Esperem pacientment a la graella d'eixida. Tot allò que em contaven de les cues i els milers de ciclistes és cert. Hem arribat a les 7 del matí. Queda mitja hora per començar la
Quebrantahuesos i ja no cap ni una agulla. Els voluntaris ens han situat molt distanciats de la línia d'eixida i, segons calculem, tardarem més de mitja hora en poder començar a donar pedals. Tot això després del txupinàs, que serà a les 7:30am. En total, una hora de desfici. Qui siga molt nerviós, ací es pot deixar la meitat de l'energia acumulada al llarg dels últims dies. El metabolisme s'accelera per la perspectiva del començament i els nervis fan ja combustió a l'interior de l'organisme. Uns ho paguen amb atacts sobtats de pixera que resolen mullant la roda de la rulot més pròxima; d'altres ho fan amb visites als lavabos portàtils per plantar un pi; també n'hi ha qui canalitzen aquesta ànsia mirant-se i remirant-se la bicicleta, els canvis, les ulleres, la cinta que ajusta el casc, la pressió de les rodes i tants altres detalls. Hem aparcat la furgoneta a la carretera de Jaca i en l'aproximació de 3 quilòmetres que hem fet en bicicleta feia un fred que pelava. Ara, en canvi, ací apilotonats, amb l'eixida del sol, sembla que el cos s'atempera. El que per a alguns no significaria res, per a mi és un dels moments més bells que es poden viure com a ciclista: la repentina aparició del sol reflecteix la primera llum del dia en els quadres de les bicicletes, els cascs i les ulleres dels corredors. Els colors s'amplifiquen i augmenten el valor tonal. La multiplicitat de dissenys d'equipatges contrasten de forma aleatòria els uns amb els altres. Tot açò ho observe en silenci, sense preocupar-me massa per les converses que tenen els meus companys més xarraires. Em trobe tranquil. El meu estat de serenitat contrasta amb els nervis i preocupacions de dies abans. Nits inquietes i somnis angoixosos m'han acompanyat aquesta última setmana. Mes ara, malgrat haver dormit només tres hores de rellotge (de 2 a 5 de la matinada) a causa de la ronquera del meu col·lega d'habitació, tinc la incomprensible sensació d'estar enllestit i preparat. Són ja uns anys de proves cicloturistes pels Pirineus i el Migjorn valencià, i estic acostumat a patir els nervis de la prova els dies anteriors, mentre que el jorn de la marxa em trobe seré i concentrat. Hui no és una excepció.
Sona el txupinàs i la gent aplaudeix. No ens mourem, però, fins a d'ací mitja hora, com explicava abans. La línia d'eixida, que fa també de meta, ha d'absorbir 8500 ciclistes participants en la
Gran Fondo Quebrantahuesos, més 2000 de la
Medio Fondo Treparriscos. Una enorme quantitat de ciclistes van passant per aquest coll de botella de mica en mica. Després d'uns 20 minuts, sembla que ens belluguem. Ho fem amb molta lentitud. Els ciclistes avancen pel carril amb una cala al pedal i l'altra bota tocant a terra. Farem un centenar de metres fins a la línia d'eixida d'aquesta manera. Parem molta atenció a no enxangar-nos amb ningú, ja que estem tots en un pilot. Gradualment la velocitat va incrementant-se i ja podem pedalejar; estem aprop de la meta i agafem postura damunt de la bicicleta. Les dues cales ajustades i tot a punt. El xip que portem inserit al dorsal marca l'inici del cronòmetre tot just xafem la línia; anirà avançant inexorable al llarg de tot el recorregut. Comença la
Quebrantahuesos!
Per davant? 200km i 3500 metres de desnivell positiu acumulat. Els primers dos quilòmetres són urbans i estic prestant tota l'atenció a no tenir cap enganxada amb altres ciclistes ni cap accident. És una eixida nerviosa, ja que aviat la velocitat és alta i correm el perill de tenir alguna incidència. Note el vent a la cara i em sent alliberat. Inicialment anem tots junts, però poc després de deixar la localitat de Sabiñánigo,
Paolo queda endarrerit. Alguns ens preguntem què fer, però entre tots arribem a la conclusió que el nostre amic no vol seguir aquest ritme inicial. La seua preparació no ha estat la millor enguany, de manera que té previst fer la marxa al seu pas. Seguirem junts, per tant, els altres 5 membres de l'expedició: Manolo, Julián, Juan Andrés, Manolet i jo. Ara el problema és un altre: si l'eixida ja és nerviosa per definició, en aquest moment ens trobem el problema que Juan Andrés i Manolet estan tirant molt fort i la resta anem bastant ofegats. Personalment, no m'agrada eixir fort d'inici. Funcione millor amb un increment progressiu i constant de l'esforç al damunt de la bici. Julián opina el mateix i Manolo, el veterà del grup, té previst un trajecte fins a Jaca suau, per anar escalfant i tonificant la mulsculatura adequadament. Ahir em confesava tindre un problema amb la musculatura de la cama dreta que no el deixa rendir al màxim. Manolet ens acompanya, malgrat ser un fora de sèrie, però Juan Andrés va molt nerviós al capdavant. Cada vegada que ens avança un grup pel marge esquerre, s'agafa a roda i incrementa la velocitat. Ens veiem obligats a pujar el nivell d'esforç a cada salt. En poc quilòmetres hem anat botant de grup en grup amb un treball muscular i cardiovascular irregular que, talvolta, pagarem més endavant. Observe les meues polsacions i per moments són massa altes, especialment quan fem una arrancada. Això no és una bona notícia. Sé que estic malbaratant energia amb aquestes sobtades variacions de velocitat, però no vull despenjar-me de la grupeta. És fonamental que estiguem junts a peu de port. Juanan segueix amb les arrancades i nosaltres fem el possible per mantenir-nos cohesionats darrere d'ell. Manolo aprofita la seua condició de capità per recriminar-li la seua actitud, però no sé si ens acaba d'entendre. Juan Andrés ha entrenat molt bé i ve molt ben preparat a aquesta cita. Entenc, en el fons, que estiga tan ansiós i vaja tan llançat, ja que físicament està per damunt de nosaltres.
