Preparant la QH. CARAGOL, TRAU LES BANYES

Seguisc entrenant en solitud. La proximitat de les festes de moros i cristians i les inel·ludibles trobades a la filà fan quasi impossible poder mantenir una continuïtat esportiva. Tots aquells qui ens preocupem mínimament per la dieta del ciclista som conscients de la incompatibilitat entre alcohol i rendiment físic. A més, la nit de divendres a dissabte, dormir ha sigut una odissea; la forta rinitis que tinc aquests dies no em permet pegar ull dues hores seguides. Així doncs, en tocar el despertador per tal d'acudir a la convocatòria de la grupeta, opte per quedar-me al llit i tractar de dormir una miqueta més, encara que siga. També, un cert temor a no estar a l'alçada provoca també aquesta decisió de no anar-hi i eixir després pel meu compte. No vull llastar els CBR, tot fent-los esperar al cim de cada port, especialment en una etapa com la de hui, de gran recorregut i amb tres cotes destacables: port de Beniarrés, Serra Grossa i port d'Albaida. Precaució, Pantera -em dic. Ja arribarà el moment de progressar; ara toca seguir amb l'estratègia de llaurar el fons físic i sumar quilòmetres. Finalment, m'alce tard i em propose fer Villena, tot eixint per la plana de Muro, per pujar a Agres i manprendre la carretera a la localitat esmentada. D'allà vull tornar per Biar i Onil cap a Alcoi i completar així un centenar de quilòmetres sense cap ascenció important. Rodar tranquil. Activar zones d'esforç moderades. Oxigenar un cos contaminat pels mocs i també pels excessos festius. Eliminar les toxines acumulades aquests dies. Pedalejar còmode. No forçar. Suau, Ignasi, que la salut és la prioritat.

Malgrat aquests condicionants en contra, he de dir hui fa un dia meravellós, ideal per a la pràctica ciclista, més encara si tenim en consideració els dies de pluja i vent que hem tingut darrerament. Com un caragolet, hui trac les banyes per satisfer el meu organisme amb la insolació d'un matí agradable de març que arribarà, segons les previsions, als 22ºC de màxima. Vitamina C d'origen solar i recàrrega d'optimisme, tot gràcies al nostre astre radiant. Faig una baixada còmoda fins a Muro, tot prenent-me aquest tram com a un escalfament que active suficientment el sistema aeròbic. Tot just em desvie a la carretera d'Agres i Alfafara, sent al meu darrere dos ciclistes que s'aproximen a la roda posterior. Són Paco i Toni, de Cocentaina. Toni treballa al col·lgi Claret de Xàtiva com a professor i a Paco (el de l'Orbea Avant) ja el coneixia d'una ocasió passada. De fet, fa unes setmanes vam coincidir en la grupeta durant un recorregut de dissabte de matí. Aquesta és una d'eixes casualitats que s'agraeixen, ja que rodar durant quatre hores tot sol fa una mica més pesada la rutina del ciclista. Una conversa distesa i despreocupada fa entretingut el recorregut per la vessant nord de la Mariola. Després, una vegada immersos en les rectes que uneixen Bocairent, Banyeres, Beneixama, Camp de Mirra, la Canyada i Villena, ens avança un ciclista que roda fort. Té bona pinta -pense. De sobte li dic a Toni que no solte la roda, ja que ell va davant. Em fa cas i ens enfilem a l'estela d'aquest corredor. Una bona estona seguint-lo i ja ens han pujat les polsacions. El vent és fluix, però ve de cara, així que ens ha anat bé que aparega algú solvent que faça de galgo. En determinat moment, prenem la decisió d'entrar a relleus. No era la meua intenció, perquè no volia haver de posar-me a treballar hui d'eixa manera, mes  és inevitable acabar sent solidari per repartir-nos l'esforç. Ni tan sols amb els relleus, aquest ciclista desconegut s'immuta ni diu cap paraula. Ni "bon dia", ni "què tal?". Res. Callat i a la seua. Segueix els relleus, encara que aviat es posa davant i tira encara més fort. És un bon rodador, clarament, atés que va ben acoblat a la bicicleta i no mou cap altra cosa que no siguen les cames. El cos, en perfecta alineació i una bona cadència. Segueix aprentant i Paco i jo ens mantenim a roda, però prompte veiem com Toni abandona. Cride a Paco per avisar-lo que el seu amic s'ha quedat arrere i l'esperem. Si realment volia despenjar-nos, ho ha fet al lloc adient, tot aprofitant un repetxó per imprimir un poc més de potència, si cap. Veig anar-se'n el ciclista immutable mentre s'apropa Toni per tornar a la distesa conversa fins que arribem a Villena, on els meus acompanyants decideixen tornar ja cap a Cocentaina pel mateix camí que hem vingut.

