Menge a consciència. Mossegue un parell de tallades de taronja, rosegue un grapat de fruits secs i consumisc una bona col·lecció d’unitats d’un pastís amb pernil dolç i formatge. Desitjava menjar salat, així doncs done satisfacció al que em demana el cos. És innegable que els avituallaments estan dissenyats segons el que diuen els nutricionistes esportius que necessita el físic castigat del ciclista de gran fons. Emperò, jo tendisc a menjar petites quantitats de fruita (especialment meló d’aigua i plàtan) i quantitats majors de fruits secs i pà amb fiambre. Barretes energètiques i gels? Només en comptades ocasions i amb la intenció de salvar la pell en situacions d’extrema necessitat. De fet, un gel m’acompanya tota la ruta a la butxaca del maillot, mes encara no l’he engolit.
Ja satisfeta la fam d’entrepà i emplenats els dos bidons, recupere la bicicleta, la qual havia deixat encaixada en un aparcament específic, habilitat per absorbir l’enorme quantitat de ciclistes participants. Engegue el descendiment i comença el vertigen. La radicalitat del coll de la Gallina es veu reproduïda en el sentit contrari. Els forts pendents positius que he hagut de superar en l’escalada són ara radicals inclinacions negatives que m’obliguen a ser prudent. El bon estat dels frens es demostra en haver-los d’usar de forma quasi continuada durant les primeres revoltes. Tan bon punt deixe d’exercir pressió sobre les manetes dels frens, la bicicleta augmenta ràpidament la velocitat fins a lìmits que em fan sentir insegur. Gaudisc tremendament de la velocitat durant els descensos, però he de fer primar la prudència en els primers quilòmetres d’aquesta baixada. Queda clar que l’escalada al port per aquesta vessant ha de ser ben dura, també.
Ja hi som a la part més baixa. El pendent és menor i la carretera es fa progressivament més recta. Ara toca remar. No és, precisament, la meua especialitat. Voluntàriament done senyals de feblesa en aquest àmbit, conscient que algú dels acompanyants se sentirà més còmode si s’avança i corre a la seua pròpia velocitat. Comprenen el missatge. Passen al davant i ara sóc jo qui em trasllade a cua de grup. Ara sóc jo qui es beneficia de les capacitats per al descens dels altres, tot aprofitant la major potència muscular i la major massa corporal dels meus improvisats col·legues. S’ha fet la simbiosi.
De nou a la carretera principal i tornem a pujar. Automàticament es trenca el grup. Perdurarem poc temps entre el caos de circulació de l’artèria andorrana, ja que el desviament a la Comella apareix sobtadament a dreta. Malgrat la confiança que m’ha donat la superació de la infernal escalada anterior, sóc conscient que cal seguir amb l’estratègia de la guardiola. A més a més, la Comella comença tan radical com els altres colls anteriors: amb rampes cruentes. Aquest és l’únic port de segona categoria que farem i, suposadament, no ens ha de presentar massa dificultats.
Com si estiguera atrapat en el temps, es repeteix la història per cinquena vegada. Nou inici de port, pendents impossibles. Crueltat en el disseny de ruta. Augment sobtat del ritme cardiovascular. Contracció immediata de la musculatura de tot el cos. Forta sensació de calor... Agafe el bidó d'aigua i em mulle el bescoll i el tos. El més difícil és mantenir-se concentrat, especialment quan has superat el moment culminant a l'anterior cim. El sentit aventurer, però, és ara el que em dóna forces anímiques i activa l'actitud lluitadora. Em recorde que en aquest inici d'escalada estic vivint al més enllà, que estic experimentant allò desconegut que tant de temps he visualitzat en una gama monocromàtica i que en aquest precís instant pren forma d'escalada al coll de la Comella, que estic emplenant l'imaginari que adés estava buit i ara estic experimentant, dibuixant un ball coordinat entre múltiples elements que fan de l'ara una obra d'art esportiva. En aquest concert, cada element implicat toca un instrument i fa la seua part: els pulmons s'enxamplen i es contrauen, el cor batega per repartir la sang rica en oxigen als músculs, aquests es contrauen cíclicament en inexplicable sincronia, la pell expulsa la suor per regular la temperatura corporal, els ulls segueixen el camí que dibuixa la carretera i fan una previsió de la inclinació més immediata... Es tracta d'una fantàstica odissea, orquestrada pel cervell del ciclista que escriurà aquest article en el futur i que processa totes les ordres que em condueixen a avançar en equilibri en aquest penúltim port.
Però aquest port no és un segona? -Pregunta un col·lega en expressió desesperada i certa dosi de sarcasme. El xicot no s'explica que hi haja aquestes rampes en un coll d'aquesta categoria. La Comella es diferencia de la resta només en la distància (4km, compte redó), ja que no deixa de ser un port andorrà, de totes totes, per les característiques del seu perfil. Aquest 12% inicial crema les cames. Genera un dolor muscular al qual hauria d'estar ja acostumat. Emperò, com sempre que encadene ports en una sola etapa, sembla que les males sensacions s'evaeixen en el moment m'estabilitze en el ritme i trobe el meu pace. Aquest mot d'origen anglosaxó és una d'aquelles expressions de modernitat que adoptem al vell continent aquells qui estudiem els últims avanços en biomecànica i ciència del ciclisme. El pace o pacing seria el concepte que uneix la cadència automàtica del ciclista, el ritme natural de l'escalador i les bones sensacions. Així és: després d'un quilòmetre d'ascenció he trobat el meu pacing. Em trobe amb la gratificant percepció que en aquesta zona desconeguda, més enllà dels 4000 metres d'ascens acumulat, continue escalant al meu pas i en absolut esgotat. D'altra banda, pense conscientment en la meua capacitat per mantenir-me concentrat després de gairebé 8 hores de ciclisme. Si els pensaments no estan nets i clars, si el sistema nerviós no es troba en òptimes condicions, la maquinària pot fallar sobtadament. Hidratem-nos. Possiblement siga massa ambiciós, o fins i tot pressumptuós, però vull pujar relativament ràpid la Comella. Malgrat la forta inclinació, la distància d'aquesta pujada és curta, així que si m'arrisque i accelere un poc podré avituallar-me de valent en arribar-hi dalt i preparar-me per al que serà l'última escalada d'aquest excepcional jorn de pur ciclisme de muntanya.
Així ho faig: pose un puntet que provoca que quede arrere el meu acompanyant, qui m'ha seguit el ritme a l'inici i ha tractat de continuar la conversa. No volia ser un antipàtic, però sóc d'aquells grimpadors silenciosos que tenen un marcat sentit de la intimitat entre la muntanya i jo, el qual em porta, per moments, a l'aïllament social més absolut. Açò és entre la muntanya i l'individu. Quelcom estrictament individual. La resta són actors secundaris en el guió que escric pedalada a pedalada, tal com jo ho sóc per a ells i elles en la seua cronologia personal i esportiva. Finalment, pujaré amb relativa facilitat el que resta del coll i em desvie per menjar i beure al que serà el penúltim avituallament. Tot i l'existència d'un últim punt de proveïment alimentici en arribar a la parròquia d'Encamp, vull fer tot el recorregut restant sense aturar-me, de manera que faré ara un bon àpat per tal d'oblidar-me de la nutrició fins a la meta. Tinc la meua muller esperant-me allà amunt, a Cortals d'Emcamp, al costat de la línia que marca la fi de la ruta. Em sembla que no arribaré a l'hora prevista. Lamentablement, s'haurà d'esperar, ja que li he dit que si finalitzava seria entre les 4 i les 5 de la vesprada, però no hi seré abans de les 5:30h, de segur. Acabe de menjar, pose els bidons a la bicicleta i tan bon punt torne a la carretera em trobe a Juanjo. Està sa i estalvi. Bona notícia. Em disculpe per no esperar-lo i li explique que he fet un últim descans, el qual no vull perllongar més. Ell ho enten i s'atura per avituallar-se. Jo pose les cales als pedals, s'ajusten, fan clic i comence el descens. En porte 5 de 6. Només en queda un. La meta està més aprop. Estic preparat per a l'última batalla... To be continued.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada