I de sobte em trobe un perfil desconegut. Recorregut per a dissabte amb els CBR inèdit per a mi. La Llacuna, diuen. Intuisc per on pot ser. Ja he estat a Villalonga i conec la pujada per la font de la Reprimala, però la Llacuna no l'he escalada mai. Em motiva la perspectiva de descobrir noves rutes i fer una ascensió que no tinc apuntada en el meu historial. Precaució també, pense abans d'eixir, ja que pressupose que serà dura, tenint en compte que vessant nord del Circ de la Safor té fama de ser empinada.
7:15h AM. Arriba el moment de deixar ma casa a Alcoi per baixar a Cocentaina, on tenim el punt de quedada hui. És de nit. Només hi ha una tímida claror que apunta per llevant. Els llums dels fanals d'Alcoi encara estan encesos i jo torne a experimentar les sensacions de les matinades per anar a buscar els col·legues. La frescor matutina. Els carrers buits. Alguns joves ebris que encara no s'han gitat. Alguns treballadors adormits que s'incorporen aviat al treball. La ciutat encara no ha despertat. Jo m'espavile a poc a poc durant els quinze minuts que dura el trànsit fins a la Ciutat Comtal.
Retrobament. En som 9. Intercanvis d'impressions sobre l'estiu i les activitats fetes en temps de vacances. Muntanyisme, platja, viatges, descans. Descans, fins i tot, de la bicicleta. Punt d'inflexió, aquest de l'estiu, per començar de nou. La majoria hem seguit practicant el ciclisme durant l'estiueig, però sense ànim competitiu ni l'ull pendent de les mitjanes. En el meu cas, el juliol i l'agost he fet desaparéixer de la pantalla del GPS el ritme cardíac i la mitjana de velocitat. He practicat el ciclisme contemplatiu i per sensacions. Desintoxicació numèrica i quantitativa.
Fem l'habitual tram fins a la base del port de Baniarrés a ritme tranquil però alegre. Vaig mirant el ritme cardíac i comprove que la forma física està bé. Polsacions baixes. Comença el port i continue igual. Tinc un bon marge cardiovascular per fer la pujada a ritme seré i agrupat. La gent no té pressa. Es despenja algú, però és minoria. La major part de l'equip va cohesionat, com m'agrada a mi. El ritme dóna per a parlar i a mi, també, per observar el cim del Benicadell. És una penya elevada que destaca notablement sobre la muntanya. La perspectiva de la seua visió va canviant a mesura que pugem. Comprove que no hi ha dos moments iguals a la vida ni dues imatges idèntiques. A cada ullada, la fotografia del paisatge que observe és distinta i única, irrepetible. Vull assaborir-ho. Tornar a córrer amb la grupeta. Tornar a les sensacions d'questa companyia. Tornar a compartir els paisatges, el temps, els instants, els espais i les sensacions. És la xauxa.
Tan bon punt coronem, ens aturem per esperar el ciclista cuer. El temps està mig emboiregat. Un núvol ascendeix per la cara nord del port i note la seua càrrega d'humitat a la meua pell. És com una dutxa fina quasi imperceptible.
Una volta agrupats, ve el descens fins a Salem. Torne a gaudir d'aquesta baixada, progressant amb rapidesa per posar-me a roda dels capdavanters. Com de costum, toque el fre només quan és just i necessari. Mentrestant, preferisc deixar-me protar per la gravetat, la velocitat, el goig del traçat de les revoltes i les contínues correccions en la direcció. Una mica d'adrenalina. La brisa humida a la cara i la cremallera fins a dalt.
Ara ve el recorregut en direcció a Gandia en lleugera baixada i de característiques ideals per rodar a alta velocitat durant un bon tros en equip. Hui els components no s'animen a fer relleus. Deduisc que hi ha qui no es troba en condicions suficientment competitives per practicar aquesta estratègia de grup, atesa l'exigència física que mereix. Jo he anat a roda quasi tot el temps, així que em pose davant per uns minuts, acompanyat de Sergio. Tot seguit, em despenge per menjar, que ja veig el Circ de la Safor a dreta i vull haver assimilat una mica d'aliment per no quedar-me esvaït.
