Preparant la QH. 1000K

Si en un article anterior us parlava de saber compaginar la bicicleta amb altres àmbits de la vida, aquest cap de setmana ha sigut un clar exemple. Divendres ens aplegàrem a una finca de les Deveses, a Dénia, amb una colla d'amics ben estimats. Tres parelles amb els respectius fills ens hem dedicat a menjar, beure i disfrutar de la companyia mútua. Divertiment, alegria i esbarjo. Tot adreçat amb varietat de queviures, cervesa, vi i gin tonic. Certament, l'amistat és un apartat de la vida irrenunciable. Però no podia renunciar tampoc a practicar el ciclisme, més encara després d'haver plogut a Alcoi aquests dies passats i no haver pogut traure la màquina a passejar. Així doncs, diumenge, després del desdejuni, em dispose a vestir-me amb el maillot taronja, deixe amanida la maleta que haurà de portar al cotxe la meua muller i m'acomiade  dels amics amb una forta abraçada.

I de nou tot sol. Contrasta aquesta sol·litud al damunt de la bici amb aquests dos dies de relació humana continuada. Cert alliberament m'esdevé tan bon punt comence a pedalejar. Podria dir que és ja una necessitat per a mi aïllar-me del món de tant en tant. Aquest esport m'ho permet. El ciclisme em convida a fer reflexió i a practicar l'autoconeixement. Així que li done cert nivell d'espiritualitat, malgrat la imatge competitiva i materialista que aporta la televisió i el negoci que l'envolta, com a tants i tants esports acutalment. Mamprenc de seguida la carretera en direcció a Oliva i em colpeja el vent de cara. Prompte, però, gire a esquerra per agafar la carretera que em conduirà a Pego. Ara el vent és lateral, entre moderat i fort, però tinc l'esperança que en endinsar-me en el congost de la Gallinera puga anar més protegit. M'adone ara que estic travessant el parc natural de la margal de Pego-Oliva, un espai natural protegit, inundat d'aigua, que s'ha format aprop de la desembocadura del riu Serpis. Deduisc, doncs, que el recorregut ciclista de hui constitueix la visita als punts final i inicial del riu que naix a la vall alcoiana. El vent esmentat mulla la meua galta amb la humitat procedent de la marjal, alhora que em trasllada un agradable aroma a joncs i minerals procedents del fanc.

Arribe a Pego amb bones sensacions, havent fet un escalfament adient, donada la poca pendent d'aquest tram i la frescor de les cames a aquestes hores del matí. Sorteje la població per la vessant nord i busque la carretera que porta a l'Atzúvia. Continua la carretera amb poca pendent i el vent va minvant a mesura que m'endinse cap a l'interior. Passada aquesta població comença el municipi de la Vall de Gallinera, un agradable recorregut d'ascenció moderada, sense pendents dures ni exigència topogràfica. Hui, atesa la meua condició d'organisme ressacós, m'ho prendré amb calma i tractaré de gaudir de la pujada amb pausa i esmerada tranquil·litat. Així ho faig i em deixe portar pels pensaments sobre les dures batalles que hi hagué just a aquestes muntanyes entre els exèrcits d'Al-Azraq i el Rei Jaume I, huit segles enrere. Entenc perfectament la forta resistència del visir musulmà en abandonar aquests paisatges, dels quals és tan fàcil caure enamorat. Faig la pujada a l'aguait per si veig una font on reomplir el bidó d'aigua. Ben indicada, en trobe una ja passada la vila d'Alpatró. M'ature per fer l'operació, cosa que difícilment podria fer si anara acompanyat de la grupeta. Així que aprofite que vaig tot sol per gaudir d'aquests moments de reconeixement de l'entorn i parada en el temps, que ja vindran jornades ciclistes més competitives els propers mesos. Acabe l'escalada al port de Margarida a baixa intensitat i m'ature dalt per menjar una barreta i un plàtan sota un ametler en flor.

