MMXV, L'EPÍLEC

D'esquerra a dreta: Perico, Carlos, Sergio, Natxo, Juanan, Ñoño, Quique, Julián i Manolo (fotògraf: Javi)

Deixem el bar i veig com els amics s'avancen. Puge a la bicicleta sense pressa i torne a pedalejar. És la carretera que uneix Tibi amb la veïna població d'Ibi. De sobte m'ha vingut una ràfega de pensaments nostàlgics. Tinc l'extranya sensació que ha canviat alguna cosa en la meua vida com a ciclista. Hui no és una data marcada al calendari esportiu. Tampoc no és una jornada especialment dura ni destacable pel seu perfil. Estem al mes de desembre. El solstici s'aproxima. El metabolisme em dóna senyals de voluntat instintiva d'hibernació. Li faig cas. Em situe a cua de grup. Dedicaré aquest temps de trànsit fins a Ibi per a viure el ciclisme des d'una altra perspectiva.

Ací, al darrere d'aquest grup de quinze corredors, em sent més aviat com un observador. Tot sol. Defugint la conversa i l'emparellament amb cap company. Deixe fer als altres. Em situe a roda de Pedro i Sergio. Xarren bastant. Davant d'ells van Ñoño i Carlos. També fan conversa. Tot un seguit de col·legues emparellats avancen sense massa pressa per aquesta sinuosa carretera. Varietat de colors, però predomina el negre, amb detalls blaus, grocs, rojos o taronja, principalment. Cadascú dels meus amics té una personalitat distinta. El pedal és com la vida en molts sentits. Nosaltres formem una societat multicolor. Una congregació que pedaleja. Una colla que practica el ciclisme. Les nostres característiques personals estan impreses en la manera de fer bicicleta. Les virtuts i els defectes apareixen tard o d'hora ací, com a la vida. En el quefer diari, les circumstàncies i la realitat posen a cadascú al seu lloc. Al CBR Team, cada dissabte, ocorre el mateix. L'actitud de cadascun de nosaltres a cada port i a cada tram de transició és una clara mostra de la seua manera d'enfrontar-se a la vida. N'hi ha de conservadors, d'interèpids, d'agressius, de prudents, d'aventurers, de solidaris, de més o menys individualistes, d'acollidors i de col·lectivistes. Tots cabem a un equip on cadascú suma una part per completar un tot. Un tot multicolor, de negre, roig, groc, blau i taronja.

Em relaxe anímicament. Abandone el cicliste actiu. Deixe de protagonatzar l'esdevenir del grup. Ací, a la nevera, m'aïlle i em deixe portar. És la fi... La fi d'un cicle. La fi d'un període temporal. Faig regressió i rememore la temporada. Una sèrie de Flashbacks encadenats visiten la meua ment en aquest moment de relaxació a cua. Diuen que abans de morir veus la pel·lícula de la teua vida, una successió de records que resumeixen el que ha sigut la teua existència. L'any 2015 mor per a mi i el film de la meua vida al llarg d'aquest any se'm presenta sobtadament al davant dels ulls. Quatre estacions meteorològiques han marcat els meus progressos i regressions, tal com dicta la llei natural. La Quebrantahuesos ha sigut el punt d'inflexió que ha determinat els períodes d'entrenament i desentrenament, però no sóc d'aquells que li donen massa importància a aquestes fites. En aquest esport, qualsevol moment, per poc important que semble i per intangible que puga paréixer, s'imprimeix a l'ànima del corredor i queda gravat en la memòria fisiològica. Ara, a les portes de l'hivern, és el moment de descansar i fer provisió d'energia. Aquest any 2015 he fet 127 eixides amb la bicicleta, el que implica una freqüència en la pràctica del ciclisme d'un de cada tres dies, aproximadament. En total, he dedicat a aquest esport 380 hores, 45 minuts i 21 segons. Tot plegat, he recorregut 8.500 quilòmetres, la mateixa distància que separa Alcoi de Cape Town, a Sud Àfrica. Al remat, he consumit 180.000 quilocalories al damunt de la bicicleta... I l'acumulació d'ascensions m'ha elevat al cel 145.000 metres, més enllà de la mesosfera, on la ionosfera reacciona amb el vent solar per produir les aurores boreals i australs.

Gràfica de barres amb el consum d'energia en KCal durant l'any 2015: s'observa una clara progressió/regressió en "dents de serra".

