballar en zona de transició 3/4. El temps que m'excedisc en zona 3
(recordeu que només puc fer 10 minuts en SS) correspon a pendents elevats on
no puc evitar entrar en zona de ritme.

Pel que fa al meu FTP o llindar funcional de potència, he començat la temporada amb un valor base de 208W (3'25W/Kg) i s'ha mantingut constant fins a inicis de febrer, on vaig fer un nou test i es repetí el resultat. La reflexió feta aleshores fou que el baix volum i la baixa intensitat de gener no havien comportat cap augment en la potència. Això pot ser frustrant, ja que tot ciclista espera la recompensa d'una millora dels indicadors i posar així en valor el treball realitzat. Emperò, en aquest cas, l'objectiu del primer mesocicle no és l'augment de la potència, sino l'assentament de base que assegure un progrés en pròxims períodes d'entrenament específic, especialment pel que fa al sistema locomotor. El mateix ocorre amb el segon mesocicle, on es mantenen els objectius de potència, amb la salvedat de l'increment progressiu en el volum o temps d'entrenament. En el test de potència realitzat a inicis del tercer mesocicle, en canvi, descobrí per a la meua sorpresa que havia pujat el FTP fins a 224W (3'5W/Kg). Queda com a interrogant si les eixides en grup de dissabte, on de tant en tant el ritme ha estat exigent, havien tingut el seu efecte sobre la condició física o si, senzillament, no havia realitzat adequadament el segon test, que hauria d'haver donat un valor aproximat de 215W, de camí entre el valor inicial i el valor de març.
Les eixides amb la grupeta de dissabtes (on he assistit de forma irregular durant el primer mesocicle i on he mantingut la fidelitat al llarg dels dos períodes següents) no estan subjectes a les mateixes consideracions, ja que si en entrenaments en solitari he sigut molt disciplinat pel que fa a la baixa intensitat, en aquest cas, amb els amics del CBR Team he deixat de costat el criteri anterior per tal d'adaptar-me a les circumstàncies de carrera. En grup, la variabilitat en l'esforç és bastant acusada i resulta impossible mantenir un valor constant de producció de potència. Pel tal de no llançar a perdre el treball de base, l'estratègia ha sigut mantenir-me en llocs discrets del gran grup i evitar en tot cas situar-me al capdavant. En trams plans o transicions, m'he amagat entre els companys de grupeta, sempre a roda; en escalada he buscat ciclistes de contrastada veterania amb ritmes constants i sentit comú, com ara Perico, Manolo o Julián. He evitat les arrancades i atacs dels més joves i agosarats, com és el cas de César, Sergio, Ñoño o Juanan, tot mantenint-me al marge de qualsevol batalla esportiva que desbarate el mètode. Malgrat aquestes apreciacions, les quals posen en perill els suposats beneficis de l'entrenament de base, considere necessari entrenar en grup, en contra del que asseguren les entrenadors personals, sobretot perquè la bicicleta és també un gran oportunitat per fer vida social, relacionar-se, enfortir vincles interpersonals i aprendre a fer lectura de carrera. Només cal, en el meu cas, ser prudent amb les decisions i deixar per a més endavant la participació en les microcurses que solen ocórrer cada cap de setmana a pocs quilòmetres de la fi del cim Coppi de l'etapa.
És important diferenciar el tercer mesocicle dels dos primers, ja que en aquest període se'm permet treballar en zona 3 (ritme) durant alguns minuts en l'eixida en solitari, com a preparació cardiovascular per a l'entrenament específic posterior. La principal característica de la zona 3 és una millora de la condició física de forma lenta, segura i progressiva. La planificació, a més, contempla 10 minuts en zona Sweet Spot (SS) o punt dolç (transició Z3-Z4). En aquest punt, ubicat entre les zones anomenades ritme i llindar de lactat, es considera que el ciclista realitza el treball més òptim pel que fa a l'equilibri entre producció d'energia i rendiment esportiu. He buscat en cada sessió de dimecres algun port on escalar en SS i reconec que és molt costós estabilitzar-se justament en la transició, però almenys he aconseguit que els valors estiguen entre 3'5 i 4'5.

Gràfic obtingut la setmana posterior a l'estudi biomecànic.

Vull afegir que he aprofitat aquest període d'entrenament a baix nivell per realitzar una prova biomecànica i tindre temps d'adaptació suficient per entrar en el període específic amb un ajustament òptim pel que fa  a la postura i la tècnica de pedalada. El resultat de la prova ha implicat un obligat canvi de seient, atés que l'anterior no s'adaptava al meu engonal i m'asseia molt avançat, a més de la seua disposició en el lloc i inclinació més idonis, per tal d'estabilitzar la meua posició. Ara estic un centímetre més elevat i una mica més endarrerit. Pel que fa a la tècnica de pedalada, he hagut de modificar la cinètica, ja que abans feia tracció amb els isquiotibials, mentre que només he de generar la potència amb els quàdriceps. Els músculs posteriors de la cama només han de fer funció estabilitzadora, segons afirma el biomecànic. La major part del temps estigué dedicada a provatures de diferents ergonomies de seients i l'aprenentatge de la nova tècnica de pedalada, amb la que l'especialista m'assegura que augmentaré l'eficiència i, finalment, la potència generada. Un efecte quasi immediat ha sigut l'equilibri entre les potències de les dues cames, tenint en compte que fins ara, rarament finalitzava una etapa amb la potència repartida per igual.
Les sessions casolanes de core han estat orientades, principalment, a l'equilibri, l'estabilitat i la conducció de la bicicleta. Aquestes pràctiques no estan encara orientades a afavorir l'increment de la resistència/potència, però serveixen per corregir males postures potencialment lesives, millorar l'equilibri en marxa i també per evitar o previndre desviacions lumbars o d'esquena. Al capdavall, l'objectiu principal ha estat la prevenció de lesions, bàsicament.
Per finalitzar, enumere el volum d'entrenament i la puntuació de càrrega d'entrenament (TSS) de cada mesocicle. Heus ací les dades, vostres són les conclusions:

• Primer mesocicle: 27 h 50' i 1040 TSS.
• Segon mesocicle: 38 h 15' i 1400 TSS.
• Tercer mesocicle: 48 h 35' i 1850 TSS.