LA FEBRE DE L'OR: Col de Marie Blanque

Accedim a la carretera que ens ha de portar al Marie Blanque. Canvia l'asfalt, s'estreteix la via i l'orografia ens indica que ha començat la nova ascenció. La marxa ha estat ràpida fins a aquest punt, però sóc coneixedor del que m'espera. En el primer contacte amb el port ens trobem un inici irregular, amb poc pendent mitjà i que es pot recórrer amb rapidesa. La meua pretensió és circular amb un elevat desenvolupament de potència fins al començament de la part exigent, on hauré de baixar el llistó i dedicar-me a practicar l'escalada de supervivència. Tracte de guanyar temps en aquests 5 quilòmetres inicials i avance bastants ciclistes. El pendent anirà creixent de forma progressiva i ballarà entre el 2% i el 6%. M'assegure en tot moment que les sensacions siguen bones. No vull atrancar-me ni pujar el càrdio a valors alts. Agilitat i rapidesa és la recepta en la primera meitat del port.

Aquesta és, irremediablement, la via que em portarà a l'infern. Aprofite per mentalitzar-me. La preparació mental prèvia em resulta especialment profitosa quan em dedique a pensar en els demés i no tant en mi mateix. Faig algunes cabil·lacions pel que fa als col·legues del CBR. Done per endarrerits a Cancellara i Betinni, amb qui espere compartir les peripècies viscudes en haver acabat l'etapa. En contraposició, a hores d'ara calcule que Liquidador ha d'estar a un punt ben avançat del port. Compte amb que estarà finalitzant la bèstia negra de la jornada, ja que ha començat endavant respecte a nosaltres i, si o ha fallat res, haurà marcat valors elevats de velocitat mitjana. De fet, no trobar-me'l és el millor símptoma de que és així. D'altra banda, tinc confiança que m'haja fet cas i estiga hidratant-se regularment. L'ajuda de Raül, qui li havia de fer de locomotora fins a Jaca, l'ascensió a Somport, on ha d'haver superat amb escreix els valors de la QH de 2015 i el llarg descens, on pressupose que haurà tirat fort, de segur que l'ha catapultat a aquestes alçades de la ruta com a líder i emissari de l'equip. Liquidador és el nostre representant entre els elegits. Previsiblement s'haurà trobat Lola, qui també va per davant, atés que ella ha eixit uns quinze minuts abans que nosaltres. Ja puc assegurar que s'haurà acomiadat del seu fill Jonni, de qui vaticine que haurà abandonat la protecció materna per eixir de Sabiñánigo com un nyu en estampida.

Arribe a l'avituallament líquid. Novament, he de parar i omplir un bidó d'aigua. És la segona pausa no programada, però els ciclistes ens hem de saber adaptar a les circumstàncies. La temperatura és més alta com més avança l'etapa. El líquid preciat és clau per a mantenir un bon rendiment esportiu en la jornada de hui. Observe els enormes contenidors d'aigua instal·lats en camions aparcats a la zona d'avituallaments. Ha d'haver milers de litres a les cubes. L'organització té instal·lades unes canonades que acaben en una sèrie d'aixetes que els mateixos ciclistes poden obrir i tancar. El sistema és excel·lent, ja que permet emplenar bidons de forma simultània en un temps rècord.

Aquesta pausa ha sigut encara més curta que l'anterior. Possiblement, un minut escàs. Continue i em dispose a introduir-me a la part dura del Marie Blanque. Els propers 4 km no baixaran de l'11% de pendent. Superada una revolta a dreta em trobe l'impacte visual. Una llarga recta sinuosa està farcida de ciclistes. No queda espai per a més. Els moviments són lents i feixucs. Com les cries de tortuga de mar, en abandonar l'ou al seu cau de la platja, avancen cap a l'aigua de forma tortuosa i sense habilitat, tot seguint l'instint. Les petites tortugues busquen la mar apilotonades i lluitant per l'espai. Nosaltres, els aspirants a trencalòs, obrim els colzes per assegurar un espai vital de supervivència en aquesta parsimoniosa i anfractuosa escalada.

M'hi introduisc. Sóc una tortugueta més. Busque el cim, com la resta. Avance dolorosament, com els altres. L'eficiència dels estadis anteriors de la ruta esdevé torpesa i malbarat energètic. És del tot impossible fer una escalada eficient a Col de Marie Blanque. El ritme cardíac ascendeix sobtadament per mantenir-se constantment a prop del llindar anaeròbic, les cames perden agilitat, la cadència minva a valors pèssims, el moviment deixa de ser rectilini per a desequilibrar-se. La musculatura es contrau, la tensa postura s'avança sobre la bicicleta per compensar la forta inclinació i la cadena suporta una elevada tensió, alternada per la impulsió complementària de cada cama. És la tortura a la que ens hem inscrit voluntàriament. És l'acte de masoquisme que de tant en tant els ciclistes tenim la necessitat de suportar. Algun corredor abandona i abaixa de la bicicleta per empentar-la. Les seues cales sonen a cada passa i caminen resignadament. Els altres, la majoria, continuem ascendint per refermar el nostre orgull i patir en silenci el dolor del tram més dur de la Quebrantahuesos.

Busque acomodar-me al marge esquerre per tal d'avançar els ciclistes més parsimoniosos. No hi ha cap norma sobre com avançar, però supose que cortesment em cediran la vora de la carretera per a seguir al meu ritme. No sóc el més ràpid ni de bon tros, però vaig deixant arrere i a càmera lenta els exemplars més dèbils. En el seu multitudinari i caòtic naixement soterrades sota la sorra, les tortugues de mar competixen per la supervivència. Només les més fortes i adaptades arribaran a l'objectiu. Hui, la llei natural posarà cadascú al seu lloc. La criba ja ha començat.

Vaig assegut amb la relació de transmissió més baixa entre engranatges. El 34:28 m'assegura poder avançar en aquesta posició sense atrancar-me excessivament. Agafe el manillar per la posició més avançada, fixat a les banyes davanteres. Aquesta és la postura més eficient en escalada per a mi, més estic carregant la zona lumbar i els braços manifesten un poc de fatiga. Em veig obligat a canviar de postura cada poc temps per tal de relaxar els grups musculars implicats i alternar entre distints tipus d'esforç. Ara agafe el manillar per la barra central. Poc després m'acomode a la part baixa. Finalment m'alce per fer un parell de minuts d'ascensció amb el 34:25 i, així, relaxar l'esquena. Aquestes quatre postures formaran un bucle infinit que em permetrà descongestionar els distints sectors musculars relacionats amb cada posició d'ascens i minimitzar els efectes esgotadors d'una sola postura invariable. Tracte de complir amb el que sempre he aconsellat als amics que venen per primera volta: el Marie Blanque hi ha que passar-lo, i res més. Obsessionar-se amb el rendiment esportiu, la velocitat, la cadència o el ritme cardíac és una errada. Només cal sobreviure a ell amb filosofia, paciència i capacitat de sofriment.

Certament, el port no dóna treva. En cap moment abaixa el pendent i cada pal quilomètric informatiu porta impresos percentatges que esgarrifen. A la duresa intrínseca de la bèstia negra, s'afegeix la complicació per trobar una àrea segura on escalar sense perill d'enganxades o contactes involuntaris, especialment quan ens avancem els uns als altres. Els més lents no pugen en línia recta, sino en ziga-zaga i amb dificultats per dominar la direcció del manillar. Açò destorba l'avanç de qui els envolten. Per la meua banda, utilitze el sistema més senzill i directe per evitar problemes: parle, en comunique, avise, alerte de la meua presència i de la meua intenció d'avançar: cuidado, voy por la izquierda, gracias, perdón... El maillot està xop i el porte descordat. La suor s'acumula a l'espongeta del casc. Qualsevol moviment del cap fa que gotege. La barra superior del quadre de la bicicleta està esguitada amb líquid saturat de sodi i minerals. Porte les ulleres disposades al casc per evitar que s'esgolen sobre el pont del nas per la barreja lubrificant de crema solar i suor. A la punta del meu nas aguilenc ballen i cauen consecutivament les gotes salades i blanquinoses... al compàs de la música del meu infructuós moviment.
I finalment acaba el calvari. Queden dues revoltes i la gent anima. Torne a sentir l'alé de l'afició. Torne a sentir-me encoratjat. Torne a superar aquest animal pirenaic. La calor ha estat insuportable i ja he consumit el quart bidó.

