LA CARRERA

Dissabte 17 d'octubre. Quedada organitzada per la Unión Ciclista Alcoy. Huit del matí. Plaça del Centenari. Salutacions entre amics i coneguts. Ciclistes de totes les edats. Converses matineres mentre fem temps a la seu del club alcoià. Foto institucional. Un cert neguit m'acompanya malgrat la simpatia i cordialitat que m'envolta. Sé que hui no puc amagar-me. He de complir amb les meues funcions d'equip. El CBR necessita que tots els efectius aporten les millors aptituds de cadascú: escaladors, rodadors, esprínters, gragaris, líders... Hui tenim carrera.

Abandonem el punt de trobada i accedim a la carretera que uneix Alcoi amb Batoi. Inici suau. Eixida controlada. Aviat, però, tres ciclistes protagonitzen la primera escapada. D'entre ells es troba el nostre capità Perico. Aquesta circumstància ens dóna marge pel que fa a la suma de punts i l'accés al podi. Personalment, esperava que foren Carlos, Sergio o Juanan qui s'escaparen amb els més agoserats. Fent reflexió sobre aquesta qüestió, pressupose que probablement vulguen esperar a més endavant, quan el personal estiga més maduret.

L'inici suau acaba prompte, ja que en el moment comença el Salt la desfeta és evident. Es trenca el gran grup i cadascú s'apanya com pot, especialment al tram final, després de canviar de via. Gradualment, acabe posant el meu cos al límit, atés el fort pendent. Així és.
Poc després, tan bon punt superem les cases del Salt ens agrupem una colla d'uns 25 corredors, qui continuarem junts per la carretera de Montesol. Inicialment vaig a roda. No vull gastar. Vull conservar. En aquesta posició em sent segur. Estic bastant avançat. Preferisc les posicions capdavanteres en els trams de transició, però amagat al darrere dels primers, en honor al meu pseudònim, Pantera en la Sombra. Sempre a l'aguait. Al tanto del que puga passar als primers llocs. Atent a qualsevol moviment d'atac. Buscant la millor visibilitat per previndre qualsevol accident.

El ritme és alt. Vaig bé, però conscient que si seguim a aquesta velocitat arribarem mig cuits a la base del port de la Venta el Cuerno. Els dos galgos de davant no demanen relleu, de manera que em mantinc a cobert. Amb mi, just al darrere, van Sergio, Carlos, Loren, Julián, Juanan i Manolo. Si incloem Ñoño, som hui membres de l'equip groc-i-verd, possiblement l'esquadra amb el major nombre de ciclistes en aquest grup perseguidor.

El que temia ja ha passat. Un dels dos corredors capdavanters es despenja (maillot Saxo-Bank). Em veig amb l'obligació de cobrir el seu buit. No faré un acte de covardia alçant el peu del pedal. M'incorpore. La meua parella és Juanito. Ara la meua fricció amb l'aire és superior i conseqüentment eleve el nivell d'esforç. Molt aventurat de part meua -pense per a mi. No tinc condició física per deixar-me vore d'aquesta manera, però hui estic mentalitzat que ho he de donar tot. He vingut a treballar, a optimitzar el meu rendiment en honor als CBR.

Reconec que no tot és qüestió d'equip en açò del ciclisme. Alhora que aporte punts al meu club durant la cursa de hui, també m'ho plantege com un repte personal. Estar amb els millors i participar-hi activament és un orgull individual i accentua el meu narcisisme. A més, no puc oblidar que des que vaig adoptar la filosofia nietzscheiana, la meua voluntat de poder s'ha elevat a valors màxims, comparat amb la meua inseguretat d'anys arrere.

Un quilòmetre abans del creuament que ens portarà a la Venta el Cuerno, abandone la posició de cap. Vull abaixar les polsacions de forma voluntària per tal d'accedir a aquesta elevació amb un marge cardiovascular. Absorbim a Pedro i li preguntem com va l'escapada. Segons afirma, el nivell en cap de cursa és molt elevat i ha decidit abandonar per tal per prendre's-ho amb més calma. Ara en som nou els membres del nostre equip en aquest grup en persecució.

