Preparant la QH. QUE NO TINC L'ÀNIMA MORTA

Continue fent malabarismes amb el temps per poder entrenar. Aquest mes d'abril, farçit amb esdeveniments viatgers i festius, posa a prova la meua capacitat d'esforç i la meua tenacitat. Aquestes setmanes inicials de la primavera cal ser realista i assumir que el meu entrenament no serà en cap cas destacable, ni per les distàncies recorregudes ni pel nivell esportiu mostrat en elles. M'hauré de conformar a practicar el ciclisme més com a una eina de desintoxicació i font de salut que com a un repte esportiu. Aquest aspecte queda postergat al mes de maig on, en principi, podré exercitar-me a ple rendiment. Malgrat aquesta realitat personal que us conte, faig el possible per eixir entre dues i tres vegades a la setmana per poder mantenir, almenys, el nivell que tenia el passat mes de març. L'experiència d'anys passats em diu que no em trobaré en plenes facultats fins a mitjan mes de maig, a un mes vista de la Quebrantahuesos, així que a hores d'ara m'ixen els comptes.

Dissabte passat, per sort, vaig poder reincorporar-me al grup per tal de fer una bona marxa. El recorregut en qüestió passava per tres elevacions d'interés: el portet de Tibi, que separa aquesta població de Xixona, el port del Teix i el port de Tudons, en aquesta ocasió atacat des de Relleu. Una etapa caracteritzada pel desnivell i que coincideix parcialment amb el recorregut del Tour del Juguete. A través del nostre grup de Facebook, vaig avisar que eixiria pel meu compte uns deu minutets abans de l'hora de convocatòria, amb la sana intenció de no rebentar ja de primer moment. L'última volta que vaig fer marxa amb el CBR vaig patir molt a l'inici de la marxa i no volia que em passara el mateix. Aquesta estratègia l'he posada en pràctica moltes vegades, especialment quan sé que no estic al nivell que toca, de manera que faig un bon escalfament fins que m'agafen al vol. Calcule que eixe moment ocorrerà en passar l'Altet d'Ibi, o potser més endavant, però no, no els veig vindre, així que continue. Haver fet el Barranc de la Batalla al meu ritme i haver ascendit l'altet esmentat m'ha permés activar el sistema aeròbic i tonificar els músculs adequadament. Passat Ibi mire arrere, però veig que no arriben. Decidisc continuar, perssuposant que arribaran a la meua alçada en la pujada al portet de Tibi. Vaig a un ritme còmode, soltet, sense forçar massa. Puje bé aquesta elevació i una vegada dalt arribe a la conclusió que s'han d'haver retardat per alguna raó. Algú haurà punxat o, si de cas, hauran arribat tard a Alcoi, perquè un dia normal ja hauria estat absorbit. Em trobe bé i pense que el millor que puc fer és seguir i contemporitzar. Reservar forces. Regular l'esforç. Guardar per a la segona part de l'etapa, on aniré agrupat i m'hauré de posar les piles per estar al nivell. I és que això d'estar a l'alçada, per a mi té dues vessants: d'una banda, anar al ritme del grup em dóna la sensació que en sóc un més i que participe plenament de la nostra identitat com a equip ciclista; d'altra banda, em sent malament cada vegada que veig que algú m'ha d'esperar, siga per orgull o per no voler destorbar la velocitat estàndar que porta la grupeta. En fi. Abaixe a Xixona i continue cap a La Torre. Ahí serà l'esmorzar, de manera que si no m'agafen pel camí, els esperaré al bar. Així és. Finalment arribe tot sol, de forma que faig temps per esperar-los. En cinc minuts apareixen i ens alegrem tots de retrobar-nos, ja que feia gairebé un mes que no coincidíem en ruta. Salutacions, apretons de mà i el més important: sentir-me volgut. Ja sabeu com pense del que fem a la carretera els ciclistes: no només fem esport, sinó que ens relacionem i fem amistat a través de l'esforç compartit. Això es queda ahí i es nota cada vegada que ens retrobem després d'un temps allunyats. Hui en som molts a taula. Es nota que ve el bon temps i que la gent entrena de debò. Però hi ha algú que em crida l'atenció especialment: es tracta d'un tal Alfonso, vell amic d'alguns històrics del grup. Entre mos i mos a l'entrepà rememora viatges fets amb la seua bicicleta de muntanya pels Pirineus i altres territoris peninsulars. Dormint a l'aire lliure, en llavadors i entre merda de vaques. Un ciclista peculiar, enamorat del ciclisme i partidari de la integració total amb el medi. Escapades fetes amb les alforges i una estoreta. Res més. Cap hotel ni pensió. Amb pocs recursos i, això sí, un GPS on guarda el track. Bon exemple, aquest home encantador, de que no se li pot fer massa cas al GPS, perquè de la mateixa manera que et guia pel bon camí, també et pot fer perdre el camí. Insòlites narracions les seues i bones rialles les que vam tenir durant l'àpat.

Dissabte 11 d'abril: Alcoi, Barranc de la Batalla, Ibi, Tibi, Xixona, La Torre, Relleu, Tudons, Penàguila, Alcoi. 103km i 2150m+.