Circumvalem Jaca i arribem a peu de port. Tenim per davant la primera dificultat: Somport. Es tracta d'una escalada de 18km, amb un desnivell de 678m. No és un port dur. De fet els primers 7 quilòmetres són bastant suaus i estic fent-los a plat. Ahir vaig estudiar el perfil i no crec que tinga cap dificultat amb aquesta ascensió. Superem la part inicial amb certa rapidesa i amb l'ordre per part de Manolo de deixar anar a Juanan. Ens volem marcar un ritme constant, sense daltabaixos. Abans d'això, però, m'he emparellat amb ell per fer-li entendre la nostra postura. Ara portem un ritme que ens permet parlar en alguns moments i jo, per fi, note que el sistema cardiovascular està afinant-se i no m'ofegue per a res. Constància i suavitat són les protagonistes en aquest inici. Després, poc abans de l'estació de Canfranc, hi ha un quilòmetre més dur, al 6%. Cap problema. Pose el plat xicotet per primera vegada en la marxa i ja no el deixaré fins al final del port, tret d'un parell de falsos plans que venen tot seguit, on el plat ens donarà de nou un impuls. Deduisc que els membres de l'equip CBR estem ben entrenats, atés que estem avançant molts corredors sense fer un gran esforç. Al nostre ritme, sense més ambició i a ritme de fons, guanyem posicions. Hi ha vent de cara. Això em preocupa. El vent és el meu principal enemic. Pregue per a que no bufe més fort allà dalt. Deduisc que està canalitzant-se per la vall, de nord a sud, però que no anirà a més. M'amague entre els corredors. Vaig a roda pràcticament en tot moment, siga la de Manolet o la de qualsevol altre ciclista que involuntàriament es troba davant. És la meua estratègia per reservar energia. La meua obsessió avuí és
Col du Portalet, última gran elevació de la jornada, i vull conservar forces per atacar-lo amb garanties.
El port es fa llarg. És fàcil despacienciar-se en pujades com aquesta -quan estan les forces encara intactes- i acabar escalant-lo a la carrera. La meua referència són els meus tres amics que m'acompanyen. Tots tres han fet la QH l'any passat i saben perfectament com s'ha de fer Somport. Els seguiré. Els obeiré. Els admiraré. Seguiré l'exemple que m'estan posant sobre el ritme que s'ha de portar al primer port en efemèrides com aquesta. Estem ja a la segona meitat de l'escalada i la pendent es manté de forma bastant contínua al voltant del 6%. Escolte com Manolo em crida l'atenció:
Natxo, afluixa! -reclama. Passat el quilòmetre 40 de ruta i ara que el port està més definit, m'he escalfat. M'he posat a pedalejar a bloc i he perdut el control que hauria de tenir sobre els instints.
Compte -pense jo
. El meu company té raó. Millor seguir suau i reservar, que açò es posarà molt dur d'ací a unes hores. Somport guanya en magnificència a mesura que pugem. Hem passat d'un paisatge boscós a la part baixa a un panorama més obert, amb unes vistes estraordinàries dels cims que ens envolten ací, als Pirineus. Vull mirar i quedar-me admirat. El ciclisme no és només un esport, sinó que també ens permet visitar espais naturals excepcionals, indrets que van descobrint-se a poc a poc mentre avancem lentament pel nostre recorregut. Veig aficionats per tot el traçat des de l'inici de la marxa. Ens donen crits d'ànim. Açò és una festa del ciclisme. Totalment. L'elevada participació, sumada al public aficionat, donen a aquesta marxa cicloturista un caràcter semi-professional. La Guàrdia civil, la
Gendarmerie, les ambulàncies, els avituallaments, la descomunal infraestructura desplegada... Tot açò conforma l'esdeveniment ciclista més important per als ciclistes aficionats, certament.