Arriba el primer moment clau de la jornada, ja que podria trencar-se el grup si el ritme d'escalada és dur. Alene i bec sobradament. Vull oblidar-me del bidó durant tota la pujada. Ens enfilem en l'ascensió i el protagonisme és d'altres. Juanan i jo estem en posicions avançades i prestant atenció als moviments. Prompte, els corredors que han arrancat l'escalada marcant el ritme, afluixen. Ens tornem a agrupar i sense adonar-nos ens trobem davant.
No sé si sóc un imprudent per situar-me en aquesta posició, però vaig a pujar al meu ritme. Ni més ni menys. Si Juanan se m'avança en algun moment, no dec de seguir-lo. Si ens passen els ciclistes que tenim a roda, més del mateix.

Observe el ritme cardiovascular i em marque el límit just al llindar, ossiga, a 185 batecs per minut. Evitaré, si m'és possible, passar d'aquest valor. Just a l'equador de la pujada, el ritme s'intensifica i jo, amb una ràfega d'orgull, tracte de mantenir-me a roda dels ciclistes que m'avancen. Just en aquest intent, marque 191ppm, el qual em serveix d'alerta. No ho faces; no arranques per seguir-los; no modifiques el ritme -em dic en silenci. Sóc conscient que si m'aventure anant a la caça en la zona de suprallindar durant molt de temps, puc petar i acabar la marxa amb l'home del mall donant-me cops mortals.

Acabe, per tant, la meua aproximació a la Venta el Cuerno a ritme intens, però no de persecució, deixant anar els primers i sentint la humiliació de vore'm avançat per la meitat dels corredors del grup. El ciclisme, en jornades exigents, posa a cadascú al seu lloc, irremediablement; és la selecció natural, la llei que determina la jerarquia i la posició real de cadascú en el món del ciclisme amateur. Sempre he sigut un número dos. Sempre he estat a la rereguarda.

Corone i el grup està desfet. No vull relaxar-me massa. Ara he de reincorporar-me, juntament amb els altres despenjats, al grup principal. Aprofite la treva posterior a la coronació del port per resituar-me. Sobre la marxa he aprés que no és prudent estar molt avançat en aquest grup, perquè en algun moment em toca pencar i deixar-me vore. Ja està bé de treballar solidàriament! Si açò és la llei del més fort, jo aplicaré la norma del més intel·ligent. M'endarrerisc a posicions més discretes durant el llarg descens a Onil per l'Arcaeta. Busque la millor roda per estalviar energia. Sergio és el meu home. Té suficient corpulència com per oferir-me una bona protecció a sotavent i l'habilitat justa per conduir-me de forma segura i ràpida fins al poble.

Novament, cal beure i descansar la musculatura. Em tranquilitza vore que el ritme cardíac es recupera ràpidament, així que la forma física sembla estar bé. L'esforç fet abans en anaeròbia durant l'escalada podria ser considerat com un problema d'impotència esportiva. Per a mi, en canvi, queda enregistrat com a una sèrie d'esforç en zona sis, tal i com recomanen els entrenadors. Les sèries curtes per damunt del llindar anaeròbic adapten l'organisme del ciclista per als moments esportius de màxima exigència, a més de millorar la capacitat de les cèl·lules per renovar-se i no morir en futures curcumstàncies límit. Siguem positius.

Ara estem a la carretera que ens conduirà a Biar des d'Onil. Sembla que la gent es tranquilitza. El ritme és viu, però no anem a tope. Em conec el percal i estic segur que poc abans de l'alt de Biar s'accelerarà progressivament la velocitat. Continuem els nou efectius a dins del grup, de manera que les espases estan en alt. Hi ha opcions de podi.

