LA FEBRE DE L'OR: fi de la història

La Guerra és dolça per a aquells qui no combaten (Gerard Didier Erasmus)

Iniciar el descens en direcció a l’estació d’esquí de Formigal se’m fa renovador. He estat el temps que dura un llargmetratge lluitant contra la força de la gravetat i consumint energia de reserva. He escalat sense pausa, sense aturar-me als avituallaments líquids i sòlids. He exhaurit els dos bidons i les dues porcions de plàtan. He apurat al màxim el nivell d’esforç, l’alimantació i la hidratació. El meu propòsit ha sigut que la “motxilla” pesara el mínim. Alimentació exígua, hidratació justa i res a l’esquena. He sigut la versió humana d'un camell. He escalat en mode “supervivència”, amb l’ús del greix corporal com a font d’energia principal, com ho faria el camell en ple desert. He posat a prova la resistència física a la fatiga en situació de forta calor. A hores d’ara he acumulat ja més de 3200 metres d’ascenció.

Tinc una esperança: la major part del recorregut fins a la meta serà en descens. Sé que a la velocitat mitjana actual no obtindré l’or i que necessite aproximar-me als 25 km/h. En aquest moment, la pantalla n’indica 23’8. He d’incrementar aquest valor i sé que puc fer-ho. El primer que faig és deixar-me caure costera avall. Unes poques pedalades inicials han sigut suficients per obtenir una velocitat considerable. L’objectiu és evitar pedalejar mentre m’ho puga permetre. He d’estalviar energia com siga. Qualsevol estratègia serà benvinguda. La carretera és ampla, amb revoltes fàcils de traçar i amb l’únic inconvenient que l’asfalt està una mica desfet. És la neu de l’hivern barrejada amb la sal. Aquesta tècnica per fondre la neu quallada i netejar les carreteres destrossa el paviment. Com que sembla un descens segur, busque una postura aerodinàmica i arriscada. Lleve el cul del seient, m’avance una mica i recolze la badana sobre la barra del quadre. He abaixat el centre de gravetat i he reduït la fricció amb l’aire. Sóc molt prim. Estic en un clar desavantatge respecte als més pesants. Als descensos oberts i sense dificultat tècnica em penalitza la falta de pes. Amb aquesta postura aerodinàmica aconseguisc compensar la meua deficiència de massa corporal. Tracte de mantenir-me així fins a l’avituallament sòlid i líquid de Formigal. Així ho faig. En arribar-hi, em reincorpore sobre el seient i m’aproxime a una de les taules plenes d’aliment de tot tipus. Agafe un grapat de fruits secs i me’ls fique a la boca sense pensar-ho. Rosegue per uns segons i engulc. Repetisc l’operació. Posteriorment emplene un bidó amb aigua. Estic fart de begudes isotòniques. Només aigua clara. Reprenc la marxa sense haver abandonat la bicicleta en el parell de minuts que m’he aturat.

Encara queden uns quilòmetres de descens fins a l’encreuament que condueix a Hoz de Jaca. Continue determinat a no pedalejar, però em trobe una discontinuïtat d’aquelles que provoquen mala llet. Seran només dos-cents metres al 2 o 3%, però no em veig amb forces per remar. El que en un altra ocasió seria un repetxó superat a plat i amb alegria plantat sobre els pedals, se’m torna una tortura que m’obliga a tornar al plat petit de 34 dents. Clarament, la meua capacitat de producció de potència ha minvat a valors ridículs després de la tercera escalada del dia. Supere amb irremediable paciència aquesta curta distància i veig avergonyit com em passa un ciclista rere l’altre. Estic perdent posicions. És cert que la classificació general m’és indistinta; de fet, el meu objectiu és purament personal: baixar de 8h 10’, mes sent humiliació en comprovar la cruesa amb que la majoria em superen. Les cames es queixen. S’han refredat i l’àcid làctic es manifesta en forma de coentor als quàdriceps femorals. Les flames s'encenen a les extremitats inferiors. Abaixe la relació de transmissió a valors baixos i tracte de superar aquesta curta inclinació amb obligada humiltat.