Passem de llarg l'avituallament que hi ha disposat en plena ascensió. No volem aturar-nos-hi en plena pujada i amb l'aglomeració de ciclistes. Anirem seguit fins al cim, on prendrem els aliments que portem a les butxaques del maillot. En el meu cas, un plàtan i una barreta feta amb llavors, fruits secs, fruites panses, melassa d'arròs,
kuzu i fulla d'alga marina. Tots els ingredients són d'origen ecològic i la barreta està elaborada manualment a una botiga d'alimentació macro-biòtica propera a ma casa. Queda molt lluny ja allò de les barretes industrials i els gels que prenia fa anys. Ara, sempre que isc amb la bicicleta, prenc aliments d'origen natural i sense processar. Fins i tot la beguda que porte als bidons és també una alternativa a les begudes isotòniques: aigua, melassa d'arròs, sal i bicarbonat. La melassa serveix de font de carbohidrats de liberació lenta, la sal compensa la pèrdua de sodi per la suor i el bicarbonat neutralitza el PH de tot plegat. Els darrers quilòmetres del port són els més durs, però també els més bonics, per l'ambient i per les vistes. Tenim França a tir de pedra.
Coronem Somport en grup. Ens aturem. Seguisc tranquil. Seguisc seré. Seguisc gaudint com un xiquet i tractant de pair cada centímetre recorregut, cada sensació, cada curta conversa, cada ullada al paisatge, cada minúscula incidència. Buide la bufeta i m'abrigue. Em menge el plàtan. Ara ve la barreta. Els companys diuen que volen començar la baixada, especialment Manolet, qui afirma no anar bé en els descesos. Tiren endavant i jo m'espere a acabar-me tot el menjar. Preferisc perdre un minut i baixar segur que no fer el descens amb una mà ocupada amb la barreta. Acabe l'esmorzar i manprenc el descendiment d'aquest port. És molt llarg: 30 quilòmetres. M'agraden les baixades, sobretot si són llargues. Als Pirineus tot es magnifica pel que fa a les escalades, però també els descensos tenen un atractiu especial. La seua longitud i la forta pendent que tenen en la part més alta, els fan molt tècnics i ràpids. Aquells a qui ens agrada baixar i no tenim por, els disfrutem al màxim. Emperò, he de tenir precaució. Els meus amics van un minut per davant. Hauré de baixar ràpid, sí, però sense oblidar que el perill està sempre present. Comence la baixada conscient que puc aprofitar tot l'ample de la carretera, gràcies a que està tallat el trànsit. És la primera vegada que no he de baixar pensant en si ve algú de cara, així que puc, finalment, anar tranquil en eixe sentit. Ara, la falta de visibilitat d'alguns trams no em preocupa. Aplique la geometria intuitiva per minimitzar la curvatura de les revoltes i així maximitzar la velocitat amb el menor risc. Trobe ara un bon baixador que em supera. És més alt que jo i pesa més, més té una forma de baixar segura i gràcil. Em pose a la seua roda i, des d'aquest moment, l'estalvi d'energia és òptim. No he de donar pedals per a res i supere sense despentinar-me la posició dels meus col·legues d'equip.
Calcule que estem a mitjan baixada. No agluixaré, ja que preferisc esperar-los més avall, quan la carretera s'aplane, per donar la màxima continuïtat al meu avanç. Seguisc a roda d'aquest ciclista. La seua major massa fa que la seua velocitat siga major que la meua. Jo, malgrat tenir menor pes/força, tinc a favor que el meu lliscament amb el vector vent en contra siga menor. També utilitze una altra tècnica per guanyar velocitat quan la carretera està ben oberta: abaixe la meua posició i m'assec damunt de la barra del quadre, de manera que amb el centre de gravetat més baix la conducció és més segura i tinc un menor volum corporal en fricció amb el gas atmosfèric. Arriba la zona de transició i, com tenia previst, després de pedalar suau per una estona, arriben compactes Manolet, Julián i Manolo. Novament anem tots junts. Manolet ens deixa clar que vol ser ell qui comande el grup durant tota la transició fins a peu de port de
Marie Blanque. Els demés estem encantats que siga així, de manera que seguim a la seua roda. Ell és un bon rodador. Li agrada donar-ho tot en tot moment. Utilitza el ciclisme com a entrenament per l'Ultra-Trail de
Mont Blanc que té en dos mesos i vol preparar el sistema cardiobascular per a l'exigència. És un tità, definitivament. Fem ara un recorregut de campinya francesa. Carreteres relativament estretes, petits pobles i granjes espargides per tot arreu en un terreny irregular.