Dissabte 28 de març: Alcoi, Cocentaina, Muro, Agres, Alfafara, Bocairent, Banyeres, Beneixama, Camp de Mirra, Canyada, Villena, Biar, Onil, Ibi, Barranc de la Batalla, Alcoi. 105km i 1140m+.

Torne novament a la solitud, relaxat, animat pel bon dia que fa, satisfet d'haver compartit quilòmetres amb aquests dos contestans tan afables i tranquils. Travesse la ciutat amb precaució i assaborint la vida urbana que s'alena els dissabtes de matí. La gent camina sense pressa, fa conversa, entra als comerços, pren algun refrigeri... Una vegada deixe Villena, agafe la carretera que porta a Biar. M'espera una recta de 8 quilòmetres traçada amb tiralínies, d'una pendent mitjana que està entre el 2 i 3%. Un tram molt psicològic, ja que m'esperen vint minuts a pinyó fixe sense cap irregularitat. Recte i constant. Geometria bàsica aplicada al ciclisme. A la fi de la recta hi ha Biar i el seu Castell. Aquesta imatge actua com un miratge, de forma que sembla que el poble no s'aproxime mai i es mantinga persistentment distanciat. De fet no pareix que m'aprope per molt que pedalege, com a un somni on el protagonista no avança per molt que ho intente. Els bancals d'oliveres i d'ametlers en flor flanquegen el meu recorregut fins que, amb actitud serena, entre al poble. El travesse i corone el portet. Aprofite ara per menjar un plàtan alhora que em lleve la roba llarga per acabar de curt el traçat que queda entre aquest alt i la ciutat d'Alcoi. Hui faré aquesta distància per la carretera que uneix Onil i Castalla amb Ibi, amb la intenció de seguir amb l'estratègia d'evitar els desnivells i finalitzar havent fet un esforç de baixa intensitat. Inserit ja en aquesta carretera, trobe un grup de tres ciclistes d'Ibi amb qui continue fins a la seua ciutat natal. Bon ritme el que porten i bona roda la del corredor capdavanter. Un altre repetxó on estic a punt d'abandonar, però persistisc per fer així una sèrie en zona 6, tot superant les 185 polsacions. Un tram en esforç anaeròbic per despertar la renovació cel·lular i activar el progrés en l'entrenament. Serà només un minutet. Així ho féu també dimecres passat, quan a falta d'un quilòmetre per coronar el Canalí em passà un ciclista a qui seguí la roda, situació que provocà que entrara en una sèrie d'esforç per damunt del llindar anaeròbic.

Setmana, doncs, d'entrenament moderat, amb algun moment puntual s'intensitat esportiva. 160 quilòmetres més queden apuntats per tancar un mes de març que supera de forma destacable les distàncies completades els mesos de gener i febrer, tal i com indica la gràfica proporcionada per la web GarminConnect. El dia allarga, la llum solar es prolonga i les temperatures, finalment, van atemperant-se. Això ajuda. Comparat, també, amb els darrers sis mesos, criden l'atenció aquests últims 30 dies d'entrenament, ja que sóc el primer sorprés en vore que des del mes de setembre no havia fet més de 600 quilòmetres. Ara mateix, emperò, si mire endavant, és probable que a l'abril no puga superar aquesta marca, atés el viatge que em dispose a gaudir en pocs dies i ateses les festes de Sant jordi, que també ocuparan el seu temps. Malgrat tot, no sóc d'aquells qui es queixen de no poder entrenar. Tot el contrari, la felicitat radica en l'art de saber compaginar tots els plaers que ens ofereix la vida. Ja buscaré moments entre mig, dies solts, buits on ubicar eixides amb la meua bicicleta... De segur. Aprofite la fi d'aquest trimestre ciclista de 2015 per acomiadar-me de vosaltres temporalment. Gràcies per llegir-me.