El perfil del recorregut torna a picar cap avall i aprofite l'atracció gravitatòria del nucli terrestre per accelerar i circular aerodinàmicament. Evite, novament, haver de pedalejar, per tal de recuperar en marxa. Espere que els fruits secs facen efecte quan més vaig a necessitar-los. Serà a Hoz de Jaca, la “Tachuela”, descrita així amb ironia per la majoria dels participants i considerada per molts com el “gra en el cul” de l’etapa. No tarde en ser desviat a esquerra. Es tracta d’un viratge de 180 graus que és fàcil de saltar-se si no estàs atent. El personal de l’organització el senyalitza perfectament, però me’ls he trobat molt al damunt. De fet, en agafar la desviació, la forta fricció dels frens amb les llànties provoca que la roda de darrere llisque sobre la graveta solta. Sortosament, salve la situació i aconseguisc redireccionar la bicicleta.

Ja hi som. Nova carretera, més estreta, més sinuosa. Distint asfalt, més rugós, més vell, més irregular. Un altre paisatge, entre penya-segats, a la vora del precipici. Noves exigències esportives, puja i baixa alternadament, la tècnica és necessària per no endarrerir-se. Em crida algú. És Matador! Com és possible! L’havia deixat arrere a cinc quilòmetres del cim del Portalet i ja m’ha recuperat tot l’avantatge que li portava! És increïble la força que té i la capacitat per rodar en descens i en pla. Enhorabona, company! Sincerament, he tardat en contestar a la seua salutació, perquè honestament m’he quedat bocabadat. El deixe anar. No podria seguir-lo. Aquest tram de carretera és divertit, atzarós, cada revolta amaga alguna sorpresa, alguna variació, algun canvi de pendent, de direcció o de paisatge. Algunes curtes rampes em recorden que aviat començarem l’ascenció a Hoz de Jaca. Els pendents en alternància duren poc, però cada vegada són més freqüents. Aquesta particularitat del perfil em va bé per escalfar i preparar la màquina metabòlica front a la dura tasca que li espera. Comença el port!

Déu meu! Quin mal de cames! D’inici, em sembla impossible continuar. Prompte em veig obligat a pujar tots els pinyons i escalar amb el 28. Obric la boca i trac les dents en expressió de dolor i esforç intens. El preludi no ha sigut suficient per escalfar la musculatura. Tot i això, en estabilitzar-se el perfil del port entre el 9 i el 10% perceb com de forma progressiva les cames s’adapten al “mode escalada” bastant ràpidament. Encare “La Hoz” com el Marie Blanque: amb filosofia i sense cap pressa. És l’única manera de sobreviure a aquesta prova, almenys per als mortals. La marcada rugositat del ferm incrementa la dificultat per avançar. Ací no parlem només de pendents o perfils, sino de les particulars característiques d’un camí que fou pavimentat fa ja unes dècades i que ara, al segle XXI, manté l’atractiu de les carreteres impossibles, construïdes amb pic i pala, guanyant un espai impossible al penya-segat. Malgrat el cansament i la fatiga, encara tinc la capacitat de percebre la bellesa d’aquest espai, el qual ens ofereix als ciclistes l’opció d’asomar-nos a dreta i admirar el vertigen de la caiguda lliure que acaba a l’aigua del llac artificial.

Sembla mentida, però ha tornat a passar. Trobe Matador novament! Ara és ell qui es veu sorprés per la meua presència. Estem jugant al gat i el ratolí des del Portalet. L’avance ràpidament, mentre aprofite per acordar la seua ajuda en el tram final semi-pla que haurem de fer en reprendre la carretera principal. Jonni em confirma que així serà i jo espere tenir suficient força per seguir-li la roda a aquest “galgo” tan potent. El nostre cas és digne d’estudi. Cadascún dels dos presentem característiques físiques totalment oposades: ell és endomorf i jo ectomorf, ell té una potència muscular descomunal i jo no puc mantenir valors per damunt de 250W, ell presenta el millor rendiment en pla i descens, mentre que jo ho faig en escalada. Som dos perfils de ciclista situats clarament als extrems contraris.