A partir d'aquest punt, el traçat es modifica, ja que baixaré un bon tros per arribar a Planes de la Baronia, a la vall de Perputxent, i després hauré de continuar fins a Benimarfull, tot seguint un traçat irregular i trenca-cames. D'ahí a Muro i, ara sí, amb vent a favor de Tramuntana, aproximació a la ciutat d'Alcoi. En total, seixanta quilòmetres ben agradables que marcaran una efemèride al meu bagatge de 2015: mil quilòmetres d'entrenament acumulats, un discret inici per fer base en la preparació de la Quebrantahuesos.
Saluta, força i noblesa!

Preparant la QH. LE PETIT MARIE BLANQUE

Una setmana més, canyeta peixet anem fent camí. A poc a poc, prenem forma. Avança de mica en mica la llum diürna, de la mateixa forma que fem evolució positiva al damunt de la màquina. Detecte d'entre el membres del CBR una mentalització plena. Aquesta temporada, especialment, tinc la percepció que hi ha una consciència comuna i una major cohesió. Serà per allò de la compartició d'objectius. Serà la necessitat d'estar ben preparats per al pròxim mes de juny. Certament no ho sé, però veig hipermotivació a l'equip. Bona notícia d'inici, però estiguem alerta, perquè no podem ni devem pujar molt ràpid en la millora de la condició física. Cal una evolució lenta però segura que no sature l'organisme. Treball de base a gener i febrer, progressió en "dents de serra" entre març i maig, i posada a punt la primera quinzena de juny. Fàcil de dir, no massa complicat de planificar, ben difícil de complir. Haurem de compaginar vida personal, laboral, social i esportiva. Tot un repte per a qualsevol cicloturista. Aquest dissabte 14 de febrer atacàrem finalment la població de Sax. Se'ns havia resistit per qüestions climatològiques les setmanes anteriors. El dia no és que fóra perfecte, ja que anàvem a patir vent de ponent de força moderada. Novament una ruta de treball muscular amb la dificultat del vent en contra en la primera meitat de la ruta. Cap problema. Podem considerar aquesta contrarietat com a un vector de força negatiu que haurem de superar amb un altre vector a favor. La diferència entre tots dos donarà com a resultat el moviment. Sí, ja ho sé, cal imprimir més potència sobre el pedal en aquestes condicions. Però també és veritat que fer bicicleta en situacions així implica un major esforç i, per tant, un entrenament més intens que repercutirà en una millora. La marxa no és llarga, així que no va malament entrar a relleus i entre tots arribar-hi a l'esmorzar havent repartit el treball.


Pel que fa a la tornada, el vent bufava a favor, de manera que la mitjana de velocitat es mantingué prou alta. L'aparició per primera volta en 2015 de Carlos i Sergio pujà el nivell de qualitat del grup de 8. Dos galgos que estiraren de la resta a base de bé i que ens obligaren a estar en plenes condicions per poder mantenir-nos tots plegats. L'absència de Betinni fou tema de conversa i preocupació en alguns moments, ja que no només el volem entre nosaltres com a ciclista, sinó també com a persona. Per segona setmana consecutiva, tenint en compte l'hora de tornada, vaig considerar plausible prolongar la ruta individualment, ja que arribàvem a Alcoi a les 12:45h i els contestans tornàven al seu poble comtal, de manera que vaig decidir fer una escalada com a rematada final: la Font Roja.

Dissabte 14 febrer: Alcoi, Barranc de la Batalla, Ibi, Onil, Sax (esmorzar), Castalla, Ibi, Barranc de la Batalla, Alcoi + Font Roja. 98km a 26km/h i 1300m+.

Arribats a l'entrada sud d'Alcoi, em desvie per pujar al Santuari. Conscient que certa fatiga muscular m'està dient que em vindria bé descansar, m'ho prenc amb calma i em dic a mi mateix que tinc pinyons de sobra per fer l'escalada tranquil i sense forçar la màquina. Ara ja no hi ha ningú que tire de mi, així que... al meu ritme. I mentre escale aquesta meravella natural em ve al record el Marie Blanc, segon port que haurem de pujar a la QH i que ja he patit fa tres anys, a la meua primera Pirenaica. A mesura que vaig muntant, veig la semblança en les característiques topogràfiques de totes dues ascencions. En ambdos casos, la primera part és suau i la segona ben dura. La distància és pràcticament la mateixa. I pel que fa a les pendents, al tram suau les mitjanes estan per davall o ronden el 5% i al tram dur del final (exactament 4 quilòmetres) ens trobem pendents que superen el 10% sobradament. Val a dir, per salvar les distàncies, que no tenen el mateix coeficient de duresa, ja que estaríem parlant en tot cas del germà major i el xicotet, la versió alacantina reduïda del famós port francés. Una bona manera d'anar prenent consciència.



















