LA FEBRE DE L'OR: Sabiñánigo-Jaca

18 de juny de 2017. 15:25h. Sud d’Aragó

El cotxe avança en direcció sud. Un horitzó de molins de vent presideix la nostra panoràmica frontal. He decidit descansar les cames al damunt del quadre de comandaments del Focus C-Max mentre Loren dirigeix el volant per alliberar-me de l'avorrida i pesada tasca de la conducció. Els aerogeneradors giren lentament alhora que a l’interior del cotxe sona música country nord-americana. El compàs de la cançó sincronitza amb la rotació de les aspes dels molins. Cadascún dels tres pals cobreixen un arc de 120º i sembla coincidir el seu pas inferior amb la pauta musical. El ritme és pausat, la música trista, la rotació lenta i jo sent melangia. És el dia després, el moment de tornar a casa, el període per reflexionar, per aturar-me emocionalment i recomposar la meua persona. No parlem. Cancellara Loren rosega llepolies, Betinni Óscar dorm al darrere com un infant i jo pense, sent, m'emocione, mire, divague... i preescric mentalment aquestes paraules.

Els molins aragonesos en rotació converteixen l'energia eòlica en elèctrica gràcies a un generador que gira solidàriament amb l’eix. Aquest últim és clau per a que el sistema siga eficient, net i profitós. Energia neta, miracle tecnològic. Ahir, durant l'escalada a Col de Marie Blanque, jo feu la conversió inversa amb la mateixa lentitud: el motor intern bategava per tal d'alimentar els músculs, impulsar la lenta rotació dels pedals i avançar tortuosament per la vella carretera. És la meravella de la transformació de l'energia. En la tercera part d'un dia, el conversor eòlic generarà aproximadament 300 KW a partir de la força del vent. Ahir, en eixe mateix període de temps, el meu sistema locomotor produí 3850 KJ a partir de la combustió del glucogen. Sóc, en definitiva, un ent transformador d'energia, una màquina metabòlica que converteix la glucosa en processos mentals, impulsos nerviosos i, finalment, moviment.

17 de juny de 2017. 7:30h. Sabiñánigo

Esclata el txupinàs. Ens trobem lluny de la línia d’eixida, al calaix gris. És la situació més humil per al participant en la Quebrantahuesos. Els altres calaixos, de colors més atraients, estan reservats als membres del Club ciclista Edelweiss, al ex-professionals invitats i als inscrits amb millors temps d’edicions anteriors. Aquesta marxa cicloturista és, en essència, una competició entre ciclistes aficionats i amateurs. La jerarquia de posicions de partida, el xip, els temps de pas per cada port, el còmput de temps total, les classificacions absolutes i per categories d'edat, les medalles de bronze, plata i or, els diplomes... Tot plegat, es tracta d’una cursa. Una carrera no declarada, una competició oculta.

Esperem pacientment a que avance la llarga cua de corredors. No tenim pressa. Julián, Cancellara, Betinni i jo mateix alternem la conversa i el silenci a parts iguals mentre el cronòmetre s’ha iniciat per als primers. Els nostres peus continuen aturats a terra. 10 metres més enllà estan situats Liquidador Juanan i Raúl. Liquidador no ha volgut esperar en el quilòmetre que hem hagut de pedalejar des de l’improvisat aparcament als afores de Sabiñánigo i la línia de meta. Està nerviós, impacient. Ensuma la sang. Està preparat per atacar. Hui ningú no podrem amb ell. Tenim assumit que farà la seua marxa, al seu ritme, superior al nostre, i que ja no el trobarem fins a la vesprada, en haver creuat la línia final. En el fons, preferim que siga així, que s’avance i que no mire enrere, per tal de no condicionar el ritme del grup. Raúl, previsiblement, l’acompanyarà en el recorregut pla fins a Jaca. És la recepta: cadascú al seu ritme i amb els del seu nivell. De Jonni i sa mare, Lola, no en sabem res. Han dormit al poble amfitrió i és possible que tinguen una bona posició a la part capdavantera de la filera gris. Espere vore’ls al llarg del recorregut.

Comença a moure el grosso del calaix i avancem a passes curtes entre el multicolor de ciclistes. Serà així durant una llarga estona. Haurà passat mitja hora des del txupinàs quan per fi creuarem la línia d’eixida.

8:00h. Carretera Sabiñánigo-Jaca.

Sent quelcom transformador en creuar la línia. Deixe de ser una persona normal per convertir-me en un actor que representa el seu paper amb convenciment. Sóc el ciclista, Pantera, Coppi, el corredor convençut del que ha de fer: aconseguir la medalla d’or. Des del mateix punt de partida, l’objectiu és clar, però no vull arriscar la salut ni la integritat a canvi del metall preciós. En la meua categoria d'edat, he de baixar de 8 hores i 10 minuts. Sé que puc millorar superar aquesta marca, però també sóc conscient que qualsevol errada o circumstància adversa tombarà per terra les meues opcions d’èxit. Així doncs, em plantege en tot moment una cursa contra mi mateix on ha de primar el sentit comú i la prudència per damunt de l'ambició esportiva.