Ature el segment del GPS. La gran demanda esportiva d'aquest Col es veu reflectida en les dades. He escalat per damunt dels 200 W i el ritme cardíac ha ballat entre les 175 i les 180 polsacions. Res a vore amb Somport, on he pogut acomodar el nivell d'esforç a voluntat. Ara, en canvi, aquesta prova ciclo-culturista m'ha obligat a desenvolupar potències elevades i he ratllat nivells cardiovasculars pseudo-anaeròbics. No vull aturar-me, però. Continuaré tot seguit.
He de fer uns quilòmetres de descens fins a l'avituallament sòlid. És el moment de fer balanç i escoltar el que em diu el cos. Baixaré tranquil mentre torne a posar-me les ulleres i em corde la samarra groc-i-verda de l'equip. Reprenc l'alé i faig anàlisi. He arribat a l'equador de la ruta. He superat dos ports. La velocitat mitjana continua estant per damunt dels 25 km/h. No he patit cap problema mecànic ni he tingut cap accident. No ha ocorregut cap circumstància adversa. No res. He d'estar tranquil. De moment, les previsions es mantenen. Malgrat tot, sent fatiga. En aproximar-me al tram pla previ a l'avituallament note com les cames donen el primer símptoma d'esgotament. Clarament, és el moment d'aturar-me i d'alimentar-me a consciència.

La zona habilitada està petada de bicicletes abandonades per terra temporalment i els ciclistes mengen àvidament. Faig el mateix. Deixe la bicicleta a la vora de la carretera i camine per buscar aliment. Comence per dues tallades de taronja que rosegue i engulc en un tres i no res, agafe dos troços de plàtan i els deixe al maillot per a més endavant, arreplegue fruits secs que introduisc a la boca i demane dos entrepans de pernil dolç amb formatge. És el que necessitava, menjar sòlid, salat i amb densitat. Bec un got de coca-cola per tal d'inocular cafeïna als músculs i d'activar el sistema nerviós. Demane finalment isotònica i aigua a parts iguals i repose els dos bidons. Mentre m'acabe el dinar faig càlculs i crec que no caldrà aturar-me fins a que supere el cim del Portalet. Amb litre i mig de reserva hauria de tenir prou.
He estat descansant poc més de 5 minuts. Suficient per reposar forces, hidratar-me i satisfer la sensació de fam. Estic un poc nerviós. Insegur. No acabe de tenir clar que puga ser or en la Quebrantahuesos. Es tracta d'una marxa de gran fons i amb gran desnivell acumulat. A hores d'ara porte 1800 metres d'ascens positiu i en queden 1800 més. L'organisme m'ha donat la primera alerta que la fatiga està apareixent i no sé com respondré en començar la descomunal escalada a la cara nord de Col de Portalet. Aquesta perspectiva atemoreix, intimida, m'acovardeix. Per a més inri ahi no s'acabarà tot, ja que després quedaran 4 quilòmetres de dura pujada a Hoz de Jaca i l'incòmode tram semi-pla fins a Sabiñánigo. He tingut el primer símptoma de feblesa mental i física, ho reconec.
Comence el descendiment fins a Laruns, població que marcarà l'inici de la pròxima ascenció. Tracte de recuperar la confiança en mi mateix i espere que els efectes d'aquesta pausa alimentícia hagen permés recomposar el meu estat físic i mental. Busque retrobar la concentració, rodar amb convicció, recuperar les sensacions, traçar les revoltes amb nitidesa. La grandiositat dels paisatges pirenaics i la bellesa dels boscos que envolten aquest descens em retornen a l'estat de clarividència que necessite per obtenir la medalla d'or. El que estic fent hui és històric. Mai no havia afrontat una marxa d'aquest nivell amb cap ambició competitiva. Fins ara, sempre havia tingut l'objectiu de finalitzar amb bones sensacions, ni més ni menys. En canvi, ara estic immers en la bogeria de l'ambició. Em sent transformat. Sóc un experiment de mi mateix. M'he introduït en el laboratori de proves científiques per comprovar els resultats d'aquest assaig. Enguany he modificat el mètode d'entrenament, he canviat la mentalitat, m'he aventurat en la cerca dels límits, de les marques personals, de la comprovació empírica que amb voluntat de poder, mètode científic, treball, tenacitat i ambició és possible obtenir millors resultats. Com feu el Dr Jekyll i Mr Hyde, m'he transformat... sóc un experiment de mi mateix.
Recobre les sensacions i m'introduisc en petits grups que em condueixen a través de la bella França del Sud. Rodem ràpid. Torne a sentir la velocitat, l'agradable sensació del vent a la cara, el soroll de les cobertes en fricció amb l'asfalt...