Per acabar, ressenyar la marxa feta dimecres anterior, per a mi necessària exida per airejar-me just a l'equador de la setmana laboral. Novament, i mentre no allargue el dia, vaig fer Onil, en aquesta ocasió anant per Ibi i tornant per l'Arcaeta i Montesol. Destacable la mitjana de velocitat, atés que vaig marcar 25'5km/h, superior al que faig habitualment a ple hivern. I és que continue cercant els meus límits...

QH: SOTA ZERO

Una onada de fred polar envaeix la Península Ibèrica. Temperatures sota zero protagonitzen les nostres eixides aquesta setmana. L'organisme del ciclista pateix la falta de tonificació muscular. Les mans perden la sensibilitat. Els dits fan mal. Les oïdes s'atabalen amb el soroll del vent. El mestral i la tramuntana no permeten que el sol tempere l'atomosfera. Cal eixir ben abrigat: barret al cap, braga al coll, doble guant a les mans, samarreta tècnica adherida a la pell, equipatge d'hivern, funda als peus, pàgina de periòdic al pit a primera hora del matí.

Aquest dissabte ajornem l'hora d'inici. Els amics queden a Cocentaina a les 10h per pujar a Alcoi, al punt de trobada habitual, a les 10:30h. A aquesta hora, per sort, el termòmetre ja no marca temperatura negativa a la ciutat. Tot i això, perssupose que en el tram que travessa el Barranc de la Batalla fregarem tempratures sota zero. Així és. I la mitjana del mercuri de tota la ruta, després de 88km i 3hores amb 26 minuts, no supera els 2'5º. Condicions que evidencien l'afició que tenim els de la grupeta per aquest esport i la motivació extra que ens ha reportat la inscripció a la Quebrantahuesos. Assomem el morro adalt del Barranc per decidir el recorregut final, tenint en compte que no ens aturarem a esmorzar i ho farem tot seguidet. Finalment farem Onil i Castalla. Una bona ruta, sense ports de muntanya, sense altitud, marxa ràpida, de plat i a roda. Barreta energètica a la butxaca i mig plàtan.

A mi se'm fa curta aquesta opció. Hui tenia pensat fer més quilòmetres. Dubte sobre què fer i espere a vore com evoluciona el matí. El ritme és dur, anem bastant ràpid. Tant que Betinni es queda per l'altet d'Ibi. L'esperem al poble esmentat. Continuem tots plegats cap a Onil. Poc abans d'arribar m'adone que portem una mitjana de 27km/h. No està gens malament per a ser principi de febrer, però la gent està famolenca. Ací ningú no perd el temps. Açò és un veritable entrenament, amb polsacions altes i treball muscular. Cal parar molta atenció. Som huit membres que circulem emparellats pel marge dret de la carretera i hem de superar rodones, semàfors, passos de zebra i, en definitiva, conviure cívicament amb els vehicles i vianants a cada població. El respecte mutu és la millor alternativa. I d'entre aquests huit ciclistes n'hi ha un a qui vull donar la benvinguda a la sèrie d'entrenaments que farem fins a juny. Es tracta de Manolo JR; un superclasse que ens visita hui des de Suïssa i que ens acompanyarà en la cita amb la QH. No cal que diga que no és l'únic repte que té al cap. Ha estat admés a l'Utra Trail del Mont Blanc... No tinc paraules.

7 de febrer: Alcoi, Barranc de la Batalla, Ibi, Onil, Cantera, Castalla, carretera de Tibi, Ibi, Barranc de la Batalla, Regadiu, Benifallim, Benilloba, Rebolcat, Alcoi. 88'3km a 25'6km/h. Desnivell acumulat de 1357m+.