Al llarg de la meua història com a ciclista amateur, he anat fent coneixença de mi mateix, bàsicament per l’aplicació del mètode de “prova-error”. L’acumulació de rutes amb la grupeta, les participacions a la Pirenaica, el Tour del Juguete, la Irati Xtrem, les quedades comarcals i el Cycling Dolomiti m’han acabat avesant en mil batalles. Aquesta temporada, el canvi en l’estratègia d’entrenament, la nova planificació basada en la potència i la preparació més ambiciosa de la QH ha provocat en mi una incertesa que només podia portar a conclusions si m’hi arriscava a provar-ho. Així ho he fet. Fins a aquest mateix moment, a la quarta dificultat del dia, m’estic provant i comprovant el resultat a cada moment. Ja deia a un article anterior que sóc un experiment de mi mateix. Certament, l’etapa de hui és un experiment i no queda molt per comprovar les errades i encerts que hauré comés. Hi ha una cançó que diu “más vale haber amado y perder, que nunca haber amado”. Doncs bé, faig meua l’estrofa: més val haver-ho intentat i equivocar-me que no haver-ho provat mai. Estic convençut del que faig. Hi ha quelcom inexplicable allà dins meu que em diu que sóc capaç, que puc suportar açò i molt més.

La calor és bàrbara. Estic suant la pallola. Escale a molt baixa velocitat, sense cap ombra que ens protegisca del sol i amb temperatures bastant per damunt dels 30º. M’estic bevent el seté bidó del dia. Tanmanteix, puge Hoz de Jaca amb certa agilitat. Què em passa? Estava quasi mort després de la coronació del Portalet. És possible recuperar les sensacions en plena marxa i en aquestes condicions ambientals adverses? No sé si és condició física, capacitat de recuperació, l’assimilació dels cacaus i les ametlles de Formigal o les meues característiques com a fondista escalador que s’han manifestat just quan més les necessitava. La qüestió és que veig la llum al final del túnel. És com si el meu cos, després d’exhaurir la font d’energia principal, haguera connectat la de reserva i tornara al ple rendiment. Talvolta siga una nova dimensió, allò que ocorre després de superar els límits físics de l'organisme. És com si estiguera en una nova fase, en una nova realitat. Al meu cap sona la música del film Encuentros en la tercera fase.

El paviment és ara de formigó i el pendent s’ha reduït. Allà veig l’afició protegida amb gorres i para-sols. No tinc prou paraules d’agraïment cap a ells i elles per l’ànim que ens infonen i el gran ambient de ciclisme que generen. Arriba la fi del port. Estic a punt de superar la quarta ascenció i sent alguna cosa especial, una emoció que cap reflexió escrita al davant d’un editor de textos serà capaç d’explicar. Sent un esclat interior i els ulls vessen amb llàgrimes. M’he de contenir, que encara queden trenta quilòmetres per a la fi d’aquesta tortura assumida voluntàriament. Realment, el plor no ha sigut d’alegria, sino més aviat una mostra de la sobrecàrrega emocional que m’he autoinfringit.

Supere la cresta i travesse la petita població mentre m’ofereixen aigua fresca. M’apropen ampolles que suen per la fredor del líquid en contrast amb la calor ambiental. Passe de llarg. Prenc la decisió de no aturar-me i continuar de seguit amb el líquid que em resta al bidó. M’apetia agafar-ne una, però m’hauria vist obligat a aturar-me per obrir-la, atés que el descens és tècnic, perillós i comença immediatament. No vull parar. La decisió ha sigut instintiva i té molt a vore amb les renovades sensacions d’aquest últim tram. A més, certa premura en el temps m’obliga a oblidar-me de romanços i continuar en la lluita per l’or. Queden quasi trenta quilòmetres. El temporitzador està en marxa. Espere no deshidratar-me pel camí.

