Preparant la QH. ELS TRIATLETES

Comence la setmana ciclista amb dues eixides de vesprada, com sempre amb el temps just i la llum final del capvespre com a acompanyant. Dimecres vaig eixir amb Betinni, de manera que m'ho vaig prendre com a una marxa antiestrès, de xarreta, xino-xano, sense pressa. Ens vam posar al dia de les nostres respectives vides, vam rodar suau i vam avançar els quilòmetres quasi sense adonar-nos, gràcies a la companyia i la conversa, que distrauen. Atacàrem Onil des d'Ibi i pujàrem l'Arcaeta. Fou al final d'aquesta modesta elevació on em vaig posar les piles i vaig apretar les dents per fer un bon esprint el darrer quilòmetre. Des d'ací, tranquil·litat novament i ritme d'esbarjo, emparellats tots dos al marge dret de la carretera de Montesol. Dijous, en canvi, l'eixida fou en solitari, de manera que vaig anar per feina. Un ritme més constant, una mica més agressiu, mes sense arribar al nivell de crono. I és que ara, a febrer, encara no em trobe amb forces per a exigir-me massa si és el segon dia consecutiu de ruta. Potser més endavant... Ara preferisc regular l'esforç. En aquesta ocasió, el recorregut fou a la inversa, tot pujant la Venta el Cuerno i tornant des d'Onil a Alcoi per Ibi. En definitiva, dos dies d'entre-setmana profitosos, d'aquells que entrenen la base, tan necessària per a poder progressar amb el canvi d'hora primaveral, que ja està més aprop.

Divendres tenia assaig fester, de manera que dissabte vaig optar per dormir la ressaca. Dues setmanes ja sense la grupeta i sembla que faça ja una eternitat. Els trobe a faltar: les converses, la companyia, la cohesió, l'escola de ciclisme que és aquest CBR Team. La qüestió, finalment opte per eixir diumenge, ja més descansat i recuperat de la festa a la filà. La cita és amb un grup de triatletes, gairebé tots membres del club Trialcoy. El meu contacte és Jorge Fresneda, company de treball al meu col·legi i amb qui he quedat ja alguna vegada. En aquesta ocasió, però, no estem sols. Formem una bona grupeta de 7, comptant amb mi. Espere ansiós el resultat d'aquesta quedada i em presente puntual a les 8:10h a la rodona de Germain. Arriben amb cert retard i arranquem tots plegats. Desconfie del que puga passar. No conec a ningú, tret de Jorge. No sé si són molt forts o si, en canvi, açò serà un camí de roses. De moment conec la ruta: Regadiu, Port de Benifallim, La Torre, Carrasqueta, Revoltes d'Ibi i a casa. Bona marxa i amb desnivell! Des del principi, escolte moltes converses, quasi totes relacionades amb els reptes que tenen en perspectiva. Ací ningú no s'avorreix: el triatló de Canet, el d'Arenales i l'Ironman. Abans de tot això, participació en alguns triatlons menors o duatlons, base de preparació per als grans objectius de la temporada.
Només desviar-nos pel Regadiu, el grup es desconjunta. Alguns tiren fortíssim, mentre que altres es queden molt enderrerits. Jo, com de costum, em mantinc aprop dels de davant, en una posició de precaució, sense donar-ho tot i buscant una bona roda. Seguim de manera descoordinada fins a Benifallim. Ningú no espera a ningú. Comencem l'escalada ja amb alguna diferència entre els ciclistes. Encara no he tingut la sensació d'anar en grup al pilot i emparellats, com ho fem a la meua grupeta els dissabtes. N'hi ha un que tira ben fort i que desapareix en el moment la carretera pica cap amunt. No em preocupa; aniré tranquil, especialment al principi, i si em superen tots ja apretaré. Però ni de bon tros passa això. Els més exigents s'escapen i els altres es queden molt arrere. No veig ni els de davant ni els qui van a cua. Grans diferències, indiscutiblement. Arribe a l'alçada d'un dels companys de marxa i continuem junts fins a dalt. Ell em segueix la roda i jo vaig al meu ritme. Arribem dalt i alguns es mostren nerviosos per haver d'esperar. Volen acabar prompte, que tenen coses que fer. Em pregunte, en silenci, si realment disfruten d'aquesta forma de fer bici, amb tants tirons i canvis de ritme, cadascú a la seua. M'agrupe amb els de davant. Faig comptes i estic just a la meitat del grup: sóc el quart en coronar de set ciclistes. Res fora del comú en la meua manera de córrer.