Abandonem la carretera per dirigir-nos a Villalonga. Seguim a ritme tranquil però viu. Hui suarem a base de bé durant l'escalada. La humitat ambiental sembla ser encara més alta a la comarca de la Safor. Ens endinsem a la població i busquem l'inici de port. No conec l'accés, així doncs em deixe portar. Veig una indicació a la Llacuna i una altra a la Reprimala. Agafem la de la Llacuna i comença el port!
M'endinse immediatament en la taranyina que ens ha parat la ment aràcnida de Pedro. Un parany per a qui va distret, un parany per a qui no calcula bé el nivell d'esforç, un parany per als ciclistes de ment pusilànime.
Busque una cadència elevada amb la relació de transmissió 34/28. Previsiblement, la forta pendent no va a canviar en el tram inicial del port, així que m'assec al seient i busque el punt, el colp de pedal, el ritme sostenible. Toni fill, corredor amateur de només quinze anys, ha desaparegut de la nostra vista als primers cent metres. M'oblide també de Juanan, qui s'ha distanciat immediatament. En escalada, aquest xicot presenta un nivell superior al meu i he aprés amb el temps a dessincronitzar-me de la seua roda. Amb el temps i la suma de revoltes ens hem quedat junts Sergio, Pedro i jo. Les polsacions ja estan allà amunt, però no és una sorpresa per a mi. Si vull seguir amb aquesta cadència, el ritme cardíac pujarà irremediablement a valors pròxims al llindar anaeròbic. Observe la pantalla i balle entre valors cardiovasculars que van del 5'6 al 5'9, tot depenent de la pendent, de les lleugeres variacions de potència de pedalada i els curts períodes que faig alçat sobre la bicicleta.
La pendent dels primers quatre quilòmetres de la Llacuna volta el 9% de mitjana, amb rampes per damunt del 10% en trams prolongats. És aquest un fragment de la ruta on el nivell d'exigència és màxim. Gaudisc. Crec que m'he fat adicte a les escalades dures i a les sensacions pròximes a l'infinit, properes a l'assíntota on qualsevol increment voluntari de l'esforç no trobaria resposta en l'organisme, sinó talvolta el colapse. Estic en el tram on la bogeria i la borratxera que deriven de l'alt nivell d'esforç em porta a un estat d'ebrietat i excentricitat. Les característiques d'aquesta ascenció la fan atractiva, també, des del punt de vista paisatgístic. És una serra en ombria i, per tant, més rica en vegetació i arboreda mediterrània que la cara sud. Malgrat la dificultat d'aquesta escalada, tinc marge de consciència per contemplar la nostra natura característica, la del Circ de la Safor.
A falta d'un quilòmetre escàs per arribar a la fi del tram dur, Sergio m'avança amb relativa facilitat, mentre que jo, impotent, no faig el menor intent per seguir-li la roda. En elevacions com aquesta, els canvis de ritme són impossibles si no et queda marge al sistema locomotor. És el meu cas. He volgut ser invariable i constant en el ritme i la cadència fins a dalt, amb l'intent de posar en pràctica la hipòtesi biomecànica que explica com la solució per a evitar la fatiga muscular en les ascencions és mantenir una cadència superior a les setanta revolucions per minut. Sergio segueix desprenent-se de mi i jo l'anime amb un crit a que llance un atac a Juanan. Se'n va a l'alçada de la següent revolta tancada i ja no el veig més.
Arribe al primer cim, el qual tanca el tram més dur d'aquest port inèdit per a mi. Allà estan Toni, Juanan i Sergio. Darrere de mi, a pocs metres, aplega Pedro. He suat de debò a causa de la humitat atmosfèrica i l'esforç físic. A poc a poc, aniran arriban la resta.
Interprete aquesta escalada com a una prova d'esforç per numerar-nos i posicionar-nos en la jerarquia de l'equip. Veig que Pedro té ja per costum situar un parany cada mes de setembre, per despertar l'organisme mandrós de tots després del relaxant mes d'agost. L'any passat, parà la teranyina a la Vall de Laguar; aquest any al Circ de la Safor. On serà l'any pròxim?