El temps corre en la meua contra, però no puc cometre la bogeria de baixar arriscant. El descendiment d’Hoz de Jaca és ben perillós. El pendent és irregular, l’amplària és variable, algunes revoltes són cegues, hi ha graveta per les vores i la sòlida ombra dels arbres que flanquegen la carretera contrasta fortament amb el ferm assolellat, el qual dificulta l’estudi del traçat. Més val ser prudent. Només agafe velocitat quan els viratges són oberts i tinc clara la continuació de la via asfaltada. És tremendament tècnica aquesta vessant del port i obliga a estar ben atent. Les contínues frenades trauen a la llum la fatiga que tinc també als braços. He perdut força i això em lleva confiança, de manera que evite arribar a les revoltes amb excés de velocitat, per tal d’evitar que els tríceps s’hagen de contraure més del compte i fallar en la seua funció.

Poc abans d’arribar a la part baixa del port algú fa senyals amb vitalitat. M’esglaie. Alguna cosa passa. No és un senyal de desviació, sinó alguna cosa greu. Minve el ritme, toque frens i continue pausadament. ¡Accidente! -crida un responsable de l’organització. Uns metres més endavant, en una revolta a dretes, puc vore una ambulància aparcada al marge oposat i un ciclista estés a la vora. L’escena és esgarrifadora. El ciclista no fa cap moviment i estan atenent-lo els metges. Aquesta situació em recorda que el perill sempre aguaita, que ens pot tocar a qualsevol de nosaltres, que la prudència és fonamental en aquest esport, que tinc sort i dóne gràcies de seguir sà i estalvi. Tandebò es recupere aquest company.

No puc deixar que l’abatiment de l’escena mine les meues forces. Faig un esforç fred i cruel per oblidar l’accident. Torne a la meua pel·lícula i als meus càlculs. Estic ja a la part final del descens i arribe a la rampa de Búbal que donarà accés a la carretera de Sabiñánigo a França. Per enèsima vegada sent mal a les cames a causa del canvi de pendent i repetisc l’operació de superar la rampa a ritme suau i amb el plat xicotet. M’ho prenc amb calma i consentisc l’avançament d’alguns ciclistes que se’m posen al davant. Veig com el curt repetxó s’acaba i comença el tram principal de descens que em portarà directament a la població que acull l’esdeveniment ciclista. A partir d’ací, incorporaré la cadena a l’engranatge davanter de 50 dents i tractaré de fer una contrarellotge fins a meta. No estic en les millors condicions per prendre-m’ho d’aquesta manera, però no tinc més remei. Buscaré una bona agrupació de ciclistes i faré comptes del temps que resta fins a les 16h, i si em veig apurat, fins a les 16:10h, que és el límit. De moment, tinc opcions, però sé que qualsevol circumstància adversa, un punxada, un problema mecànic, un esvaïment, un accident (per petit que siga), una enganxada en el grup, un esmolador... significarà la meua derrota i la pèrdua de les meues opcions. Per damunt de tot, però, no vull perdre la perspectiva que la salut està per damunt de tot. Acometré els riscs necessaris, sense anar més enllà del que em dicta el sentit comú.