El descens no es queda curt respecte a la pujada. Continuem sense anar agrupats els set membres de l'expedició i no gaudisc de l'experiència. No aprete en absolut durant la baixada. Només m'acople a la bicicleta en posició avançada i em deixe caure. Alguna pedalada per acompanyar. Passen uns minuts i ens quedem sols tres de nosaltres. Em crida l'atenció que baixen tan lents, però sembla que algú pateix molt a les baixades, segons em diuen. Els comente que podem seguir i esperar al creuament amb la carretera de Xixona. Així ho fem. Continuem fins allà de xarreta i tranquils. Una vegada al creuament, ens aturem per esperar, però poc abans d'estar tots junts, un parell es llancen a escalar la Carrasqueta com a posseïts. En segon terme anem una grupeta de 3, amb el meu amic Fresneda i, finalment, dos més que es queden darrere a l'últim moment per buidar la bufeta. Arranque la pujada tranquil, sense ànim de deixar a ningú, però sembla que el meu ritme d'escalada és un puntet massa per a ells, ja que aviat es despengen. Sincerament no és la meua intenció seguir desmembrant aquest grup ja de per sí tan inconnex, però vaig al ritme habitual d'ascensió en aquest port i voldria aprofitar la sessió de hui com a entrenament de muntanya, que el repte de la QH requereix molt de treball en desnivell. A més a més, tampoc semblen valorar massa allò d'esperar-se els uns als altres, de manera que avance a la meua i esperaré dalt si no connecten amb mi en plena pujada. Seguisc amunt a pinyó fixe i faig una escalada contínua, tractant de manternir un ritme exigent i constant, però suportable. No oblidem que són 11 quilòmetres i que amb una mala regulació de l'esforç es poden fer molt pesats. Arribe dalt i els dos de davant han desaparegut. Seguisc sense vore equip en aquests col·legues ni cohesió de cap tipus. Van arribant els de darrere i una vegada estem els 5 ens en baixem per continuar la marxa. Dos més abandonen el grup en arribar a la rodona que connecta amb la via de servei d'Ibi. Només en quedem tres per fer les Revoltes. Seguim ja a un ritme més relaxat i fent conversa. Finalitzem així un recorregut interessant, tenint en compte que parlem d'una etapa de muntanya pura, amb més de 1500 metres de desnivell acumulat en només 78km. Comprove, una vegada més, que en aquesta zona d'interior, les marxes que recorren ports de forma encadenada solen acumular 1000 metres d'ascens cada 50 quilòmetres recorreguts. En aquest cas, quadra perfectament aquest càlcul, en tot cas, aproximat.

28 febrer: Alcoi, Regadiu, Benifallim, Port de Benifallim, La Torre de les Maçanes, Xixona, Port de la Carrasqueta, via de servei d'Ibi, Ibi, Revoltes, Montesol, Alcoi. 78km i 1500m de desnivell acumulat.

Per resumir: setmana prolífica, amb 180 quilòmetres recorreguts en tres eixides i l'experiència d'haver conegut l'ambient d'un entrenament entre corredors de triatló, de qui m'enduc la idea que corren per a sí, de forma individual, seguint paràmetres d'entrenament estrictes, dictats pels seus entrenadors personals i que poc tenen a vore amb la filosofia d'equip que requereix el ciclisme per a poder assaborir-lo plenament. Val a dir que la qualitat humana de cadascú, siga triatleta o ciclista, és ja una altra qüestió, la qual entra en l'àmbit personal i que no estic en disposició de valorar.

Salut, força i noblesa!