LA FEBRE DE L'OR: Col du Pourtalet

En girar a dreta, una llarga recta serveix de preludi de la llarga escalada a Col du Pourtalet. Vaig enfilat al darrere d'un grup d'entre vint i vint-i-cinc ciclistes. És una bona esquadra. Dirigida per un petit grup de llebres ben dotades per al comandament, els seus relleus generen la locomoció que tira dels vagons posteriors. M'he recuperat parcialment de la petita crisi de fa una minuts, quan abaixava la cara est del Marie Blanque amb seriosos dubtes sobre les meues capacitats com a ciclista de gran fons. Ara, poc temps després, la meua realitat és un altra i em trobe adscrit a una grupeta generosa que treballa per mi sense saber-ho. En algun moment he tingut la temptació d'abandonar-los i continuar a un ritme més tranquil, però sóc conscient que si no aprofite aquests trams per córrer ràpid, perdré totes les opcions d'aconseguir la medalla daurada. Tinc el temps just per aconseguir-ho, així doncs, qualsevol oportunitat d'avantatge: velocitat, guia visual, companyia, ritme, protecció... l'he d'aprofitar. Les sensacions mentre m'aproxime a peu de port són semblants a les que tinc quan vaig agrupat amb els meus col·legues i amics del CBR. M'adone que l'aprenentatge en equip d'aquests últims anys està donant el seu fruit just en aquest moment. Fructifiquen les habilitats apreses de cadascun del integrans de la meua grupeta: la lectura intel·ligent de carrera de Castigador Sergio, la prudència i eficiència de Màquina Carlos, el seny de Capità Perico, la capacitat de lluita de Pundonor Manolo, l'elegància en escalada de Grimpeur Paco, la potència competitiva de Locomotora Manolet, l'agilitat de Cadència Ñoño, la contemporització de Gentleman Julián, la superioritat en pla de Matador Jonni, la capacitat de patiment de Betinni, la generositat de Cancellara, la convicció de Liquidador... Aquest grup improvisat de desconeguts que ara mateix m'acompanyen són el meu equip, l'emulació del CBR Team. Els casuals acompanyants de hui no ho saben, però m'han traslladat sense voler-ho a un dissabte qualsevol amb els amics de bicicleta, de qui aprenc, amb qui col·labore, amb qui gaudisc de l'essència del ciclisme.

Els voluntaris de l'organització indiquen clarament el primer desviament. S'ha acabat la llarga recta. Agafem una via semiurbana que servirà d'accés al traçat principal de la pròxima escalada. Més voluntaris i nova incorporació a una carretera distinta. Gire a esquerra i entre a peu de port. Prem el botó d'interval. Comença el Portalet amb 29 quilòmetres d'ascenció per endavant. És el gran moment. Col du Pourtalet decidirà per mi. Em sentenciarà per a bé o per a mal. És la meua gran oportunitat de l'any, el moment clau. M'espera la cronoescalada definitiva, un període de gairebé dues hores que servirà per decidir la meua temporada. Confluirà en aquesta ascenció el treball de tota la temporada i es manifestaran tots els meu desitjos, esperances i temors. Sé el que m'espera allà dalt: les millors i les pitjors sensacions, l'amor pel ciclisme i l'odi a aquest esport, la pura felicitat i la misèria més absoluta, el goig total i el dolor insuportable. Sóc un ésser paradoxal, una personalitat binària plena de contradiccions. Ho sé. Espere resignat per enfrontar-me a la batalla interna entre el goig de la victòria i el dolor màxim en la seua consecució.