Ho sabia. El ritme s'endureix en aproximar-nos a la pujada. Em desplace al carril bici que tenim a la dreta per tal d'alliberar-me de la pressió del grup. Passem la rodona i comença la curta escalada a l'alt de Biar. Són poc més de dos quilòmetres d'ascensió. Actitud conservadora la meua. No vaig a situar-me davant, però sí en una posició prudent, on puga controlar les accions de tothom. Mentre pugem, mire els de davant i els de darrere, alhora que gestione l'esforç. Pujada fent autocontrol i observació de la situació grupal. Posició estratègica. Aviat estem al tram final. Veig com alguns apressen una mica més i s'espremen al màxim. Els deixe anar comptant amb el marge que tinc amb el grosso i els ciclistes més endarrerits. Perd algunes posicions i especule amb la recuperació en el pròxim descens. Corone i em dispose a fer una baixada ràpida, trepidant. Faig una persecució a tota velocitat cap avall. Avance posicions i m'aproxime als més ràpids. Ara estem entrant a Biar. És el moment de baixar pretencions. Prima la seguretat. Abaixe la velocitat i preste la màxima atenció a les rodones i els semàfors. Un llum roig ens encomana a aturar-nos. Seran un parell de minuts. Suficients com per a que els ciclistes que anaven a cura o despenjats arriben a la nostra alçada i facen burla per la nostra mala sort.
Tornem a estar els vint-i-cinc. Ara abaixarem a la carretera que uneix Biar i la Canyada. Fem aquesta via a ritme tranquil. Sobtadament s'acaba la primera batalla d'aquesta guerra. S'apaivaguen els ànims. Es reprenen les converses entre col·legues. Gaudim del ritme d'esbarjo i del ciclisme contemplatiu. Així arribem al restaurant de la Canyada, on esmorzarem tots plegats i signarem la treva.

Després de satisfer la fam amb embotits variats, em dirigisc a la barra per demanar el café. Mentre el bec li comente a Pedro que ja ha passat el més dur de la marxa de hui, que espere que la tornada siga ja més tranquil·la. Nega amb el cap. Aún hay carrera, ya verás -diu amb un somriure sarcàstic. Glups! Engulc el solatge del café amb el desig que em queden forces per traure l'espasa. Doncs bé, tornarem a la batalla.

