El Dolomita: TERCERA ETAPA

El primer que pense en alçar-me és que hui tinc per davant una etapa que supera les dues anteriors en duresa, segons el perfil que ens facilita l’organització. Despús ahir, a l’etapa de la Marmolada i Passo Costalunga, el desnivell acumulat positiu voltava els 2200 metres. Ahir, en la nostra primera visita al Stelvio, i tenint en compte l’eliminació de Bormio 2000, vam ascendir 2700 metres.  Hui, en només dues escalades, sumarem una elevació de 3200 m (si el nostre cos pot suportar-ho, és clar). Els números no enganyen. Indistintament de la distància recorreguda a cadascuna de les etapes, ací mana el desnivell. És el factor principal que determina la duresa de les jornades ciclistes. Tinc al meu davant una prova de foc.

Ahir descrivia el llarg descens des del cim de Passo Stelvio fins a Bormio, abans d’ascendir Torri di Fraele. Durant la baixada vaig observar el recorregut des del punt de vista de l’escalador, tractant de fer-me a la idea de com seria l’ascenció de hui. Fer aquesta anàlisi acollona. De vegades, descendir un port tan llarg fa pensar que serà impossible superar-lo en direcció contrària. Com a descendiment, tenia quatre aspectes orogràfics a tenir en compte. L’inici fou molt tècnic, amb mal asfalt i revoltes tancades; després hi hagué la zona de galeries, estretes i amb molt poca visibilitat; a posteriori, el fals pla on haguérem de rodar a plat amb un traçat més obert; i finalment la part baixa del port, amb bona carretera i tornanti relativament senzilles de superar. Se’m féu llarga la baixada i em preguntí en cert moment si hui seria capaç d’escalar aquests 22 km fins als 2758 msnm.

Doncs bé, hui tornem a escalar el Cim Coppi. A les etapes del Giro d’Itàlia, la vessant de Bormio no és tan coneguda. Si l’etapa acaba al cim, aquesta ladera no es veu a la televisió, però si no és final d’etapa, el telespectador és testimoni de descendiments increíblement ràpids i arriscats, protagonitzats pels favorits en la taula de la classificació general; d’ahí la fama de les galeries, les quals travessen els ciclistes professionals arriscant la vida, mentre la càmera de l’helicòpter tracta de seguir-los.

El coeficient de duresa de l’escalada per la cara de Bormio és de 344 punts, bastant per davall dels 429 de la vessant de Prato allo Stelvio. Són 85 punts de diferència. El menor coeficient radica en la menor distància, 22km pels 25 d’ahir i un desnivell també menor: de 1543 front els 1841 (gairebé 300 metres de diferència). A més a més, el pendent mitjà de la primera escalada de hui serà del 7%, inferior al 7’5% de l’altra cara. Així doncs, no només és més coneguda l’ascenció des de Prato allo Stelvio per raons televisives, sinó també perquè la seua duresa és la major d’entre totes les opcions de què disposen els guionistes de la ronda italiana cada vegada que ataquen aquesta muntanya.

A més de fer aquesta comparativa, és interessant destacar que la segona escalada de hui serà la tercera aproximació que farem a Passo Stelvio, atés que el pujarem per Passo Umbrail, a la vessant Suïssa. Això sí, ens deixarà al creuament que hi ha a dos quilòmetres del cim. Tot plegat, el recorregut de hui comportarà una acumulació de desnivell positiu que fregarà els 3200 metres, com deia abans. Una gran estapa. Sóc plenament conscient de la dificultat d’aquest jorn, però he vingut a això precisament: a jugar amb la força de la gravetat.

7 de juliol de 2016. 9:15h. Bormio, Itàlia.

Comença l’etapa 5! (per a mi la 3, és clar). Iniciar qualsevol etapa de muntanya sense cap escalfament o cap tram de transició que servisca per a activar el sistema locomotor complica les coses. El cos del ciclista necessita vint minuts per connectar plenament les cames als pulmons i el cor. És el temps mínim per treballar al màxim rendiment. Si faig els primers dos quilòmetres a ritme fort, consumiré glucogen de manera innecessària, ja que el meu rendiment metabòlic ara està per davall dels valors òptims. He de començar amb aquest port de forma tranquil·la i pausada. Indistintament del que em demane el cos, vull iniciar l’escalada a ritme d’escalfament. A més, els primers dos quilòmetres ho permeten, ja que són bastant moderats: presenten una mitjana del 5%.

Així ho faig. Complisc amb el ritual d’escalfar en plena escalada, aprofitant el bon asfalt de les proximitats a Bormio. També es compleix una altra tradició als grans grups. Després d’un inici compacte, cadascú va trobant el seu lloc i el seu ritme com més amunt hi anem. Jo no quede exent d’aquest selecció natural. Hui he triat, per cert, eixir amb el grup de les 9 del matí. Abans, a les 8:30h, ha eixit un altre grup. El que pretén l’organització és que els escaladors més lents s’avancen mitja hora, de manera que el temps de reagrupament posterior al cim del passo siga més curt. En aquesta expedició hi ha enormes diferències entre uns ciclistes i altres, de manera que quan és possible es proposen dues o tres hores distintes de partida. Cadascú, això sí, tria lliurement amb quin grup vol anar d’inici. Personalment, no em considere un gran escalador, però feta una observació dels ritmes i posicions d’escalada a les dues jornades passades, arribe a la conclusió que puc anar amb els moderadament ràpids, malgrat estar a un lloc discret en aquest sub-grup. Calcule de forma aproximada que faré una escalada intermitja al grup de les 9h, però que em permetrà d’abastir els últims corredors del grup de les 8:30h AM. Darrere de nosaltres està previst que isquen els més avantatjats, un quart d’hora més tard, però el caràcter romancer de la majoria de nosaltres ha provocat que se’ns tire el temps damunt i hem eixit junts a les 9:15h. Cap problema. Al remat, seran 45 minuts de diferència entre el primer i el segon grup. Un altre factor a l’hora de decidir en quin grup anar-hi és el fet de poder dormir més i disposar de temps de sobra per als previs, cosa important per a mi.

M’ha sentat bé encetar l’escalada de forma suau i sense nervis, ja que ara em trobe tonificat i perfectament activat. Estic al tram entre el tercer i el cinqué quilòmetre, que presenten un pendent mitjà del 8%. S’ha endurit la pujada, sí, però em trobe sorprenentment sencer. Ahir, val a dir, gaudí d’un bon massatge de recuperació a l’habitació 514 de l’hotel, de manera que les cames han soltat la sobrecàrrega i la tensió dels dies passats. Busque una cadència alta, superior a les setanta revolucions per minut. En escalada és complicat mantenir valors elevats, però quan ho aconseguisc note que les cames responen millor a llarg termini, perquè el consum de glucogen minva i evite estats de fatiga muscular. També, l’agilitat en la pedalada serveix per aprofitar millor la inèrcia del moviment, el qual redueix els pics de contracció muscular a cada cop de pedal. Convé, per tant, tractar de mantenir una rotació el més constant possible: el que s’anomena una pedalada rodona.

El sisè quilòmetre és un fals pla al 4%. És característic d’aquesta vessant de Passo Stelvio. Mentre que l’escalada d’ahir no tenia treva, hui tindré un fals pla als quilòmetres 6, 10 (del 5’5%) i 17 (al 3’5%). Tres treves en la batalla i un inici dolç de dos-mil metres. La resta dels vint-i-dos quilòmetres d’ascensió es mantindran en valors que varien entre el 7 i el 9’5%.

Malgrat les bones sensacions, no vull confiar-me. En ciclisme, l’home del mall pot arribar en qualsevol moment, així que el concepte d’escalada intel·ligent és clau. Definir aquest concepte és complexe, com ho és el ciclista, el seu cos i la seua ment. Tot i això, vull formular-la amb l’atreviment de qui és conscient de les seues pròpies imperfeccions: “escalada intel·ligent és el ritme d’ascens que s’ajusta a les característiques físiques del ciclista, la seua condició física en el moment de la pujada, el pendent mitjà del port, la distància fins al cim, el quilometratge total de l’etapa, el desnivell acumulat del recorregut complet, la presència de fatiga acumulada, la previsió de posteriors etapes, la qualitat i quantitat de l’energia acumulada en forma de glucogen, el nivell d’hidratació previ i durant l’escalada, el descans, la temperatura, la humitat ambiental, la direcció del vent, l’orientació de la vessant de la muntanya i l’altitud, tot plegat complementat amb capacitat d’autoanàlisi, autoregulació i disposició mental a l’esforç”.

Heus ací la meua hipòtesi: posar  a la coctelera tots aquests condicionants en la mesura justa per tal d’obenir l’elixir de l’escalador. Complexe, certament. El pensament científic s’aplica al ciclisme, és clar, però per molta monitorització del nivell d’esforç que es faça a l’ordinador d’abord i per molta preparació del ciclista pel que fa a la interpretació d’aquestes dades, no hi ha res com l’autoconeixement i la intuïció. Per cert, en aquest viatge no tinc altre remei que ser intuïtiu, ja que no sé quin és el meu ritme cardíac en cada moment, ni quina potència desenvolupe, ni tan sols quina distància exacta estic recorrent. He de confiar en les sensacions, la medició visual dels pendents i les distàncies, la percepció dels senyals que m’envien els músculs, la interpretació del nivell d’oxigenació pulmonar, el rètol que numera la tornante i un llarg etcètera de factors que no poden ser descrits ara, però que són els que em mantenen en equilibri sobre la bicicleta i en posició d’avançament constant.

M’estic permetent fer totes aquestes elucubracions perquè em sent bé; molt millor del que esperava ahir, quan descendia per ací mateix. Quan les sensacions són negatives, la ment no es dedica a fer filosofia sobre el ciclisme, sinó a sobreviure. Arribe a la conclusió, com tantes altres vegades, que la duresa inherent a les elevacions més dures dels Pirineus, i ara dels Dolomites, són el meu medi. És clar que sóc un ciclista que entrena a les muntanyes meridionals del País Valencià, però és quan vinc a indrets com aquest que sent la plenitud com a ciclista... i potser com a persona. Hui hauria d’estar rebentat, pujant penosament aquesta elevació, però m’està ocorrent tot el contrari. Estic experimentant l’adaptació fisiològica al medi natural per al que sembla que el meu codi genètic està programat. Sense haver-hi estat mai, tinc la sensació que aquesta és ma casa. Sense haver-hi practicat mai el ciclisme, em sent còmode i àgil mentre escale per segona vegada Passo Stelvio. M’he adaptat ràpidament i no tinc vergonya de dir-ho: em sent superior. He crescut després de les dificultats. En aquest viatge s’ha donat a la perfecció el paral·lelisme que sempre he predicat entre ciclisme i vida: he superat angunioses dificultats físiques a l’etapa d’ahir, de la mateixa manera que he hagut de reposar-me a la pèrdua de la bicicleta i la maleta. Allò que no et mata et fa més fort, diuen.