Salut, força i noblesa!

Preparant la QH. PLOGA, NEVE, TRONE...

La interacció amb el medi és inherent del ciclisme. Els canvis en les condicions ambientals provoquen canvis en el nostre metabolisme i la capacitat d'esforç es veu afectada, ja siga per a bé o per a mal. Malgrat l'evolució tecnològica de la nostra societat i els avenços aplicats al ciclisme, no podem oblidar que en el moment comencem una sessió a l'aire lliure ens veurem condicionats per la temperatura, la insolació, la manca de llum, la pluja, la humitat i un seguit de factors externs que no podem controlar. Això fa que la capacitat del ciclista per a adaptar-se al medi on s'entrena siga un element clau per al bon aprofitament de cada eixida sobre les dues rodes. L'estacionalitat del clima valencià d'interior marca diferències radicals entre l'hivern i l'època estival; entre mig, dues estacions de transició que comporten canvis sobtats en el temps i que fan difícil una bona planificació pel que fa a horaris i vestimenta. Si al ple hivern és fonamental protegir adequadament les mans, el cap i els peus de les temperatures sota zero, a l'estiu, cal protegir la pell del sol inclement, a més d'una hidratació abundant i aportació de sals minerals. Estratègies, tot plegat, que comporten un bon rendiment esportiu, a més d'una protecció de la salut, aspecte clau per poder practicar aquest esport durant molts anys.

Personalment, se'm fa atractiu el repte d'haver-me d'adaptar a la marcada estacionalitat del nostre clima valencià. És clar que hi ha un risc en el moment el ciclista xafa la carretera mullada, però té un encant especial la interacció amb l'aigua de pluja fina de dijous passat i les aromes que emanen de la terra banyada quan ix el sol tímidament, com ahir de matí. Aquesta setmana, atés el temporal de pluges que s'ha instal·lat al País Valencià, calia un fort caràcter optimista per poder eixir a entrenar. Feta una anàlisi minuciosa de la previsió de pluges i el cabal d'aigua per hores, m'he permés de planificar dues sessions de ciclisme acompanyat de l'impermeable, això sí, amb molta precaució a les baixades.

Tenacitat i constància són dos virtuts que cal tenir per preparar marxes d'ultra-fons com la QH. Per això, a pesar de la temptació de quedar-me a casa calentet, he volgut seguir pedalejant aquesta setmana, encara que ploga, neve, trone... De fet, mire arrere i veig dues eixides d'aquelles que t'assaonen i que et preparen per a les eventualitats que puguen ocórrer mes endavant. Cal, certament, seguir l'estratègia del sofriment, del martiri, del turment, del suplici, de la tortura, tenint en compte que en el camí que ens queda als sis membres de l'expedició pirenica que s'aproxima, de segur trobarem dificultats que haurem de superar i saber patir.

Dijous 19 de març: Alcoi, El Salt, Montesol, Banyeres, Biar, Onil, Arcaeta, Montesol, Alcoi. 70km i 1100m+

Sempre que faig eixides en solitari, si dispose de més de tres hores i vull evitar fer ports de muntanya, m'aprope a Biar. Els recorreguts que veieu tot seguit permeten de rodar bona-cosa a plat i mantenir nivells d'esforç moderats, bàsicament en zones tres i quatre. I és que encara m'estic reconstruint de la grip que vaig passar fa mes i mig i que em deixà molt debilitat. Un dels avantatges de triar aquesta població com a objectiu és que es pot accedir des d'Alcoi per Banyeres, però també per Onil. Així doncs, puc fer la mateixa ruta dues jornades seguides sense la sensació de repetició. A més, dijous vaig afegir una variació al recorregut típic, tot pujant l'Arcaeta a la tornada. Fou en aquest tram on, per cert, hagué de travessar un vendaval de pluja i vent.