Aviat comença l'ascensió al
Marie Blanque. La part baixa és suau. Carretera estreta. Calor. Multitud de ciclistes. Clarament, hui, per molt corredors que passem, sempre van a quedar-ne per davant. Anem a bon ritme a l'inici. Aquest port està dividit en dues meitats. Els primers 6 quilòmetres incrementen progressivament la seua pendent d'entre el 2% i el 8%. Que siga progressiu és una bona notícia, ja que així l'organisme s'habitua a l'escalada sense sorpreses. Passat el quilòmetre sisè, ve el duríssim tram de 4 quilòmetres que no baixarà en cap cas de l'11%. Comparat amb Somport, aquest port és més dur. Un coeficient de 196
versus els 107 del
col anterior. Abans de la secció dura veig l'avituallament líquid on els col·legues han acordat omplir els bidons d'aigua. Jo estic servit, ja que encara em queda beguda a un bidó. Estem al quilòmetre 92 de marxa. Continuaré sense parar fins al cim. Així li ho comunique a Manolet i a Juan Andres, qui estava esperant-nos en aquest punt. Em vindrà bé no parar, per allò de la continuïtat en l'esforç. Ha arribat el moment de concentrar-se. Arriben els quilòmetres més durs de tota la ruta. La carretera s'empina. M'he de fer a la idea que aquest calvari per damunt de l'11% l'he de superar amb paciència, constància i filosofia. Opte per combinar durant tot aquest traçat la posició asseguda amb la relació de transmissió 34/28 i la posició alçada amb el 34/25 per compensar la pèrdua de cadència. Amb aquesta alternança de posicions aconseguisc que les cames no es saturen i que descansen els renyons. No accelere en cap moment i puje el més continu que puc.
Crec que estic fent una bona escalada, ja que m'he hagut de posar al marge esquerre per passar els ciclistes. Em toca demanar permís de tant en tant, perquè la carretera està petada. Observe el sinuós asfalt cap amunt i sembla una processó de ciclistes d'un ritme manifestament fatigós. Impressiona vore tanta gent. Sembla que aquesta bandada no avança. Em trobe a l'equador d'aquest tram, quan Juan Andrés es posa al meu costat. El salude i el convide a que seguisca al seu ritme.
Tira i ens veiem dalt -li demane. Pense que el millor que podem fer cadascú és anar al nostre nivell, especialment quan les pendents són tan fortes. Malgrat anar a un ritme el més efectiu possible des del punt de vista del consum de l'energia, les polsacions van bastant altes. Em trobe en zona 5 d'esfoç. Calcule que estaré ballant entre les 175 i les 180 ppm. Estic suant a base de bé. Possiblemente siga la temperatura corporal; de fet no tinc la sensació d'anar a tope. Tinc en compte, també, que el ritme cardíac no és la millor referència per mesurar l'esforç físic, atés que està condicionat per múltimples factors, com ara la temperatura ambiental, el descans de la nit anterior, la cafeïna, l'estat emocional, la producció d'adrenalina, la cadència de pedalada i un larg etcètera de variables. Com que em trobe bé, no faré massa cas d'aquesta qüestió i seguiré igual. No podem oblidar que estic en el moment de màxima exigència física. I bé, mentre pense aquestes coses i gaudisc parcialment d'aquests moments (amb aquestes pendents seria una falsedat dir que açò és una meravella), arribe al cim. Segona dificultat superada i tot sota control.
Després d'una curta baixada, arribe a la zona d'avituallament. Busque ara a Juanan. Per fi el trobe. Ja està servint-se. Li dic que em cuide la bicicleta, mentre jo vaig a per aliment sòlid i aigua. Omplic un bidó. Rosegue amb il·lusió un parell de quarts de taronja i engulc el suc amb sed. Ataque els fruits secs amb gana. Agafe un grapat d'entrepans de pernil dolç amb formatge. És el que em requereix el cos. Demane permís a la voluntària per agafar-ne molts; així, en vindre els companys de darrere, ja ho tenim amanit i guanyem temps. Sóc partidari de parar i menjar, però massa temps acabaria refredant-nos. En pocs minuts arriben els Manolos i Julián. Satisfacció en vore que estem prou igualats. Parle amb Manolet. Aquest jove no pot resistir-ho. És una màquina de competir. Em diu que no sap si continuar a tope per tal d'aconseguir la medalla d'or de la seua categoria o... seguir amb son pare i que siga el seu progenitor qui l'aconseguisca. Segons els comptes que porta fets, estem a temps d'aconseguir l'or per al nostre veterà ciclista, però hauria de córrer molt per aconseguir la seua pròpia, que li seria concedida amb un temps inferior a les 7h45'. En canvi, son pare, qui porta enguany una envejable condició física i ha entrenat gairebé 6000km, només ha de baixar de 8h40'. Factible, pense jo. Podem, fins i tot, apurar a les 8 hores, si tot marxa bé. Li comente que des del meu punt de vista, estarà més orgullós si acompanya al pare i aquest aconsegueix la medalla daurada. Manolo té 59 anys. És la seua tercera participació i seria un goig com a fill seu que se l'enduguera.