Quan arribem a Castalla, reduisc un poc la marxa. Em pose a la nevera (a cua de grup), menge, bec i rumie què fer en tornar. Calcule que arribarem a les 13h a Alcoi. Dispose d'una hora per allargar, així que decidisc que trencaré a dreta quan hàgem passat el Barranc de la Batalla. Faré el Regdiu, per accedir a Benilloba i pujar el Rebolcat. Vaig fent càlculs sobre la marxa i crec que ixen els comptes.

Intensitat. Aquesta és la paraula que defineix el ritme a què estem rodant hui. Per qüestions de solidaritat, i malgrat les meues deficiències en potència muscular, passe davant en alguns trams per rellevar i repartir la feina. Se'm fa dur tirar del grup i m'he de concentrar per portar la millor biomecànica possible i rodar en postura aerodinàmica. Aquesta duresa me la prenc com un entrenament constant en zona 5, en subumbral, per tal de traure el màxim profit a la sessió de hui. Com bé li dic a Pedro en algun moment de la marxa, hui és un bon exemple de treball en equip, el qual demostra també el gran benefici que el grup aporta a l'individu. Simbiosi entre el treball personal i l'ajuda dels altres per aconseguir objectius comuns. Som un equip cohesionat. Només queda l'assignatura pendent del nostre bon amic, qui torna a despenjar-se de tornada per Ibi. Ens deixa anar i ens demana que no l'esperem per seguir al seu ritme. Aquesta situació em fa pensar que haurem de revisar el nostre concepte de cohesió grupal i, també, remirar-nos "el manual".

Tal i com havia calculat, a les 13h estem ja al Barranc de la Batalla, així que gire direcció a Benifallim i abandonde la grupeta per continuar en solitari. Vull aprofitar al màxim aquest matí, així que seguiré una hora més. Després de coronar la Font del Regadiu, continue fins a Benifallim i gire a esquerra per accedir a Benilloba. No recordava que hi ha una rampa al 20% poc abans del creuament! Arribe a la carretera del Rebolcat i gire a esquerra. Venen ara 6 quilòmetres d'escalada. Un bon port que costa pujar. La principal dificultat que li trobe és la falta de regularitat en les pendents. S'intercalen contínuament trams de fals pla amb pendents superiors al 7%, de manera que és difícil trobar un bon ritme. Ací tornen a baixar les temperatures i és que ara el vent a girat a Tramuntana i aquesta carretera presenta algunes ombries. Arribe a casa satisfet i devanit. És d'aquelles jornades de ciclisme on tinc la sensació que ho he donat tot, que m'he extasiat amb l'esport... malgrat el fred polar.

Per cert, dimecres, l'únic dia que he pogut eixir aquests dies d'entre setmana, he tornat a fer la ruta a Onil que us vaig marcar en el darrer article: 51km a 23km/h de mitjana amb vent fort de Mestral, el qual em complicà molt la marxa. I amb temperatures sota zero la segona meitat de la ruta... dolor als dits... dutxa ben calenta.

Preparant la QH. EL VENT EN CONTRA

Dissabte de matí. 7:15h. Sona el despertador. M'alce. Vaig directe al menjador i mire a través de la finestra. El vent i la pluja colpegen el vidre amb força. Torne al llit sense pensar-ho. Dorc dues hores més i passe un matí de dissabte apacible i tranquil a casa. Això sí, certa frustració m'aclapara per no poder practicar aquest meravellós esport. Em dic a mi mateix que tinc tota una vida per davant per gaudir de la bici, així que m'ho prenc amb filosofia. Potser demà... Diumenge de matí. 9h. Continua el vent. Bufa amb força, però hui he d'eixir. Em dispose a desdejunar. Mentre ataque el menjar mire el mòbil. Manolo està disposat a fer marxa. Arrancarà a les 10h. Ja som dos bojos -pense jo. Li envie un comentari pel whatsapp. Quedem a les 10:30h a la rodona de Germain. S'apunta també Bettini, qui s'anima en vore el fil de discussió.