Malgrat la llargària del tercer port del dia, val a dir que els primers quilòmetres són suaus. La inclinació no superarà el 3% durant els 7000 metres inicials. La planificació mental prèvia consisteix a fer a plat aquesta distància, a poder ser en grup per tal de posar en pràctica la reducció en el consum d'energia. La millor estratègia és anar a ritme de fons fins que apareguen els acompanyants desitjats. En aquest cas no és un col·lectiu de ciclistes, sino un corredor d'origen nòrdic molt ben plantat. Es tracta d'un ciclista potent, prim, musculós, alt, qui possiblement estiga per damunt del metre noranta. Se'l veu un estil seré, constant, àgil en la pedalada. És, decididament, el meu candidat, el meu silenciós acompanyant, la meua llebre. És elegant i l'estructura físcia és extraordinària. L'esquena és ampla i acaba en una cintura estreta, pròpia d'algú qui s'alimenta equilibradament i practica esport tot l'any. És un plaer visual observa-lo mentre li seguisc la roda. Tots dos avancem un ciclista rere l'altre a velocitat moderada. No estic segur que puga perseguir-lo durant tot aquest primer quart d'ascenció, ja que la diferència de condició atlètica és enorme. Sóc un esguit al seu costat. L'armari suec segueix pedalejant com si jo no estiguera. És fred, calculador, savi, generós en l'esforç. No tarde en sentir la presència d'algú més. El nouvingut és al meu darrere. Un dia normal hauria mirat per descobrir el perseguidor. Hui no. Aquest jorn només mire endavant. No especule, no em condicione pel que tinc a cua. Sé per què hi és. Només és un acompanyant que ha decidit seguir-nos i aprfitar el benefici del grup, es clar. Símptoma que he triat bé, perquè no sóc l'únic.
La decisió de seguir encadenat al ciclista suec m'aporta un benefici que no res té a vore amb la física de fluids ni amb la fricció amb el vent. A la baixa velocitat a què escalem i amb el suau vent que bufa al nostre favor, el benefici del seu sotavent és mínim. Hi ha quelcom més important per a mi en aquest moment de la QH. L'acumulació de fatiga i la suma d'hores al damunt de la bicicleta comencen a provocar falta de concentració. La manca de claredat mental minva les forces i redueix el rendiment. L'autocolapse psicològic provocat per la solitud quan la ment està saturada d'esforç decrementa la lucidesa que cal per fer una bona ascenció a un port d'aquesta dimensió. Hui, a diferència de fa dos anys, he consumit més energia en la primera meitat de ruta, he patit més calor, m'he exigit més. A conseqüència d'això, el meu estat mental no és del tot brillant. Estic perdent espurna i inspiració. Si em quede sol, a tanta distància de la fi, previsiblement acabaré colapsant en mi mateix, com una estrella nana roja a la fi de la seua vida. Si em quede sol ara, la meua vida com a ciclista acabarà en un big crunch i provocaré un forat negre que absorbirà tota la meua energia i no deixarà escapar ni tan sols la llum. Gràcies, estimat corredor de terres fredes i llunyanes -li dic en silenci. No et conec, no em coneixes, no ens hem presentat, però no oblidaré mai el que estàs fent per mi de forma involuntària. La teua roda i el teu admirable estil és la meua guia del bon ciclisme. Ara mateix, tu, estimat corredor de pell pàl·lida, ets el meu messies... i jo el teu apòstol. Digue'm com escalar, i ho faré, digue'm a quina velocitat ascendir, i et seguiré, digue'm el ritme que he de portar, i el desenvoluparé, digue'm quina potència he de produir... i la generaré.
Vaig a gust en aquesta grupeta de tres. La companyia és beneficiosa, fins i tot la de darrere. Sentir l'alé del perseguidor, escoltar els seus canvis de pinyó, el soroll del vaivé de la bicicleta quan s'eleva sobre els pedals, els petits defectes mecànics provocats per la brutícia i el desgast mecànic en ruta m'acompanyen i em donen la satisfacció de ser la seua referència en aquest moment que, per a ell, n'estic segur, ha de ser tan profund que ho és per a mi. Arribem al quilòmetre 8 i el pendent augmenta. Si no em falla la memòria de la meua participació de 2015, farem encara un parell de quilòmetres o tres relativament ràpids, fins a l'avituallament líquid, on la inclinació pujarà ostensiblement. Tractaré, doncs, de continuar en companyia de l'estocolmés encara una distància més.
Així és. Seguim en gojós silenci. Arribem al quilòmetre 10 i veig la infraestructura muntada a la dreta de la carretera. Una quantitat important de ciclistes s'aturen per reomplir bidons i jo abandone el messies com ho faria un fariseu. Continue el meu camí entre bicicletes aturades i ciclistes desorientats que no saben on pondre. No acabe d'entendre per què s'aturen al mig de la carretera. És lloc de pas. Els demane de manera veement que se'n vagen al marge, que no ocupen la via i els recrimine que poden provocar un accident. Crec que alguns, simplement, ja no enraonen i s'han deixat el sentit comú al primer port de l'etapa.