LA FEBRE DE L'OR: Somport

El començament del port serveix per canviar el xip. He abaixat del tren a l’estació de Jaca per buscar el meu ritme d’ascenció i, també, algun grup on sentir-me protegit i acompanyat. No és gens difícil. La carretera que ens portarà a França està farcida de ciclistes de gom a gom. De manera semblant al trajecte entre Sabiñánigo i Jaca, les grupetes van formant-se de manera natural. Com en un esguit d’aigua sobre una superfície hidròfuga, les petites gotes van unint-se per l’efecte de la capil·laritat i acaben formant acumulacions majors de líquid. És l’estat natural de les coses. Els cossos més grans atreuen els més petits. L’instint ciclista és, en el fons, una necessitat biològica, la consecució d'una llei natural. Les mol·lècules s’ajunten per formar macromol·lècules i aconsegueixen la supervivència gràcies a enllaços més forts. Una gota, per separat, acabarà evaporant-se ràpidament, com un ciclista individualista que es maté aïllat. En contraposició, la unió de les gotes conformaran un volum d’aigua major que es mantindrà viva per més temps. Així és, el meu organisme busca afinitats, formulacions químiques compatibles, aliances que garantisquen un enllaç atòmic fort i estable.

Vaig a la cerca d'un ciclista mesomorf o endomorf, algun rodador amb gran volum corporal que desenvolupe una potència elevada aprofitant el poc pendent dels quilòmetres inicials de Somport. El ciclista anònim apareix al meu davant, agrupat, en companyia dels seus col·legues de grup. M'hi incorpore. El ritme és fresc. El petit grup avança convençut en direcció nord. El vent fluix de tramuntana no em perjudica. Els meus benefactors ascendeixen encara amb el plat gran. Jo faig el mateix. La velocitat és considerable i no em preocupa el possible malbaratament d'energia. Les sensacions són bones, el ritme cardíac sembla mantenir-se estable en valors moderats i estic complint amb la planificació d'iniciar el primer port aprofitant la velocitat inercial. De moment, he fet un traçat que supera en ritme al de fa dos anys, quan en aquest mateix punt ens esperàvem els uns als altres per tal de mantenir-nos en grup i reservar per al final. Precisament aquesta diferència en el pla de ruta genera una sèrie de capficadores incògnites. Pagaré l'ambició d'ara amb un fracàs final? M'enfonsaré en la misèria en arribar al descomunal Portalet? Mantindré la disposició mental fins a la meta? Moriré d'èxit? M'ofegaré en les meues pròpies deixalles en Hoz de Jaca? Apareixerà l'home del mall per donar-me el cop de gràcia a l'últim terç de ruta? Serà la febre de l'or la meua tomba? No sé la resposta. Tinc assumides les conseqüències del meu agoserament. Mentrestant, aniré pegant glops als bidons per tal de mantenir-me ben hidratat, que hui la calor apretarà com més avance el dia.