No ho dubtes -li expresse. Ell em confirma que aquesta serà la seua aposta, tal com em digué quan parlàvem via Facebook sobre l'objectiu que tenia en ment per a aquesta vint-i-cinquena edició de la
Quebrantahuesos. Em pregunte, després d'haver-li donat la meua opinió, si m'he ficat on no devia amb això de guanyar l'or per a son pare, però he tingut un atac d'emocions davant d'aquesta perspectiva: tots treballant per al veterà capità!
Engolits tots els aliments i contrastades aquesta i altres impressions, seguim baixant el port. Una vegada més, m'enjugasse amb el descens, que en aquesta ocasió és més curt. Un altre tram de transició. Ara seran 10 quilòmetres que piquen cap amunt, però que es poden fer a plat. La generositat de Manolet continua. Segueix fent de locomotora amb energia i la corda invisible que ens uneix tira de mi. Tot just començar el tercer port, veig a esquerra el desviament a
Col d'Aubisque. Això em porta
records de l'estiu passat durant la Pirenaica 2014. Faig expressions
d'alegria en el meu pobre francés, a causa de l'admiració que em provoca aquest dur port. Ja l'he pujat dues vegades i ho tornaria a repetir, certament.
Doncs bé, sembla que estem pujant
Portalet, però no n'estic segur a causa de la suau pendent. És una zona parcialment urbanitzada i no em dóna la sensació d'estar escalant un port. Però sí, Manolo em confirma que aquesta és la tan esperada ascensió a
Col du portalet: 29km, 1279m de desnivell i un coeficient de duresa de 201. Novament, s'incrementa l'exigència dels ports a mesura que avança el dia. Aquest coeficient de duresa és sobre el paper, però els teòrics de les altimetries expliquen que una cosa és el coeficient absolut del port i l'altra la seua posició en l'etapa. Un port té major coeficient de duresa com més avant es troba en la marxa, a causa de l'acumulació de quilòmetres i el desgast dels ciclistes. Anem ràpids. A moments, anem a plat, malgrat algunes curtes pujades, però en fie de la visual per mantenir un bon desenvolupament en la transmissió mecànica, ja que les rampes són curtes i ens trobem falsos plans de forma alternada. M'he emparellat, des de l'inici de l'escalada, amb Manolet, qui de vegades s'alterna amb Juanan. Manolo i Julián, a roda. Manolet expressa la seua alegria per anar tan bé. Són bones les sensacions, de veritat, però cal ser cauts, ja que parlem de 29km d'ascensió i amb més de 120km acumulats en aquest punt. Manolo ens alerta que Julián està despenjant-se. Afluixe i em pose a roda. És el millor que puc fer si no vull fotre al meu company. Que siguen ells qui marquen el ritme és el més segur si volem anar cohesionats, perquè sembla que a aquesta alçada de la marxa comencen a marcar-se les diferències. Pressupose que en algun moment el grup es trencarà. Ja li deia jo a Manolo ahir que al Portalet serà difícil que anem junts, ja que com diuen els entesos, és en aquesta escalada on es dicta la sentència. Tinc bones sensacions, però no vull incrementar encara la velocitat. Com que vull aturar-me a l'avituallament líquid del quilòmetre 10 d'escalada, vaig a trobar-me una irregularitat i no convé que m'accelere. Millor després d'arreplegar l'aigua. De fet, al
Marie Blanque no he calculat bé, ja que hauria d'haver omplit els dos bidons. Ara no tindria per què parar. No passa res, ho faré curt. Arribe a l'avituallament líquid i Manolo dubta si aturar-se o no. Juan Andrés, Julián i Manolo continuen, mentre que nosaltres dos parem. Els voluntaris de l'organització són ben efectius, perquè no estic més d'un minut aturat. Arranque de seguida. Estic una mica desorientat, ja que no veig a ningú. Hauran parat finalment tots els meus col·legues? Sincerament, no sé què dir. No n'estic segur. Arranque i veig a Manolo pujant allà lluny. Per la postura, sembla que vol recuperar distància. Deduisc, per tant, que van tots avançats. No vull picar-me amb la perspectiva de Manolo, atés que va bastant fort. Aniré constant a l'inici i progressiu més endavant. No hi ha pressa. Si no els agafe, no passar res, no poden estar més enllà d'un minut... o dos. Bé. Allà que vaig. Tornen les bones sensacions i aplique ara tot allò que he entrenat aquests sis mesos: constància, tenacitat, disposició mental.
Natxo, que no ho veus?! No corres contra ningú, només contra tu mateix! -pense en silenci.
Recorda-te'n de les llargues escalades en solitud durant l'hivern passat, de l'etapa tan dura que feres tot sol per Coll de Rates i el Port de Confrides. De les angúnies seguint la roda de Carlos i Sergio, a qui tant deus per l'exigència física a què t'han sotmés. De l'esforç límit en cada relleu en l'etapa de Yecla. De la implosió a punt de coronar el Port d'Albaida amb els músculs en ebullició darrere dels galgos... Has entrenat la duresa i la mentalitat. Ara és el moment d'aplicar-ho! Ara és el moment de saber patir! -escridasse en silenci. En aquest moment, açò s'ha convertit en una qüestió personal. Aquesta idolatrada ruta! Aquest port que remata les poques forces que li queden al ciclista! Ha arribat l'hora de la veritat. La meua convicció? Escalar-lo a ritme constant, amb les millors sensacions possibles i marcar-me el millor ritme que puga, si la condició física m'ho permet. Pensat tot açò i llançat cap amunt, em trobe que en un fals pla estan els meus quatre amics. Les bones sensacions i l'acceleració del moment fa que els sobrepasse amb rapidesa. Tot seguit faig un senyal, esperant que, almenys Juanan o Manolo, em seguisquen. Just en aquest moment, un ciclista se m'emparella i em diu agraït:
oye, gracias por tu rueda; así, constante i sin altibajos. Resulta que el tenia a roda des de l'avituallament i no ho sabia. Li responc que és un orgull sentir quelcom així, ja que significa que estic aconseguint pujar com tenia planejat: constant i progressiu. Seguim junts el ciclista de Gran Canaria i jo, fent conversa per uns minuts, fins que torne al meu ritme. En una revolta tancada aprofite per mirar avall per si venen els companys. Si els veig, crec que afluixe i els espere. No trobe ningú de groc i verd entre la munió de ciclistes. Esperava vore almenys a Juan Andrés, la veritat. Manolet acompanya a son pare, per tant és possible que vaja perdent metres paulatinament per no deixar-lo despenjat. Bé. Vist que vaig sol, continuaré així fins a dalt i esperaré a l'avituallament sòlid que hi ha després de coronar Formigal. Torne una altra volta a fer instrospecció. Retorne a la intimitat entre la bicicleta, el jo ciclista i el medi. Com més amunt estic, més esplendor m'envolta. Com més amunt estic, més sobrecàrrega d'emocions. Passada la presa d'aigua, hi ha dos quilòmetres a l'1%. Torne a posar plat i accelere. Em propose agafar tanta velocitat com puga per guanyar inèrcia i restar distància al cim. Passat aquest llarg fals pla, torne a situar-me en posició d'escalada.
Queden 10km. A partir d'aquest moment és quan podria vindre l'home del mall, així que no vull seguir forçant. Seria una errada ser massa ambiciós, així que buscaré un ritme de fons per finalitzar el port. Seguisc sentint-me bé i seguisc passant ciclistes molt a poc a poc. Ara ja no està tan ple. Ara ja es pot escalar sense perill de contacte amb altres corredors. Hi ha espai suficient per traçar el recorregut amb comoditat. Arribe als túnels que he vist tantes voltes en etapes del
Tour per televisió. S'obre el paisatge de tal manera que puc vore el reguer de ciclistes que em precedeix quasi fins al cim. Se'm queda gravada aquesta imatge amb precisió fotogràfica. No vull ara caure en la temptació d'enfonsar-me per vore com d'allunyada està la fi del port. De vegades, millor no veure-ho, perquè aquesta visió acostuma a desmoralitzar el ciclista, però crec que estic ja estic habituat a les llargues escalades. Fa uns anys només comptava per a mi el moment de la coronació del port, mes ara, simplement, gaudisc de l'escalada, metre a metre, buscant la pau interior com a escalador. He aprés a meditar mentre ascendisc. Ací, al cor dels Pirineus, desperta l'ànima del
grimpeur. Ací està el meu poble, el meu indret, la meua nacionalitat ciclista. Ací és on faig la metamorfosi. Ací, al cor dels Pirineus, en els moments més durs, és on desperta la pantera i surt de l'ombra. Ací és on la meua ànima més salvatge es manifesta.
Desperte de la divagació i sobtadament m'hi trobe ja adalt. Queden un centenar de metres per fer cim. Accelere per fer un esprint. Vaig bé de forces. Bona notícia, perquè encara queden 50km i un alt de només dos quilòmetres al 10%: el temut
Hoz de Jaca. Sent els aplaudiments del públic i els crits d'ànim. Té un gran valor la presència dels aficionats al ciclisme. És cert que dóna forces escoltar-los i vore'ls a la vora de la carretera. En el moment comença la baixada, em pregunte què faig ací sol. M'aclaparen emocions contraposades mentre descendisc a tota velocitat. He deixat els
coéquipiers arrere. Què he fet? Ara mateix no sé el temps que hauria de fer per aconseguir la medalla d'or, però em sona que estava sobre les huit hores. Si no calcule malament, en porte set. Què faig jo ara? Em llance egoïstament a per la medalla daurada? O espere als comapanys i acabem tots plegats? Ací es planteja el dilema: glòria individual o cooperació en equip? Si force la màquina, intuïsc que podria arribar-hi, però tinc la sensació que estic traïnt al CBR. Els impulsos més baixos em llancen a no parar a l'avituallament i deixar-me portar per la bogeria i els instints. La consciència col·lectiva i el sentit de l'amistat em frenen i em diuen que el més important d'aquesta experiència són les vivències comunes. Els meus camarades són tan educats que no em recriminarien res si me'n vaig endavant sense esperar-los. Estic segur que, fins i tot, em felicitarien esportivament. Reconec que Manolo ho ha donat tot per nosaltres en cada tram de transició, on precisament jo m'he vist molt beneficiat per la seua roda. No és la primera vegada que l'instint competitiu de la bèstia animal que tenim inserida al codi genètic des de fa milers d'anys se'm desperta i em convida a matar, a véncer, a humiliar. I no és la primera vegada que també la meua educació col·lectiva i convicció solidària apaga el foc de la batalla. I sincerament, no sé guanyar, no sé anar davant, no sé liderar, no sé destacar, no sé comandar, i prou. Fins i tot crec que m'incomoda la perspectiva d'aplegar el primer a línia de meta. Arribe a l'avituallament que hi ha a Formigal i, finalment, opte per aturar-me. Em trobe entre dues aigües i en conflicte intern, però prenc la decisió flemàticament britànica d'esperar ací durant deu minuts exactes. Pose el cronòmetre. Si durant eixe temps arriba algú, seguirem junts. Si no, continue. Així tinc la consciència tranquil·la i resolc el dilema de forma salomònica. Temps de cortesia, que diuen els ciclistes.
Una xiqueta molt ben educada m'ofereix beguda isotònica. Li done les gràcies i omplic el bidó. Me tienes que devolver el tapón. Es para reciclar -m'explica ella molt ressabuda. Li'l retorne i li mostre la meua satisfacció per la seua consciència ecològica. No li ve de nou. Per la conversa que mantenim, veig que estic davant d'una nena amb principis. Menge un bon grapat de fruits secs, bàsicament. Em faig un parell de gots de coca-cola, per allò de la glucosa i la cafeïna. Ara em vindrà bé aquesta droga, tenint en compte que en qualsevol moment podria tenir una davallada energètica, i per a quan abaixen els efectes estimulants de la cafeïna, ja estaré arribant a meta. Passen cinc minuts i apareix Juan Andrés. Per fi! -pense jo- Tinc companyia! El meu estimat company s'alimenta també i beu una botella de Powerade d'un glop. Em comenta que ha tingut una mena de deshidratació, potser a causa de la calor al Marie Blanque. Sí, potser Juanan -li conteste-. Està clar que cal regular-se molt en aquest marxa, alimentar-se i hidratar-se bé, que en qualsevol moment vé l'esvaïment. Pense ara si serà eixa la raó per la qual no m'ha seguit abans. Li comente allò dels deu minuts i li sembla bé. Especulem amb la possibilitat de l'or, però sense fer-nos moltes il·lusions, ja que no tenim clars els comptes. Ni ell ni jo recordem exactament quins són els temps per a cada categoria d'edat. És la nostra primera participació. Hui ens estrenem. Seria pixar molt alt aconseguir una fita d'aquest calibre per a uns neòfits com nosaltres. Sent humils, ens conformem en acabar dignament i en perfecte estat. El temporitzador marca deu minuts i arranquem emparellats.
Queda encara una bona baixada fins al desviament que porta a La Hoz. Vaig a la seua roda. La seua potència muscular és superior a la meua. Que vaja jo darrere és l'única manera que anem junts. Ens desvien a l'esquerra i canvia la carretera. A partir d'aquest moment és un trenca-cames fins que arribem al curt però exigent alt d'Hoz de Jaca. Abans d'això em veig obligat a aturar-me per llevar-me l'armilla i els maniguets. Torna a fer molta calor, la qual contrasta amb el fred a l'inici del descens. M'oblide de recuperar la distància amb Juanan. Si vull apropar-me, puc rebentar, així que al meu ritme. El paisatge impressiona. La carretera és molt estreta i a dreta tenim un penyassegat que acaba en un embassament d'aigua. Un altre regal per a la vista. Comença el port! Uff, el meu cos havia oblidat ja què és un 10% de pendent. Novament, paciència i cap a dalt. Moments de debilitat mental amb la sensació d'estar-ne fart ja de pedalejar. Honestament, aquesta última ascensió et mata. Cal estar fort anímicament per no decaure en aquest tram. Passat el primer quilòmetre torne a tonificar-me i agafe ritme. Els últims 500 metres abaixen la pendent alhora que puje la velocitat. Ací el públic està més pròxim i proporciona més calidesa. Aupa! -sent repetidamet. Supere alegrement aquests últims metres i torne a descendir. La baixada és perillosa, així que anem amb compte. No vull desbaratar el treball fet fins ara. He anat de fil de vint durant tota la marxa i no voldria tindre una caigua sense trellat. Després d'un traçat irregular, accedim novament a la carretera principal per seguir baixant cap a Sabiñánigo. No veig a Juan Andrés, així que continuaré ja tot sol. Vint quilòmetres i acabe. No m'ho puc creure. Ja estic ací. Faig recompte i ja he superat totes les cotes del perfil de ruta! A rodar!