És el moment d'avançar pel meu compte. Els propers 7 quilòmetres, que serviran per travessar la població de Gabas i per aproximar-nos a la presa d'Artouste, presentaran dificultats que en cap cas superaran el 7'5%. Aquests percentatges no tenen res a vore amb els de Col de Marie Blanque, tanmateix es fan durs a aquestes alçades de marxa. Avance entre revoltes encadenades per sentir com l'altitud augmenta. És clau que el meu rendiment a partir d'ací siga l'adient per a complir amb l'objectiu d'arribar al cim a les 14h. Continue amb la determinació d'arribar a meta en 8 hores, el temps que duraria un terç fabril. Per aconseguir-ho, he de fer una bona escalada. A hores d'ara he recorregut 128 km en 5 hores. En aquest moment, el rellotge del Garmin marca les 13h PM. Hauria de coronar d'ací a una hora per tenir marge suficient. Estic segur que si dispose de dues hores per connectar entre Portalet i Sabiñánigo, podré finalitzar aquesta edició de la QH amb el resultat desitjat i per al que he treballat tant en aquests sis mesos.
Malgrat els càlculs i les ordres prèviament instal·lades al meu cervell lògico-matemàtic, se m'està fent difícil executar el programa. Les pautes són clares i els càlculs exactes, emperò els dispositius d'eixida encarregats de realitzar el treball per al que estan programats no estan funcionant al rendiment esperat. Les cames estan enviant senyals d'alarma a la unitat central de processos: les dades rebudes diuen que els dipòsits de glucogen estan a punt d'exhaurir-se. Els sensors instal·lats als músculs del tren inferior detecten petites quantitats d'àcid làctic. Alguns indicadors confirmen els primers micro-trencaments de fibres musculars. Salten les alarmes. Un soroll insuportable envaeix els meus pensaments. L'arxiu por.exe s'executa. La CPU reacciona. Segons el codi del programa principal, a la línia 128 hi ha una subrutina amb l'ordre condicional...
if por.exe = run
then power = 170 W
Els dispositius es reajusten. La por desapareix.  Estabilitze la potència. Tot sota control. El programa principal funciona. El servo-sistema actua. Reconfigure la marxa.
Tracte d'adaptar-me a la nova situació. M'he autocorregit. Portalet no perdona. En un esport de fons com el ciclisme, l'energia que no es guarda a la vedriola es troba a faltar en algun moment de la ruta. En un dia com hui, en una etapa de 200 km i 3600 metres de desnivell acumulat positiu, tota l'energia que s'ha consumit a l'inici, difícilment reapareixerà més endavant. No existeixen els miracles. És llei de vida. Reconec que els riscs assumits a l'inici de la marxa són ara el meu botxí. Si acabe executat en aquesta ascenció, ho faré amb honor. No vull que ningú plore per mi. Simplement demane que m'incinereu i que a la cerimònia de comiat sone la Muixaranga. Res més. Si he de perdre la vida ací, tractaré de fer-ho amb dignitat, al damunt de la bicicleta, amb la mirada fixada en la serralada corprenedora que corona el Portalet. És cert, m'estic deixant la vida en aquesta escalada.
Busque serenar-me, escalar a ritme de fons, a un nivell de potència que siga sostenible. Allò que sempre he teoritzat als meu articles del bloc ha de quedar imprés en aquesta hora que queda per endavant. Si no puc escalar de forma àgil i a bon ritme, ho faré a un nivell inferior. M'adaptaré a les circumstàncies i sobreviuré, seguiré escalant, continuaré pedalejant, assimilaré el patiment d'ànima, el dolor muscular, l'angúnia de cor. Aquests seran els meus acompanyants en el redisseny de la ruta. Buscaré el ritme adequat, reconfiguraré la cadència, el ritme cardíac, la posició sobre la bicicleta, l'estratègia de carrera. Assumiré la pèrdua de temps que tot açò significarà... M'estic consumint. No només ara. Ho he estat fent tots aquests mesos passats. És la maleïda ambició. És la febre de l'or. És l'encegadora brillantor del color daurat. M'atrapa. M'abdueix. Ha prés la meua voluntat. Sóc el Gollum del ciclisme. Jo era el senzill i encantador Sméagol, de vida tranquil·la i apacible, qui escalava sempre amb filosofia contemplativa. Però en ambicionar la medalla d'or m'he convertit en un ciclista deforme i retorçat, diminat pel preciós metall. L'ànima s'ha volatilitzat amb la massa corporal que he perdut els últims mesos d'entrenament. La maligna influència del premi final ha corromput la meua ment... Només un exorcisme podrà traure'm d'ací. Maleït siga! Que el dimoni se m'emporte!
Tracte amb voluntat de tornar a la lucidesa. M'he de temperar. Tot aquest debat intern em debilita. He d'oblidar-me a partir d'ací del temps i de la velocitat. Em vaig prometre a mi mateix que vindria a gaudir i que l'or només seria un eventual premi benvingut, però no necessari; que viuria plenament aquesta extraordinària marxa cicloturista amb tots els sentits, sense perdre la perspectiva de la salut i la cordura...

