LA FEBRE DE L'OR: Somport

El començament del port serveix per canviar el xip. He abaixat del tren a l’estació de Jaca per buscar el meu ritme d’ascenció i, també, algun grup on sentir-me protegit i acompanyat. No és gens difícil. La carretera que ens portarà a França està farcida de ciclistes de gom a gom. De manera semblant al trajecte entre Sabiñánigo i Jaca, les grupetes van formant-se de manera natural. Com en un esguit d’aigua sobre una superfície hidròfuga, les petites gotes van unint-se per l’efecte de la capil·laritat i acaben formant acumulacions majors de líquid. És l’estat natural de les coses. Els cossos més grans atreuen els més petits. L’instint ciclista és, en el fons, una necessitat biològica, la consecució d'una llei natural. Les mol·lècules s’ajunten per formar macromol·lècules i aconsegueixen la supervivència gràcies a enllaços més forts. Una gota, per separat, acabarà evaporant-se ràpidament, com un ciclista individualista que es maté aïllat. En contraposició, la unió de les gotes conformaran un volum d’aigua major que es mantindrà viva per més temps. Així és, el meu organisme busca afinitats, formulacions químiques compatibles, aliances que garantisquen un enllaç atòmic fort i estable.

Vaig a la cerca d'un ciclista mesomorf o endomorf, algun rodador amb gran volum corporal que desenvolupe una potència elevada aprofitant el poc pendent dels quilòmetres inicials de Somport. El ciclista anònim apareix al meu davant, agrupat, en companyia dels seus col·legues de grup. M'hi incorpore. El ritme és fresc. El petit grup avança convençut en direcció nord. El vent fluix de tramuntana no em perjudica. Els meus benefactors ascendeixen encara amb el plat gran. Jo faig el mateix. La velocitat és considerable i no em preocupa el possible malbaratament d'energia. Les sensacions són bones, el ritme cardíac sembla mantenir-se estable en valors moderats i estic complint amb la planificació d'iniciar el primer port aprofitant la velocitat inercial. De moment, he fet un traçat que supera en ritme al de fa dos anys, quan en aquest mateix punt ens esperàvem els uns als altres per tal de mantenir-nos en grup i reservar per al final. Precisament aquesta diferència en el pla de ruta genera una sèrie de capficadores incògnites. Pagaré l'ambició d'ara amb un fracàs final? M'enfonsaré en la misèria en arribar al descomunal Portalet? Mantindré la disposició mental fins a la meta? Moriré d'èxit? M'ofegaré en les meues pròpies deixalles en Hoz de Jaca? Apareixerà l'home del mall per donar-me el cop de gràcia a l'últim terç de ruta? Serà la febre de l'or la meua tomba? No sé la resposta. Tinc assumides les conseqüències del meu agoserament. Mentrestant, aniré pegant glops als bidons per tal de mantenir-me ben hidratat, que hui la calor apretarà com més avance el dia.

Després del Tour del Juguete d'Ibi, fa dues setmanes, decidí que faria els últims entrenaments per sensacions. Vaig desactivar la pàgina del Garmin que indica les zones de potència i de càrdio. La decisió tenia un objectiu clar. Si bé enguany he millorat el mètode d'entrenament gràcies al vatímetre i a la monitorització del nivell d'esforç en base a les zones de potència, he de reconéixer que l'experiència contemplativa ha minvat de forma important. La Quebrantahuesos és una gran festa del ciclisme i vull tenir els ulls impresos en els paisatges i en l'ambient extraordinari que m'envolta. M'he convençut de tenir tots els sentits activats al màxim: escoltar, mirar, olorar, sentir, apreciar, emocionar-me, captar cada instant i cada situació de carrera. Odiaria haver d'estar pendent de la pàgina de nivell de potència de forma constant durant les escalades i deixar de percebre la realitat que m'envolta. Si a causa d'aquesta decisió el meu rendiment en l'etapa és més baix, almenys hauré viscut amb plenitud l'experiència ciclista màxima d'aquesta temporada. En contraposició, si obtinc un resultat favorable, hauré demostrat que a l'era dels ciclocomputadors és encara possible superar-se fent ús de les sensacions. Malgrat això, aniré marcant els intervals al final de cada port per comprovar, tan bon punt corone, la potència normalitzada, valor que m'indicarà el nivell d'esforç realitzat al llarg de tota l'escalada i que em permetrà prendre decisions sobre com gestionar l'energia de reserva.

Mire arrere sense saber si queda algú de l'equip. Reconec que només he pensat en mi i que no m'he preocupat en absolut de l'estat de benestar dels meus amics. Veig Julián. El salude i li pregunte pels demés. La sorpresa és que no en sap res. Diu haver-los perdut de vista en el viatge entre Sabiñánigo i Jaca, així que decidim continuar tots dos, en petit grup. Ell va a roda constantment i jo em pregunte què haurà passat amb Cancellara. El seu pla de ruta era seguir-me fins a meta si la condició física li ho permetia, així que haver-lo perdut tan prompte és una sorpresa negativa. Mala notícia per a la que no trobe explicació, ja que la seua condició física és molt bona i en el recorregut fins a ací no hauria de tindre cap problema, perquè se li donen molt bé els trams de transició. Alguna cosa ha d'haver passat, però no en pense més. Queda Betinni, qui pressupose que li estarà fent companyia. Continue amb l'estratègia d'anar a roda i reserve les meues capacitats d'escalada per als moments de major exigència. Algú em saluda. És Jordi Giner. Quina alegria vore'l! Parlem una estona. Intercanviem impressions. Està fent la marxa en companyia dels amics del club Segària de Dénia. Previsiblement anirà amb ells tota l'etapa. Ens desitgem sort i ens acomiadem.