Després del Tour del Juguete d'Ibi, fa dues setmanes, decidí que faria els últims entrenaments per sensacions. Vaig desactivar la pàgina del Garmin que indica les zones de potència i de càrdio. La decisió tenia un objectiu clar. Si bé enguany he millorat el mètode d'entrenament gràcies al vatímetre i a la monitorització del nivell d'esforç en base a les zones de potència, he de reconéixer que l'experiència contemplativa ha minvat de forma important. La Quebrantahuesos és una gran festa del ciclisme i vull tenir els ulls impresos en els paisatges i en l'ambient extraordinari que m'envolta. M'he convençut de tenir tots els sentits activats al màxim: escoltar, mirar, olorar, sentir, apreciar, emocionar-me, captar cada instant i cada situació de carrera. Odiaria haver d'estar pendent de la pàgina de nivell de potència de forma constant durant les escalades i deixar de percebre la realitat que m'envolta. Si a causa d'aquesta decisió el meu rendiment en l'etapa és més baix, almenys hauré viscut amb plenitud l'experiència ciclista màxima d'aquesta temporada. En contraposició, si obtinc un resultat favorable, hauré demostrat que a l'era dels ciclocomputadors és encara possible superar-se fent ús de les sensacions. Malgrat això, aniré marcant els intervals al final de cada port per comprovar, tan bon punt corone, la potència normalitzada, valor que m'indicarà el nivell d'esforç realitzat al llarg de tota l'escalada i que em permetrà prendre decisions sobre com gestionar l'energia de reserva.

Mire arrere sense saber si queda algú de l'equip. Reconec que només he pensat en mi i que no m'he preocupat en absolut de l'estat de benestar dels meus amics. Veig Julián. El salude i li pregunte pels demés. La sorpresa és que no en sap res. Diu haver-los perdut de vista en el viatge entre Sabiñánigo i Jaca, així que decidim continuar tots dos, en petit grup. Ell va a roda constantment i jo em pregunte què haurà passat amb Cancellara. El seu pla de ruta era seguir-me fins a meta si la condició física li ho permetia, així que haver-lo perdut tan prompte és una sorpresa negativa. Mala notícia per a la que no trobe explicació, ja que la seua condició física és molt bona i en el recorregut fins a ací no hauria de tindre cap problema, perquè se li donen molt bé els trams de transició. Alguna cosa ha d'haver passat, però no en pense més. Queda Betinni, qui pressupose que li estarà fent companyia. Continue amb l'estratègia d'anar a roda i reserve les meues capacitats d'escalada per als moments de major exigència. Algú em saluda. És Jordi Giner. Quina alegria vore'l! Parlem una estona. Intercanviem impressions. Està fent la marxa en companyia dels amics del club Segària de Dénia. Previsiblement anirà amb ells tota l'etapa. Ens desitgem sort i ens acomiadem.

Aviat arribe al punt on Somport pica cap amunt. Superada l'estació de Canfranc i consumits els primers 11 km, comença la part més dura de l'ascenció, 9 quilòmetres a una mitjana de 5'5%. Arriba el moment d'alliberar-me dels lligams socials i de seguir tot sol. Busque el punt ideal de ritme on avance àgil sense donar-ho tot. Evite anar a full. Ajuste la relació de transmissió en 34:23. És un desenvolupament de potència moderat que em servirà per a pujar amb bona cadència. Busque sentir la cadena, però sense massa tensió. Trobe el compàs sostenible i continue sense pausa amb la intenció de finalitzar així el port. Una preocupació, però, em fa despertar de la catarsi neuromecànica. He consumit els dos bidons. No em queda res més que el solatge. Segons el pla preestablert, pretenia passar de llarg a l'avituallament de Somport, per tal d'aturar-me al cim, menjar i continuar sense pausa fins al Marie Blanque. L'elevada temperatura i la freqüència amb què he begut ha provocat que a hores d'ara em veja obligat a canviar la planificació. Hauré d'aturar-me per recollir aigua. No hi ha més remei. No puc oblidar que la prevenció és clau en una marxa tan exigent com la de hui. La temperatura serà elevada i el més prudent és hidratar-me constantment. Per cert, tinc pixera, símptoma que estic ben hidratat. Aprofitaré per pixar. Em prenc la curta pausa a l'avituallament com a una inversió a llarg termini. Millor perdre ara dos minuts i tenir una hidratació adient que no continuar tot seguit i quedar-me sense líquid de camí al Marie Blanque. Podria pagar-ho amb una davallada important de rendiment muscular a causa de la manca d'hidratació.

