QH: LES 4 LLEIS

PRIMERA LLEI: EL CICLISTA HA DE RESISTIR LES DIFICULTATS

Arranque el matí confiat. És un goig tornar a la disciplina de l'equip. Hui farem una de les marxes que més m'agraden. Ho té tot: escalada, descens, rodatge, velocitat... Hui assaltem la frontera orogràfica que separa els alacantins dels alcoians i contestans. Hui deixem el fred a l'Alcoià-Comtat i cerquem el sol de les terres àrides de l'Alacantí. Abandonem els boscos de l'interior a canvi dels matolls i les argelagues del sud. Ens saludem tots a la rodona de Germain i faig comptes: en som 12. Bon número. Bones sensacions. Bons auguris. Però només manprendre la carretera m'adone que durant les dues setmanes que m'he absentat, la grupeta ha incrementat el ritme. Les primeres xarrades amb Manolo JR. esdevenen silenci per força. No puc articular paraula. El primer senyal ve en deixar la Venta Saltera. Curta pujada quasi a tope. S'han acabat les xarrameques. Mire les polsacions. M'han pujat a base de bé. I és que davant s'han posat Sergio i Juan Andrés. Veig que no sóc l'únic que calla. Venen calents de Cocentaina -pense jo. M'han agafat amb l'organisme fred i adormit i em costa seguir la marxa. Descanse per un minut en la baixada a la Venta Sant Jordi i comença de seguida la pujada al Barranc de la Batalla. Més del mateix. Ritme dur. He perdut condició aquestes setmanes i veig que ací ningú no perd el temps. O m'espavile o m'espavilen. No és una broma. No estem de passeig. Aquesta pujada la faig amb dificultats cardio-vasculars. Em sent incòmode. Vaig gairebé a 180 ppm. I més encara. Mire la zona d'esforç i llisque el llindar anaeròbic. O estic molt malament o aquesta penya està com una moto! -rumie. Per sort aquest barranc no és llarg i després tenim una zona de descans abans d'arribar a peu de port. Resistir, resistir, resistir! -em repetisc en silenci. Concentració, Natxo, segueix la roda, no mires a cap altre lloc, sigues econòmic en la pedalada, acopla't bé a la bici, centra't -pronuncie per a mi. I arribem dalt. I fem el fals pla. I prompte, abans que puga abaixar el ritme de cardio a uns valors raonables, tornem a pujar. Ja estem escalant la Carrasqueta i Pedro passa davant. Ara vaig emparellat amb Juan Andrés. La conversa ha durat poc, perquè torne a notar que vaig al límit. I només hem começat a escalar la Carrasqueta. Malgrat tot, em salva que Pedro és una persona amb molt de seny i no posarà un ritme massa dur. És un defensor de la cohesió al grup i no permetrà que ningú no es despenge. Això espere. De tota manera, el ritme és superior al que he entrenat aquestes setmanes passades i se'm fa dur seguir-los. Tornen a pujar les polsacions a valors superiors a 180 ppm i d'ahí ja no baixaran fins que arribe dalt. M'ho veig vindre. Faig un esforç mental per pensar que si mantinc aquesta intensitat durant tota la pujada, hauré fet un bon entrenament en subumbral, zona d'esforç molt recomanable per a entrenar l'oxigenació de les mitocòndries i la renovació cel·lular. Tinc clar que hauré de treballar molt en individual quan torne a eixir entre setmana. Hui m'estic emportant una lliçó de ciclisme. Aquest patiment de cor, d'ànima i de cames no té una altra solució que entrenar més i millor per compensar les diferències de forma física que s'han marcat entre la grupeta i jo. Resistir, resistir, resistir! Primera llei del ciclista.

Sobreimpressionat en roig, un retall del gràfic de freqüència cardíaca durant l'escalada inicial de la marxa. Valor màxim: 183 ppm.