Dissabte no hi havia convocatòria del CBR, supose que a causa del temporal de pluges, de manera que vaig optar per eixir tot sol, novament. A més, tenia un dinar de germanor fester a la Penya del Bon Humor amb els amics muntanyesos. Així doncs, em vaig alçar ben matí per fer la ruta seguideta i tornar a bona hora per fer-me la cerveseta prèvia a la Plaça de Dins. Algunes ullades de sol m'acompanyaren i tingué molta sort en no banyar-me en tot el recorregut. Així que fou un matí apacible, d'aquells que donen bones sensacions i del que torní a casa ben devanit.Una setmana més, sume quilòmetres a l'espera d'una millora en el temps i de major freqüència en els entrenaments. Per davant tinc un viatge a Grècia i unes festes de Moros i Cristians. Tractaré de compaginar totes aquestes vivències amb la família i els amics amb l'entrenament i espere incrementar les distàncies i els desnivells a partir del mes de maig. Tinguem en compte que el repte del pròxim 20 de juny tindrà una distància de 199km i acumularà 3600 metres de desnivell positiu.

Dissabte 21 de març: Alcoi, Barranc de la Batalla, Ibi, Onil, Biar, Banyeres, Montesol, Alcoi. 73km i 1000m+.

Preparant la QH. TOTA PEDRETA FA MARGE

Setmana d'eixides en solitari: dimecres faig la volta a la Mariola, dijous puje el Canalí i dissabte, després de la pluja matutina, faig el portet de Tibi i la Carrasqueta. Excursions que volten els seixanta quilòmetres i que, de mitjana, estan pels mil metres d'ascenció acumulada. Eixides que són un bon exemple de les múltiples opcions que ens ofereixen les nostres muntanyes. Us mostre els mapes i us oferisc les dades:

Dimecres 11 de març:

Volta a la Mariola: Alcoi, Cocentaina, Muro, Agres, Alfafara, Bocairent, Banyeres, Montesol, Alcoi. 60km i 814m+.

Dijous 12 de març:

Pujada al Canalí: Alcoi, Salt, Montesol, Venta el Cuerno, Onil, Port del Canalí, Port de Banyeres, Montesol, Alcoi. 50km i 840m+.

Dissabte 14 de març:

Tibi i Carrasqueta: Alcoi, Barranc de la Batalla, Ibi, Tibi, Portet de Tibi, Xixona, Port de la Carrasqueta, Barranc de la Batalla, Alcoi. 63km i 1250m+.

Diuen que tota pedreta fa marge. Estic d'acord. Aquesta no ha estat una setmana de grans etapes ni de grans esforços, ni de grans patiments, ni d'èpica espectacular, ni de nivell competitiu. No. Ha estat una setmana tranquil·la, condicionada per la falta de temps, per les obligacions familiars i laborals, per les preocupacions, per l'estrés, per la pluja... En aquest cas, la bicicleta ha estat, simplement, una eina d'esbarjo que m'ha desintoxicat i que m'ha permés mantenir la salut. Salut ben necessària per afrontar una gran prova de gran fons, com és la Quebrantahuesos.

Salut, força i noblesa!