-Gollum: No! Ens volen furtar l'or!

-Sméagol: No és cert. Són bons. Volen que estiguem bé, que tinguem salut, que acabem sans i estalvis.

-Gollum: Mentida! Ho fan per derrotar-nos, per furtar-nos el premi!

-Sméagol: Ens estimen. Desitgen el nostre bé, que tinguem una vida llarga i apacible.

-Gollum: De cap manera! Vull el tresor! És meu!

Col de Portalet genera en mi sempre els dilemes existencials més profunds i elevats. Aquest colós pirenaic aconseguí ja en la meua primera participació que furgara en les profunditats del meu ser i de la meua ànima. Tal i com preveia a l'inici, sabia que en algun moment eixiria a la llum tot allò que porte al fons de la meua fel. Torne a l'objectivitat. Recobre l'estabilitat mental. Ocorre justament quan arribe a l'alçada de la presa d'Artouste. És el quilòmetre disset d'ascensió. Tot seguit, la muntanya m'ofereix un petit regal: un fals pla de tres quilòmetres. Em serveix per reconnectar amb la carretera i abandonar definitivament la lluita metafísica interna entre el bé i el mal. Aprofite la treva en la muntanya per a desplaçar el desviador de la cadena. Ho faig amb una pressió decidida dels dits cor i índex sobre la maneta instal·lada al mànec esquerre del manillar. Sent l'increment en la resistència de la rotació de l'engranatge davanter de cinquanta dents. Aprofite el poc pendent de la carretera per elevar-me temporalment sobre els pedals i traure profit de les bieles de 175 cm i transmetre així tota la potència possible. Incremente la velocitat i l'acceleració em permet tornar al seient per buscar el pinyó que millor s'ajusta a les meues característiques. Sé que amb una cadència elevada aconseguiré incrementar progressivament la velocitat i mantenir-la el més constant possible durant els pròxims tres quilòmetres. He tornat en mi. Deixe la crisi existencial per dedicar-me plenament al ciclisme. Busque a la butxaca. Trac el plàtan. Me'l menge. Tracte de continuar de la forma més prudent possible aquest tram semi-pla amb un canvi de ritme que em desperte i m'obligue a centrar-me en la cursa personal que m'he de guanyar a mi mateix.