Reprenem la carretera i ben aviat ens posem a ritme de creuer. Sent novament la velocitat i el nervi, i el gran grup s'estira. Són els efectes produïts per la competitivitat que hui s'ha manifestat de forma tan evident. El GPS marca velocitats que ballen entre els 30 i els 50km/h. Aquestes rectes, les que uneixen la Canyada, Beneixama i Bocairent, són el traçat ideal per a portar al màxim l'avanç de la pedalada, amb desenvolupaments de transmissió elevats. Observe constants avançaments dels ciclistes més potents per situar-se a les posicions capdavanteres. Jo evite fer eixa operació i em mantinc en posicions intermitjanes. Torne a actuar com a observador del que ocorre entre els més competitius i més ben preparats. Alerte els companys cada vegada que algú es disposa a fer un atac, per tal de mantenir els components de l'equip a una posició que permeta actuar ràpidament en cas que es trenque el grosso. Convé, si volem sumar punts al final de la marxa, que hi haja col·legues del CBR amb capacitat de reacció davant de qualsevol eventualitat.
Passem Bocairent i seguim junts, tret d'algú que ha punxat i s'ha quedat irremediablement endarrerit. Comprove que hui no hi ha pietat. Trenquem a dreta per mamprendre la carretera que porta a les ombrienques poblacions d'Alfafara i Agres. Seguim rodant a gran velocitat, però la sinuositat del traçat i les variacions de pendent acabaran provocant el trencament del gran grup, n'estic segur. Seguisc alertant sobre els atacs que se succeeixen repetidament, però Manolo em demana que no torne a dir res, ja que interessa que se'n desprenguen d'una vegada els ciclistes més avantatjats. Aquest ritme no el podem suportar tots. Faig cas de la seua recomanació i apaivague la meua actitud competitiva. No tarda en ocórrer allò inevitable, i a la primera rampa entre Alfafara i Agres es corrobora la llei de Darwin: els especímens més ben adaptats donen el cop d'autoritat i provoquen el sobtat estrip del gran grup. Jo vaig al límit i torne a buscar el meu ritme per tal de sobrevirure a la prova de hui. Nova alerta cardiovascular amb 188ppm. M'avancen alguns corredors que tenia al darrere i tracte de no enfonsar-me mentalment. Són ja desenes de milers de quilòmetres recorreguts a la carretera i l'experiència em desmostra que en ciclisme el més efectiu és abaixar la intensitat en situacions límit i oblidar-se'n dels altres. Després d'un parell de minuts on reduisc les polsacions, em retrobe al lloc natural que la meua genètica em té reservat i reprenc el meu ritme habitual d'escalada. Busque ara el punt òptim d'escalada i una cadència ràpida just al nivell inferior al llindar. Quadre el nivell d'esforç en 180ppm i em mantinc ferm i dur, solemnement pertinaç, indeleblement contundent en la curta ascenció a Agres. Avance col·legues que m'havien avançat prèviament i els oferisc la roda. Manolo, Loren i l'amic del saxo-bank. Acabem l'escalada en petita grupeta. Mire arrere i la visió esgarrifa: una dotzena de cadàvers deambulen per aquesta costera tractant de no perdre la nostra referència.
Ens trobem al punt més elevat i deixe passar el camarada més voluminós just al davant. Ara tira ell de mi i tracte de traure avantatge de la seua força. En començar la baixada que ens conduirà a la Plana de Muro rodem a màxima potència. Fem relleus sense un ordre establert. Anem intercanviant la posició capdavantera segons va perdent energia el de davant. Anem entrant al relleu donant-ho tot fins que no podem més i entra el segon d'a bord. Fem successius intercanvis entre tots dos fins que Loren queda despenjat. Ara apareix Pedro per completar la representació de l'equip al grup perseguidor.
Què haurà passat al grup d'escapats amb els nostres representants Sergio, Carlos, Ñoño i Juanan? La informació que em donarà a posteriori el meu amic Juan Andrés diu que la tàctica d'equip ha sigut l'atac alternat amb Sergio i Carlos, per tal de castigar la resta del grup amb contínues variacions de velocitat al límit de l'esprint. Un descens boig i agoserat per mantenir les opcions de podi del nostre CBR. I també em corrobora Juanan que no sóc l'únic que ha tastat l'anaeròbia en algun tram de pujada. Sempre he pensat que l'excel·lència s'aconsegueix en els moments més durs i exigents. Aquest n'és un exemple: un 10 a les promeses de l'equip!
Arribats a Muro sembla que la competició haja acabat ja. Ens tranquilitzem de forma immediata i continuem a ritme sostenible fins a Cocentaina. Abans d'ací, però, hi haurà una forta discussió provocada per l'acumulació de fatiga, frustracions, sobreesforços i adrenalina. Un corredor veterà recrimina la forma de córrer d'un ciclista més jove. Visions contraposades i desfogament entre aquests dos ciclistes que provoca que Manolo i jo hàguem d'intervindre amb comentaris per apaivagar els ànims. Sortosament, tot queda en simples desqualificacions que no van més enllà.
Ciutat Comtal. La cortesia torna al gran grup. Ens retrobem amb els membres del grup escapat. Intercanvi d'impressions. A hores d'ara, supere els 30km/h de mitjana. Ha sigut un ritme de bojos. Dediquem ara deu minuts per posar-nos tots al dia amb la felicitat de comprovar que el nostre equip ha guanyat per punts, amb 4 membres al primer grup i 3 més al grup perseguidor. No tardaran més de 5 minuts en arribar els ciclistes més endarrerits per tal de completar la convocatòria. Ara, ja fora de control, acabarem la ruta en direcció a Alcoi després d'acomiadar-nos dels veïns contestans. Les ganes de carrera han estat, per fi, apaivagades. Un goig, un plaer haver-hi participat.