SEGONA LLEI: EL CICLISTA HA D'ANTEPOSAR LA PRUDÈNCIA

Comença un dels descensos que més m'agraden. Tècnic, trepidant, gojós. Des del cim de la Carrasqueta fins al llit del Riu Sec, aprop de Mutxamel, disposem de 29 quilòmetres cap avall, amb alguna petita irregularitat topogràfica. 45 minuts de baixada molt tècnica al principi, per les revoltes tancades de la part alta. Cal precaució per prendre aquests viratges sense riscos ni per a mi ni per als demés. Més avall, pedalades de gran avanç per recórrer la circumvalació de Xixona a tota velocitat. Amb els meus 64 kg, cada vegada que em pose de punta de fletxa m'adone que tinc una important limitació quant a la potència que soc capaç de desenvolupar, respecte d'altres ciclistes més musculats i amb més pes corporal. A falta d'inèrcia, busque l'absorció de la roda posterior d'algú més dotat. Ara, a velocitats pròximes als 60 km/h, cal més precaució encara, atés que una errada mínima en la conducció pot ser fatal per a mi i per a qui estiga a l'abast. Sang freda per pensar en aquestes coses i evitar, així, l'excés de confiança. En deixar la carretera per dirigir-nos a Mutxamel i Sant Vicent, la raó per ser prudent és una altra. Ara són els semàfors, els vianants, els cotxes que es creuen, les enganxades, els canvis sobtats de direcció, les frenades. Aquest és el punt negre del ciclista, just quan travessa les poblacions. Màxima precaució, màxima atenció... Prudència, companys.

TERCERA LLEI: EL CICLISTA HA DE SER SOLIDARI AMB ELS COMPANYS

Hui no puc quedar-me a l'esmorzar. Així doncs, en passar pel restaurant on té previst parar el grup, m'acomiade per tornar a casa per la carretera d'Agost. Tinc la sort que no pujaré sol. M'acompanyen Toni i Adrián, així que la segona part de la marxa la faré en grup, sempre més agradable i segur. Arribem a Agost i em plantege fer l'escalada al Maigmó tranquil, tot acomodant-me al ritme de Toni, ciclista que supera els 100 kg de pes i que puja els ports a un altre ritme. Solidaritat -em dic. Toni m'ha ofert la seua roda en el descens per Xixona i ara no puc deixar-lo arrere. Adrián també decideix anar agrupat, de forma que anem fent conversa i fem una pujada suau. Dos quilòmetres abans de la fi de l'escalada, demane permís per acabar al meu ritme. Així ho faig i espere dalt, mentre em prenc un plàtan. Una vegada tots tres junts, continuem així fins a la Finca Terol, on ara són ells qui demanen permís, en aquest cas per comprar aigua i prendre una cola. Espere fora i gaudisc del sol. Són les primeres sensacions de calor primaveral; i és que la primavera meteorològica va fent-nos ja ullades. L'aturada és curta i aviat continuem la marxa. Ara, tot el recorregut que ens queda el farem entre converses i a un ritme moderat. Bona manera d'acabar una ruta que ha començat a un ritme de bojos. Passat Ibi és Adrián qui requereix de la nostra solidaritat, ja que veiem que es queda arrere en la pujada a l'Altet. És l'última dificultat que queda i, novament, en arribar-hi dalt, esperem a aquest xicot, qui reconeix no haver entrenat últimament. Bona planta sí que té. Es nota en el seu estil que ha sigut corredor anys arrere. Té una pedalada molt tècnica i una postura que em recorda els corredors amateurs i professionals. Solidaritat -repetisc- acabem tots junts. Ens acomiadem a l'entrada l'Alcoi amb un colp de mà... Solidaritat, estimats col·legues. Ningú no es queda sol.

7 de març: Alcoi, Barranc de la Batalla, Carrasqueta, Xixona, Mutxamel, Sant Vicent, Agost, Maigmó, Finca Terol, Ibi, Alcoi. 105km a 25km/h i 1540m de desnivell positiu.

QUARTA LLEI: LES LLEIS ANTERIORS NO PODEN INTERFERIR ENTRE SÍ

I en cas d'interferència, la segona llei és la preferent, després la tercera i, finalment, la primera. Ossiga, el ciclista ha de ser preferentment prudent i anteposar la solidaritat amb el grup respecte a la superació personal, que podrà ser atesa plenament en les sessions d'entrenament individual, on la tercera llei no s'aplica.

Ja des de casa, via wassap, m'assabente que l'equip quasi no va poder fer ni la digestió a la tornada. Ja pressupose que el ritme tornaria a ser ben dur en l'ascensió del Maigmó. I també m'informen que Paolo continua amb les seues calamitats d'aquest inici de temporada. Es despenjà a l'inici del Barranc de la Batalla i tornà a quedar-se pujant des d'Agost, a més de punxar ambdues rodes a l'alçada d'Ibi. Ànims, company, no estàs sol. Tens més moral que l'Alcoyano. Et conec bé i compleixes la primera llei sobradament.