MÉS ENLLÀ DELS LÍMITS: Meta

Faig memòria de la cronologia dels fets durant l'última secció del recorregut de la Purito Andorra 2019 i em pregunte què és el que realment importa al/la lector/a. Dubte de la idoneïtat del meu llenguatge escrit per explicar amb merescuda excel·lència allò ocorregut. Davant de totes les opcions narratives possibles, el bloqueig creatiu d'un servidor, ciclista amateur i escriptor aficionat, m'ofereix múltiples opcions i no sé quina d'elles presentarà amb la major fidelitat l'última hora de ciclisme d'aquell 4 d'agost de 2019. Podria centrar-me en les característiques topogràfiques de l'última escalada al coll de Cortals d'Encamp, o narrar les emocions que m'han acompanyat durant el tram final de l'etapa, o descriure els paisatges pirenaics que he recorregut en l'ascenció, o el nivell esportiu que he mostrat, o exaltar l'èpica associada als moments més durs, o la satisfacció personal per creuar la meta i esdevenir un finisher, o el paper de la meua parella com a acompanyant i sofridora, o explicar les interaccions viscudes amb els/les altres participants, o reconstruir una raó metafísica que done sentit a tota aquesta experiència vital.

Potser hauria d'explicar que la rellevància de l'escalada a l'últim port està en les característiques intrínseques del terreny i la climatologia que ens va acompanyar. Un perfil caracteritzat per pendents molt durs en el tram central del port, tot just superada la parròquia d'Encamp, la qual dóna nom a l'ascensió. Cinc quilòmetres centrals amb promedis pròxims al 10% i que oferien una forta resistència a l'avanç de l'esgotat ciclista. Rampes màximes d'entre el 12% i el 15%, les quals m'obligaren a ser humil per enèssima vegada i escalar a velocitat de tortuga. Un alt i final d'etapa que es trobava situat a gairebé 2100 metres d'alçària sobre el nivell de la mar i que oferia una panoràmica extraordinària, la qual compensava tots els esforços. Una carretera en molt bon estat i que permeté la pràctica del ciclisme de carretera sense friccions que augmentaren la dificultat pròpia de la inclinació del port. Una catalogació com a port de primera categoria, la qual s'ajustava a la taxonomia promediada als colls anteriors del recorregut. Unes característiques, totes aquestes, que s'amplificaren a causa de l'alta temperatura i de l'acumulació de desnivell per part del ciclista, amb el seu conseqüent esgotament. Un port enorme, descomunal, digne d’un final d'etapa.

Tal vegada, mereixeria una major importància la descripció del dintorn emocional i més íntim del participant i escriptor, qui no sap si escriu per contar allò que experimenta en cada gesta sobre la bicicleta o si, pel contrari, completa heroïcitats als Pirineus amb la intenció de tenir una excusa per escriure quelcom mínimament rellevant. Seria valuós explicar la suma de sensacions gairebé inexplicables que s'acumulen sense cap ordre a l'esperit del corredor, especialment en el temps que escala el sisè port, el qual el conduirà a la consecució d'un objectiu pel qual ha treballat durant tota la temporada. Podrien importar les emocions positives i negatives en contínua batalla interna, tractant de véncer les unes sobre les altres per determinar finalment el nivell de satisfacció de l'escalador. En l'avaluació global, guanyarien les bones; aclaparen el corredor davant la perspectiva de la finalització exitosa d'aquest dur repte; goig contingut, felicitat reprimida, xauxa controlada. La joia plena arribarà en creuar la meta. Ara per ara, la ment controla les emocions i manté la concentració màxima que cal per continuar pedalejant, malgrat la minva en les capacitats grimpadores del protagonista. El cervell anul·la l'esclat d'emocions i reserva l'anarquia de les excitacions químiques per la fi, per a la coronació del port. Control versus anarquia; intel·lectualitat versus ximplesa; diligència versus malaptesa.

Podria narrar la versió esportiva dels fets ocorreguts en l'escalada definitiva. La cerca servosistèmica del pacing, del pas, del ritme i de la cadència adients per a cada moment de la pujada. Hauria d'explicar que la potència normalitzada aconseguida en aquesta ascenció es trobà en valors de resistència, en zona 2, molt per davall dels valors FTP, que puntualment pujà a zones 3 i 4, no perquè ho buscara voluntàriament, sino perquè algunes rampes m'obligaren a incrementar-la i així superar moments de màxima dificultat. Estaria bé referir-me a la cadència de pedalada, la qual no superà en cap moment les 70 revolucions per minut, atesa la fatiga muscular acumulada; que, a més a més, no  hauria pogut incrementar-la voluntàriament, perquè simplement no n'era físicament capaç; que si ho intentava, amb una voluntat de ferro, només hauria aconseguit pujar el ritme cardiovascular a valors que podrien haver-me esgotat; que, en canvi, tractí de continuar amb un pace seré i constant, indeleble, sense feblesa, sencer, segur, fiable; que malgrat trobar-me en l'últim port i a falta de pocs quilòmetres per a la fi, encara trobava reserves d'energia, capacitat esportiva i sensació de poder; que a través de la meua experiència més enllà dels meus límits esportius estava trobant les sensacions desitjades de fermesa i enteresa; que sentia l'orgull de continuar-hi escalant a ritme esportiu; que era millor que feia uns anys, millor que l'any anterior i millor ciclista que abans del començament de l'etapa.

Tal volta seria considerat una bogeria la dissertació escrita sobre l'arribada a meta abans d'haver acabat de contar la història completa; parlar-ne del final, del creuament de la línia que indica la consecució de l'objectiu, havent deixat tot allò anterior per redactar; perquè pense, o sent, no ho sé, que la felicitat obtinguda a la meta no té res a veure amb les emocions viscudes al llarg de tota l'experiència de sis mesos de tossuda preparació i preparació mental. És només la fi d'un llarg camí, on he aprés molt i m'he conegut més com a ciclista de gran fons en muntanya. Fou una arribada emocionant, absolutament, completada per la presència de la meua esposa, a qui vaig poder albirar a falta de cent metres per a la fi, asseguda a la gespa, en l'espai que abraçava l'última revolta de ferradura, prèvia a la recta final. Anteriorment -enganyat per la vista, el cansament i el desig desesperat per arribar-hi- la forma de la muntaya em conduí a pensar que quedava una major distància de la que realment restava. Fou un miratge, perquè aviat un pal indicava l'últim quilòmetre per a l'acabament. Vaig considerar fer aquesta última aproximació suavitzant el ritme i recordant-me que estava vivint un moment únic, irrepetible, irreproduïble; volia perllongar voluntàriament la condena de l'escalada, com un màrtir que troba plaer en el sacrifici. Seguia sentint-me fort, complet i mentalment lúcid, sorprès amb mi mateix, segur que estava convertint-me en un altre, una versió actualitzada del jo anterior. Havia completat la metamorfosi esportiva. Era superior, millor, n'era plenament conscient. La visió de la meua estimada, unida a la plasmació del recorregut complet, em feu escaltar a plorar; entre gemecs i llàgrimes vaig fer els últims metres, en completa felicitat eudaimònica.