No puge a tope per precaució. El cos em demana més i jo faig autocontenció. A més, el paisatge mereix que vaja amb pausa. Vull observar l’entorn a mesura que escale i pair la transformació que pateix aquest com més ascendisc. Vegetació variada a l’inici. Bosc atapeït d’abet alpí més amunt i ara, passat un coll... La meravella. He arribat amb celeritat al fals pla del quilòmetre disset. Se m’ha fet fàcil. Ací, el verd de la gespa i la pedra són l’únic que m’acompanya. Uns obrers arreglen la carretera i em donen pas just quan em plante al davant de l’operari. A dreta corre un rierol i a esquerra les vaques pasten. Un paisatge idíl·lic que sona a descripció literària imaginària. Però no estic llegint ni imaginant res. És el que tinc al davant. Sent la plenitud interna que sempre he cercat a les meues expedicions. Són les proximitats a la felicitat. Albire, allà dalt, Passo Stelvio, amb les últimes tornanti que s’escorren com un rèptil muntanya amunt. Qualsevol fotografia d’aquest espai és meravellosa, però no hi ha res com viure-ho. Res com arribar-hi amb el teu propi esforç. No és un regal, sinó el resultat del treball fet aquests últims mesos.

Seguisc pujant semi-acompanyat. Passe i em passen alguns ciclistes. Sempre en càmera lenta. Les diferències de velocitat entre els escaladors que ens hi trobem ací són mínimes, de manera que quan passes algú, l’has estat observant prèviament durant minuts; quan algú et passa, ho fa amb una diferència relativa de velocitat tan baixa que permetria fer una presentació mútua d’un parell de minuts fins que se separa de mi; posteriorment analitzaré el seu estil, fisonomia i postura fins que es fa tan petit que perd detall.

Arribe a la primera galeria. No té llum natural. Calcule que seran cent metres fins a l’eixida. Veig la fi del túnel i la silueta d’un ciclista que està a punt d’eixir. Cada pocs metres hi ha un llum a l’esquerra de la galeria. La làmpada és dèbil i de color groc; projecta la meua ombra sobre la paret de la dreta. Mentre avance pausadament, veig com la meua projecció m’avança una i altra vegada. Comence a vore’m a mi mateix com un ciclista que s’aproxima per l’interior i que després d’un instant en paral·lel m’avança irremediablement. Observe la figura repetida una i altra vegada i reflexione amb la visió d’aquesta autoimatge. El jo consecutiu que m’avança amb cada projecció lumínica em trasllada a una edat distinta: el ciclista contemplatiu que recorria el Carrascar de la Font Roja fa una vintena d’anys, el ciclista BTT que escalava els cims de la Mariola, la seua cava arquejada, la caseta de vigilància de la Serrella i la Font de Forata a l’Aitana, el ciclista amb bicicleta mixta que passava els estius amb els amics a Penàguila fent les etapes de Seguró, Brisuela i Sella, el peregrí que recorré O Camiño de Santiago, el ciclista que estrenà la primera bici de carretera d’alumini... Són les vides de Pantera, les vides que em passen pel flanc dret per tal de recordar-me que el que sóc ara i ací és el fruit de les vides passades, aquelles que persisteixen i no volen ser oblidades.

Acabe el tram de galeries amb relativa rapidesa i em serveix per despertar de la dispersió mental on caic quan escale ports de gran dimensió. L’acció de la pedalada es repeteix milers de voltes durant escalades com aquesta i és ben fàcil entrar en una desídia involuntària, una desconnexió que confabula per a que abandone la concentració mental.

Queda el tram final de revoltes de ferradura. A diferència d’ahir, malgrat haver superat el llindar d’altitud, no tinc la menor sensació de mal d’altura. El rendiment continua sent òptim. Les sensacions continuen sent extraordinàries. M’endinse en les tornanti i gaudisc com un xiquet amb la joguina preferida. Comence a trobar ciclistes del primer grup. Són els últims, clarament, perquè Biktor els acompanya. El guió s’ajusta de forma precisa al que pensava a l’inici de l’escalda. Seguiré pujant i divertint-me amb les revoltes de 180º i amb el paisatge que em precedeix. De tant en tant, però, també mire arrere, per divisar la immensitat que queda a la meua esquena. Queden escassament dos-cents mentres, mes he de fer un selfie. La vitalitat m’aclapara i la neu perpètua de la vora de la carretera m’anima a autofotografiar-me per immortalitzar un gran moment. M'ature. Em dóna igual el temps i la crono. Aquest instant s’ho val. Poc després reprenc l’escalada. Dues tornanti i fet. Possiblement, una de les millors escalades de la meua vida: Fausto Coppi ha renascut.

Quan em trobe al davant de l’avituallament, em ve el record d’ahir. Ho vaig passar bastant mal amb la digestió i per poc no vaig haver de renunciar al segon port per indisposició. Hui menjaré poc, per precaució. D’inici només menge fruits secs, meló d’aigua, dos quarts de taronja i un grapat de panses.

Continue de prestat amb la roba. Ahir vaig circular amb un equip de l’Étape Brasil que em deixaren els de Pirenaica. Ja toca que faça una despesa. Al cim hi ha diverses botigues de records i disposen d’equipatges complets amb el distintiu del Stelvio. Aquesta adquisició tindrà una doble funció: vestir-me, evidentment, i tenir un record del cim Coppi dels Dolomites. A més, pense incorporar aquesta factura a la reclamació que presentaré a Vueling per la pèrdua de les maletes. A la primera tenda no trobe el que vull. Vaig a la del costat i m’atén una dona molt amable. Em permet deixar la bicicleta recolzada a una de les estanteries de fora. Em convida a entrar i m’ensenya roba diversa. Després d’una bona estona arribem al que jo volia. Són un maillot i un culot de color negre, amb el ribetejat de la bandera italiana a les mànigues i els camals, a més d’una inscripció que diu “Cima Coppi” i abaix “Stelvio”. Als costats indica l’alçària del port: 2760 m i 9055 ft (peus: mesura de distància anglosaxona). És l’idoni. El compre amb qualitat professional, que allò barat acaba eixint car.

Durant el procés de pagament aprofite per fer conversa en italià. La dona em pregunta per la meua procedència i per l’estat de les coses a l’Estat Espanyol. Li explique el gris panorama que estem vivint. Ella m’escolta preocupada. Tot seguit, li pregunte per la seua nacionalitat i si se sent italiana, suïssa o austríaca. Qui siamo tirolesi –expressa amb convicció. La botiguera em parlarà aleshores del que significa per a ella ser tirolesa, de la ubicació al mapa i de la identitat nacional pròpia. Posteriorment, però, m’aclareix que la convicció de país no implica de cap manera que no se senta, sobre tot, ciutadana del món. M’adone que és sincera en comprovar la seua empatia cap a tot allò que jo li conte de les nostres terres mediterrànies. Aquesta dualitat, sentiment identitari i cosmopolitisme, em recorda a mi mateix quan dic que tinc molt clara la meua pertanyença al País Valencià i que alhora em considere un ciutadà del món, un enamorat de la diversitat cultural.

Bé, hauria de tornar. He passat una bona estona fent romanç i visitant les botigues. He avisat a algun membre de l’organització que estaria fent la despesa, però no voldria tampoc que estigueren tots esperant-me. En tornar a l’aparcament veig com estan ja procedint a fer el descens. M’hauré de donar pressa, que em quede arrere. Agafe una barreta i un plàtan. M’abrigue ràpidament. Em dirigisc a la vessant de Prato allo Stelvio. Faig unes pedalades ràpides per tal d’incorporar-me.

Comence el descendiment sense haver menjat massa. No sé si m’he confiat amb un àpat tan lleuger, perquè queda una altra escalada ben exigent i tinc la fruita ja als peus. Ara mateix em faria un entrepà ben a gust, però no puc fer aturar l’expedició completa per un caprici culinari. Espere que la barreta i el plàtan ho compensen. Crec que ho he fet bé, ja que si menge molt en altitud, podria passar-me com ahir. A més, la mitja hora que he estat comprant ha sigut també una experiència d’allò més enriquidora.

Biktor mana aturar-se a tots a l’entrador d’una de les primeres tornanti. Falta algú. Parlen per l’intercomunicador per tal que ningú no es quede desconnectat de l’expedició. Aquesta és una de les seues principals preocupacions. De fet, fa dos dies, durant el sopar cridà l’atenció sobre la manca de responsabilitat d’alguns qui continuaren l’etapa pel seu compte sense previ avís. Com que aquesta marxa està organitzada, cal seguir les instruccions i horaris que se’ns indiquen, per tal d’evitar ensurts de qualsevol tipus. Una mica de consciència col·lectiva no va malament.

Finalment, arriben els despistats i continuem la baixada. Per a mi, inicialment, és un plaer visual fer aquest descens, ja que les vistes són de vertigen. Les muntanyes són immenses i el dibuix de la carretera s’enfila per una vall quasi infinita. Aquesta contemplació fa que haja de baixar amb relativa precaució. Més endavant, m’adone que m’he retardat una mica i que vaig gairebé a cua. Ara em concentre en l’aspecte ciclista; em dedique exclusivament a fer una bona baixada, tècnica, ràpida i sense riscos extrems. Les revoltes de ferradura fan complicat avançar els ciclistes que em precedeixen i que baixen més lents del que a mi m’agrada, així que busque semi-rectes per fer els avançaments i aconseguir la meua velocitat natural de descens. Avance posicions i veig al meu davant el grup capdavanter. Són uns deu ciclistes, ja que la resta baixen al seu ritme i sense cap pressa. Seguisc avançant fins que arribe a la seua alçada. Ja hi sóc. He fet una progressió ràpida que demostra que comence a controlar aquesta bicicleta. M’hi estic adaptant.

A mitjan descens, fem una parada. Hem superat les 48 tornanti i els frens trauen fum. De fet, fa olor a goma cremada; sembla que és la furgo. En descendiments com aquest, la bicicleta és més àgil que els vehicles a quatre rodes. Per tal de seguir-nos, la furgoneta ha hagut d’accelerar i frenar constantment. Mentre esperem per reagrupar-nos, comente a Biktor que podrien adquirir un drone per obtenir fotografies i vídeos de les expedicions. Aconseguirien perspectives mai vistes per als àlbums de fotos de les setmanes ciclistes. Em contesta que ja el tenen, però que està espatllat. És un plus en el màrquetin de l’empresa, clarament. És tan senzill com que un dels components de l’organització se situe al cim d’un gran port i que controle el drone, mentre pren fotografies i grava algun vídeo dels participants a vista d’ocell. Un pas més en l’enregistrament visual de les marxes ciclistes. Serà una passada.