I ve ara la segona part del matí. Deixem el bar i comencem la pujada al port del Teix. Ho fem suaument, per tal que tothom vaja aplegant-se, ja que moltes vegades, en acabar d'esmorzar, anem molt disgregats. Ens agrupem finalment, però no hi estem tots. Potser alguns han tornat pel port de la Torre i a casa, m'imagine. Coronat el Teix, sembla que estem més unificats. Ha sigut una pujada tranquil·la per a abaixar l'esmorzar. Trepidant i sempre perillós el descens a Relleu. I ara, abans de l'entrada a aquesta població, comença l'escalada a Tudons. Ve el moment de la veritat; i és quan em pregunte si podré resistir. Mentre m'he pegat la bona vida per Grècia aquest dies, els meus col·legues han seguit entrenant, així que no sé què pot passar. Aviat passa Juan Andrés davant. Ja m'ho pensava. No va a tope, però marca un bon ritme de pujada. De moment, l'aguante bé, però dubte si podré suportar aquest nivell d'esforç tota l'ascenció. Em pose a la seua roda com un ruc que no veu res més. Resistentia, posa al seua maillot. M'ho apunte i prenc consciència que aquesta és d'eixes ocasions on cal aplicar el concepte de resistència. Així és. Bon ritme, dur, però suportable. Això sí, el meu ritme cardíac ja està allà dalt. M'ho veia vindre. Ara la pregunta és si serà tota la pujada igual. Si el meu amic no afluixa en cap moment... caput. En cert punt de l'escalada hi ha un fals pla. Bon moment per alenar i abaixar un poc les polsacions. He anat tot el temps entre 180 i 185 ppm. Val a dir que el café té eixe efecte: millora temporalment el rendiment muscular, però eleva el ritme cardíac. De fet no tinc la sensació d'anar al límit i vaig ben oxigenat, així que dóne per suposat que no vaig tan a tope com marca el GPS, sinó que la cafeïna està fent el seu efecte. Torna a picar la carretera cap amunt i torne a pujar les polsacions al límit anaeròbic. Avise a Manolo que si em quede arrere no vull que m'esperen. La seua resposta és tranqul·litzadora: vol esperar a Julián; està patint per ell, que s'ha quedat endarrerit a causa del ritme matxacó de Rubén i Juan Andrés. Si porta eixes intencions, jo sóc el primer beneficiat, que tindré companyia si aquests dos galgos peguen un altre arreó. Tot i això, vull aguantar la roda dels de davant mentre tinga forces. I Manolo canta: ...ara que encara tinc força, que no tinc l'ànima morta, i em sento bullir la sang... Aquesta lletra d'Ara que tinc vint anys de Serrat em dóna ànims i alegria. L'exemple d'algú que fa quaranta anys que té vint anys i segueix pedalejant amb aquesta energia em dóna l'empenta que necessitava per mantenir-me en peu. Ara passem el creuament i entrem en la carretera que ens ha de portar primerament a Seguró i finalment a Tudons. Els efectius que hi queden demanen una baixada en el ritme. Em pose davant i tracte de posar un nivell que siga suportable per a tots. Així ho faig durant un quilòmetre, però aviat tornen a passar davant aquests dos màquines per anar al seu ritme i continuar fins al cim ja separats de nosaltres. Rubén es desmarca de manera important i Juan Andrés, a qui li he demanat solidaritat anteriorment, sembla que no vol deixar-nos del tot. Mira cap arrere de quant en quant, però nosaltres (Manolo, Abraham, Alfonso i jo) seguirem ja al nostre ritme fins a dalt del tot.

Una vegada dalt m'acomiade del personal, ja que vull estar a casa abans de les 2 i no fer patir la meua dona i filla. Ells esperaran als endarrerits per tornar tots plegats a Cocentaina. Jo acabaré, com podeu imaginar, al meu ritme, abaixant amb precaució cap a Penàguila i rodant pel regadiu tranquil, convençut que... no tinc l'ànima morta.

Acabe la crònica fent referència a les marxes que he fet pel meu compte des de l'últim dia que vaig escriure al bloc. Dijous 2 d'abril, jornada prèvia al meu viatge per terres gregues, vaig preparar una bona marxa amb desnivell, per deixar així el cos ben adobat abans de l'escapada. Un recorregut per la Venta el Cuerno, el portet de Tibi, la Carrasqueta i l'Ermita de Sant Antoni em deixà ben extasiat abans d'agafar el tren. Recomanable recorregut, per les ascensions continuades que cal superar i pel final a l'Ermita de Sant Antoni, una escalada de només 3 quilòmetres que em recorda el tram dur del Marie Blanc, amb pendens que volten el 10% de forma continuada (bon entrenament!).

Dijous 2 d'abril: Alcoi, El Salt, Venta el Cuerno, Ibi, Tibi, Xixona, Carrasqueta, Ermita Sant Antoni. 75km i 1700m+.

Pel que fa a dilluns de Sant Vicent, últim dia de vacances de primavera, una volta a baix ritme cap a Biar, el típic recorregut per a dies de transició, sense ports de muntanya i suauet per recuperar-se del diumenge de Glòria.

2000 Kilòmetres ja, amics! Sembla mentida, però a poc a poc anem fent, sumant quilòmetres i desnivells. La història continua...

Salut, força i noblesa!