Pare la màxima antenció en circular pels carrers de la localitat, especialment per evitar enganxades amb la resta de participants. Tothom està nerviós. Exhumem adrenalina. Puc percebre-ho. Cal intel·ligència per evitar actes inconscients. El més important ara no és anar depressa, sino superar el traçat urbà irregular amb solvència i sense accidents, mentre active les extremitats inferiors progressivament. A més, no vull consumir energia innecessària que puga fer-me falta més endavant.

Abandonem el circuit urbà i ens incorporem a la carretera. Per endavant, 19 quilòmetres gairebé plans que farem a plat en tot moment. La gran amplada de la via permet seleccionar la posició i situar-se en lloc segur. Busque la seguretat basant-me en el consell de Màquina Carlos, qui em recordà la setmana anterior que he de buscar els màrgens de la carretera quan estiga molt petada de ciclistes. Qualsevol enganxada afectarà principalment a qui es trobe a la zona central del gran grup. A la vora serà més senzill defugir les adversitats.

No mire arrere en cap moment, però sé que em segueixen a roda Julián, Cancellara i Betinni... Convicció és la paraula que presideix les primeres pedalades per l'ampla autovia. Sé que si vull fer un bon temps, hauré de fer un trànsit ràpid fins a Jaca. Aixó no ho puc aconseguir tot sol. He de trobar una grupeta ràpida, però no tant com per a rebentar-me ja d'inici. Després de l'experiència de 2014, vaig arribar a la conclusió que el traçat entre Sabiñánigo i Jaca és com una sèrie de vies de tren paral·leles. A cada via circula un tren amb una velocitat distinta. El secret és pujar al tren bo, aquell que corre a la velocitat que més em convé. A esquerra i dreta passen i passem grups. Trens AVE, trens ràpids, trens de mitja distància, trens de rodalies i borreguers. Ahí passa el meu. Aquest vagó circula ràpid però crec que podré agafar-me a cua. Així és. Incremente la velocitat per situar-me al vagó cuer de la locomotora. M'adapte fàcilment a la velocitat de creuer. Van llançats. Analitze les sensacions. Cardiovascularment em sent còmode malgrat l'increment en el ritme, les cames responen sense fatiga i la meua posició coberta a sotavent em permet rodar amb certa comoditat, alhora que experimente el ràpid viatge del tren més idoni. Ja he agafat el meu comboi. Comença el viatge.
Seguisc sense mirar arrere. La mirada, com la disposició, sempre endavant. He decidit comandar el nostre grup de quatre. Marcar el ritme. Prendre les decisions. Sé que la decisió de pujar a aquest ferrocarril pot forçar el ritme dels meus companys, qui podrien soltar-me la roda en algun moment, però saben que hui seré ambiciós i em perdonaran l'eventual trencament del grup. Coneixen la meua planificació de cursa i saben que he vingut mentalitzat. D'altra banda, mentre tracte de no despenjar-me del vagó, sóc conscient que no es pot aconseguir res sense assumir riscs. La nostra és una maniobra arriscada, com ho serà pujar Somport a ritme, com ho és la decisió de minitzar els descansos i els avituallaments. Assumisc el risc, assumisc les conseqüències. Èxit o fracàs, conceptes antagònics que es combinaran al llarg de la història que aniré escrivint pedalada a pedalada.
M'escolte. La respiració continua ben acompassada. El metabolisme funciona en estat aeròbic. Mire constantment a totes dues bandes i al meu davant. S'alternen les rodes a seguir. També hi ha gent ambiciosa que no vol perdre el tren. En ocasions em prenen el lloc. Bufa vent de tramuntana. Com que avancem en direcció a ponent, ens colpeja lateralment. Busque en tot moment la diagonal esquerra amb el corredor precedent. Així, en aquesta posició, la suma dels vectors frontal i lateral dret es veuen compensats i aconseguisc certa protecció. D'aquesta forma tampoc no m'afectaran les possibles frenades o les variacions sobtades de velocitat del grup. Vull estalviar tanta energia com puga. Cadascún dels ciclistes que hem pujat al trasnspirenaic aprofitem el sotavent dels qui tenim al davant, alhora que servim de gia protector a qui ens segueix al darrere. Som la demostració clara que el grup reforça les capacitats dels individus. El grup protegeix, el grup beneficia a tots els membres integrants.
Anem ràpid. Ho sé perquè avancem altres grupetes constantment. També n'hi ha de més ràpids que nosaltres, però no saltaré per enganxar-me al vol. Estic acomodat, les sensacions són bones i si continuem a aquest ritme arribarem a Jaca havent aconseguit una bona mitjana de velocitat. No cal arriscar més. Continuaré acoblat al vagó fins a la pròxima estació: Jaca.
Arribem en un tres i no res a la circumvalació de la ciutat veïna a una velocitat mitjana sorprenent per a algú mediocre i prim com jo: 36 km/h. Ha estat un inici prometedor. A més, l'interval marcat al meu ciclocomputador m'indica que he promediat 155 bpm, just al mig de la meua zona d'entrenament aeròbic, i que he produït una potència normalitzada de 182 W, bastant per davall del meu FTP, que està en 234 W. Valors moderats que em tranquilitzen, ja que he de conservar energia per a aquesta dura etapa.