QH: LES 4 LLEIS

PRIMERA LLEI: EL CICLISTA HA DE RESISTIR LES DIFICULTATS

Arranque el matí confiat. És un goig tornar a la disciplina de l'equip. Hui farem una de les marxes que més m'agraden. Ho té tot: escalada, descens, rodatge, velocitat... Hui assaltem la frontera orogràfica que separa els alacantins dels alcoians i contestans. Hui deixem el fred a l'Alcoià-Comtat i cerquem el sol de les terres àrides de l'Alacantí. Abandonem els boscos de l'interior a canvi dels matolls i les argelagues del sud. Ens saludem tots a la rodona de Germain i faig comptes: en som 12. Bon número. Bones sensacions. Bons auguris. Però només manprendre la carretera m'adone que durant les dues setmanes que m'he absentat, la grupeta ha incrementat el ritme. Les primeres xarrades amb Manolo JR. esdevenen silenci per força. No puc articular paraula. El primer senyal ve en deixar la Venta Saltera. Curta pujada quasi a tope. S'han acabat les xarrameques. Mire les polsacions. M'han pujat a base de bé. I és que davant s'han posat Sergio i Juan Andrés. Veig que no sóc l'únic que calla. Venen calents de Cocentaina -pense jo. M'han agafat amb l'organisme fred i adormit i em costa seguir la marxa. Descanse per un minut en la baixada a la Venta Sant Jordi i comença de seguida la pujada al Barranc de la Batalla. Més del mateix. Ritme dur. He perdut condició aquestes setmanes i veig que ací ningú no perd el temps. O m'espavile o m'espavilen. No és una broma. No estem de passeig. Aquesta pujada la faig amb dificultats cardio-vasculars. Em sent incòmode. Vaig gairebé a 180 ppm. I més encara. Mire la zona d'esforç i llisque el llindar anaeròbic. O estic molt malament o aquesta penya està com una moto! -rumie. Per sort aquest barranc no és llarg i després tenim una zona de descans abans d'arribar a peu de port. Resistir, resistir, resistir! -em repetisc en silenci. Concentració, Natxo, segueix la roda, no mires a cap altre lloc, sigues econòmic en la pedalada, acopla't bé a la bici, centra't -pronuncie per a mi. I arribem dalt. I fem el fals pla. I prompte, abans que puga abaixar el ritme de cardio a uns valors raonables, tornem a pujar. Ja estem escalant la Carrasqueta i Pedro passa davant. Ara vaig emparellat amb Juan Andrés. La conversa ha durat poc, perquè torne a notar que vaig al límit. I només hem começat a escalar la Carrasqueta. Malgrat tot, em salva que Pedro és una persona amb molt de seny i no posarà un ritme massa dur. És un defensor de la cohesió al grup i no permetrà que ningú no es despenge. Això espere. De tota manera, el ritme és superior al que he entrenat aquestes setmanes passades i se'm fa dur seguir-los. Tornen a pujar les polsacions a valors superiors a 180 ppm i d'ahí ja no baixaran fins que arribe dalt. M'ho veig vindre. Faig un esforç mental per pensar que si mantinc aquesta intensitat durant tota la pujada, hauré fet un bon entrenament en subumbral, zona d'esforç molt recomanable per a entrenar l'oxigenació de les mitocòndries i la renovació cel·lular. Tinc clar que hauré de treballar molt en individual quan torne a eixir entre setmana. Hui m'estic emportant una lliçó de ciclisme. Aquest patiment de cor, d'ànima i de cames no té una altra solució que entrenar més i millor per compensar les diferències de forma física que s'han marcat entre la grupeta i jo. Resistir, resistir, resistir! Primera llei del ciclista.

Sobreimpressionat en roig, un retall del gràfic de freqüència cardíaca durant l'escalada inicial de la marxa. Valor màxim: 183 ppm.

SEGONA LLEI: EL CICLISTA HA D'ANTEPOSAR LA PRUDÈNCIA

Comença un dels descensos que més m'agraden. Tècnic, trepidant, gojós. Des del cim de la Carrasqueta fins al llit del Riu Sec, aprop de Mutxamel, disposem de 29 quilòmetres cap avall, amb alguna petita irregularitat topogràfica. 45 minuts de baixada molt tècnica al principi, per les revoltes tancades de la part alta. Cal precaució per prendre aquests viratges sense riscos ni per a mi ni per als demés. Més avall, pedalades de gran avanç per recórrer la circumvalació de Xixona a tota velocitat. Amb els meus 64 kg, cada vegada que em pose de punta de fletxa m'adone que tinc una important limitació quant a la potència que soc capaç de desenvolupar, respecte d'altres ciclistes més musculats i amb més pes corporal. A falta d'inèrcia, busque l'absorció de la roda posterior d'algú més dotat. Ara, a velocitats pròximes als 60 km/h, cal més precaució encara, atés que una errada mínima en la conducció pot ser fatal per a mi i per a qui estiga a l'abast. Sang freda per pensar en aquestes coses i evitar, així, l'excés de confiança. En deixar la carretera per dirigir-nos a Mutxamel i Sant Vicent, la raó per ser prudent és una altra. Ara són els semàfors, els vianants, els cotxes que es creuen, les enganxades, els canvis sobtats de direcció, les frenades. Aquest és el punt negre del ciclista, just quan travessa les poblacions. Màxima precaució, màxima atenció... Prudència, companys.