He canviat. Una vegada més he fet metamorfosi. Una mutació progressiva determinada per l'esforç i l'adaptació al canvi. Aquest any he posat en pràctica la determinació i el metodisme per millorar biomecànicament. He comprovat com un bon entrenament, equilibri entre els paràmetres científics-numèrics i emocionals-institius, m'han fet millor ciclista malgrat haver envellit un any més. A hores d'ara, he arribat a la conclusió que és ben possible millorar la condició física malgrat l'augment de l'edat, ja que la davallada progressiva del VO2 max pot quedar compensada amb un perfeccionament en el mètode: repetició adequada d'entrenaments, progressió de la condició física en forma de dents de serra, treball en força-potència, elevació de la cadència de pedalada, aerodinàmica, adaptació biomètrica i biomecànica, intervenció de la intel·ligència com a motor principal, experiència, increment de la resistència a llarg termini, capacitat d'autocontrol, regulació d'esforç, dieta equilibrada... I tants i tans intangibles immesurables.
Arribats a les rodalies d'Ibi, decidim finalment encaminar-nos a Onil per tal d'escalar el port del Canalí. Això implica despertar d'aquest epílec mental on m'he endinsat els darrers quinze quilòmetres. Lleve el pilot automàtic i avance posicions. Els grup es trenca perquè alguns maniosos volen pixar abans de començar la pujada. Em pregunte si no saben que hi havia un excusat al bar de Tibi. La resta no parem i avancem (això sí, sense ambició, per possibilitar la seua reincorporació). Arribem a peu de port i encara no estem tots. Apareixen els comentaris inevitables sobre els absents. Que si hauran punxat, que si no tenen ambició per progressar i reagrupar-se, que si els haurà passat alguna cosa, que si els esperem, que si ho fem en coronar... Finalment mana el sentit comú i els esperarem adalt.
En aquesta escalada quasi sempre m'he quedat arrere. Es tracta de 5 quilòmetres d'allò més exigents, amb una rampa inicial molt dura, un posterior tram de pendent més suau i un ulterior increment progressiu en el percentatge. Certa irregularitat i lleugeres variacions provoquen en moltes ocasions que el grup es trenque si la corda està molt tensa. Hui tractaré que no em passe allò de despenjar-me. Porte ja uns anys a la grupeta i a aquestes alçades de la temporada el nivell d'ambició esportiva no és tan elevat com a la primavera o l'estiu. Aviat passa Sergio davant i em pose una mica neguitós. Això pot elevar el ritme si ningú no el frena. Sortosament, Pedro se n'emparella. No vol que es disperse el ramat. Una vegada escalfat, em sent còmode i mantinc una cadència elevada amb poca potència a la cadena. Tracte en tot cas de mantenir-me assegut per evitar que puge el ritme cardíac. De fet, assegut, amb poca relació de transmissió i una cadència elevada és com aquest matí he aconseguit fer concacte amb el grup de cap des d'una posició endarrerida en l'ascensió al port de Tibi per la cara de Xixona, quan el fort pendent del 10% ha desfet la grupeta inevitablement.

Quadre "Orbea Team Edition" de 2014: a Rey muerto, Rey puesto.

Acabe el Canalí amb la sensació d'anar àgil i còmode. Acompanye el grup capdavanter en el que per a mi és una victòria a hores d'ara. En la darrera ocasió d'aquesta temporada on pose en pràctica l'instint competitiu, m'he situat amb els millors i m'he sentit partícep de la construcció de l'equip. Les sensacions viscudes en aquesta pujada al port d'Onil resumeixen el que espere que siga el meu paper a dins de la colla per molt de temps: participació activa, protagonisme repartit, sentit col·lectiu, ambició sostenible, simbiosi grupal, respecte mutu, sentit comú i naturalitat en el nostre comportament. A partir d'aquesta jornada s'obri un període de descans actiu que es prolongarà fins a cap d'any. Reduiré voluntàriament el nivell d'esforç i les distàncies recorregudes. Abandonaré la lluita. Desatendré la batalla. Faré hibernació. Practicaré la bicicleta contemplativa per descansar l'organisme i la ment, per completar l'epílec, per caure al no res esportiu i amanir així l'espai buit que haurà d'ocupar el repte dolomític de 2016.