No veig cap grupeta. Els ciclistes que conformen el meu horitzó de successos avancen disgregats, així que avance al meu ritme esperant el moment idoni per agrupar-me. Passa un grup ràpid, però em veig incapaç d’agafar-me a roda, perquè estem arribant a un canvi de rasant i no em sent amb forces suficients per fer el canvi de ritme. No tinc la sensació d’anar lent, crec que avance a bon ritme, però sé que puc anar millor i més depressa. Continue esperant l’oportunitat. M’aproxime a un túnel. Hi entre ràpidament. És l’únic tram fresc de les últimes hores. En eixir a la llum, veig un ciclista que després de passar-me segueix estant a tir. Crec que m’arrimaré. És bon rodador. Potser ell siga l’indicat per aproximar-me al grup principal que hi ha a cinquanta metres de nosaltres. Tot sol no puc abastar-los, però aquest xicot em pot ajudar. Inicialment sembla que té el mateix objectiu que jo, però després d’un quilòmetre junts m’adone que no ens hi aproximem. És probable que el meu col·lega, simplement, no puga arribar-hi tot sol. Vaig a fer-li un relleu. He guanyat confiança als últims quilòmetres i assumisc el consum d’energia que açò va a significar. Em situe en posició de triatleta, amb els avantbraços recolzats sobre la barra del manillar. Incremente la relació de transmissió i ajupe el cap. Incremente la velocitat. Comprove visualment que ens estem aproximant al grup principal. Ve un repetxó i torne a perdre rush. Ara és ell qui em relleva. Aguante la seua roda i superem la curta dificultat per seguir descendint. Quan torne a vore que l’acompanyant perd velocitat, passe automàticament a rellevar-lo amb la ferma intenció d’aproximar-me definitivament al grup. Em resitue en postura de crono. L’efecte aerodinàmic i l’avantatge biomecànic d’aquesta posició em permeten incrementar progressivament la velocitat. Ho hem aconseguit! A la fi hem arribat a cua de grupeta.

La meua esperança és finalitzar l’etapa agrupat. La velocitat d’aquesta colla ciclista és elevada, però de moment la puc aguantar. Passa el temps. El grup va tensant-se. Alguna cosa ocorre al davant. En l’últim minut he vist despenjar-se gairebé la meitat dels components a causa d’alguns tirons. Personalment, he pogut salvar-los, però sempre al límit del càrdio. Estic mentalment disposat per a suportar els increments de velocitat que de tant en tant posen en pràctica alguns membres. Tinc la impressió des d’ací darrere que hi ha alguna discussió. Veig com els components d’un mateix club s’avancen a les posicions capdavanteres. Incrementen el ritme. El grup s’accelera sobtadament. Jo vaig a cua del que abans era un gran grup i ara és només una grupeta de dotze. Faig l’humanament possible per continuar amb la persecució. Puge la cadència, augmente la potència, abaixe pinyons, m’alce per llançar la bicicleta...

Impossible! M’acaben de rebentar. M’he esgotat profundament en aquesta última estirada. Aquests cabrons han tirat fort i a matar. Clarament, volien trencar el grup, per raons que desconec, però que possiblement tinguen a vore amb la manca de solidaritat de la resta de membres adscrits. He arribat a l’esgotament màxim. M’he quedat sol. M’he enfonsat mentalment. Em sent míser, dèbil i perdedor. Ho he donat tot per mantenir-me agrupat i no he pogut. Tinc una profunda i penosa sensació de derrota. Plore de debilitat. He perdut l’AVE. No he abaixat a cap estació, sino que m’han tirat en plena marxa. Recupere l’alé i novament he de refer-me mentre pedalege. No puc permetre’m abandonar ara. Em ve a la ment l’escena del tatami de Matrix. Morfeu explica a Neo que allà regeixen les normes físiques de la vida real, com la de la gravetat, però que poden infringir-se. L’encomana a que allibere la seua ment de lligams i normes establertes. Quan estan en plena lluita, Neo cau a terra repetidament a causa dels cops encertats de Morfeu. Aquest li pregunta per què l’ha guanyat i Neo contesta que és més ràpid i més fort. Morfeu l’anima una i altra vegada a que supere els seus límits i que el guanye i Neo es recupera de cada caiguda al terra del tatami per tornar cada vegada amb més força i millor tècnica. A l’últim, Morfeu li diu que no intente colpejar-lo, sino que el colpege. Neo acabarà guanyant l’enfrontament gràcies a la determinació mental i l’abandó dels lligams. S’ha alliberat. La seua percepció de la realitat ha canviat i ara sap que pot fer allò que es propose. Veritablement, la majoria dels nostres límits són autoimposats.

La situació obliga a recomposar-me i buscar una solució. La inspiració de Matrix em serveix per valorar que la principal recuperació en aquest moment ha de ser mental, perquè d’energia física me'n queda poca. Avance sol per la carretera, amb Sabiñánigo encara lluny i una calor insuportable. Busque aigua al bidó i engulc les restes. He acabat el seté bidó i encara queden 15 km per a meta. M’he equivocat en no agafar aigua abans. Tinc set. Bavetge en recordar la botella d’aigua freda que m’oferiren a l’últim port. El meu rodar és lent i cansat. Em sent sol i enfonsat. Opte per esperar un nou grup mentre pedalege a mode de recuperació. Van passant ciclistes distanciats entre ells fins que finalment apareix un grosso considerable. És la resposta a les meues pregàries. Espere que passen tots i em situe a l’últim vagó. El ritme d’aquest tren és tranquil. No tinc cap ambició pel que fa a la velocitat. Ja he aprés que a aquestes alçades de cursa no puc seguir els trens ràpids. El benefici anímic que em reporta la companyia i la protecció del conjunt de ciclistes és suficient per a mi. Mire l’hora. No estic segur de si arribaré a temps per complir amb la meta “8 hores”. Si més no, tractaré de mantenir les opcions avançant a ritme moderat. És millor açò que els evidents desavantatges de l’excés d’ambició que ja he patit a les meues carns.

Els cartells indicadors de Sabiñánigo s’han anat succeïnt per recordar-me que l’objectiu està cada vegada més pròxim. Sóc incapaç de fer un canvi de ritme ni una acceleració, així doncs avançaré fins a la població amb la mateixa constància i invariabilitat que ho fa el temps cronològic... Estic a la seua mercè.

La lenta resta de la distància a meta que observe a cada rètol de la carretera ja no em desespera. He deixat de tenir pressa i de lluitar contra el crono. Sóc del tot conscient que estic al límit del temps, però relativitze els resultats personals de la meua participació en la Quebrantahuesos 2017. Ha deixat de generar-me cap preocupació el compliment o no dels meus plans. A pocs quilòmetres de la fi del trajecte, ha arribat l’hora de saber que la consecució d’esdeveniments viscuts al llarg d’aquestes gairebé huit hores han conformat en la seua suma un destí cada vegada més cert i invariable. No queda temps per a modificar l’esdevenir. Com més a prop estic del final d’aquesta història, més conscient sóc de que el resultat final donarà igual. Indistintament del que ocórrega, la crònica dels fets és suficientment consistent i reveladora com per donar-me la satisfacció de la felicitat. A hores d’ara, rebentat, esgotat, fos, deshidratat, tinc la satisfacció d’haver-ho donat tot, d’haver-ho fet el millor que he pogut i sabut. El treball està fet. He seguit el guió prèviament escrit amb la major pulcritud possible. Em sent satisfet i en calma. La pau i la serenitat tornen a mi.

Veig el desviament a dreta que ens ha de conduir a Sabiñánigo per la carretera antiga. L’accés a aquesta nova via implica fer una ascenció d’uns set-cents metres. Em reitere en l’actitud de no cebar-me a roda de ningú i de pujar tranquil. Si els càlculs van bé, no necessite accelerar: falten vint minuts per a les quatre de la vesprada. Faig la mini-escalada amb la boca seca i alenant un aire que sembla no tenir oxigen. La sequedat de l’ambient m’eixuga les vies respiratòries i elimina la poca humitat que resta al meu interior. He perdut, fins i tot, la saliva.