Aviat arribe al punt on Somport pica cap amunt. Superada l'estació de Canfranc i consumits els primers 11 km, comença la part més dura de l'ascenció, 9 quilòmetres a una mitjana de 5'5%. Arriba el moment d'alliberar-me dels lligams socials i de seguir tot sol. Busque el punt ideal de ritme on avance àgil sense donar-ho tot. Evite anar a full. Ajuste la relació de transmissió en 34:23. És un desenvolupament de potència moderat que em servirà per a pujar amb bona cadència. Busque sentir la cadena, però sense massa tensió. Trobe el compàs sostenible i continue sense pausa amb la intenció de finalitzar així el port. Una preocupació, però, em fa despertar de la catarsi neuromecànica. He consumit els dos bidons. No em queda res més que el solatge. Segons el pla preestablert, pretenia passar de llarg a l'avituallament de Somport, per tal d'aturar-me al cim, menjar i continuar sense pausa fins al Marie Blanque. L'elevada temperatura i la freqüència amb què he begut ha provocat que a hores d'ara em veja obligat a canviar la planificació. Hauré d'aturar-me per recollir aigua. No hi ha més remei. No puc oblidar que la prevenció és clau en una marxa tan exigent com la de hui. La temperatura serà elevada i el més prudent és hidratar-me constantment. Per cert, tinc pixera, símptoma que estic ben hidratat. Aprofitaré per pixar. Em prenc la curta pausa a l'avituallament com a una inversió a llarg termini. Millor perdre ara dos minuts i tenir una hidratació adient que no continuar tot seguit i quedar-me sense líquid de camí al Marie Blanque. Podria pagar-ho amb una davallada important de rendiment muscular a causa de la manca d'hidratació.

Arribe a l'avituallament havent perdut Julián. Crec que quan m'he posat al meu ritme s'ha acabat despenjant, però no passa res. Aquesta aturada li servirà per reconnectar. Pixe, demane a un voluntari que emplene un bidó d'aigua i continue. Ha sigut un pas per boxes d'allò més profitós. Ara ja tinc assegurada la hidratació per al descens i la bufeta s'ha pogut relaxar. Continue i gaudisc con un xiquet de l'últim quilòmetre. L'afició ens dóna ànims. Els màrgens de la carretera estan animats. La música sona per tot arreu ¡Venga, ánimo, que han quitado el Marie Blanque! -crida amb sarcasme una dona d'entre el públic. ¡Aúpa Pantera! -sent dir a una jove que acaba de llegir el meu dorlsal. Aplaudiments, crits d'ànim... M'emociona aquest ambient i done les gràcies a qui pacientment s'apropa per animar.

Corone a bon ritme i m'ature just adalt. Desembolique la barreta i la rosegue amb gana. Tot seguit, lleve la pell al plàtan i continue amb el meu humil esmorzar. Han estat dos minuts més de descans. Mentrestant, observe els valors promediats durant els 19 quilòmetres d'escalada a Somport: he marcat una velocitat mitjana de 20 km/h a una potència normalitzada de 188 W i un ritme cardiovascular de 162 bpm. He tret bon rendiment de l'ascenció, ja que no he consumit excessiva energia. El meu FTP queda ben lluny: 234W. El ritme cardíac respecta un bon marge, ja que el llindar anaeròbic el tinc situat en 180 bpm. Si les proves de Llindar Funcional de Potència realitzades durant el període d'entrenament primaveral tenien com a objectiu obtenir un vatatge elevat, hui busque tot el contrari: eficiència energètica, ossiga, aconseguir velocitats elevades amb la menor producció/consum d'energia. La potència normalitzada indica la producció d'energia, alhora que el ritme cardíac indica la resposta fisiològica (consum energètic del motor intern). No faig càlculs precisos amb la calculadora, però em faig una idea grosso modo que el balanç energètic està sent favorable. Hui, sembla que circule ràpid sense consumir massa forces. La cadència és un indicador també interessant, ja que dóna informació sobre l'agilitat i la frescor amb què he escalat. El promedi s'ha estabilitzat en 80 rpm, valor que em congratula, atés que a major cadència patiré una menor fatiga muscular en els estadis més avançats de l'etapa. El ritme, la velocitat i la cadència estan donant-me pistes que tot va bé, inclús una mica millor del que esperava. A més a més, he aconseguit que el temps parat siga el just i necessari. Bons auguris, però no vull confiar-me.