TERCERA LLEI: EL CICLISTA HA DE SER SOLIDARI AMB ELS COMPANYS

Hui no puc quedar-me a l'esmorzar. Així doncs, en passar pel restaurant on té previst parar el grup, m'acomiade per tornar a casa per la carretera d'Agost. Tinc la sort que no pujaré sol. M'acompanyen Toni i Adrián, així que la segona part de la marxa la faré en grup, sempre més agradable i segur. Arribem a Agost i em plantege fer l'escalada al Maigmó tranquil, tot acomodant-me al ritme de Toni, ciclista que supera els 100 kg de pes i que puja els ports a un altre ritme. Solidaritat -em dic. Toni m'ha ofert la seua roda en el descens per Xixona i ara no puc deixar-lo arrere. Adrián també decideix anar agrupat, de forma que anem fent conversa i fem una pujada suau. Dos quilòmetres abans de la fi de l'escalada, demane permís per acabar al meu ritme. Així ho faig i espere dalt, mentre em prenc un plàtan. Una vegada tots tres junts, continuem així fins a la Finca Terol, on ara són ells qui demanen permís, en aquest cas per comprar aigua i prendre una cola. Espere fora i gaudisc del sol. Són les primeres sensacions de calor primaveral; i és que la primavera meteorològica va fent-nos ja ullades. L'aturada és curta i aviat continuem la marxa. Ara, tot el recorregut que ens queda el farem entre converses i a un ritme moderat. Bona manera d'acabar una ruta que ha començat a un ritme de bojos. Passat Ibi és Adrián qui requereix de la nostra solidaritat, ja que veiem que es queda arrere en la pujada a l'Altet. És l'última dificultat que queda i, novament, en arribar-hi dalt, esperem a aquest xicot, qui reconeix no haver entrenat últimament. Bona planta sí que té. Es nota en el seu estil que ha sigut corredor anys arrere. Té una pedalada molt tècnica i una postura que em recorda els corredors amateurs i professionals. Solidaritat -repetisc- acabem tots junts. Ens acomiadem a l'entrada l'Alcoi amb un colp de mà... Solidaritat, estimats col·legues. Ningú no es queda sol.

7 de març: Alcoi, Barranc de la Batalla, Carrasqueta, Xixona, Mutxamel, Sant Vicent, Agost, Maigmó, Finca Terol, Ibi, Alcoi. 105km a 25km/h i 1540m de desnivell positiu.

QUARTA LLEI: LES LLEIS ANTERIORS NO PODEN INTERFERIR ENTRE SÍ

I en cas d'interferència, la segona llei és la preferent, després la tercera i, finalment, la primera. Ossiga, el ciclista ha de ser preferentment prudent i anteposar la solidaritat amb el grup respecte a la superació personal, que podrà ser atesa plenament en les sessions d'entrenament individual, on la tercera llei no s'aplica.

Ja des de casa, via wassap, m'assabente que l'equip quasi no va poder fer ni la digestió a la tornada. Ja pressupose que el ritme tornaria a ser ben dur en l'ascensió del Maigmó. I també m'informen que Paolo continua amb les seues calamitats d'aquest inici de temporada. Es despenjà a l'inici del Barranc de la Batalla i tornà a quedar-se pujant des d'Agost, a més de punxar ambdues rodes a l'alçada d'Ibi. Ànims, company, no estàs sol. Tens més moral que l'Alcoyano. Et conec bé i compleixes la primera llei sobradament.