Arribe a l'avituallament havent perdut Julián. Crec que quan m'he posat al meu ritme s'ha acabat despenjant, però no passa res. Aquesta aturada li servirà per reconnectar. Pixe, demane a un voluntari que emplene un bidó d'aigua i continue. Ha sigut un pas per boxes d'allò més profitós. Ara ja tinc assegurada la hidratació per al descens i la bufeta s'ha pogut relaxar. Continue i gaudisc con un xiquet de l'últim quilòmetre. L'afició ens dóna ànims. Els màrgens de la carretera estan animats. La música sona per tot arreu ¡Venga, ánimo, que han quitado el Marie Blanque! -crida amb sarcasme una dona d'entre el públic. ¡Aúpa Pantera! -sent dir a una jove que acaba de llegir el meu dorlsal. Aplaudiments, crits d'ànim... M'emociona aquest ambient i done les gràcies a qui pacientment s'apropa per animar.

Corone a bon ritme i m'ature just adalt. Desembolique la barreta i la rosegue amb gana. Tot seguit, lleve la pell al plàtan i continue amb el meu humil esmorzar. Han estat dos minuts més de descans. Mentrestant, observe els valors promediats durant els 19 quilòmetres d'escalada a Somport: he marcat una velocitat mitjana de 20 km/h a una potència normalitzada de 188 W i un ritme cardiovascular de 162 bpm. He tret bon rendiment de l'ascenció, ja que no he consumit excessiva energia. El meu FTP queda ben lluny: 234W. El ritme cardíac respecta un bon marge, ja que el llindar anaeròbic el tinc situat en 180 bpm. Si les proves de Llindar Funcional de Potència realitzades durant el període d'entrenament primaveral tenien com a objectiu obtenir un vatatge elevat, hui busque tot el contrari: eficiència energètica, ossiga, aconseguir velocitats elevades amb la menor producció/consum d'energia. La potència normalitzada indica la producció d'energia, alhora que el ritme cardíac indica la resposta fisiològica (consum energètic del motor intern). No faig càlculs precisos amb la calculadora, però em faig una idea grosso modo que el balanç energètic està sent favorable. Hui, sembla que circule ràpid sense consumir massa forces. La cadència és un indicador també interessant, ja que dóna informació sobre l'agilitat i la frescor amb què he escalat. El promedi s'ha estabilitzat en 80 rpm, valor que em congratula, atés que a major cadència patiré una menor fatiga muscular en els estadis més avançats de l'etapa. El ritme, la velocitat i la cadència estan donant-me pistes que tot va bé, inclús una mica millor del que esperava. A més a més, he aconseguit que el temps parat siga el just i necessari. Bons auguris, però no vull confiar-me.

Puge la cremallera de la samarra i comence el descens. Entre a França. Passe a l'ombria de la muntanya. La manca de sol abaixa una mica la sensació tèrmica, però no tinc fred. Ha estat suficient amb pujar-me els maniguets. Enguany no cal ni tan sols una armilla o un impermeable per a descendir. Açò és simptomàtic que farà calor més endavant. Compte amb aquesta qüestió, que la calor et consumeix sense adornar-te'n -dic per a mi en silenci. Les primeres revoltes són tancades. Ací no busque la velocitat, sino la bona traçada. Com que la companya continua sent nombrosa, se'm fa una mica difícil ajustar la geometria dels meus viratges al traçat de l'asfalt. Toca prestar atenció als ciclistes, especialment aquells poc dotats per al descens, qui frenen més del compte i giren insegurament. Tracte de no obsessionar-me amb la velocitat i, simplement, busque avançar amb la major seguretat possible. Veig una bandera groga. El voluntari ens alerta d'un accident. És una revolta a dretes. Hi ha una bicicleta estesa a terra. Em veig obligat a frenar sobtadament i patina una mica la roda posterior. He apurat, però a la fi he evitat el bac. No veig el ciclista. Sembla haver caigut fora de la via. Aquesta crua ciscumstància desperta encara més el meu instint protector i em recorda com de febles som els ciclistes. Hui tothom vol anar a tope. Tot lo món vol emular els professionals. Mes no és la nostra realitat. Som cicloturistes, i ja està. Tindrem més satisfacció si assumim les nostres limitacions.