Aquest petit descans i el posterior reagrupament serveix també per comprovar que falten bastants efectius (vint, aproximadament). Hui hi ha hagut una part important del gran grup que ha decidit pegar mitja volta per tornar a l’hotel de Bormio després de fer l’escalada a Passo Stelvio. Un exemple més de gestió de l’esforç. És la cinquena etapa i alguns estan ja ben cansats, així que és comprensible que vulguen acurtar l’etapa i preparar-se per a demà. També hi haurà un parell que faran aquest descendiment i que pujaran a la furgo durant l’escalada a Passo Umbrail. Inclús, hi ha hagut qui s’ha prés el dia lliure: així de senzill. Com que l’etapa comença i acaba al mateix punt, aprofitarà per anar a les famoses termes de la ciutat per relaxar-se i fer una recuperació total. Per la meua banda, hui tenia pensat fer autoanàlisi durant la primera escalada del programa i prendre la decisió adalt, però m’he sentit excel·lentment bé, així que continuaré amb el pla previst: completar les quatre etapes de manera literal i exhaustiva. No vull deixar-me cap port sense recórrer.

Fem la segona part del descens a alta velocitat, ja que en aquest sector la carretera és més oberta i ampla. Enfilats i aprofitant l’estela del ciclista de davant, acabem la baixada de forma ràpida i solvent. Disfrute com un xiquet.

Arriba el moment de deixar Itàlia i aproximar-nos a Suïssa. Abans, però, com que el grup s’ha tornat a fragmentar i cal deixar la roba sobrant al maleter de la furgo, fem una altra parada. Una de les nostres furgonetes s’ha d’avançar amb els DNI dels europeus i els passaports dels americans, per tal d’esperar-nos al costat de la tanca de la frontera amb el país veí; només per si de cas. Ací torna a fer calor. Jo, com de costum, m’arromangue els camals i les mànigues. Ho faig per llevar-me la ratlla del moré que deixa la roba ajustada. En eixe precís moment del meu protocol estiuenc s’apropa Gloria, la ciclista de Cantàbria: a ti tampoco te gusta la raya, eh? –em diu amb simpatia. Es que soy un poco presumido –li conteste, fent broma. Amb aquesta trivialitat encetem una bona conversa, d’aquelles estimulants, sobre les nostres respectives vides al seu poble càntabre i al meu poble valencià. Hàbits i costums. La família. El treball. El clima. L’afició a la jardineria i a l’horta. I com no, la bicicleta. 
Ella no pot evitar excusar-se per la roba que porta ara mateix. Crec que sent un poc de vergonya, perquè per alguna raó no ha pogut recuperar el seu maillot i s’ha hagut de posar una samarreta interior de teixit de malla que algú li ha deixat. Està sexy, però no gose a dir-li-ho. La camiseta interior és semi-transparent i se li veu el sostenidor esportiu, el qual dóna una forma redona i exhuberant als seus pits. Mentre xarrem, de tant en tant, no puc evitar abaixar la mirada sense que ella ho sàpiga. Sortosament, les ulleres de sol fan discreta la meua indiscreció. L’última cosa que voldria és molestar-la.

A partir d’ara, tot és pujada, però no estarem escalant el port fins que ens desviem des de la localitat suïssa de Santa Maria Im Müstair. Es tracta d’un recorregut de 20km que farem tots agrupats. Entre mig, ens trobarem 7km al 5%. El perill d’aquests trams de transició que piquen cap amunt és que el ciclista consumeix una energia que li vindria bé a posteriori, durant l’ascenció real del port. Cal prendre’s-ho amb paciència i seguir la roda dels experts per tal de no buidar-nos abans d’hora. Esto son rampas de aproximación –diu Biktor–. ¡Menudo eufemismo! –responc entre rialles–. Després d’una desena de quilòmetres arribem a la frontera. La tanca està alçada. La guàrdia svizzera ignora el nostre pas i sembla confiada. No ha fet falta cap identificació. Comente a Xabi que una bona manera d’entrar a Suïssa il·legalment seria camuflat com a ciclista, ja que a nosaltres, segons expliquen, solen deixar-nos entrar al país sense passar cap control fronterer, ja que donen per suposat que retornem a Itàlia per l’accés nord. El salconduit: entrenar de valent durant sis mesos i pagar la inscripció en Cycling Dolomiti.

Suïssa serà, doncs, el territori que dibuixarà la segona escalada del dia: Passo Umbrail. L’ascensió no presenta una distància preocupant, però aquells qui han fet aquest port anteriorment alerten de la seua dificultat. Són només 13 quilòmetres, és cert, però el pendent mitjà és del 8’5%. Qualsevol pendent mitjà superior al 7% en indrets com els Dolomites o els Pirineus, sempre són més durs. Els amics de les comarques de l’Alcoià-Comtat i jo acostumem a fer la comparativa de pendents amb els ports valencians. Allà, una inclinació mitjana del 8’5% no sembla ser dura. La diferència de percepció radica en la diferència de llargària dels ports, que a les nostres terres no acostumen a superar els 5km. Aquells que són més llargs, presenten pendents encara inferiors perquè la part més pròxima a la mar Mediterrània no supera el 2% de promedi. En definitiva, la conclusió a què vull arribar és que aquest 8’5%, malgrat no ser un pendent radical ni assemblar-se per a res als pencentatges màxims de Xorret de Catí (24%), es fa molt dur a causa de l’acumulació de quilòmetres, de desnivell i d’etapes prèvies. Aquesta és la meua tercera etapa i a hores d’ara he acumulat ja més de 6200 metres d’ascens en només 250km. El consum calòric fins a aquest punt, just a peu de port de l’Umbrail, haurà superat les 7000 Calories (valor estimat, ja que no dispose del GPS ni del cardiòmetre, però sé que habitualment consumisc tantes calories com metres d’ascensió, amb un petit afegit d’entre el 5 i el 10%). Tot plegat, afrontar ara aquest port és una gran prova de resistència per a mi.

Farem una última parada prèvia a l’escalada, just al creuament on hem de prendre la carretera del port, per tal d’esperar el grup de cua. No m’havia adonat, però durant el nostre trànsit ascendent des de Prato fins a Müstair, hem perdut la meitat de l’expedició, la qual arribarà en pocs minuts acompanyada de Zohiartze.

Els membres de Pirenaica, en comprovar que no falta ningú dels participants, ens donen finalment carta blanca per començar l’escalada. Abans d’arrancar m’assegure de tenir el bidó de 75cl ple d’aigua. Durant la baixada he consumit la barreta energètica i ara mateix m’he empassat el plàtan que tenia reservat a la butxaca posterior del maillot.

Doncs bé, només em tinc a mi mateix, la Canyon i el bidó per fer aquesta segona ascenció. Passo Umbrail comença amb una carta de presentació bastant agressiva. Ací no hi ha quilòmetres inicials suaus. Primer quilòmetre al 9’5%, segon al 8’5%, tercer al 10’5% i quart al 9’5%. Quatre mil metres caracteritzats per les revoltes tancades i algunes rampes bastant per damunt del 10%. Justament en aquest tram inicial, en aproximar-me a Biktor, aquest em fa una proposta: he pensado en lo tuyo y veo dos soluciones. Puedo hacer un certificado oficial de nuestra empresa donde haga constar que no has podido participar en el evento deportivo Cycling Dolomiti para que incluyas en tu reclamación a la compañía aérea el precio íntegro de tu inscripción. Es una opción arriesgada. Por otra parte, puedo certificar que estás inscrito en la marcha cicloturista y que no has podido participar en las dos primeras etapas, aparte de incluir el precio del alquiler de la bicicleta. Si hago esto último, debo cobrarte la cantidad correspondiente a los 4 días de bici para que esté justificado con factura y todo sea perfectamente legal. Si la reclamación se resuelve a tu favor y te devuelven el precio del alquiler de la Canyon, perfecto. Si no lo hacen, yo mismo te enviaré el precio íntegro que has pagado.

Jo l’escolte amb atenció i tracte de ser objectiu en l’anàlisi de les propostes. Es confirma la sensibilitat i la noblesa d’aquesta persona. La primera opció és, bàsicament, jugar-s’ho tot a una carta, mentre que la segona s’ajusta més a la realitat. Biktor, te responderé arriba, cuando corone, que ahora no termino de pensar bien. Necesito concentrarme en la subida. ¿Te parece bien? –li explique. Ell no té cap problema i acordem lligar-ho tot més endavant. No sé si m’estic equivocant amb la manera que estic gestionant tot aquest enrenou amb les maletes i la bicicleta perduda, però els dies i les etapes als Dolomites i Valtellina són ací i ara, de manera que estic posant sempre per davant la vivència ciclista. Estic segur que en acabar el viatge podré dedicar-me plenament a recuperar-ho tot i formalitzar una reclamació coherent i defensable des del punt de vista de la justícia com a consumidor.

He estat sincer quan li he dit que no podia prendre ara la decisió. L’exigència del port comporta molta concentració i se’m fa difícil mantenir una conversa, especialment quan implica una anàlisi freda i objectiva.

A pesar de la duresa inicial de Passo Umbrail, estic pujant amb relativa soltesa i seguisc trobant-me sencer. No tinc, però, la frescor d’aquest matí a les cames, ni la vigorositat de l’escalada al Stelvio. Hauré de regular per no colapsar més amunt. Passe els primers quilòmetres durs i manprenc ara un fals pla que comença amb un quilòmetre al 7% i després un altre al 6%. És el període idoni per beure i accelerar les cames. Cal prendre agilitat i guanyar en avançada incrementant la relació mecànica entre el plat de 34 i els engranatges posteriors. Quatre més dos igual a sis, diu la matemàtica. Tretze menys sis igual a set, afirma l’aritmètica decimal. Estic gairebé a la meitat del port.

Aquests càlculs em serveixen per fer-me una idea aproximada del que porte escalat i del que em queda, amb una salvedat: no tinc el GPS. Faig àlgebra a partir de l’estudi del perfil de l’etapa de hui que vaig fer ahir a la nit. M’agrada seure sobre el llit a la revetlla i estudiar els ports. No voldria entrar en estats obsessius ni massa precisos sobre les altimetries, però ve bé tenir una idea general del que faré cada dia. La memòria em diu ara que els set últims quilòmetres seran ben durs, tot estabilitzant-se en la mitjana del port: un 8’5%.

Novament, relativitze la duresa del que m’espera pensant en com puge els ports de les muntanyes pròximes a Alcoi quan em trobe amb pendents d’aquest tipus... Però hui tot ha canviat. Sobtadament avance de forma mandrosa i em veig incapaç de baixar de l’entranatge de 28 dents...

...He d’admetre que estic cansat. He de reconéixer que he consumit el glucogen muscular. He d’assumir que he perdut agilitat en la pedalada. He d’acceptar que no m’he alimentat bé a l’avituallament de Passo Stelvio. Trac comptes i no he menjat ni la quarta part del que necessite per a una etapa com la de hui.

Estic a la fase dura de Passo Umbrail i les cames no obeeixen la voluntat. Les ordres mentals, transmeses a través del sistema nerviós, no són reconegudes per les fibres musculars. M’he buidat. Quan el glucogen s’exhaureix, els músculs no poden desenvolupar el seu treball a ple rendiment. És el que ocorre internament quan el ciclista ha consumit el dipòsit principal d’energia. M’he adonat del que m’està passant quan s’han endurit els pendents després de la zona de descanset. He perdut la capacitat per canviar el ritme i automàticament he passat a desenvolupar cadències que no superen les 60rpm. Vaig embarrat.

