Preparant la QH: COMPTE ENRERE

13:45h: em trobe a la dutxa i faig recompte dels esdeveniments viscuts durant la dura marxa de hui. Visualitze cada moviment, cada pedalada, cada descens, cada revolta traçada, cada conversa amb els col·legues. La memòria reintrodueix a la meua fel els moments més durs i agònics del recorregut fet avui, mentre el tebi broll d'aigua s'escorre pel meu cos. Aigua temperada que em recomforta i em recupera. Xauxa continguda. El meu acostumat autocontrol no em deixa esclatar de felicitat. Precaució, Pantera, falta un mes per al gran dia, ara no és l'hora de confiar-te -pense per a mi. Em sent com un jovenet que torna a casa dels pares després d'un campament d'estiu, sobrepassat per les experiències viscudes, superat per la sobredosi de felicitat i esgotat físicament.

12:30h: arrenque l'escalada a l'últim port. És el Rebolcat, dificultat afegida a la marxa marcada per l'organització, el Club Ciclista Alcoy. Acabe d'arribar a l'alçada d'un vell corredor del club. Li pregunte com està i em diu que malament. Gens bé -reconeix. Li recomane que puge al seu ritme, sense pressa, que sobra temps. El deixe arrere i continue en solitud. Novament acabe una marxa per aquest port. Comença a ser una tradició completar pel meu compte els recorreguts amb un plus per entrenar el desnivell. És eixa miqueta més, eixa sobredosi d'entrenament que prepara per als moments de màxima duresa el dia X. M'escolte i em trobe bé. Autoanàlisi, autocontemplació, estudi de les sensacions. Bé, malgrat haver-ho donat tot en alguns moments de la ruta de hui, trobe reserves per ascendir aquest alt sense dificultat. Em trobe sencer, una bona notícia. La temperatura és ideal, al voltant dels 25º. El vent és imperceptible, si de cas una lleu brisa refrescant. Faig càlculs i superaré els 2300 metres de ascensió acumulada en coronar el Rebolcat. Faig història i veig que a la grupeta estem fent una progressió adient: de mica en mica, cada setmana completem un major desnivell.

11:45h: els deixe anar. No puc més. Sóc sincer en reconéixer que aquest no és el meu ritme. Aquesta és la meua debilitat, sí. Sóc incapaç de seguir la roda de Juan Andrés, Carlos i Sergio en el tram de carretera semi-plana i trenca-cames que separa Benimassot, Balones i Gorga. M'hauré de mirar allò de la potència muscular, perquè en aquest terreny tinc sempre les de perdre. Van com a bales. Juguen en una lliga superior. Tres protours versus un continental. Desenvolupen una potència sobre la biela del pedalier molt superior a la meua. Igual dóna que em pose a roda i vulga aprofitar-me'n de l'estela de l'últim corredor; em despenge a cada repetxó. A més, durant la pujada des de Famorca a Fageca he gosat a posar-me davant i he marcat un ritme intens i exigent. Jo mateix anava lliscant el llindar anaeròbic i sóc el responsable d'haver encés la metxa. Amb aquell ritme terrorífic he despertat la fera que tenen a dins aquest tres ciclistes salvatges. Ho tinc merescut. M'han rematat. Així que m'ho prendré amb filosofia i rodaré a plat i suau fins a Gorga i Benilloba. No s'acaba el món. Darrere ve el grup més nombrós; si m'absorbeixen, m'agrupe i acabe aquest tros acompanyat.

10:30h: haver-me relaxat durant la baixada des de Coll de Rates i la posterior aproximació a Tàrbena, ha provocat que em quede despenjat del grup capdavanter. Estic just al mig, en terra de ningú entre els de davant i els de darrere, qui abaixen fent barsella. El quilòmetre anterior a Tàrbena l'he fet molt tranquil, pel que fa al nivell d'esforç. Arribe al poble i prenc la carretera que porta a Castell de Castells. Malgrat la voluntat d'anar al meu ritme fins a l'esmentada població, acabe fent una progressió causada pel la visió del grup de deu que comanden la ruta. I és que Natxo no mira arrere, sinó en davant sempre! I davant tinc els corredors més potents. La seua condició física és destacable i jo, en un moment de ràbia, faig progressió per abastir-los. A poc a poc vaig apropant-me i finalment m'introduisc en la grupeta. Ja sóc ací! Ara vindran els tobogans que porten al punt més elevat del port del Somo, que separa Tàrbena de Castell de Castells, i l'última rampa al 14% de pendent màxima. Aquest és un d'eixos alts que tenim la tendència a no considerar en el perfil, malgrat tenir un percentatge mitjà en els primers 4 quilòmetres del 5'6%. Si apreten molt, jo preferisc mantenir-me imperpetu. No vull arribar a l'esmorzar amb el ganxo. Les meues prediccions es compleixen. Apreten als trams més durs i jo acabe fent marxa a ritme suau. Em reserve per a després de l'esmorzar. Al cap i a la fi, encara queden individus per darrere i a taula ens retrobarem tots.