Aviat acaba el tram tècnic i la carretera s'estira. Ara les revoltes són obertes, la visibilitat és millor i se'm fa més senzill agafar una alta velocitat de descendiment. Gaudisc profundament. L'adrenalina torna a circular. Arrisque una mica avançant corredors. M'estabilitze per uns minuts en els 60 km/h amb màximes de 65 km/h. El trànsit està tancat, de manera que puc aprofitar l'ample de la carretera. Busque postures aerodinàmiques. Ahi està. Es tracta del pròxim ciclista anònim que m'ha de tirar un cable. Roda fort. El seu cos és un armari. M'hi aproxime a roda. Aprofitaré la seua protecció mentre el seu ritme i velocitat siguen els que m'interessen. Arribem ara a la part més baixa del port, on els participants busquen, novament, un bon grup per avançar segur, ràpid i protegit. Aquest xicot que em precedeix avança sense dificultats les grupetes que es troba al davant. De tant en tant, abaixa el ritme per quedar-se a roda i descansar. Ell també és humà. També requereix de l'ajuda dels altres.
En cert moment, la marxa es ralentitza i opte per avançar-me al capdavant tot sol. Ho faré mentre no haja de pujar molt el desenvolupament de potència, ja que he de reservar energia per a l'ascenció a la bèstia negra. Continue molt concentrat. Em sent mentalment actiu, atent a totes les circumstàncies de cursa. Observe la panoràmica tridimensional de 180º que m'ofereix la vista binocular i escolte qualsevol soroll que puga donar-me pistes sobre el que ocorre als angles morts. No tinc ulls al bescoll, però les curtes converses, avisos verbals entre ciclistes, sorolls de cadena, frenades, canvis de pinyó... serveixen per mantenir-me informat de la realitat que m'envolta i estar alerta a qualsevol circumstància. Hui el perill aguaita a cada revolta, a cada repetxó, a cada variació de pendent, a cada acció inesperada dels ciclistes que m'acompanyen en aquest punt. Mes la por no és la resposta. La prudència i el respecte sí.

La temperatura comença a ser alta i la humitat es converteix en un aliat indesitjable. És el moment de desempallegar-me definitivament dels maniguets. Els dese a les butxaques del maillot. El tram quasi pla de campinya francesa que ens portarà a peu de port de Col de Marie Blanque es converteix en el joc de fet i amagar. Ens aproximem a la meitat de la ruta i queden encara tres ports de muntanya. El corredors no volen exposar-se i esperen que siguen altres qui gasten per ells. Faig algun relleu a les grupetes on m'adscric, però no ho done tot. En aquests últims anys m'he fet suficientment llest com per a saber que si algú vol avançar més ràpid, ho haurà de fer ell. El meu lloc de comandament està en oferta. Si algú vol, li cedisc el privilegi. Aquesta és la meua velocitat. He de ser egoïsta i mantenir un ritme raonable de fons.
Allà veig el creuament a dreta que enceta la segona escalada del dia. Observe el temps transcorregut i la distància total. Fins ara, el ritme és prometedor. He descendit Somport a 45 km/h de mitja i la velocitat promediada des de l'inici està en 32 km/h, el qual em dóna un marge de seguretat respecte a les meues pretensions de fer or. Per fer la QH en 8 hores, necessitaré haver completat els 200 quilòmetres a 25 km/h. De moment, és factible. Per contra, he de reconéixer que si sóc objectiu, per davant queden tres ascencions i la major part del desnivell acumulat. A més a més, la fatiga anirà acumulant-se i es preveuen altes temperatures. Només per començar, el Marie Blanque m'obligarà a un esforç intens a causa del fort pendent i de la calor... Plantem les orelles.

LA FEBRE DE L'OR: Sabiñánigo-Jaca

18 de juny de 2017. 15:25h. Sud d’Aragó

El cotxe avança en direcció sud. Un horitzó de molins de vent presideix la nostra panoràmica frontal. He decidit descansar les cames al damunt del quadre de comandaments del Focus C-Max mentre Loren dirigeix el volant per alliberar-me de l'avorrida i pesada tasca de la conducció. Els aerogeneradors giren lentament alhora que a l’interior del cotxe sona música country nord-americana. El compàs de la cançó sincronitza amb la rotació de les aspes dels molins. Cadascún dels tres pals cobreixen un arc de 120º i sembla coincidir el seu pas inferior amb la pauta musical. El ritme és pausat, la música trista, la rotació lenta i jo sent melangia. És el dia després, el moment de tornar a casa, el període per reflexionar, per aturar-me emocionalment i recomposar la meua persona. No parlem. Cancellara Loren rosega llepolies, Betinni Óscar dorm al darrere com un infant i jo pense, sent, m'emocione, mire, divague... i preescric mentalment aquestes paraules.