No tinc més remei que refer la tàctica per escalar aquesta dura elevació. Els quilòmetres restants hauré d’anar assegut, amb el desenvolupament 34:28, sense fer cap canvi de ritme ni de pinyó, amb una cadència constant i tractant de mantenir-me fort mentalment. Córrec el perill de caure cada vegada que m’alce sobre la bici per falta de força i pèrdua de velocitat, però no tinc més remei que incorporar-me de tant en tant si vull superar els increments puntuals de pendent que em trobe als interiors de les revoltes. Toca posar en pràctica el ciclisme de supervivència i res més. Se m’està fet dur, molt dur, duríssim. Per moments tinc la temptació d’aturar-me i baixar de la bicicleta. De fet, si per alguna raó accidental deixe de pedalejar, és probable que abandone. El dolor a les cames és persistent. Per a més inri, l’altitud em perjudicarà més i més, de forma progressiva com més amunt estiga.

He de mantenir-me constant i persistent. La davallada del glucogen provoca que el metabolisme utilitze el greix com a font d’energia principal. És el dipòsit de reserva. Em tranquilitza saber que es tracta d’un dipòsit energètic quasi infinit. Segons els estudis sobre rendiment esportiu, el ciclista té suficient greix acumulat al seu cos com per realitzar set etapes com la de hui. És cert, també, que l’esgotament és una altra cosa, ja que el corredor acabaria abandonant en algun moment d’aquesta gran marató virtual de set grans etapes. La raó està relacionada amb fallides en el sistema nerviós, els desequilibris minerals, la volatilització de les vitamines, l’oxidació cel·lular i la desmotivació mental, entre altres. Així doncs, si mantinc una ment suficientment freda i calculadora, he de saber que puc arribar al cim de l’Umbrail, encara que siga a ritme suau i bastant per davall del rendiment habitual d’escalada.

Les situacions difícils desperten sempre en mi una fortalesa mental poc habitual en el meu dia a dia. Paradoxalment, trobe motivadora aquesta situació. Si s’assumeix el problema, és més fàcil encarar-lo. Jo l’he assumit. Hui no m’he alimentat bé. He comés una errada de principiant. Assimilada la culpa, m’he refet i he replantejat l’escalada.

El dolor muscular ha desaparegut. Les cames funcionen ara com un automatisme insensible. La duresa dels últims quilòmetres, l'activitat física de fons i les alertes que el tren inferior ha llançat repetidament al cervell han provocat que aquest genere dopamina. Aquesta substància química, activada a l'hipotàlam, s'ha fet càrrec d'insensibilitzar la musculatura inferior. No sent cap dolor. El cos humà és complexe. El codi genètic està programat per a la supervivència i per a la superació de les situacions de perill. Durant el periple de pujada per aquesta meravella muntanyenca, la meua còrpora, sense aturar-se, ha fet les autocorreccions necessàries per adaptar-se a l’adversitat i continuar el seu viatge.

Algú se m’ha posat a roda. Veig de reüll que és un dels meu col·legues colombians. Estava ben allunyat de mi, així que ha fet una aproximació d’allò més impressionant; una demostració de poder, més tenint en compte com de dur és aquest port i els quilòmetres que portem escalats en aquest jorn. D’inici, pressupose que després de recuperar l’alé a roda meua, m’acabarà avançant. He observat aquest xicot els dies previs i té unes característiques físiques envejables. És prim i alhora molt musculat. Això li dóna un clar avantatge en aquest esport, considerant la importància de tenir poc pes i uns músculs ben definits per al ciclisme. Un altre aspecte que li dóna un clar avantatge respecte a mi és que està habituat a l’altitud. Ara, a falta de quatre quilòmetres, haurem superat els 2200 mentres d’alçària (com de costum, són càlculs mentals amb marge d’error).

La seua presència m’ha estimulat. Si més no, per a mi és un orgull estar fent de llebre d’algú a qui considere superior en muntanya. El colombià m’ha despertat de l’estat d’autocompassió. Em costa mantenir la relació mecànica 34:28, però seguiré amb ella de forma persistent i invariable. Aniré a pinyó fixe fins al final i no abaixaré el ritme. Seré la seua roda.

A més d’assumir el paper de galgo, em pregunte en quin estat es troba el meu acompanyant. A hores d’ara, ningú no va sobrat. Ha fet un gran esforç per arribar a la meua alçada i ara, si vol continuar tot sol, haurà d’incrementar el ritme indeleble que li he proposat. No vaig a davallar en cap moment. Fa temps que vaig sol per la part alta del port i la seua presència ha donat un sentit competitiu als quilòmetres finals. Recorde, anys arrere, quan Indurain aconseguia despenjar els oponents sense fer cap canvi de ritme. Simplement, els rebentava perquè arribava un moment que no podien continuar amb eixe nivell d’esforç. Vaig just de forces, però la manca de sensació de fatiga a les cames i l’estat mental de convenciment que m’aclapara em fan pensar que no m’avançarà.

Quan tens algú a roda, poden haver dues reaccions: o t’emparelles per fer conversa i acabar el port tranquil i en companyia o decideixes marcar un ritme intens per entrar en una mena de picapunt sà, que al remat és una bona manera de millorar com a escalador i saber enfrontar-se a situacions límit. He triat la segona. La raó no sé ben bé quina és. Si bé anys enrere era un ciclista contemplatiu que mai no es preocupava per anar davant o darrere en les escalades, els últims anys he adquirit un caràcter més competitiu que m’ha ajudat a depurar les meues dots com a ciclista grimpeur. Comandar les escalades a les eixides de dissabte amb el CBR Team, tot marcant un ritme exigent, i seguir la roda dels millors escaladors quan fan un canvi de ritme és una bona manera de perfeccionar les capacitats per ascendir ports de muntanya. Sempre he estat en contra de la competitivitat, en el sentit més negatiu del mot. Arribar el primer al cim a costa de trencar el ritme dels col·legues, prioritzar el guany personal al benefici del grup, anteposar la victòria merament posicional al goig de rodar en companyia, fer arrancades sobtades al darrer port sense haver col·laborat prèviament als trams de transició... Són actituds competitives repudiables. En canvi, quan la pseudocompetició entre amics es dóna de forma consentida i assumida per part de tots els participants i es respon en tot cas amb noblesa, honestedat i sentit col·lectiu, és una bona manera d’entrenar i millorar com a ciclista. Doncs bé, és eixe puntet competitiu el que m’està mantenint indeleble en la pedalada, tot arrossegant el colombià en sentit ascendent.

Sent com si tossira el meu perseguidor. Continue. Seguiré sense girar el cap. No ho he fet des del principi. Odie quan els ciclistes que van al davant miren cap arrere constantment. Quan estic al sofà veient una carrera sempre maleïsc eixa acció. I sempre dic entre dents: tu tira avant sense mirar a ningú!

Passats uns segons, deixe de sentir la presència de l’amic colombià. S’ha despenjat. Aquella tos, o alenada, o soroll indescriptible, ha sigut l’últim bufit al meu bescoll. Reconec que una ràfega d’orgull recorre les meues venes. Ha sigut l’esperit de Fausto Coppi, que ha pres possessió de la meua ànima. Després d’un quilòmetre amb el perseguidor a roda, continue sol novament i em mantinc invariable en el ritme. Reserve el pinyó del trenta-dos per al Mortirolo. Sé que podria usar-lo ara, que alleugeriria la duresa del port, però també pense que si utilitze hui la corona més gran, demà, al mur que ens espera, ja hauré gastat el comodí. No estarem parlant d’un pendent mitjà del 8’5%, sinó de l’11%. Reservem-lo doncs.

No pot ser! Per l’amor de Déu! –pronuncie desesperat. Queden tres quilòmetres. Sincerament, pensava que estava més aprop del cim. Acabe de xafar la ratlla que ho indica, així que no hi ha possibilitat d’error. A més, en aquesta zona, cada vegada que supere unes tornanti i arribe a la part alta d’un turó, en comptes de vore el Passo, em trobe un altre grup de revoltes que acaben en un altre turó. He perdut el compte de les decepcions que he tingut cada vegada que he superat el grup de corbes i no he vist la fi. Realment desesperant. Aquest port és, mentalment, dels més durs que he patit mai.

Precisament a la part alta d’una d’aquestes llomes observe el camí fet i veig com el colombià m’està mirant. Em saluda tímidament. Està quatre revoltes més abaix. Camina lentament. Alça el braç lentament. Avança lentament. Lentament, com tots aquells qui estem sofrint la duresa del ciclisme en la seua màxima expressió. Li torne la salutació en símbol d’amistat. No tinc més remei que combinar la posició asseguda amb estones cada vegada més llargues plantat sobre la bicicleta. Cada revolta son vint segons elevat sobre els pedals amb una cadència tremendament baixa.

Ratlla de dos quilòmetres. A Suïssa l’espai es recorre més lentament, el mal d’altura arriba més prompte, l’asfalt presenta una major fricció, l’acceleració de la gravetat té un valor superior als 9’8 metres per segon al quadrat, el temps s'alenteix, els batecs del cor redueixen la seua força, l’oxigenació de la sang és inferior, l’acumulació de fatiga s’accelera, els micro-trencaments de fibres musculars es multipliquen, l’oxidació de les cèl·lules augmenta logarítmicament, l’envelliment esdevé prematur, la geometria de la bicicleta distorsiona les seues proporcions, els mecanismes perden funcionalitat, el llindar de lactat descendeix, el nivell de VO2 màx minva. Ací, al port suís de Passo Umbrail, m’estic deixant la pell.

Últim quilòmetre. L’angúnia s’alleugereix. El final és al 7’5%, un valor baix comparat amb els últims dos-mil metres recorreguts, que foren al 9’5%. Se’m fa relativament senzill i em tranquilitze en vore que la penitència finalment acabarà. Seguiré sense abaixar a l’engranatge de 25 dents, malgrat la reducció en el pendent. Vull acabar amb un increment en la cadència, per tal de descansar les cames de l’esforç realitzat. Major agilitat i menor nivell d’esforç ajudaran a reduir l’acumulació de lactat, que demà podria perjudicar-me. Acabar suau em servirà, també, per fer una parada progressiva d’ací a l’avituallament.

Finalment veig el camió i alguns companys que ja han arribat. Arribe i expresse en veu alta: ¡Esto ha sido durísimo! ¡De lo más duro que he hecho en mi vida! Javier, ¿tienes una cerveza?

El meu estimat col·lega cuiner me’n trau una. Després d’agrair-li el detall l’obric i em bec mitja botella de Peronni d’un glop. Honestament, una de les millors cerveses que mai he begut. I és que després d’una pallissa com la de hui, aquest líquid de malt d'ordi fermentat sap millor que mai.

