Preparant la QH: QUATRE AGULLES

Set del matí i comence la sessió eriçat. Entre Alcoi i Cocentaina, les temperatures abaixen fins als 7 graus i mig. Porte l'armilla per mantenir el tòrax temperat, però els braços i les cames, acostumats a la calor extrema de dimecres i dijous passats, s'havien oblidat del fred.

Primera agulla. Agraïsc començar aquesta ascensió. La fricció amb el vent de camí a Beniarrés m'ha abaixat la sensació tèrmica. Ara, de pujada, comence a escalfar i em tempere. Inici suau i ritme constant de la grupeta. Les llebres canvien a plat xicotet i automàticament ho fem la resta. Ritual jeràrquic i simbiosi grupal. Els de davant marquen el ritme i determinen les relacions de transmissió entre engranatges que ens portaran fins a dalt. Observe cadència i pinyó del meu company capdavanter i busque el meu per tal d'acomodar-me al seu ritme, garantitzant així una escalada òptima des del punt de vista de la reserva d'energia. Preste la màxima atenció al ritme cardíac per comprovar el nivell d'esforç. Sortosament, queda marge. Zona quatre. El llindar anaeròbic queda ben lluny i els meus amics són gent de pau. Mire arrere de tant en tant per admirar la Vall de Perputxent, que queda a la nostra esquena mentre tracem aquesta pujada en ziga-zaga. Finalitzem l'ascensió en un tres i no res. Primera agulla completada, port de Beniarrés.

Segona agulla. Camí d'horta que ens aproxima al port. Incertesa, temor. És inevitable tenir certa por quan s'ataca per primera vegada un port de muntanya. Els comentaris dels col·legues esgarrifen. Els ciclistes tendeixen a magnificar-ho tot. Els dos últims quilòmetres són molt durs, amb rampes superiors al 10% -m'avisen reiteradament. L'aproximació que estem fent des de la carretera principal de la Safor és molt ràpida. A hores d'ara la mitjana és superior als 29km/h. La reducció serà dràstica en qüestió de minuts. Comencen les primeres rampes i ja puc albirar per on supose que anirà la carretera allà a dalt. Veig un coll entre dues elevacions. El paisatge és excepcional. Millor com més amunt estem. Per enèsima volta es compleix la norma que diu que per trobar espais naturals de valor, cal recórrer trams de tal duresa que ens fa pagar el preu just. M'obligue a mirar i analitzar la natura que ens envolta i m'admire com tantes altres vegades. No deixe de sorprendre'm de la riquesa natural que tenim els valencians. Últims dos quilòmetres i la pendent s'endureix, fidel a les prediccions. A Manolo li sona inoportunament el telèfon. S'atura per contestar. Em ve la llum i passe davant per substituir-lo i emparellar-me amb Pedro. Marcarem el ritme fins al final. Egoistament, no vull que relleven Sergio i Carlos. Això podria trencar el ritme i la cohesió. Pose la corona gran; 34/28 és la meua relació de transmissió. Puje còmode, assegut, amb una cadència que em permet oxigenar la musculatura. Ritme constant, suportable, sostenible. El mateix nivell d'esforç que hauria de portar al Marie Blanc durant els quatre quilòmetres finals del famós Col. Només han quedat arrere Manolo i Óscar. La resta, en grup i a la nostra roda. Pins, carrasques i vegetació autòctona de matoll ens acompanyen a totes dues bandes. Un bosc ben atapeït que separa les comarques de la Safor i la Costera. Segona agulla superada, el port de la Drova (Serra de Montdúver).

Tercera agulla. Recta de dos quilòmetres abans d'entrar a Xàtiva. Tinc càrrec de consciència, ja que als plans he rellevat poca cosa. Passe davant amb Julián. M'acoble a la part baixa del manillar i em concentre.  Vent frontal i lateral de 15 km/h, tal com hi havia previst. Serà a favor en girar a esquerra i tornar a cap a casa per la Vall d'Albaida. Entrem a la capital de la Costera. El port comença en zona urbana. Comencem ràpid i continuarem així fins a dalt. Sergio i Carlos s'han posat davant i caldrà concentrar-se per seguir la seua roda. Malgrat estar en plena escalada, tinc sensació de velocitat. Un corda invisible tira de mi. És la influència positiva d'aquests dos fora de sèrie, qui gaudeixen tirant de nosaltres. Intercanvi d'interessos: ells s'exigeixen més en cap de grup i nosaltres ens n'aprofitem de l'efecte galgo. Compte fins a tres falsos plans que ens impulsen i acceleren. Arribem al punt més elevat a bon ritme, amb només una víctima. Tercera agulla coronada, la Serra Grossa.

Quarta agulla. El tedi s'apodera de mi en la transició. Plans i repetxons protagonitzen aquest traçat fins a Albaida. 3000km d'entrenament des de gener; això marca el comptaquilòmetres just quan passe per Montaverner. En travessar el poble d'Albaida comencem a pujar. Inici a ritme suau. Recorregut amb cert perill, ja que és una autovia. Emperò, el marge és molt ample, de manera que anem segurs a la vorera. Aquest port ens permet anar a bon ritme, novament. Sergio i Carlos passen a la rereguarda. Em sent bé, encara tinc reserves de glucogen muscular i puge el port en aeròbia. El sentit comú perdurarà fins a l'últim quilòmetre. Ací s'accelera l'escalada de forma progressiva. M'agafe a roda sense dificultat i deixe fer als innomenables de cap. Què no vols el maillot rosa de líder, Aru? -provoque a la meua llebre. Segueix endurint-se el ritme progressivament i a falta de 50 mentres per al cim els músculs em cremen...

...El meu organisme ha entrat en anaeròbia i tracte voluntàriament de sostindre aquest nivell d'esforç. Impossible seguir així per més temps. Entre en ebullició. Sóc una bomba humana. Faig metamorfosi i ara sóc el Dr. Manhatthan de Watchmen, en plena transformació radiactiva... Abandonde la lluita. Els deixe anar. Mire arrere. Estic tot sol. Els demés no han anat a la guerra. Escalen tranquils. Quarta agulla vençuda, el port d'Albaida.

Dissabte 16 de maig: Alcoi, Muro, Beniarrés, port de Beniarrés, Salem, Ròtova, Martxuquera, port de Barx/Montdúver, Barx, Xàtiva, Serra Grossa, Montaverner, Albaida, port d'Albaida, Muro, Alcoi. 136km i 2003m+