Acabe aquests tres quilòmetres amb solvència, la presa queda arrere i s'obre al meu davant la meravella. El paisatge que conformen els propers 9 quilòmetres és la confluència perfecta per al ciclista: natura esplendorosa i carretera sinuosa desgastada en constant ascenció fins al cim, tot presidit per crestes muntanyenques gairebé verticals i amb la musical companyia de l'aigua descendent. Quede abduït per l'escenari. L'essència del ciclisme està ací. És el lloc idoni per al ciclisme pur d'escalada. Cerque un ritme moderat que puga mantenir constantment. La serenitat i clarividència d'ara contrasten amb la crisi existencial d'abans. L'exorcisme ha funcionat. Sméagol guanya, de manera que buscaré un compàs d'escalada suau, sense més ambició que pujar serenament. Com sempre, tantajaré cadències de pedalada i nivells de potència de forma intuïtiva fins que trobe el punt just, aquell que em permeta coronar amb reserva d'energia. Seria estúpid escalar ambiciosament i al límit. Vull gaudir del patiment. La fórmula és ben sabuda... duresa i gaudi a parts iguals, contemplació i intensitat al 50%, ambició i serenitat en equilibri... el camí és ben sabut.
Trobe el colp de pedal: 70 revolucions per minut, 180 vats, 165 batecs per minut, 12 quilòmetres per hora, relació de transmissió de 34:25... i a pinyó fixe. Són les dades. No té res a vore amb els valors estratosfèrics d'algunes escalades en el meu procés d'entrenament, on he superat les 85 rpm i els 220 W en inclinacions com aquesta. En aquest moment, els dipòsits de glucogen estan en valors mínims, així doncs el meu organisme ha d'extraure una proporció important de l'energia a partir del greix corporal. Tinc suficient energia en forma de lípids per finalitzar la Quebrantahuesos, però no puc desenvolupar potències elevades. Seria una imprudència incrementar el ritme en cap moment. Seré el més constant possible i tractaré de mantenir una disposició mental optimista i disposada a patir dolor. És el destí del ciclista: saber suportar el mal de cames.

Malgrat les meues limitacions energètiques, tinc bones sensacions. No és la primera volta que em passa. Després d'una forta crisi en plena marxa, seguisc ascendint en un esgraó mental superior que em permet escalar en estat de catarsi física. L'instint de supervivència actua per envair la musculatura amb dopamina. Sembla com si el dolor minvara gràcies a aquesta anestèsia autoinoculada. Tinc algú a roda des de fa una bona estona. La meua actitud constructiva no em permetrà mirar arrere per descobrir la persona que pedaleja al meua ritme. Malgrat la meua genètica mediterrània, sóc bastant fred i calculador en les situacions de gran demanda esportiva. De fet, no m'afecta la seua presència. En cap cas canviaré el ritme per deixar-lo ni em condicionaré per cap acció seua. Seguiré constant, persistent i indeleble, sense modificar el compàs i orgullós de ser la seua referència a la vessant nord Col du Pourtalet. L'èpica del ciclisme està present en la seua màxima expressió. Avancen els punts quilomètrics lentament i llisc la informació impresa per corroborar la duresa d'aquest esport. Em costa vore la informació amb claredat. Els meus ulls, desprovistos de la protecció de les ulleres, estan enlluernats pel sol, situat al cènit. Els quilòmetres 23, 24 i 25 d'ascenció presenten pendents entre el 7 i el 7'5%. És clau que no abaixe el ritme ni la convicció en aquest segment. El meu rostre està eixut de carn. Les galtes dibuixen un buit que s'endinsa a la cavitat bucal, els pòmuls són un bocet de la meua calavera, els ulls es mantenen entre-oberts, la boca està semioberta i els llavis secs, el nas mostra prominent l'os per exagerar encara més la seua forma aguilenca. Aquesta faç representa el ciclista al límit de les seues forces, a la vora de l'esgotament perpetu.

Continue eteritzat, cloroformitzat, insensibilitzat. He deixat de sentir. M'he buidat també de sentiment. Avance lent però perseverant, insistent. Observe l'obra de teatre que hi ha al meu davant. El ciclistes escalen a distintes velocitats, però relativament molt parelles. Tots, calladament, pedalegen seguint l'instint en direcció al quilòmetre 148, a l'altitud 1794. Tots desitgen profundament arribar-hi. Com els salmons en la seua migració riu amunt, els meus acompanyants en aquest llarg viatge estan a la mercè del destí. Molts d'ells arribaran, però alguns seran atrapats per l'ós caçador, qui pacientment espera. L'home del mall, sí, espera a cada racó del port per donar-nos el cop mortal. La gran dentellada. La gran martellada. Els salmons naden contra-corrent i nosaltres escalem contra-gravitacionalment.

Arribe a la zona de galeries. Corre l'aigua amb una vitalitat extraordinària per damunt del túnel. El soroll de la forta caiguda d'aigua que soprepassa l'estructura per la part superior dóna frescor i vitalitat a un dia extremadament càlid i fatigós com aquest. Agraïsc l'ombra que projecta sobre mi. Tan bon punt torne a la desprotecció, l'astre rei cau a plom sobre mi. La temperatura ambient supera els 30º. Sent un crit. És Matador Jonni. Si no m'haguera cridat no l'hauria vist. Em sorprén trobar-lo. Li pregunte com està. Hasta la polla! -escridassa. Si torne ací pense vindre la nit anterior i arrancar els pals dels quilòmetres! Què frustrant! El deixe arrere entre rialles. Continue. No tarde molt en trobar Raúl. També li pregunte com va. Ell és més moderat en la seua resposta. Ens desitgem sort. El meu amic és més voluminós, així doncs m'anima a tirar endavant. L'abandone. Queden ara 4 quilòmetres. Les revoltes comencen a ser més tancades. Continue. Mantinc la mateixa relació de transmissió a la cadena. Canvie la postura de tant en tant per relaxar les distintes zones del cos. Persistisc. No vaig a pujar un pinyó; perdria inèrcia i vull mantenir-me al mateix ritme invariablement. No vaig a baixar un pinyó; acabaria rebentant muscularment. Aconseguisc gaudir mínimament de l'experiència esportiva i personal d'haver d'escalar amb les forces justes. És èpic. Mire l'hora. Ja són les 14 hores i queden 4 quilòmetres per coronar. Aquesta és l'hora a la que tenia previst arribar a la cota màxima. Comence a pensar que puc perdre l'oportunitat de fer or. Ajunte optimisme, objectivitat, constructivitat, sentit comú, càlcul i seny per arribar a la conclusió que si accelere ara acabaré perdent temps més endavant. Concloc que més val perdre temps i tractar de recuperar-lo a la baixada que no tornar-me boig en aquest moment i perdre totes les reserves al quilòmetre 148 de ruta, en haver coronat. Açò és una prova de gran fons i les acceleracions puntuen negativament a llarg termini. Pantera, sigues intel·ligent. Ja digué Gandalf el Gris que per arribar a la llum, prèviament cal endinsar-se en la foscor -em dic per convéncer-me que estic fent-ho bé. Continua l'èpica. És l'èpica del sofriment, de la posició límit entre la victòria i la derrota...
...Passaran gairebé 25 minuts fins a l'arribada al cim. Prem el botó de segment. 29 km i 1h 55' d'experiència profundament religiosa. Mire l'hora del dia. Són les 2:23 PM exactament. La velocitat mitjana ha descendit a 23'8 km/h. El retard és destacable respecte a les previsions. Queden cinquanta quilòmetres per a meta, el curt però dur port d'Hoz de Jaca i una hora amb quaranta-set minuts per a perdre l'or.