Passats uns minuts, mentre prepare un bon entrepà amb oli d’oliva, formatge, besanca de titot i xorís, arriba el ciclista sud-americà. Ve directament i m’estreny la mà: buen paso –exclama. Demostra certa admiració en la manera que s’ha dirigit a mi. També ha revelat ser una persona noble, d’aquelles que saben reconéixer esportivament les virtuts esportives dels altres. La seua reacció m’ha marcat i m’ha provocat una admiració que supera el seu valor com a ciclista: és una gran persona. Un gran home aquest colombià. En la nostra curta conversa, contrastem la duresa d’aquesta ascenció i les sensacions viscudes: tots dos ho hem passat malament i hem arribat al cim victoriosos.

M’empasse l’entrepà ben a gust i a posteriori em reballe sobre la gespa. Al davant, el paisatge és, una vegada més, al·lucinant. Una enorme paret de roca vertical destaca sobre les laderes verdes i pedregoses. És un privilegi trobar-m’hi ací, justament en aquest indret. No vull oblidar el que veig. Vull recordar per sempre el que sent. Tanque els ulls. Els amics, cada vegada més nombrosos, asseguts pels meus voltants, fan conversa distesa. Predominen les bromes i les rialles, mentre que jo caic lentament en un dolç somni...

...Venga, nos vamos –diu el comandant en veu alta. Desperte de la migdiada, m’alce una mica desorientat i torne a Jordi l’impermeable que m’havia deixat. El català ha sigut d’aquells qui més sensibles han estat amb la meua situació i sempre ha estat pendent que tinguera tot el que necessite, oferint-me qualsevol peça de roba o complement que em vinguera bé. Li estic molt agraït. Com que en descendir uns centenars de metres, tornarà a fer calor, pressupose que m’apanyaré amb el meu, que és més lleuger.

Accedirem ara a la connexió de Passo Umbrail amb Passo Stelvio. Arribats al creuament, a dos quilòmetres més o menys del Cim Coppi, trencarem a dreta i repetirem el descens que férem ahir. Faré una baixada econòmica des del punt de vista del consum d’energia. Vull digerir bé el complet dinar que m’he regalat adalt i reduir al mínim el treball muscular. La solució és descendir a roda dels més voluminosos i aprofitar l’absorció del sotavent que produeixen per arribar a l’hotel de Bormio havent iniciat ja la meua recuperació. Aquesta etapa passará a ser, definitivament, una de les més importants de la meua vida com a ciclista.

El Dolomita: SEGONA ETAPA

Es pot considerar que la marxa cicloturista Cycling Dolomiti està dividida en dues parts ben diferenciades: l’agrupació muntanyenca dels Dolomites, que correspon als recorreguts de les tres primeres etapes, i Valtellina, la vall que serà l’escenari de les tres pròximes jornades de ciclisme i on s’acumulen els grans mites del Giro d’Itàlia. Per tal de fer el trasllat, un bus ens conduirà a la localitat de Prato allo Stelvio. En arribar-hi, abaixarem les bicicletes del camió i ens prepararem per escalar la gran mole: Passo Stelvio i les seues 48 tornanti. Val a dir que hi ha més revoltes, però només es computen les últimes 48, que són de ferradura.

6 de juliol de 2016. 10:45h. Prato allo Stelvio, Itàlia.

El temps que passem amanint-nos al descampat on hem aparcat serveix per fer preparació mental. Canviem les sabatilles normals per les de ciclisme. Ens posem el casc. Netegem les ulleres de sol. Ens posem crema solar. Bevem. Comprovem el bon estat de la bicicleta. Agafem algun queviure i el guardem a la butxaca del maillot. Ajustem la pressió de les rodes. Reomplim els bidons. Fem alguna fotografia. Tot açò abans del moment desitjat... que també és el moment més temut.

Ara sí, hui és el dia. Al nostre davant veiem dues muntanyes que formen una vall ascendent. Si elevem la mirada, més enllà, més amunt, al buit que deixen aquestes dues serres, apareix imponent un cim nevat. Queda llunyà. Tan llunyà i elevat que corprén. Més encara, ens informen que aquell pic de neus perpètues no és el Stelvio. Aquest queda a dreta, uns centenars de metres més amunt. La previsió mental del que hem d’escalar tot seguit m’apoqueix i em fa sentir minúscul. La visió d’aquesta piràmide nevada m’enlluerna i multiplica la llum d’aquest dia de sol radiant. Meteorològicament, és el dia perfecte. Es contraposen els sentiments de determinació i convenciment amb la inseguretat de qui coneix les seues pròpies febleses. Les circumstàncies viscudes durant l’inici del viatge m’han debilitat; en sóc conscient. Tanmateix, no puc rebolcar-me en les meues misèries i lamentacions si vull experimentar plenament aquesta descomunal escalada de 25km. Puje a la bicicleta, clica la cala del peu dret, avance, clica la cala del peu esquerre i manprenc la carretera... La catedral es presenta immensa i s’erigeix majestuosa al meu davant...

Sortosament, no tinc sensació de fatiga per l’etapa d’ahir, de manera que comence l’escalada amb confiança de no esvair-me. Si faig una comparativa cuantitativa amb el primer port dur del periple esportiu dolomític, la Marmolada té un coeficient de duresa de 300 punts, càlcul fet a partir de la seua llargària, 14 km, i el desnivell mitjà, que és del 7’5%. El port de muntanya a què m’enfronte ara mateix presenta un coeficient de 429, el qual incrementa la duresa de Passo Fedaia per damunt del 140%. A més, l’alçària de l’anomenat “Cim Coppi” dels Dolomites s’aproxima als 2800 metres sobre el nivell del mar. Exactament, 2758. Si a la seua destacable duresa per llargària i desnivell acumulat (superior als 1800 metres d’ascens) afegim els efectes negatius de l’altitud sobre l’organisme, podem estar parlant d’un dels reptes esportius més importants de la vida de qualsevol ciclista. Està bé conéixer les dades, per saber a què atenir-nos. 
Passo Stelvio té un inici suau. Un primer quilòmetre al 2% que serveix per escalfar i soltar les cames, un segon quilòmetre al 4’5% que permet rodar amb agilitat i uns pròxims 6 quilòmetres que ballen entre el 4’5% i el 7%. Donada la longitud d’aquesta ascensió, prendre’s els 8 mil metres inicials a ritme competitiu és una bogeria. És cert que estic fent aquesta distància inicial amb soltesa i bona cadència; això denota que el nivell de glucogen muscular és bastant elevat i que els pendents mitjans em permeten d’aprofitar la inèrcia si mantinc un ritme de pedalada elevat. Sóc coneixedor del que ocorrerà més endavant; la meua previsió és que aquest ritme viu perdurarà fins que arribe la part dura; després, irremediablement, hauré de treballar altres aspectes del ciclisme que els llibres sobre biomecànica no expliquen. Em referisc a la supervivència, a l’instint de supervivència que desperta quan s’acaba la concentració i el mètode, quan els factors de la fòrmula del rendiment esportiu entren en desequilibri i l’organisme perd l’homeòstasi.

No exent de dubtes sobre la correcció del que estic fent, l’autoanàlisi em porta a concretar que el ritme, en certa menera elevat, que porte al primer terç del Passo està bé mentre el ritme cardíac no s’aproxime al llindar anaeròbic. No porte el cardiòmetre, la bicicleta no és la meua, no tinc manera de saber amb exactitud en quin quilòmetre em trobe i, evidentement, no tinc cap pantalleta que em dóne una mesura de la potència que estic desenvolupant. Al damunt del manillar no hi ha cap GPS. Són les sensacions, única i exclusivament la percepció qualitativa i la meua capacitat per adaptar-me a les circumstàncies que vagen apareixent, el que em permetrà fer una escalada més o menys exitosa.

Èxit, sí, aquesta expressió tan paradoxal. Tenir èxit, actualment, implica superar els altres i aconseguir un benefici a costa d’algú. La meua victòria és la derrota del veí. Així funciona la nostra societat neoliberal. Açò, traslladat al ciclisme, implicaria que per tenir èxit en aquesta exigent escalada, la meua posició hauria de ser capdavantera o superior a la mitjana del grup. A més, les dades que m’aportara l’ordinador d’abord haurien de ser òptimes en referència als meus valors de llindar de potència funcional i zones d’esforç. La meua mitjana de velocitat, també, hauria d’estar per damunt de la mitjana de l’expedició. Al remat, hauria d’aconseguir tot un seguit de valors numerals que corroboraren una superioritat jeràrquica relativa a dins d’aquest ecosistema ciclista de cinquanta individus.

No val la pena, honestament. Mai no m’ha compensat esbrinar quin és el meu posicionament en la classificació de cap dels events en què he participat. Reconec, això sí, que utilitze el sistema competitiu d’entrenament per superar-me com a ciclista durant les meues sessions de bicicleta al llarg de la fase de qualitat, al període primaveral dels darrers anys. Comparar-me amb els altres em dóna referències de com em trobe físicament i de si estic fent algun progrés relatiu. Les dades que m’aporta el perfil web de Garmin Connect, complementat amb les eixides en grup, arrodoneix la percepció personal de quina és la meua progressió en la condició física, setmana per setmana. Considere natural i del tot humà que cada dissabte, amb la grupeta, gaudim de moments de picapunt sà, quan algú fa un demarratge i jo tracte de seguir-lo, amb la sèrie d’esforç intens que això implica. Preferisc, de totes totes, un quilòmetre d’escalda a tope amb els meus amics, que una sèrie d’esforç calculada en base a un entrenament programat.

Tornant al concepte de l’èxit en aquesta escalada a Passo Stelvio, pense amb convenciment que radica principalment en les percepcions de l’entorn, les sensacions emocionals internes i l’equilibri entre l’esforç físic i el gaudi contemplatiu. Com sempre, és ben difícil trobar el punt just de confluència de tots aquests factors. Mentalment, com més avança l’escalada, menys em preocupen aquestes qüestions i més em dedique a viure, només a viure, aquesta experiència profundament religiosa: ascendir el Cim Coppi dels Dolomites.

Ací la natura és rica. Superat el primer terç d’escalada, els boscos atapeïts de la zona més baixa passen ara a esdevenir colònies d’abets de verd intens. Calcule, basant-me en la presència d’aquesta espècie arbòria, que estic aproximant-me als dos mil metres d’alçària. Em lleve les ulleres de sol per absorbir al màxim aquesta verdor saturada i assimilar el màxim d’aquesta llum del migdia. Tenim tendència a oblidar el valor ecològic d’aquests ports de muntanya. Per al ciclista, dir que ha escalat Passo Stelvio significa un valor afegit en el seu bagatge esportiu. Però ningú no preguntarà mai per l’ecosistema que es pot observar durant la pujada. Fou dura l’escalada? Vas pujar bé? Quant vas tardar? Poca cosa més. A ningú no li interessa a quina comarca pertany aquesta muntanya, ni quin idioma predomina, ni els aspectes naturals més destacables. A dins de la meua ignorància pel que fa a la natura que m’envolta, tracte de pair pas a pas el paisatge pseudo-salvatge que predomina com més ascendisc.