El ciclista més retardat puja a peu. Farà així els dos últims quilòmetres. Alguns ens avancem per demanar taula a L'Orxa, mentre que un petit grup esperarà al penitent per acompanyar-lo fins al bar. Allà ens aplegarem tots per fer societat a taula mentre ens alimentem. Abans d'això, però, queda el segon tram de pujada de la Llacuna, amb un inici suau i una rampa final duríssima amb una pendent màxima del 16%.
A la tornada, atesa la punxada de Sergio, els alcoians optem per tornar junts per davant, ja que ens queda més camí i Julián s'incorpora al treball a les 14h. Tenim marge, però no podem relaxar-nos, així que deixem els amics i els problemes mecànics arrere.
Inicialment, el ritme és suau i fem conversa però, sense adonar-nos Quique i jo, Julián acaba escapant-se. Nosaltres no reaccionem de primeres, el qual provoca un distanciament important. Com que descobrim que el policia no té cap intenció de mirar enrere, propose a Triqui que em seguisca la roda i aprofite l'estela. Persecució. Increment progressiu de la velocitat. Augment de la potència de pedalada. Elevació de l'esforç físic. Velocitat punta. Treball muscular. La situació esdevé una cursa per atrapar la llebre. Després de quilòmetres de perseguiment arribe a la roda de Julián, però el nostre amic "asturià" s'ha despenjat irremediablement en un repetxó a l'alçada de Sel·la de Nunyes. No el tornarem a vore, ja que el conductor de l'aranya negra seguirà a bon ritme fins a Alcoi. Jo, després d'aquesta forta progressió, veig que em costa anar al seu nivell en paral·lel, així que li confie la conducció en pla al davant i tracte de recuperar-me a roda. Em trobe lleugerament fatigat i he de recuperar sobre la marxa abans de l'Altet de Cocentaina, que es fa molt pestós. I així ho serà, però he aconseguit recuperar bé per la Plana de Muro, de manera que accedim amb bones sensacions a la ciutat d'Alcoi.
 |
| 12 de setembre: Alcoi, Cocentaina, Muro, Benirarrés, port de Beniarrés, Salem, Villalonga, La Llacuna, L'Orxa, Beniarrés, Muro, Cocentaina i Alcoi. 105km i 1700m+ a 24'5km/h. |
El ciclista més retardat puja a peu. Farà així els dos últims quilòmetres. Alguns ens avancem per demanar taula a L'Orxa, mentre que un petit grup esperarà al penitent per acompanyar-lo fins al bar. Allà ens aplegarem tots per fer societat a taula mentre ens alimentem. Abans d'això, però, queda el segon tram de pujada de la Llacuna, amb un inici suau i una rampa final duríssima amb una pendent màxima del 16%.
A la tornada, atesa la punxada de Sergio, els alcoians optem per tornar junts per davant, ja que ens queda més camí i Julián s'incorpora al treball a les 14h. Tenim marge, però no podem relaxar-nos, així que deixem els amics i els problemes mecànics arrere.
Inicialment, el ritme és suau i fem conversa però, sense adonar-nos Quique i jo, Julián acaba escapant-se. Nosaltres no reaccionem de primeres, el qual provoca un distanciament important. Com que descobrim que el policia no té cap intenció de mirar enrere, propose a Triqui que em seguisca la roda i aprofite l'estela. Persecució. Increment progressiu de la velocitat. Augment de la potència de pedalada. Elevació de l'esforç físic. Velocitat punta. Treball muscular. La situació esdevé una cursa per atrapar la llebre. Després de quilòmetres de perseguiment arribe a la roda de Julián, però el nostre amic "asturià" s'ha despenjat irremediablement en un repetxó a l'alçada de Sel·la de Nunyes. No el tornarem a vore, ja que el conductor de l'aranya negra seguirà a bon ritme fins a Alcoi. Jo, després d'aquesta forta progressió, veig que em costa anar al seu nivell en paral·lel, així que li confie la conducció en pla al davant i tracte de recuperar-me a roda. Em trobe lleugerament fatigat i he de recuperar sobre la marxa abans de l'Altet de Cocentaina, que es fa molt pestós. I així ho serà, però he aconseguit recuperar bé per la Plana de Muro, de manera que accedim amb bones sensacions a la ciutat d'Alcoi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada