MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS: Ordino-Rabassa

Aquesta marxa no dóna lloc a la treva. Sense cap transició, passe de descendir Beixalís a començar l’ascens al coll d’Ordino. M’he recordat voluntàriament de beure durant la baixada, tot i la manca de set, per tal d’evitar una deshidratació que poguera llençar a perdre les meues opcions i comportara un abandó prematur. Fins ara no he tingut calor i la temperatura ha estat baixa en la part elevada del coll de Beixalís. No he tingut cap sensació de pixera després de coronar-lo, de manera que estic alerta per si l’organisme tinguera dèficit d’aigua. He consumit el primer bidó i he començat amb el segon, del qual aniré xuclant de mica en mica a mesura que ascendisca, quilòmetre a quilòmetre. Tindré avituallament en arribar-hi dalt, així que puc exhaurir-lo sense perill a quedar-me sense beguda isotònica. Com de costum, porte els dos bidons amb el preparat fet des de casa: aigua amb melassa d’arròs, sal i bicarbonat. En arribar-hi dalt, reompliré un bidó amb isotònica comercial i l’altre amb aigua. Sóc conscient que cal beure isotòniques per tal de recuperar sals minerals, a més d’hidratar-se, però se’m fa empalagós, de manera que combinaré amb H2O.

Ordino es presenta com a port de primera, igual que Beixalís, però amb una diferència important per a mi: els pendents són bastant constants i al voltant del 7%. Exceptuant algun rampa entre el 10% i el 12%, la resta em permetrà ascendir a pinyó fixe, sense variacions importants en el ritme. Així és. Deixem el poble d’Ordino, indret on comença l’ascensió, i trobe la idíl·lica oportunitat d’escalar un port que no presenta sorpreses. M’acomode amb la corona de 28 dents i escale assegut, amb inesperada serenitat. A diferència del coll anterior, la carretera està protegida per arbres que projecten una ombra agradable i refrescant. Un bosc atapeït ens acompanya. De tant en tant pose les mans a la barra central del manillar en posició tradicional d’escalada, de vegades m’agafe dels extrems avançats del manillar en postura competitiva i en ocasions faig un centenar de metres d’ascenció alçat sobre la bicicleta amb el pinyó de 25. Els exercicis de core fets a casa durant els darrers mesos m’han servit per reforçar el tronc i millorar el rendiment en posició avançada i, sobretot, plantat sobre la bicicleta. Aquesta forma d’escalar augmenta el càrdio a causa de l’ús de grups musculars que habitualment no participen del ciclisme, a més de l’increment natural en la producció de potència per l’aprofitament del pes corporal. Tanmateix, les sessions de core m’ha proporcionat un augment en la força dels músculs abdominals, lumbars, dels muscles i, també, dels glutis. He pogut comprovar que aquesta pràctica d’acondicionament físic m’ha permés escalar més temps d’empeus sense augmentar la demanda cardiovascular. Això m’està servint per poder canviar de posició i no forçar en excés la postura asseguda, la qual sobrecarrega l'àrea lumbar i l’esquena. En aquests segments on escale plantat, la major impressió de potència es veu compensada per una menor cadència. En tot cas, evite augmentar en excés la força de rotació sobre els pedals i la tracció dels braços sobre els manillar, per tal d’escalar en equilibri de demanda energètica respecte les posicions assegudes esmentades abans. No és un caprici ni una obsessió fer aquestes cabil·lacions sobre les posicions d’escalada, especialment tenint en compte que estaré entre sis i set hores fent aquest tipus d’esforç. Són sis ports en total i calcule que el promedi de temps dedicat a cada grimpada superarà l’hora en tots els casos, a excepció de la Comella, l’únic port de segona categoria i penúltim d'aquesta sèrie d’ascencions.

Estic gaudint especialment de la segona escalada del dia. L’única raó per la que no augmente la velocitat és la prudència. Qualsevol ciclista experimentat aconsellarà sempre desar calories a la vedriola. És el consell més redundant d’aquells qui han viscut diades ciclistes amb ports consecutius en entorns pirenaics. És el que jo anomene la “llei de conservació de l’energia”, aplicable sempre que ens enfrontem a curses de gran fons o ultra fons en muntanya.

Finalitze el port amb les millors sensacions i amb la ment centrada en l’autoanàlisi, per tal de comprovar que la reserva d’energia estiga intacta per al que serà el quart port del dia, el qual exigirà que estiga en plenitud de condicions. M’ature i visite el primer avituallament de la jornada. Cal menjar de valent i reomplir els bidons.