L’ambient és extraordinari. A més de nosaltres, el grup 2 de Cycling Dolomiti 2016, ens hi trobem desenes de ciclistes de múltiples nacionalitats, qui escalen pausadament el Stelvio. De tant en tant, però, veig algun ciclista que escala a ritme intens, possiblement com a entrenament per a alguna competició pròxima en el seu calendari. Són cossos escolpits per a la pràctica del ciclisme i que destaquen enormement sobre nosaltres, simples cicloturistes de classe mitjana. El 95% dels presents formem el grosso de ciclistes amants de la bicicleta i la muntanya, qui escalem aquest port a lliure velocitat i sense cap pressa. També puc observar bastants fèmines pujant el port. La proporció és destacablement superior al que estic acostumat al meu país. Per la seua fisonomia, semblen ser belgues, holandeses, alemanyes, suïsses... En definitiva, rosses centre-europees de pell clara.

Si aquesta és la companyia desitjada, ara pertoca comentar la presència de motos de gran cilindrada que pugen el port a elevada velocitat. Alguns grups de motoristes circulen amb agressivitat, aprofitant els interiors de les revoltes i prenent alguns riscos que en qualsevol moment poden perjudicar a qui es trobe per les immediacions. No hauria d’estar permesa la circulació d’aquestes màquines; menys encara a ritme de cursa GP. Si sóc crític amb aquesta companyia indesitjable, ara m’hi trobe amb una filera de Ferraris descapotables que descendeixen aquesta cara del port. Ací, la carretera no els permet de córrer, però observe els conductors i les seues parelles i no pareixen de cap manera persones pausades. Sembla haver-se posat de moda recórrer aquesta cadena muntanyosa alpina amb un cotxe llogat d’alta gama. Són un bon exemple d’ostentació que distorsiona el sentit mític d’aquesta elevació.

Em trobe ja al segon terç de ruta i comence a notar físicament la duresa del port. Els quilòmetres s’acumulen i el temps pedalant comença a pesar. He d’anar amb compte, atés que el Stelvio no dóna treva. No és d’aquells ports que tenen descansets i que permeten canviar el ritme per destensionar el grup muscular predominant, els quàdriceps. A més de buscar un nivell d’esforç que siga sostenible fins al pas de muntanya, tracte de canviar el tipus de treball: normalment assegut, canvie d’anar agafat a la part davantera del manillar a posar les mans a la barra central, mentre que de tant en tant m’alce i pedalege per uns segons en aquesta postura. Amb aquest triplet de posicions, m’assgure de no sobrecarregar ni músculs ni lumbars.

També em venen al cap els entrenaments fets amb l’objectiu d’estar ací i ara amb garanties de gaudir plenament de l’escalada. Els sacrificis físics fets durant els darrers sis mesos es veuen ara compensats amb una ascensió que presenta bones sensacions. Vull oblidar-me de la velocitat i el nivell d’esforç. Per contra, vull aconseguir que aquesta escalada siga còmoda i àgil, sense oblidar que la duresa serà omnipresent als quilòmetres restants.

Aquest segon terç del port presenta pendents constants entre el 7 i el 8’5%. Seguisc sense trobar treva. La catedral del ciclisme italià no té pietat. L’excés de confiança és el pitjor enemic ara, ja que si imprimisc un ritme superior al convenient, acabaré col·lapsant sense adonar-me’n. A la meua ment persisteix el factor “altitud”, ja que en determinat moment superaré els dos mil metres d’alçària i entraré en les proximitats del mal d’altura. 2400 metres sobre el nivell de la mar (msnm) és el valor convingut com a llindar a partir del qual l’organisme perd progressivament capacitat d’absorció d’oxigen per tal d’alimentar els processos metabòlics i, per tant, el rendiment muscular minva irremediablement. He de reservar –em repetisc constament. Veig el camió de l’organització. Seguisc trobant-me bé, però les sensacions poden ser traïdores, així que no vull confiar-me. M’ature i els demane aigua. Omplic el bidó i els pregunte quants quilòmetres queden per coronar. Zohiartze em confirma que en són 12. Compare amb l’escalada des de Sella a Tudons, a la Serra d’Aitana, per la vessant sud. És aquesta la distància: 12 km. La comparativa em serveix per relativitzar el calvari que em queda. Res a veure, però. A més dels efectes de l’altitud esmentats abans, els pendents mitjans que indica el perfil estaran sempre entre el 8 i el 9%. Constants, invariables, sense treva. A més, porte ja 13 quilòmetres escalats, que se sumen a l’etapa d’ahir, amb la fatiga que això implica.

He superat l’equador, però no tinc pressa. Sóc totalment sincer. No tinc cap impaciència per acabar. El goig ple del ciclista està en el camí, en el procés per arribar a l’objectiu. Les meues particulars circumstàncies en aquest viatge m’obliguen a assaborir plenament cada metre. Alguns podrien pensar que no hi ha gaudi en la duresa d’una escalada com aquesta, però tinc una relació d’amor-odi amb el dolor, el sobre-esforç i el patiment físic, els quals, paradoxalment, m’aporten plaer. Es tracta de l’autosuperació, del desenvolupament de la voluntat de poder, de la tenacitat, de la persistència, de l’enfrontament a les dificultats tal qual es presenten. I també de l’elevació espiritual, de la cerca d’un mateix. Els religiosos completen els calvaris i fan les seues pelegrinacions a llocs sants. Aquest és, doncs, el meu calvari particular i la meua visita a l’indret beneït. Aquesta és la meua personal expiació.
Continue amb convicció, però prudent i conservador. Veig la primera indicació que em recorda que estic a la part exigent del port: Tornate 48. Sí, queden 48 revoltes de ferradura per coronar el pas. Impressiona saber que ha començat el compte arrere de la gran escalada. Sí! Estic escalant la Catedral. El meu esperit s’eleva. Aviat s’obre un nou paisatge. En una revolta a dreta veig el mite visual que sempre he desitjat presenciar: una ladera coberta d’una capa de flors silvestres, gespa de color verd clar i un seguit incomptable de revoltes que trepen per ella. M’esforce per fer un recompte dels quaranta i tants canvis de direcció que m’esperen, però se’m fa impossible. Grosso modo, mentre observe admirat la impressionat visió de la carretera, em faig una idea aproximada. Algunes lleugeres variacions en la direcció i petites llomes fan impossible observar tot el recorregut del camí restant. La inclinació de la vessant d’aquesta muntanya dóna més impacte, ara que hi estic immers. Feta aquesta apreciació inicial, decidisc tornar al més immediat: seguir pedalant i alimentar-me amb el plàtan que tinc a la butxaca posterior del maillot.

Pas a pas. Darrere d’Ibi, Tibi. Canyeta, peixet. Paciència i una canya. Pronuncie aquestes expressions fent el que molts de nosaltres necessitem quan les coses es posen complicades. La llengua mare; els local·lismes que ens traslladen a casa nostra, a la mama, a la família, a allò aprés durant la infantesa, a la nostra identificació personal més íntima. D’entre els centenars de ciclistes de totes les nacionalitats que escalen aquesta mole hui mateix, n’hi ha un qui se’n recorda de tots vosaltres, valencians del sud, habitants del migjorn valencià, hereus de la miscel·lània entre el Visir Al-Azraq i el Rei en Jaume. Ara i ací, en aquest precís moment i espai, us represente, sóc el vostre emissari, l’únic representant valencià a la més salvatge de les escalades: el cim Coppi, el Passo Stelvio, el sostre dolomític, les proximitats del cel.

Aquesta ramalada identitària m’ha servit per despertar de la repetitiva acció de la pedalada, que porte desenvolupant des de fa més d’una hora i mitja sense pausa. Em fixe en la pròxima revolta de 180º i veig que estic ja en la tornante 21. Segueix el compte enrere. Vint-i-una són, per cert, les famoses revoltes de l’Alpe d’Huez, als Alps francesos, un altre indret mític que en alguna ocasió visitaré, per descomptat. Bufa un vent fresc en sentit ascendent vall per amunt. Quan gire a esquerra la suau brisa és a favor i m’espenta en direcció al cim, mentre que quan faig el viratge a dreta, el curt traçat fins a la següent tornante em refresca i redueix la sensació tèrmica. Com més ascendisc, més fred és aquest vent. Això m’obliga a pujar la cremallera del maillot per evitar refredar-me. La meua morfologia mediterrània i la necessitat fisiològica de calor em recorda que la temperatura d’ací, que ja està per davall dels 20º centígrades i que segueix descendint progressivament com més puje, no és l’òptima per al millor rendiment esportiu. El tram tèrmic entre els 20 i els 30 graus és ideal per a mi, de manera que ara podria perdre tonificació muscular. El millor que puc fer és mantenir-me el més constant possible i desenvolupar una pedalada invariable amb la relació mecànica 34:28, i la corona de 32 dents a la reserva. L’objectiu és mantenir el treball metabòlic a un nivell que permeta produir calor corporal suficient i constant. No vull perdre temperatura. D’altra banda, espere no haver d’usar la corona gran, ja que està reservada per al Mortirolo. Si hui utilitze una relació 34:32, ja hauré usat l’as que tinc a la màniga i no em quedarà cap altre recurs per a l’última etapa.

Calcule que he superat ja els 2400 metres sobre el nivell de la mar. Tinc la ment una mica entervolida. No sé si la raó és l’alçària. De fet, mai no he practicat el ciclisme per damunt dels 2200 msnm. Fou al Pirineu Francés. Ara és tot una aventura. Incertesa i certa preocupació. Aplicaré el principi de precaució i al menor símptoma de debilitat m’aturaré. Tinc una lleugera sensació de mareig, però res important. Aquests últims quilòmetres se m’estan fent durs, molt durs, sobretot perquè note que m’és del tot impossible incrementar el ritme. No tinc marge: ni tan sols quan el pendent es redueix a l’eixida de les revoltes tinc l’ímpetu per baixar un pinyó. No em trobe en un moment agònic, ni tampoc no em sent al límit de les forces, però el cos, simplement, ha perdut la ràbia i el rush, com diria Valverde, propi de quan les reserves energètiques són àmplies i quan l’oxigenació de la sang està a dins del normal. M’han robat el “mojo”! –exclamaria Austin Power. És el temut mal d’altura, la reducció progressiva en l’assimilació d’oxigen per la davallada en la pressió atmosfèrica. Els meus pulmons no reben la quantitat d’O2 necessària per traslladar-la a la sang. A les meues artèries, l’empobriment en glòbuls rojos està provocant que els músculs estiguen infraalimentats. Aquest no és l’hàbitat del meu organisme. No estic adaptat a l’exercici físic en altitud. Ara, els colombians del nostre grup ja poden matxacar-me.

Gestionar l’esforç en aquestes circumstàncies implica adaptar-se mentalment a una situació de suficiència. La meua escalada no és òptima des del punt de vista de la cadència, que ara ha baixat a valors inferiors a les 60rpm i el meu cos actua com si haguera desaparegut gran part del glucogen muscular. És la ment la principal responsable del meu rendiment a les 15 tornanti que resten per coronar. Aquesta mínima però preocupant sensació de desorientació m’esglaia. Vull espavilar la ment per no caure en un somni despert. Perdre la concentració mental i apartar-me de la realitat conscient podria ser causant d’una davallada sobtada en el ritme d’escalada i em podria vore obligat a aturar-me esvaït. Actue com a psicòleg de mi mateix: digues el teu nom: Ignasi Garcia i Soler; edat: 47 anys; el nom de la teua muller i filla: Mari Carmen i Júlia. Sembla que estic plenament conscient. Ara mire l’entorn. Tinc a la ladera de la meua dreta una catifa de flors silvestres de múltiples colors. Identifica els colors de les flors: fúcsia... groc... blanc... blau... roig. Pronunciar aquestes qüestions i respondre’m en veu alta m’ha servit per focalitzar l’atenció i mantenir-me alerta. No vull caure en el somni de Morfeu.

Sembla que m’ha sentat bé fer teràpia. Em sent conscient i guanye il·lusió pel ciclisme novament. Ara ja són dotze revoltes. Puc albirar el cim a una distància més pròxima. Aquesta última medició visual em meravella en vore la verticalitat del ziga-zaga. És una vista immillorable. Alhora mire cap avall. Al darrere queda tot el que he ascendit. Una altra imatge excepcional. A l’esquerra veig i admire el pic cobert de neus perpètues que Biktor ens assenyalà fa ja dues hores. El tinc, gairebé, a la meua alçada.
Comencen a desperatar en mi les emocions més íntimes. També em pregunte per què tenim els humans la necessitat de descobrir les muntanyes més altes. Què significa per a mi arribar ací adalt? Hi ha quelcom a la psicologia humana que ens empenta a colonitzar i a aventurar-nos en allò desconegut. L’home civilitzat occidental viu envoltat de comoditats. L’evolució social i tecnològica ha permés que tinga al seu abast tot allò que necessita. Ara l’humà modern no va de caça per alimentar-se, ni mata ningú per assegurar la subsistència del seu poblat, ni es baralla a mort per assegurar-se la descendència, ni explora nous hàbitats per trobar nous aliments. Jo visc a una societat que em garantitza el benestar a canvi d’un treball, el pagament d’impostos i el compliment de les normes de convivència; emperò, al meu interior, el codi genètic encara no ha mutat. L’evolució socio-cultural s’ha avançat a l’adaptació genètica i als instints. És la meua genètica la que m’espenta a explorar i a arriscar-me, a lluitar sobre la bicicleta i a competir per un respecte jeràrquic. És ací on es manifesta el veritable jo, quan desperta l’instint de supervivència i em meravelle d’allò que he aconseguit, fins on he ascendit, el cim que he conquerit.

Últim quilòmetre. Acabe de xafar la ratlla blanca que ho indica. Per davant, quatre tornanti. No vull accelerar. Sóc immune a la duresa del Stelvio. A aquesta alçada, les cames estan fent el seu moviment rotacional com ho faria un automatisme. He compassat la pedalada mentalment de manera que ara no cal la intervenció de la voluntat. Tot es fa més senzill ací a dalt. Prolongue la resta del camí. Tornante 3. Gire a esquerra. Un cotxe amb la inscripció Photostelvio.com i el fotògraf assegut a una cadireta. Tornante 2. Gire a dreta. Puje una mica més la cremallera. Note fred. Esclate a plorar com un xiquet; Gemeque descontroladament. És l’ansietat continguda d’aquests dies on he hagut de refer-me i començar de nou amb aquest repte. Començar de zero. Reconstruir-me. No puc contenir-me. S’aglutinen totes les emocions en uns pocs metres. Tornante 1. Veig una recta que em porta al cim. Corone i esclate d’alegria. Dues hores i vint minuts, crec, supose, calcule, no ho sé.

Passo Stelvio està ple de vida. Les botigues, el refugi i algun restaurant vessen d’activitat. Abans de continuar cap a l’avituallament, demane a un amic colombià que em faça alguna fotografia que immortalitze aquest moment. Després d’agrair-li el detall, continue endavant. El negoci del turisme de muntanya està perfectament establert. El Nostre Senyor ho tombaria tot a rabinades i maleïria els comerciants si fóra un ciclista. És la profanació del temple, certament, però no puc fer res, tret d’anar a buscar l’aparcament on es troba l’avituallament del nostre grup. És la necessitat més immediata. Trobe amb dificultats la nostra zona habilitada i deixe la bicicleta recolzada en un camió de l’organització. Em pose l’impermeable. Ací, la temperatura és molt baixa, potser inferior als 10 graus. Em sent satisfet. Salude els companys i companyes i em dispose a menjar amb gana. És el festí, els aliments de la celebració, els queviures que acompanyen l’efemèrides: el mite dolomític conquerit.

Passa mitja hora. Encara no ha arribat tothom, però Xabi proposa formar un grup d’avançada amb aquells qui han arribat més aviat. Decidisc incorporar-me, encara que no hauré pogut descansar i digerir el que seria convenient. La decisió és una mica precipitada i m’obligarà a seguir el ritme dels més avançats. Aquests xicots abaixen amb perícia i possiblement em quede despenjat al proper port: Torri di Fraele. Malgrat els inconvenients, m’arrisque amb l’operació per guanyar-li temps al dia i, per tant, tindre més temps de descans a la vesprada. Quan faig periples d’aquest tipus no mire l’hora. El dia transcorre de forma natural mentre jo viatge amb la bicicleta. Així de simple. De fet, ara no sé en quina hora estic i tampoc no em preocupa. Els bioritmes manen. No ho pense més i m’adscric al grup.

Comencem el descens i, com ahir, comanden el grup ciclistes de gran nivell tècnic. Jo estic agafant-li el puntet a la Canyon, però continue sense la soltesa suficient en les revoltes més tancades. Compense la distància perduda durant el traçat de la corba amb pedalades a gran potència al tram recte. Estem fent el descendiment per la vessant de Bormio, la població on dormirem hui i des d’on tornarem a pujar Passo Stelvio demà. Aquesta baixada em donarà una idea de com serà la primera escalada del proper jorn. Després d’unes tornanti veiem a dreta una catarata. És una caiguda d’aigua de 200 metres, aproximadament, que crida l’atenció dels ciclistes precedents, qui van aturant-se a llocs adients per obtenir una bona instantània. El meu i-pod està a punt d’exhaurir la bateria, així que el guardaré per a demà. He de racionar el seu ús, ja que el connector per al carregador té l’entrada antiga. No crec que hi haja ningú a l’expedició que puga deixar-me’n un, perquè actualment Apple n’usa un de diferent. No cal dir que el cable de l’i-pod està ben guardat a la maleta perduda. Definitivament, aquest serà un viatge amb poques fotografies personals ni metadades a la xarxa social esportiva.

Mentre els altres fan les fotos, jo continue descendint. M’adone, després d’un parell de minuts, que estic tot sol. Tinc fred, així que vull seguir baixant fins que disminuïsca l’altitud i s’incremente la temperatura. Decidisc fer la baixada sense pedalar, així done l’oportunitat als altres per a que arriben a la meua alçada. Em vindria bé la seua companyia, especialment la de Xabi, qui ens ha de fer de guia en cas que hi haja algun encreuament. A més, no sé arribar a l’hotel de Bormio. No sé tampoc si saben que no m’he aturat i que seguisc baixant.

Alguna cosa no va bé. Sembla que no estic digerint bé el dinar. He menjat molt i amb gana, però normalment assimile ràpidament els aliments en jornades esportives. Hauria de tindre l’àpat ja als peus. Ara em vé una mica d’agonia, a més d’algun llampec a la panxa. Crec que tinc l’explicació del que em passa: m’he alimentat copiosament a 2758 msnm. És probable que la digestió s’haja tallat a causa de l’altitud, o que simplement siga més lenta i pesada. Recorde que al meu viatge a Perú de fa uns anys, vaig tenir un tall de digestió al primer dinar que vaig fer en altitud. Allò va ocórrer a més de 4000 msnm, però. Bastant més que hui. En aquella ocasió vaig tenir quasi 40º de temperatura i vaig estar malalt un dia sencer. Espere que hui només siga un avís i que recupere la normalitat al llarg de l’etapa, especialment ara que estic a menor altitud. El meu sistema digestiu és bastant sensible i reacciona als  diferents estats mentals i anímics de forma inequívoca. Els estadis d’ansietat i estrés solen provocar-me automàticament una diarrea transitòria, que passa en el moment l’origen de la preocupació s’esvaeix. Curiosament, el mal d’altura sembla haver-me afectat quan totes les alertes estaven desconnectades. Durant l’escalada a Passo Stelvio, era una de les meues principals preocupacions, mentre que ha sigut ara, durant el descens posterior, quan realment note els seus efectes.

Malgrat el malestar general, continue amb les últimes revoltes tancades a molt baixa velocitat. Ara la carretera s’obri. Veig les famoses galeries, on descendeixen els ciclistes professionals a tot gas en plena competició. L’asfalt és roí. Es fa complicat traçar quan et trobes graveta, alguna pedreta solta i badats. La meua baixada tranquil·la em permet fer aquest tram complicat amb seguretat. La visibilitat en alguna de les galeries és quasi nul·la, així que cal confiar en la poca llum que hi entra i en la llumeta roja del ciclista precedent. Per sort, a aquesta alçada, Sergio i Montse, la barcelonina, m’acaben de sobrepassar. M’incorpore a la seua estela. Incremente la velocitat alhora que em toca frenar sobtadament quan entrem a una galeria que té un gir inesperat. Ups, quasi em menge a Sergio!

Aviat arriben els altres. Ara, passades les galeries, la carretera millora ostensiblement. M’és relativament senzill agafar-me a roda i aprofitar el sotavent dels grans baixadors. Les sensacions d’aquest descens són bestials. Molt tècnic al principi, perillós a la zona de les galeries, rodadador al fals pla posterior i ràpid al terç final, quan la carretera es troba en perfecte estat i permet fer els viratges amb seguretat.

Com no? Una comitiva de Lamborghinis pugen el port. Un d’ells, el capdavanter, pren la revolta que tenim just al davant amb una forta acceleració, la qual provoca un so tronador. Resulta realment molesta aquesta rabiosa operació del conductor, qui aprofita el tornante per lluir les seues virtuts com a conductor de descapotables d’alta gama.

Fem una aturada a les proximitats de Bormio. Es tracta d’un creuament a dreta que ens ha de servir per circumval·lar la ciutat i incorporar-nos a peu de port de Torri di Fraele. Esperem la resta del grup d’avançada i fem comptes. En arribar l’últim, deixem els impermeables a la furgo i continuem. Durant la transició anem tots plegats. En prendre una desviació, comença el segon port del dia.