Puge la cremallera de la samarra i comence el descens. Entre a França. Passe a l'ombria de la muntanya. La manca de sol abaixa una mica la sensació tèrmica, però no tinc fred. Ha estat suficient amb pujar-me els maniguets. Enguany no cal ni tan sols una armilla o un impermeable per a descendir. Açò és simptomàtic que farà calor més endavant. Compte amb aquesta qüestió, que la calor et consumeix sense adornar-te'n -dic per a mi en silenci. Les primeres revoltes són tancades. Ací no busque la velocitat, sino la bona traçada. Com que la companya continua sent nombrosa, se'm fa una mica difícil ajustar la geometria dels meus viratges al traçat de l'asfalt. Toca prestar atenció als ciclistes, especialment aquells poc dotats per al descens, qui frenen més del compte i giren insegurament. Tracte de no obsessionar-me amb la velocitat i, simplement, busque avançar amb la major seguretat possible. Veig una bandera groga. El voluntari ens alerta d'un accident. És una revolta a dretes. Hi ha una bicicleta estesa a terra. Em veig obligat a frenar sobtadament i patina una mica la roda posterior. He apurat, però a la fi he evitat el bac. No veig el ciclista. Sembla haver caigut fora de la via. Aquesta crua ciscumstància desperta encara més el meu instint protector i em recorda com de febles som els ciclistes. Hui tothom vol anar a tope. Tot lo món vol emular els professionals. Mes no és la nostra realitat. Som cicloturistes, i ja està. Tindrem més satisfacció si assumim les nostres limitacions.

Aviat acaba el tram tècnic i la carretera s'estira. Ara les revoltes són obertes, la visibilitat és millor i se'm fa més senzill agafar una alta velocitat de descendiment. Gaudisc profundament. L'adrenalina torna a circular. Arrisque una mica avançant corredors. M'estabilitze per uns minuts en els 60 km/h amb màximes de 65 km/h. El trànsit està tancat, de manera que puc aprofitar l'ample de la carretera. Busque postures aerodinàmiques. Ahi està. Es tracta del pròxim ciclista anònim que m'ha de tirar un cable. Roda fort. El seu cos és un armari. M'hi aproxime a roda. Aprofitaré la seua protecció mentre el seu ritme i velocitat siguen els que m'interessen. Arribem ara a la part més baixa del port, on els participants busquen, novament, un bon grup per avançar segur, ràpid i protegit. Aquest xicot que em precedeix avança sense dificultats les grupetes que es troba al davant. De tant en tant, abaixa el ritme per quedar-se a roda i descansar. Ell també és humà. També requereix de l'ajuda dels altres.
En cert moment, la marxa es ralentitza i opte per avançar-me al capdavant tot sol. Ho faré mentre no haja de pujar molt el desenvolupament de potència, ja que he de reservar energia per a l'ascenció a la bèstia negra. Continue molt concentrat. Em sent mentalment actiu, atent a totes les circumstàncies de cursa. Observe la panoràmica tridimensional de 180º que m'ofereix la vista binocular i escolte qualsevol soroll que puga donar-me pistes sobre el que ocorre als angles morts. No tinc ulls al bescoll, però les curtes converses, avisos verbals entre ciclistes, sorolls de cadena, frenades, canvis de pinyó... serveixen per mantenir-me informat de la realitat que m'envolta i estar alerta a qualsevol circumstància. Hui el perill aguaita a cada revolta, a cada repetxó, a cada variació de pendent, a cada acció inesperada dels ciclistes que m'acompanyen en aquest punt. Mes la por no és la resposta. La prudència i el respecte sí.

La temperatura comença a ser alta i la humitat es converteix en un aliat indesitjable. És el moment de desempallegar-me definitivament dels maniguets. Els dese a les butxaques del maillot. El tram quasi pla de campinya francesa que ens portarà a peu de port de Col de Marie Blanque es converteix en el joc de fet i amagar. Ens aproximem a la meitat de la ruta i queden encara tres ports de muntanya. El corredors no volen exposar-se i esperen que siguen altres qui gasten per ells. Faig algun relleu a les grupetes on m'adscric, però no ho done tot. En aquests últims anys m'he fet suficientment llest com per a saber que si algú vol avançar més ràpid, ho haurà de fer ell. El meu lloc de comandament està en oferta. Si algú vol, li cedisc el privilegi. Aquesta és la meua velocitat. He de ser egoïsta i mantenir un ritme raonable de fons.
Allà veig el creuament a dreta que enceta la segona escalada del dia. Observe el temps transcorregut i la distància total. Fins ara, el ritme és prometedor. He descendit Somport a 45 km/h de mitja i la velocitat promediada des de l'inici està en 32 km/h, el qual em dóna un marge de seguretat respecte a les meues pretensions de fer or. Per fer la QH en 8 hores, necessitaré haver completat els 200 quilòmetres a 25 km/h. De moment, és factible. Per contra, he de reconéixer que si sóc objectiu, per davant queden tres ascencions i la major part del desnivell acumulat. A més a més, la fatiga anirà acumulant-se i es preveuen altes temperatures. Només per començar, el Marie Blanque m'obligarà a un esforç intens a causa del fort pendent i de la calor... Plantem les orelles.