El descens de coll d’Ordino ens condueix novament a les vies principals. Tornem a la vall, a les proximitats d’Andorra la Vella i al caos circulatori i de rodones que presideixen la carretera nacional. Reconec que estic perdut. Els indicadors de direcció establerts per l’organització apareixen de forma intermitent, les diversificacions a la carretera són múltiples, la confusió entre poblacions i els distints recorreguts per als ciclistes de les tres versions (cal tenir en compte que estem confluint participants en la cicloturista llarga de 5200 metres de desnivell, la mitjana de 3500 i la curta de 1700) m’estan generant certa inseguretat sobre si estic o no en el traçat pertinent. Veig com algun ciclistes ascendeixen en direcció contrària a la meua, els quals no sé si són de la meua opció o d’altres menors. La referència d’altres participants que descendeixen pel meu costat és també confusa, ja que ens trobem molt separats els uns dels altres, així que finalment decidisc fer cas dels pocs indicadors impresos en les desviacions i d’algun membre de l’organització que assenyala la direcció suposadament correcta. Finalment, arribe a Sant Julià de Lòria i els organitzadors ens reorienten novament en sentit ascendent. Aviat trobe un desviament a dreta amb rampes infernals que són, de fet, el perfil del coll de la Rabassa. Doncs sí, he trobat el camí.

Em tranqul·litza saber que no m’he perdut, alhora que maleïsc aquest inici de port. El primer quilòmetre presenta una mitjana del 10% en zona urbanitzada, amb pendents màxims de l’ordre del 15%. És la benvinguda radical al que serà el final d'una trilogia de ports de primera categoria consecutius que haurem de fer abans de la temuda ascensió al coll de la Gallina, el cim de categoria especial que tothom té a la ment com a segment més dur del traçat. Per tercera vegada en la jornada, tracte de serenar-me; no perquè estiga nerviós o inquiet, sino perquè no vull excedir-me en el ritme. El començament del port és molt dur i la calor comença a notar-se. És la primera vegada que sent la cremor a l’esquena pròpia del migdia, amb el sol ja ben amunt al cel estiuenc del Pirineu andorrà. Crema l’esquena, crema el bescoll i la suor regalla pel front fins a saturar la protecció natural per als ulls. Les celles estan banyades i deixen caure gotes que mullen les ulleres i m'entervoleixen la vista. És la primera vegada que desperten en mi les alertes sobre la temperatura, la qual fins ara ha estat d’allò més benigna per a la pràctica del ciclisme. Torne a hidratat-me amb l’aigua del bidó que he emplenat al cim del coll anterior. És una acció voluntària que repetisc de forma regular, ja que habitualment no sent la necessitat de prendre líquids mentre faig esport, però sóc perfectament conscient que s’ha de beure abans de tenir la sensació de set per tal d’evitar una eventual deshidratació i la immediata i conseqüent desmineralització. Això conduiria a una inevitable davallada del rendiment muscular i un previsible esvaïment. No voldria que em visitara l'home del mall, haver d'abandonar i posar peu a terra per una qüestió exògena. Si puc evitar un problema incorporant aliment o beguda, seria una imprudència no fer-ho i centrar-me únicament en l’activitat física. Són molts els factors que condueixen a l’èxit en els reptes esportius, i val a dir que la forma física és només la base; aquesta no servirà de res si no és complementada amb un comportament intel·ligent i ordenat: alimentació, hidratació i regulació de l’esforç: al més pur CBR style.

Supere el quilòmetre u amb les primeres sensacions de veritable duresa en el perfil. He passat aquests primers mil metres d’escalada recordant-me a mi mateix que he viscut situacions similars en altres ocasions i que sempre me n’he sortit, d’una manera o d’una altra, que el dolor muscular és normal, que ací tots i totes senten el mateix i que la diferència entre els uns i els altres està en la gestió del sofriment.