Finalitze la rampa i accedisc a la rodona que salva per damunt l’autovia a Jaca. A partir d’ací, descendiré fins a Sabiñánigo i entraré per la zona oest. En entrar a la ciutat, hauré de recórrer dos quilòmetres per avingudes i carrers. Ahí trobe la barreja de l’afició, els acompanyants, els ciclistes que ja han finalitzat, els voluntaris i el personal de l’organització. És un final amb ambient ciclista 100%. En determinat punt d’una llarga recta em passa, com no, Matador Jonni. Ja no em sorprén. El nostre joc improvisat de fet i amagar s’acaba ací, a meta, havent marcat temps semblants i havent donat cadascun de nosaltres el millor que tenim en les nostres disciplines. El rodador i l’escalador ens vorem poc més endavant, a meta, i ens contarem històries del tot distintes, oposades, però que han tancat el cercle al mateix punt i al mateix moment. Crec que si poguérem fusionar tots dos ciclistes, es tractaria d'un tot terreny excepcional, honestament. El perd de vista. Vist i no vist.

Males notícies! En arribar al final del carrer, un voluntari ens atura. ¡No podéis pasar! -escridassa per fer-se escoltar. Els ciclistes ens amunteguem a poc a poc al seu davant. Ens explica que hi ha hagut un accident greu uns metres més endavant, que ha caigut un ciclista i que hem de donar pas a l’ambulància. Estem confusos. Mirem al voltant i no hi ha cap ambulància. El voluntari, aclaparat per les reclamacions dels participants, insisteix que mentre no aparega l’ambulància hem de deixar la via lliure i no podem continuar la marxa. Estic en estat de shock. D’una banda, em preocupa la gravetat de l’accident, ja que si no fóra així no ens haurien retingut en plena marxa, mes mire l’hora i m’adone que el temps corre mentre jo estic aturat. No pot estar passant açò de veritat. Són les 15:55h. En teoria, tinc fins a les 16:10h per obtenir la lluitada i treballada medalla d’or, però no sé quant de temps estarem aturats. Cada segon que passa compta i tot, finalment, dependrà de quan arribe l’ambulància. Comence a sentir una angoixa aclaparadora. Seria una enorme paradoxa haver entrenat tant al llarg d’aquesta temporada, haver corregut amb la determinació que ho fet i que a un quilòmetre de meta, una circumstància del tot accidental i aliena a les meues circumstàncies, espatllara tots els plans de ruta i totes les expectatives. He recorregut fins a ací 198 km i tinc la resolució d’una etapa perfecta i èpica a l’abast de la mà, però no puc avançar.

Passaran un parell de minuts més fins a que aparega el servei mèdic d’assistència. Civilitzadament deixem passar el vehicle i el seguim al darrere. Va lent. El conductor maniobra amb prudència i nosaltres estem a la vora de la desesperació. L’operació que ha de fer no és senzilla, perquè no hi ha lloc on aparcar. Un voluntari li fa indicacions per arrimar-se a la dreta, on està el ciclista accidentat. La visió em corprén. El soldat caigut en batalla rau immòbil i ensanguinat, mentre algú li parla per tranquil·litzar-lo. Està al damunt de la illeta que separa els dos sentits de circulació d’una avinguda que pica cap avall després d’un gir de 90º. Em faig un dibuix mental del que deu haver passat. Malhauradament, el perill aguaita a cada racó i no és la primera vegada que presencie la seua desagradable manifestació.

Circule amb prudència màxima a partir d’aquest moment. Els viratges se succeeixen pels carrers de la ciutat aragonesa i vaig amb compte per no topar amb ningú ni tenir cap accident. Sacrifique uns segons a canvi de major seguretat. Gire a esquerra. Veig l’arc de meta. Sé que he guanyat la medalla d’or. 7h 59’ 29’’. Entre tranquil, emocionat... sóc millor ciclista i millor persona que abans de l’eixida. Alce els braços com si haguera guanyat una etapa... la meua etapa, el meu repte... Jo puc, jo ho faré, fi de la història.