Continue amb el malestar. Vull començar aquesta ascenció a un ritme molt suau amb la confiança que en algun moment milloren les sensacions. Si no és així, no tindré més remei que abandonar i esperar que baixe el primer guia, per anar a l’hotel. Tinc dubtes. Continua l’angúnia. Continua la sensació d’esvaïment. Continua la mala digestió.

Ve ara el treball mental. Aquest port, per sort, té una llargària de 9 km amb un pendent promedi del 6’9%. El segon i tercer quilòmetre estan al 8%, però la resta tenen pendents que no superen el 7%. Com que presenta una exigència menor que el primer port de hui, faré l’intent. De primeres, abaixe el ritme a valors inusuals per a mi, però si vull que el meu organisme s’estabilitze i torne a l’homeòstasi hauré d’arrancar suau. Tantejaré el terreny i activaré els sensors interns per fer anàlisi: ritme cardíac, sistema digestiu, nivell de glucogen muscular, claredat mental... Tot allò que es posa en marxa quan el ciclista s’observa en plena escalada. És habitual. Mes hui no puc equivocar-me, ja que d’un bon diagnòstic dependrà que puga conquerir Torri di Fraele.

Seguisc molt lent i busque una cadència progressivament més alta amb desenvolupaments mecànics baixos. Malgrat no ser pendents exigents, no vull incrementar la potència, ja que el més urgent ara mateix és reequilibrar-me a tots els nivells. Estic acompanyat dels últims quatre ciclistes d’aquest grup, a distàncies cada vegada majors entre nosaltres a mesura que ascendim. Aquesta separació és suficient per poder evacuar gasos sense molestar a ningú. Allibere alguns pets en aquests primers quilòmetres que em senten d’allò més bé, atés que sembla que el sistema digestiu deixa de queixar-se. Els efluvis m’estan alleugerint i comence a ser jo. La reactivació del metabolisme durant aquest pausat inici d’escalada m’ha retornat a la plena consciència i a la sensació de salut plena. Cal dir que salut plena, després de la pallissa que portem hui, no pot confondre's amb un perfecte estat de benestar, però comence a sentir-me com m’hauria de sentir a aquestes alçades de l'etapa.

Estic a mitjan port i m’aproxime a l’altura d’Iratxe, la participant de Bilbao. Aquesta dona és única. És xicoteta. Pesarà entre quaranta-cinc i cinquanta quilos. Calcule que estarà sobre el cinquanta anys, com a molt. És molt flaca. Els braços són pelleranca. Només al tren inferior té magre. Quasi sempre roda amb els camals i les mànigues arromangats. Els cabells grisos i les arrugues de la cara li confereixen una aparença allunyada dels cànons de bellesa establerts. Sempre porta una motxilla i normalment escull el negre, sense inscripcions, ni equips ciclistes coneguts, ni colors. Té una veu desgastada. El seu estil sobre la bicicleta és inequívoc. És un esperit lliure.

Com que vaig trobant-me millor a mesura que puge, en arribar a la seua alçada la passe, això sí, després de saludar-la. Ella, però, no es depenjarà massa. Un quilòmetre més amunt està novament al meu costat. Estem ja a les revoltes tancades que defineixen la fisonomia d’aquest port, el qual serpenteja quasi verticalment fins a les torres que donen nom a aquest alt. Seguirem així, jugant al gat i el ratolí, durant una bona estona.

Tenir a Iratxe de referència visual m’ha vingut bé. Aquesta dinàmica de passar-nos alternadament ha despertat el meu ser escalador. Les revoltes del port són magnífiques i, malgrat no ser una elevació de 2800 metres ni un port de 25 km, estic gaudint-lo plenament a causa de la seua bellesa. Aquesta boniquesa radica en els boscos pels quals hi circula i, sobretot, per la fisonomia de la carretera, un ziga-zaga que fa divertida l’ascenció i converteix el ciclista escalador en una espècie de trepador.

I les Tornanti continuen i, en arribar a l’última, que gira a dreta, Iratxe em sobrepassa decididament. És aguerrida, aquesta bilbaïna. És dura, ben dura. No la seguiré. Em mantindré imperpetu en el ritme final que estic mantenint i en la filosofia d’estalvi d’energia per a demà... I demà passat... Ara entrem en un túnel. Aquest és dels vells, d’aquells gratats a la pedra amb pic i pala. Em recorda al túnel del Preventori, a Alcoi. En eixir d’ell el panorama és un premi per a escaladors. Arrimat a la dreta de la carretera, mentre avance lentament, mire cap avall i sent vertigen. És quasi una caiguda lliure. I al davant, les torres i els miradors. Toca fer-se un selfie, irremediablement.

Maritxu és la nostra aiguadora. Està aparcada a un marge de la carretera i ens convida a que continuem un parell de quilòmetres més enllà per visitar un llac. A aquestes alçades, sincerament, em trobe més que satisfet del paisatge que he vist als dos ports. Personalment, crec que no continuaré i esperaré al primer grup que vulga baixar. Jordi m’ha llegit el pensament. En arribar Xabi, qui acompanyava els més endarrerits de la grupeta, li pregunta com s’arriba a l’hotel de Bormio. En explicar-li-ho, li dic que compte amb mi per al descens. Novament, hui, prenc la decisió d’avançar-me als esdeveniments i guanyar temps al dia. Com més prompte baixe, més aviat començaré el meu període de descans i recuperació. Per altra banda, Biktor ja ha comunicat que s’elimina Bormio 2000 per falta de temps, ja que el trasllat en autobús d’aquest matí ha provocat un endarreriment important en l’inici de l’etapa, que ha començat a les 11h. A més, les meues maletes continuen perdudes i em vindrà bè fer alguna telefonada o entrar al web per avançar gestions.

La grupeta de baixada és, bàsicament, de parla anglosaxona. M’acompanyen en el descens els dos nord-americans, Jordi i Bob, l’anglés. El ciclista britànic no és molt bon escalador, però té molt bones aptituds com a rodador; Jordi és un fora de sèrie en tots els àmbits, ja que puja i baixa sempre en cap; els dos californians, per a seua banda, descendeixen com a motos. Em pregunte si sóc conscient d’on m’he ficat.

Fem les primeres revoltes de ferradura amb soltesa, però sense córrer massa riscos. M’està beneficiant que el ziga-zaga siga així de rebolicat, atés que els de cap estan usant el fre més de l’acostumat. Aquesta circumstància em dóna marge per seguir-los sense dificultats. Observe la fisonomia d’un d’els americans: sembla Lance Amstrong; la postura sobre la bicicleta, les proporcions... Un cos i una biomecànica envejables.

En passar la zona de tornanti, els trams rectes i sinuosos dominen el descens. És ací on un d’ells es posa a tren i jo aguante a roda de Jordi o de Bob, qui s’estan alternant. No entre a comandar en cap moment; seria la meua fi. A l’elevada velocitat que estem fent aquest últim tram del descens, jo seria incapaç d’absorbir la fricció del vent. El més intel·ligent és seguir l’estela del grup de quatre que em precedeix i tastar el dolç regust de rodar amb l’elit d’aquesta expedició ciclista on tinc la sort de trobar-m’hi ara mateix.

Sóc ambiciós. Ho reconnec. En el moment en que he guanyat confiança en mi mateix com a ciclista i com a persona, he tractat d’estar amb la porció avançada del gran grup. Ara, en el descendiment i també aquest matí, quan he comprovat orgullós que en arribar al cim formava part de la primera dotzena. La pràctica del ciclisme implica depurar molt la tècnica, un aspecte que s’assimila de forma intuïtiva, però que també s’estudia i es millora amb molt de treball de camp, tant en ascens, com en descens i en transició. Vaig començar amb el ciclisme de carretera bastant tard: als quaranta anys. Ara en tinc quaranta-set. Inicialment era molt humil, potser massa, amb un nivell de confiança en les meues capacitats molt baix, però amb la il·lusió per millorar i aprendre dels ciclistes amb qui eixia cada dissabte. Passaren els anys i trobí la meua grupeta, els CBR. Inicialment, anava sempre a cua, si no és que em despenjava. Amb el temps i molt d’esforç en etapes individuals, vaig anar millorant la condició física i la meua relació mecànica amb la bicicleta. Vaig aprendre molt dels meus amics i col·legues. Continue fent-ho. Emperò, de fa dos anys ençà, el meu paper a les convocatòries del cap de setmana és més protagonista, tot aportant treball a cap de grup en alguns trams de transició. En les escalades, actualment, he pogut comprovar amb orgull que se’m dóna bé fer de llebre als ports de muntanya. En resum, he progressat. Gràcies als meus col·legues de grup i també gràcies a les meues participacions a les marxes cicloturistes d’un dia o per etapes, com ara les edicions pirenaiques de 2012 i 2014. Al remat, un llarg seguit d’experiències a la meua comarca i a fora que m’ha ajudat a créixer com a ciclista en tots els sentits, fins i tot al meu punt feble: els trams de transició. Hui, en una segona etapa dolomítica que superarà els 2700 metres d’ascens acumulat, torne a sentir-me el jo evolucionat, el jo perfeccionat, el jo mutat, el jo total. Em sent pecaminosament orgullós i ambiciós en aquest moment.

Arribats a la part baixa del port, i després d’haver-nos trobat la resta de membres de l’expedició fent la seua escalada a Torri di Fraele, ve un tram de transició que ens ha d’aproximar a Bormio. La ciutat queda a dreta, molt pròxima, però no em prés cap dels desviaments que hem vist. Confie en l’orientació dels de davant i que tinguen clares les instruccions per arribar a l’hotel, ja que no portem cap membre de l’organització i açò ho estem fent baix la nostra responsabilitat.

Tinc la sensació que ens hem perdut, sincerament. Crec que erròniament estem agafant la circumval·lació de Bormio i que estem tornant al creuament per a l’escalada al Stelvio. El principal problema que té açò és que a la velocitat que estem rodant i amb el repetjó que s’aproxima, hauré de tirar de potència per seguir-los, i aquests xicots em superen sobradament en aquest terreny. I així és. Bob és una locomotora i anem enfilats a gran velocitat entre el trànsit. Estic al límit. En pocs segons, mentre ascendim la rampa a plat i a tope, entre en anaeròbia. Si açò dura més d’un minut petaré, de segur. Pense per a mi, mentre agonitze per seguir-los, que he entrenat molt situacions semblants a aquesta: sèries en potència anaeròbica durant 30 segons. És el moment que aquelles simulacions servisquen per a resoldre una situació real i urgent, com és aquesta. No puc despenjar-me, ja que no sabria anar a l’hotel. Ho done tot...

...Finalment ens trobem un semàfor que canvia a roig en les proximitats de la vila. Déu meu! Açò ha sigut frenètic! Esgotador! Seguisc a roda. Arribem pausadament a l’hotel després de recórrer una llarga avinguda. Girem a dreta. Entrem al jardí que precedeix l’entrada principal. Solte la cala del peu esquerre. Pose peu a terra. Solte la cala dreta. Finalitza un dia de ciclisme salvatge en tots els sentits. A la dutxa i un massatge!