Preparant la QH. ELS TRIATLETES

Comence la setmana ciclista amb dues eixides de vesprada, com sempre amb el temps just i la llum final del capvespre com a acompanyant. Dimecres vaig eixir amb Betinni, de manera que m'ho vaig prendre com a una marxa antiestrès, de xarreta, xino-xano, sense pressa. Ens vam posar al dia de les nostres respectives vides, vam rodar suau i vam avançar els quilòmetres quasi sense adonar-nos, gràcies a la companyia i la conversa, que distrauen. Atacàrem Onil des d'Ibi i pujàrem l'Arcaeta. Fou al final d'aquesta modesta elevació on em vaig posar les piles i vaig apretar les dents per fer un bon esprint el darrer quilòmetre. Des d'ací, tranquil·litat novament i ritme d'esbarjo, emparellats tots dos al marge dret de la carretera de Montesol. Dijous, en canvi, l'eixida fou en solitari, de manera que vaig anar per feina. Un ritme més constant, una mica més agressiu, mes sense arribar al nivell de crono. I és que ara, a febrer, encara no em trobe amb forces per a exigir-me massa si és el segon dia consecutiu de ruta. Potser més endavant... Ara preferisc regular l'esforç. En aquesta ocasió, el recorregut fou a la inversa, tot pujant la Venta el Cuerno i tornant des d'Onil a Alcoi per Ibi. En definitiva, dos dies d'entre-setmana profitosos, d'aquells que entrenen la base, tan necessària per a poder progressar amb el canvi d'hora primaveral, que ja està més aprop.

Divendres tenia assaig fester, de manera que dissabte vaig optar per dormir la ressaca. Dues setmanes ja sense la grupeta i sembla que faça ja una eternitat. Els trobe a faltar: les converses, la companyia, la cohesió, l'escola de ciclisme que és aquest CBR Team. La qüestió, finalment opte per eixir diumenge, ja més descansat i recuperat de la festa a la filà. La cita és amb un grup de triatletes, gairebé tots membres del club Trialcoy. El meu contacte és Jorge Fresneda, company de treball al meu col·legi i amb qui he quedat ja alguna vegada. En aquesta ocasió, però, no estem sols. Formem una bona grupeta de 7, comptant amb mi. Espere ansiós el resultat d'aquesta quedada i em presente puntual a les 8:10h a la rodona de Germain. Arriben amb cert retard i arranquem tots plegats. Desconfie del que puga passar. No conec a ningú, tret de Jorge. No sé si són molt forts o si, en canvi, açò serà un camí de roses. De moment conec la ruta: Regadiu, Port de Benifallim, La Torre, Carrasqueta, Revoltes d'Ibi i a casa. Bona marxa i amb desnivell! Des del principi, escolte moltes converses, quasi totes relacionades amb els reptes que tenen en perspectiva. Ací ningú no s'avorreix: el triatló de Canet, el d'Arenales i l'Ironman. Abans de tot això, participació en alguns triatlons menors o duatlons, base de preparació per als grans objectius de la temporada.
Només desviar-nos pel Regadiu, el grup es desconjunta. Alguns tiren fortíssim, mentre que altres es queden molt enderrerits. Jo, com de costum, em mantinc aprop dels de davant, en una posició de precaució, sense donar-ho tot i buscant una bona roda. Seguim de manera descoordinada fins a Benifallim. Ningú no espera a ningú. Comencem l'escalada ja amb alguna diferència entre els ciclistes. Encara no he tingut la sensació d'anar en grup al pilot i emparellats, com ho fem a la meua grupeta els dissabtes. N'hi ha un que tira ben fort i que desapareix en el moment la carretera pica cap amunt. No em preocupa; aniré tranquil, especialment al principi, i si em superen tots ja apretaré. Però ni de bon tros passa això. Els més exigents s'escapen i els altres es queden molt arrere. No veig ni els de davant ni els qui van a cua. Grans diferències, indiscutiblement. Arribe a l'alçada d'un dels companys de marxa i continuem junts fins a dalt. Ell em segueix la roda i jo vaig al meu ritme. Arribem dalt i alguns es mostren nerviosos per haver d'esperar. Volen acabar prompte, que tenen coses que fer. Em pregunte, en silenci, si realment disfruten d'aquesta forma de fer bici, amb tants tirons i canvis de ritme, cadascú a la seua. M'agrupe amb els de davant. Faig comptes i estic just a la meitat del grup: sóc el quart en coronar de set ciclistes. Res fora del comú en la meua manera de córrer.

El descens no es queda curt respecte a la pujada. Continuem sense anar agrupats els set membres de l'expedició i no gaudisc de l'experiència. No aprete en absolut durant la baixada. Només m'acople a la bicicleta en posició avançada i em deixe caure. Alguna pedalada per acompanyar. Passen uns minuts i ens quedem sols tres de nosaltres. Em crida l'atenció que baixen tan lents, però sembla que algú pateix molt a les baixades, segons em diuen. Els comente que podem seguir i esperar al creuament amb la carretera de Xixona. Així ho fem. Continuem fins allà de xarreta i tranquils. Una vegada al creuament, ens aturem per esperar, però poc abans d'estar tots junts, un parell es llancen a escalar la Carrasqueta com a posseïts. En segon terme anem una grupeta de 3, amb el meu amic Fresneda i, finalment, dos més que es queden darrere a l'últim moment per buidar la bufeta. Arranque la pujada tranquil, sense ànim de deixar a ningú, però sembla que el meu ritme d'escalada és un puntet massa per a ells, ja que aviat es despengen. Sincerament no és la meua intenció seguir desmembrant aquest grup ja de per sí tan inconnex, però vaig al ritme habitual d'ascensió en aquest port i voldria aprofitar la sessió de hui com a entrenament de muntanya, que el repte de la QH requereix molt de treball en desnivell. A més a més, tampoc semblen valorar massa allò d'esperar-se els uns als altres, de manera que avance a la meua i esperaré dalt si no connecten amb mi en plena pujada. Seguisc amunt a pinyó fixe i faig una escalada contínua, tractant de manternir un ritme exigent i constant, però suportable. No oblidem que són 11 quilòmetres i que amb una mala regulació de l'esforç es poden fer molt pesats. Arribe dalt i els dos de davant han desaparegut. Seguisc sense vore equip en aquests col·legues ni cohesió de cap tipus. Van arribant els de darrere i una vegada estem els 5 ens en baixem per continuar la marxa. Dos més abandonen el grup en arribar a la rodona que connecta amb la via de servei d'Ibi. Només en quedem tres per fer les Revoltes. Seguim ja a un ritme més relaxat i fent conversa. Finalitzem així un recorregut interessant, tenint en compte que parlem d'una etapa de muntanya pura, amb més de 1500 metres de desnivell acumulat en només 78km. Comprove, una vegada més, que en aquesta zona d'interior, les marxes que recorren ports de forma encadenada solen acumular 1000 metres d'ascens cada 50 quilòmetres recorreguts. En aquest cas, quadra perfectament aquest càlcul, en tot cas, aproximat.

28 febrer: Alcoi, Regadiu, Benifallim, Port de Benifallim, La Torre de les Maçanes, Xixona, Port de la Carrasqueta, via de servei d'Ibi, Ibi, Revoltes, Montesol, Alcoi. 78km i 1500m de desnivell acumulat.

Per resumir: setmana prolífica, amb 180 quilòmetres recorreguts en tres eixides i l'experiència d'haver conegut l'ambient d'un entrenament entre corredors de triatló, de qui m'enduc la idea que corren per a sí, de forma individual, seguint paràmetres d'entrenament estrictes, dictats pels seus entrenadors personals i que poc tenen a vore amb la filosofia d'equip que requereix el ciclisme per a poder assaborir-lo plenament. Val a dir que la qualitat humana de cadascú, siga triatleta o ciclista, és ja una altra qüestió, la qual entra en l'àmbit personal i que no estic en disposició de valorar.

Salut, força i noblesa!