Un segon quilòmetre amb pendents més suaus em dóna alé i em permet oxigenar les cames. Augmente lleugerament la velocitat i busque cadència per passar aquest curt tram de menor exigència topogràfica amb agilitat. El temps és relatiu, certament, ja que comprove com acaba la treva massa aviat i comença novament a incrementar-se el pendent de ruta. Al davant tinc 3 km amb inclinacions que promediaran per damunt del 9% i que presentaran sectors al 12%. Toca posar-se el mono de faena i treballar en mode operari. Deixem-nos d’aires de grandesa i tornem a la realitat pròpia. Sóc un ciclista de categoria intermèdia, discret, invisible diria jo. No sóc un heroi ni un súper home. Sóc humà, imperfectament humà. El meu destí en aquest moment és fer avançar la cadena encaixada a la corona de 32 dents i ascendir amb humiltat, prudència i, sobretot, plena consciència de les meues limitacions. Joder, ¿esto es todo así?, replica un company de patiment. Todo tiene su fin; paciencia, compañero, más adelante suaviza, li responc. Normalment, sóc més optimista amb els altres que amb mi mateix. El que li dic no té massa a vore amb el que realment sent. Li podria dir que jo també m’estic morint mentre pedaleje, que em sent feble a causa de la covardia mental que ara m’acompanya. Emperò, amb els altres tracte sempre de ser positiu, d’animar-los i de mostrar-los una fermesa que només és una façana de protecció, com els murs d’un castell que protegeix el seu interior després de setmanes d’assejament per part de l’enemic. Sóc una fortalesa, amb pedres fermes i disposades per resistir, les quals en canvi amaguen al seu interior, a l’intramur, la terrible desprotecció i la por immesurable de qui espera la seua mort, la seua fi, la seua humiliant derrota, la qual arribarà pel pas del temps a mans de l’enemic que ve de fora.

Em recorde una i altra volta les sàvies paraules de Gandalf el Gris al film del Senyor dels Anells: per arribar a la llum, de vegades cal endinsar-se en la més completa obscuritat. Veritablement, només amb humiltat podré salvar aquest calvari inicial de la Rabassa. Combine les posicions assegut amb la relació de transmissió 34:32 i plantat amb 34:28. Ací es combinen dues virtuts irrenunciables: paciència i capacitat de treball. La paciència em permetrà mantenir-me seré i no desesperar a causa de l’aparent infinitud d’aquest infern en forma d’ascenció radical, mentre que la capacitat de treball em sostindrà en l’esforç continuat, constant i farcit de sacrifici. Supere ja els dos mil metres acumulats en ascens i vull, d’alguna manera, mantenir forces per a la reserva, perquè per durs que semblen aquests pròxims minuts, la veritable prova de resistència se’m presentarà inevitablement en el proper port de muntanya. Recorde ara els consells sobre biomecànica explicats per l’especialista que em va tractar l’hivern anterior: "fes treballar els quàdriceps femorals per impulsar el pedal en la trajectòria descendent i utilitza només la musculatura isquiotibial per estabilitzar la pedalada en l’arc ascendent; trau el pit cap a endavant, així entrarà més volum d’aire als pulmons i evitaràs una postura lessiva a l'esquena; seu a la part posterior del seient i sent com els ossos isquions es recolzen sobre el seient; estabilitza els turmells i que no basculen". Al llarg d’aquests últims mesos he tractat d’automatitzar aquests manaments sobre la fusió entre la mecànica i la biologia humana, mes reconec que en moments com els d’ara se’m fa difícil unir totes aquests directrius. Sóc conscient del benefici de fer-ne cas i de reaprendre a pedalejar. Els automatismes fisiològics que tenen una relació tan estreta amb l’entrenament voluntari tarden en quallar i he d'admetre que no els tinc del tot inserits en l’ADN ciclista. El meu propi sistema operatiu demostra, en aquest moment de dificultat, no estar actualitzat encara i pateix dels vicis en la pedalada i la postura que tinc acumulats a la postre de 10 anys de ciclisme de carretera.

Sembla que suavitza. A la fi he superat el tram dur del port. Posteriorment a la forta tensió muscular d’aquests 5 primers quilòmetres, les fibres semblen relaxar-se i augmenten el seu rendiment. De forma quasi immediata s’esvaeix el mal de cames, augmenta la cadència i de forma natural abaixe pinyons. Una agradable sensació de velocitat i de màxim rendiment em fa sentir voluptuosament escalador. Avance alguns ciclistes, la brisa més fresca d’ara minva la sensació tèrmica i gaudisc de sentir-me supervivent, més fort i més resistent al capdavall. El castell ha romàs ferm davant dels atacs de l’enemic i s’ha mantingut inexpugnable.

Els propers 8 km esdevenen un gaudiment per al grimpeur, amb pendents que no superen el 7% i que en alguns casos abaixen fins al 4%. No vull, però, incrementar el nivell d’esforç fins a un punt que consumisca més del compte, atés el plantejament conservador. Arrere ha quedat tot vestigi d’influència humana, exceptuant l’asfalt pel qual avance i l’entrada a les instal·lacions de Naturlàndia, les quals deixe a esquerra justament al quilòmetre 8 d’ascenció. Faré la distància restant fins al cim de la Rabassa a ritme el més constant possible i tractant de traure profit de la inèrcia que em permet reproduir la inclinació menor de la secció més elevada del port. Novament, en coronar, visite la zona d’avituallament, habilitada a l’inici del descens. Ara sí, m’arrimaré a una vora per buidar la bufeta... To be continued.