Però no hi ha descans. Per a res. Si pensava que açò havia acabat, estic ben equivocat. Em trobe una carretera relativament plana, que alterna amb alguns repetxons i que se'm fa molt pesada, honestament. Trobe un grup de tres ciclistes que van ben compactes. M'agafe a roda. N'hi ha un que tira de tots, però després d'un parell de quilòmetres busca la col·laboració dels altres. Relleven els altre dos i jo, amagat com un covard, em situe darrere, sense dir res, callat, avergonyit fins i tot, per no participar dels relleus. Un d'ells gira el cap repetidament. Sap que estic al seu darrere. És la manera d'indicar-me que ho sap. I que vol que entre a rellevar. Continue amagat. Si passe davant per tirar del grup, encara que siga per un minut, rebente. No puc més. A aquesta alçada de la marxa, ni tan sols trobe la postura al seient. Si sempre he sigut roí fent relleus en pla, ara sóc simplement un incapaç. Admetré insults i desaires, si cal, però no puc ser solidari amb ells. Ens passa un grup d'una vintena, de manera que l'equip creix sobtadament. Problema solucionat. D'ací al desviament puc anar tranquil i deixant-me portar a cua de grupeta, a la nevera. Em pose a dreta, per evitar acabar avançant en relleus i trobar-me davant sense voler. Em sap greu, però en ocasions he de ser egoïsta, encara que siga per supervivència. Els estic agraït de totes totes. Gràcies a aquests desconeguts i al seu treball, estic avançant a una velocitat que seria incapaç de desenvolupar tot sol. Arriba el desviament. Ara és quan, si no recorde malament, tenim un quilòmetre de pujada. Així és: el repetxó de Búbal. Aquesta carretera de pujada ens passarà per dalt de l'autovia. Una vegada superat aquest tram elevat, ja tot serà pla o baixada cap a la meta. El grup es disgrega en el repetxó, s'esvaeix i perd la cohesió de forma automàtica. Ara cadascú va al seu ritme, inevitablement. No és dur, però ara qualsevol mínima pujada es torna cabrona. Una vegada em trobe al punt més alt i veig la carretera que baixa cap a Sabiñánigo, pose el plat, m'alce i pedaleje amb alegria. Vaig fort cap avall. És un asfalt desgastat i un tram relativament estret. Compte. Velocitat, però amb control. Torna a encendre's la llumeta roja de la precaució. Entre a la població. Quin ambient! El personal, els ciclistes que ja han acabat i tornen en direcció contrària, els controls policials, els voluntaris indicant les desviacions... Tot un seguit de detalls que li donen un sabor especial a la Quebrantahuesos.
Trace amb rapidesa els viratges pels distints carrers i seguisc amb atenció totes les indicacions que ens fa el personal de l'organització. Em sent feliç en aquest moment, a pocs segons de creuar la línia que marca la fi. Puje la cremallera del maillot. M'assegure que l'equipatge estiga en perfectes condicions. Estire les mànigues que tenia regirades. Tot en ordre. Gire a esquerra per damunt d'un pas de zebra. Compte, la pintura podria fer-me lliscar. Últimes pedalades. Quilòmetre 199... meta! 8h22'43". Medalla de plata. A 12 minuts de l'or. Satisfacció plena per aquesta marca en el meu debut. Acaba ací una història que començà fa sis mesos. 4100km d'entrenament des de l'inici de l'any 2015, sol i també en companyia dels meus amics del CBR Team. Pedro, gràcies pel teu sentit comú i per la teua capacitat de comandament. Manolo, encantat de gaudir de la teua companyia, d'aprendre de la teua veterania i de les converses on tenim tanta sincronia; enhorabona per la medalla d'or. Betinni, gràcies per la teua amistat incondicional i tantes i tantes voltes en bici compartides entre-setmana aquests últims anys. Sergio, per la teua naturalitat, bondat i excel·lència damunt de la bicicleta, model per a mi. Carlos, pels teus consells sobre ciclisme i sobre com afrontar aquesta marxa, a més de l'exigència a què m'has sotmés per entrenar-me al més alt nivell. Juan Andrés, per la teua sensibilitat cap a mi i per la il·lusió que m'has transmés des del primer dia d'entrenament. Manolet, per la teua capacitat de treball, superació personal i per la teua generositat al damunt de la màquina. Julián, gràcies per la teua pulcritud de principis i per la teua bondat, a més de ser un gran exemple d'intel·ligència damunt de la bicicleta. Abraham, per la informació que em donares en primera persona sobre la teua experiència a la QH que m'ha servit de tant, a més de ser un model de ciclista per a mi pel que fa a la biomecànica. Agraïments a tots aquells qui en aquests sis mesos de dura preparació heu compartit algun moment de l'essència del ciclisme amb el corredor 8089. Ningú no aconsegueix res tot sol.