9:30h: girem a dreta i una meravellosa elevació se'm presenta davant. Un imponent Coll de Rates es deixa admirar. Aquesta muntanya mostra les seues revoltes ja des de baix. Allà dalt, a l'esquerra, queda visible l'última rampa, que acabarà amb una revolta a dreta. Anem agrupats. Gairebé trenta corredors comencem l'ascensió. Inici ràpid i poca pendent. Aquesta és la tercera volta que hi puje per aquesta cara i sempre he tingut la sensació de fer-la ràpidament. Hui, de moment, em deixaré portar pel ritme del grup i ja més amunt, analitzaré la situació. Anar al meu ritme? Seguir alguna roda? Fer una escalada progressiva? Fer una crono-escalada individual? Vull donar-ho tot ací. L'any passat, en aquesta mateixa quedada, em sorprengué la desfeta que s'hi produí. Prompte es trencà la colla i cadascú acabà com pogué. Aquest any, de moment, anem ben compactes. Les sensacions són bones. Vull mantenir un bon desenvolupament als pinyons. Hui preferisc perdre un poc de cadència, a canvi de guanyar més impuls en cada pedalada. D'alguna cosa m'ha de servir haver canviat les bieles a 175mm. Força x distància = moment de potència. L'experiència de serguir a grups on la condició física és superior a la meua em diu que, si vull mantenir-me amb ells, he de fer una aposta pel treball muscular en mode força-potència. Castigaré la musculatura, ja ho sé, però també abaixaré el ritme cardíac, el qual em permetrà de mantenir-me amb els de cap fins a dalt. Eixa és la intenció. Jugue amb els pinyons de 19 i 21 dents, en funció de les rampes. Aquestes varien entre el 4% i el 8%. Així doncs, és qüestió d'anar tantejant el terreny, prevenint les pendents per avançament visual i tirant de memòria fisiològica. Cobrim tot el marge dret de la carretera. Anem ben compactes... però no tots. El gran grup s'ha dividit ja, a mitjan ascensió, en dos. Al darrere hi ha una quinzena de cadàvers. Sortosament, acompanye als capdavanters. Seguisc amb bones sensacions. Em sorprén que continuem tots junts una vegada hem superat l'equador de la pujada, però s'ha instal·lat el respecte, dedusic. Hi ha una educada lluita per les posicions. Cadascú ocupa el seu lloc, una àrea minúscula on els moviments estan perfectament calculats. Jo estic en tercera fila, ajustant la meua roda davantera entre dues rodes posteriors precedents. Si volguera canviar el ritme, seria impossible, no tinc marge de moviment. A més, l'escalada està sent ràpida i em conforme, honestament, a seguir així fins a dalt. I com tots els anys, em trobe ja a l'última revolta, amb el cim a la vista i havent fet una pujada al Coll de Rates en un tres i no res. Bon resultat el d'enguany: 6'7km en 22'46'' a 17'67km/h. La millor marca personal. I clarament, el nostre CBR Team ha guanyat per punts sobradament, ja que cinc membres estem ahí davant i un de nosaltres a guanyat a l'esprint.

8:30h: després d'haver fet una transició fins a Famorca a ritme còmode i sense cap dificultat, arriba l'alt que separa aquesta petita vila de Castell de Castells. Es tracta d'una curta pujada que fins i tot es pot fer a plat. Ací ve l'exemple de com un tram poc destacable per la seua orografia, que no és un mite en cap cas per al ciclisme, pot esdevenir un fet agònic. El grup aprofita la inèrcia de la baixada a Famorca per a mantenir un bon desenvolupament de potència en aquest curt tram de pujada. Cal mantenir la concentració i esprintar per poder seguir l'estela de les llebres. És just ací on el ritme cardíac se'm puja descontroladament fins a gairebé les 185ppm. És ací on retrobe l'angúnia, la qual em recorda com de dur és aquest esport. Per primera vegada es desmembra el gran grup.

Dissabte 23 de maig: Alcoi, Cocentaina, Benilloba, Gorga, Balones, Benimassot, Fajeca, Famorca, Castell de Castells, Pla de Petracos, Benigembla, Coll de Rates, Tàrbena, Port del Somo, Castell de Castells, Famorca, Gorga, Benilloba, Alt del Rebolcat, Alcoi. 126km i 2360m+

6:20h: olore l'aroma del café. És un plaer desdejunar així, malgrat haver matinat tant. La ciutat dorm i jo tinc el primer contacte amb la consciència després de beure el suc de taronja. El metabolisme s'activa ràpidament i desperte, m'espavile. La ràdio està encesa. Parlen d'aventures a les muntanyes de l'Himalaia. Parlen de la duresa inherent al muntanyisme i de múltiples dificultats superades. Victòries i abandons. Parlen de la vida i de la mort. Cròniques en primera persona de cruesa excepcional. I jo ara em pregunte si seré capaç d'enfrontar-me a les dificultats muntanyenques que m'esperen; si els meus músculs respondran en els moment de major exigència; si el meu cor serà capaç d'abastir-me de l'oxigen i els nutrients necessaris al llarg de la marxa de hui; si podré superar-me una vegada més en arribar a Coll de Rates; si podré mantenir-me amb els ciclistes més contundents; si seré derrotat; si venceré...