Sense apartar la vessant humana de l'argument, no hauria de deixar en l'oblit la companyia dels i les ciclistes de taronja, bojos agosarats com jo, solidaris, sempre sociables, agradables, educats i prudents amb la resta de nosaltes. Alguns d'ells amb ganes de fer colla, de parlamentar, de compartir l'experiència, tot preguntant per l'estat de forma o de salut; d'altres silenciosos, capficats en l'esforç, incapaços de pronunciar una salutació a causa del cansament o de la tortura que viuen en el moment que anem emparellats. I les dones, minoria de gènere que augmenta de mica en mica la seua presència en aquests events esportius; l'avançament i el retrocés alternats al llarg de l’etapa per part d'una jove ciclista, amb els cabells arreplegats en una llarga trena, de físic atlètic, estructurat, dibuixat per l'esport, d'esquena ampla i cintura estreta, glutis marcats, natges femenines, ritme àgil i moviment del tronc acompassat amb la pedalada, silenciosa... un goig visual. El simpàtic jove ciclista que en repetides ocasions em sobrepassa i a qui sobrepasse, xarraire, bon company d'escalada i que finalitza en l'últim port a poca distància de mi. És la petita societat de ciclistes amb una semblant condició física, a qui la llei natural ens ha conduït a escalar a ritmes semblants i a retrobar-nos de tant en tant, amb qui no he fet relació ni amistat, però que m'han fet companyia i han aconseguit involuntàriament que no em senta sol en els moments de crisi de mentalitat. Societat on està inclòs Juanjo, jove promesa del CBR Team, qui de segur que tindrà la seua pròpia història per contar, amb qui generí un vincle especial després de compartir l'inici i el final d'aquesta extraordinària marxa i a qui felicite pel seu atreviment i valentia.

Estaria justificat buscar l'explicació del que faig; per què he volgut superar els objectius anteriors; quina raó metafísica m'espenta a participar en reptes esportius de gran exigència; és possible que només busque protagonisme, diferenciar-me dels altres, exaltar el meu ego, publicar les meues fites per a orgull narcicista de la meua persona i aconseguir un major prestigi social; hauria d'haver, però, quelcom més profund i revelador que només la promoció del meu jo davant el públic lector, amics, coneguts i família. Des del punt de vista antropològic, consideraria la possibilitat d'explicar aquesta lluita esportiva individual experimentada a Cortals d'Encamp a través de l'evolució tecnològica i social, on jo -com la resta d'habitants del món civilitzat- visc acomodat, sense la necessitat de caçar ni recolectar, sense haver-me d’exposar als perills naturals que m’envolten; la vida confortable no satisfà els gens encarregats de la supervivència i jo, hereu de l'ADN no adaptat a les condicions de vida contemporània, sent bullir la sang i cerque l'aventura de l'exploració, del viatge i del més enllà. En un intent per fer metafísica de tot açò, la vessant espiritual es veu elevada i amplificada, els nivells de felicitat són màxims durant la realització de la prova i després de la seua finalització; genere salut física i mental, plenitud i èxtasi. La ciència també m'ajudaria a trobar la raó de la joia que sent en escalar tan decididament cap a la meta; el ciclisme, com a esport aeròbic, genera endorfines, les quals augmenten l'estat de benestar anímic i miven el dolor físic i mental.

Finalment, me n'hauria de recordar del mètode d'entrenament. De fet, durant tota la marxa i no tan sols ara, quan tinc la finish line al meu abast, sent la tranquil·litat que em proporciona saber que no hi ha hagut improvització, que les hores dedicades al ciclisme al llarg dels entrenaments han estat de qualitat i organitzades de manera que tinguera seguretat i confiança en les meues opcions. No sóc, mirat des del punt de vista del mètode, cap ésser superior, sino un enginyer esportiu, qui ha fet ús de la ciència i la tecnologia per aconseguir una evolució com a ciclista, entrar en una nova era del ciclisme, aconseguir la més eficient relació home-màquina, la millor versió de la interfície que comunica la bicicleta amb el meu cos físic. Sóc més vell, des del punt de vista cronològic, mes el domini de la tècnica de pedalada, l'ajustament de la biomecànica, l'aplicació dels mesocicles de base i específics, la temporalització i la periodització de les sessions de ciclisme, m'han permés contrarestar els efectes de l'oxidació cel·lular. Aquesta experiència m'ha donat l'oportunitat comprovar que puc millorar la condició física i arribar al dia D amb el punt de forma òptim i sense cap fatiga acumulada... El Doctor Jekyll esdevingué, finalment, Míster Hyde.