Quan ens trobem tots tres, comentem que cal molta afició per eixir un dia com hui. Sí, és veritat. Malgrat no ploure, està previst vent de mestral d'entre 25 i 60km/h. Un vent fred, que talla la pell de la cara i que no deixa que les temperatures superen unes poques unitats positives. Cap problema, pense jo. Les hem passat molt putes moltes vegades. Hui és un d'eixos dies que assaonen el ciclista. Un bon entrenament, atesa la climatologia. Les condicions en contra, del tipus que siguen, han de ser preses com a factors d'entrenament que preparen el ciclista per a superar les eventuals crisis en plena cursa els dies assenyalats. Ni el vent, ni la pluja, ni la neu, ni el fred ens han d'acorvardar. Cal precaució, és clar, sempre en aquestes circumstàncies, ja que una ràfega de vent ens pot tombar en qualsevol moment, però tractarem de seguir algun recorregut protegit del mestral. Una altra opció és rodar en pla a favor del vent i que el tram en direcció contrària es faça ascendint a sotavent, com ara un port de muntanya orientat a xaloc (sudest). Concloem en fer finalment marxa en direcció a la Finca Seguró i escalar Tudons. Passada aquesta cota, en tot el camí de tornada, no podrem evitar trobar la forta oposició del Déu Èol.

El recorregut per la CV-785 fins a Penàguila, que passa pel Regadiu i la població de Benifallim, se'ns fa apacible amb l'empenta del vent a favor. L'escalada al Safari per la carretera del Collao demostra estar ben protegida en dies com hui, de manera que podem pujar a bon ritme i sense sorpreses. Passat ja el Safari d'Aitana ens meravellem una volta més pel paisatge (i mira que hem estat ací innumerables ocasions). Hui, per a goig nostre, el vent a netejat l'atmosfera i la visibilitat és màxima. Podem albirar la mar amb perfecta nitidesa i el recorregut visual que travessa el bosc mediterrani que porta a Relleu i Sella.

Descendim amb precaució i fem la pujada a Tudons a ritme intens. Un Manolo amb condició física extraordinària estira la grupeta fins a acabar despenjant a Paolo i un quart convidat desconegut, qui prompte acaba abandonant. Aconsegisc mantenir-me emparellat en cap de cursa, però val a dir que ho faig fregant el llindar anaeròbic. No és una mala notícia vore'm en eixa situació de dificultat a nivell cardiovascular, ja que situacions con aquesta són per a mi un bon entrenament en zona anaeròbica, situació que s'ha mantingut durant un parell de minuts, a un quilòmetre del final. Cal preparar el metabolisme per a les situacions límit que de segur viurem a la Quebrantahuesos. No esperem molt per reagrupar-nos amb Bettini i tot seguit fem el descens a Alcoleja. Adalt és ben tècnica la baixada, especialment per les ràfegues que amenacen de tombar-nos. L'aproximació al poble és més senzilla per la protecció de la zona baixa de la carretera. Més endavant, passat el bar Stop, arrepleguem vells coneguts del ciclisme de la nostra comarca per tornar a casa agrupats, circumstància que ajuda a anar ben protegits. Un exemple més dels beneficis del ciclisme en grup, sobretot en dies com hui, tan desapacibles. En total, 55km des d'Alcoi (suma-li'n 15 al contestà), a 21km/h (raonable amb l'oratge de hui) i un desnivell acumulat positiu de 1264m. Un bon entrenament.

Pel que fa als dies d'entre setmana, dues eixides a primera hora de la vesprada fetes tot sol i que us presente més avall:

Dimecres 28 de gener: Alcoi, Salt, Montesol, pujada a la Venta el Cuerno, descens a Onil per l'Aracaeta, rodona de Castalla, Ibi i accés a Alcoi pel Barranc de la Batalla. 52km a 24km/h. A ritme moderat de crono.

Dijous 29 de gener: Alcoi, pujada al Rebolcat, baixada a Benilloba, ascenció a Benasau, creuament a dreta per travessar el riu Frainos, Alcoleja, Penàguila i tornada a Alcoi pel Regadiu. 36km a 21km/h. A ritme de recuperació.

En total, una setmana que pintava malament per les previsions del temps, però que he pogut superar amb una discreta suma de 143km, que queden afegits al total del mes de gener: 676km. Suma i segueix... La setmana que ve, més.

Salut, força i noblesa!