Els molins aragonesos en rotació converteixen l'energia eòlica en elèctrica gràcies a un generador que gira solidàriament amb l’eix. Aquest últim és clau per a que el sistema siga eficient, net i profitós. Energia neta, miracle tecnològic. Ahir, durant l'escalada a Col de Marie Blanque, jo feu la conversió inversa amb la mateixa lentitud: el motor intern bategava per tal d'alimentar els músculs, impulsar la lenta rotació dels pedals i avançar tortuosament per la vella carretera. És la meravella de la transformació de l'energia. En la tercera part d'un dia, el conversor eòlic generarà aproximadament 300 KW a partir de la força del vent. Ahir, en eixe mateix període de temps, el meu sistema locomotor produí 3850 KJ a partir de la combustió del glucogen. Sóc, en definitiva, un ent transformador d'energia, una màquina metabòlica que converteix la glucosa en processos mentals, impulsos nerviosos i, finalment, moviment.

17 de juny de 2017. 7:30h. Sabiñánigo

Esclata el txupinàs. Ens trobem lluny de la línia d’eixida, al calaix gris. És la situació més humil per al participant en la Quebrantahuesos. Els altres calaixos, de colors més atraients, estan reservats als membres del Club ciclista Edelweiss, al ex-professionals invitats i als inscrits amb millors temps d’edicions anteriors. Aquesta marxa cicloturista és, en essència, una competició entre ciclistes aficionats i amateurs. La jerarquia de posicions de partida, el xip, els temps de pas per cada port, el còmput de temps total, les classificacions absolutes i per categories d'edat, les medalles de bronze, plata i or, els diplomes... Tot plegat, es tracta d’una cursa. Una carrera no declarada, una competició oculta.

Esperem pacientment a que avance la llarga cua de corredors. No tenim pressa. Julián, Cancellara, Betinni i jo mateix alternem la conversa i el silenci a parts iguals mentre el cronòmetre s’ha iniciat per als primers. Els nostres peus continuen aturats a terra. 10 metres més enllà estan situats Liquidador Juanan i Raúl. Liquidador no ha volgut esperar en el quilòmetre que hem hagut de pedalejar des de l’improvisat aparcament als afores de Sabiñánigo i la línia de meta. Està nerviós, impacient. Ensuma la sang. Està preparat per atacar. Hui ningú no podrem amb ell. Tenim assumit que farà la seua marxa, al seu ritme, superior al nostre, i que ja no el trobarem fins a la vesprada, en haver creuat la línia final. En el fons, preferim que siga així, que s’avance i que no mire enrere, per tal de no condicionar el ritme del grup. Raúl, previsiblement, l’acompanyarà en el recorregut pla fins a Jaca. És la recepta: cadascú al seu ritme i amb els del seu nivell. De Jonni i sa mare, Lola, no en sabem res. Han dormit al poble amfitrió i és possible que tinguen una bona posició a la part capdavantera de la filera gris. Espere vore’ls al llarg del recorregut.

Comença a moure el grosso del calaix i avancem a passes curtes entre el multicolor de ciclistes. Serà així durant una llarga estona. Haurà passat mitja hora des del txupinàs quan per fi creuarem la línia d’eixida.

8:00h. Carretera Sabiñánigo-Jaca.

Sent quelcom transformador en creuar la línia. Deixe de ser una persona normal per convertir-me en un actor que representa el seu paper amb convenciment. Sóc el ciclista, Pantera, Coppi, el corredor convençut del que ha de fer: aconseguir la medalla d’or. Des del mateix punt de partida, l’objectiu és clar, però no vull arriscar la salut ni la integritat a canvi del metall preciós. En la meua categoria d'edat, he de baixar de 8 hores i 10 minuts. Sé que puc millorar superar aquesta marca, però també sóc conscient que qualsevol errada o circumstància adversa tombarà per terra les meues opcions d’èxit. Així doncs, em plantege en tot moment una cursa contra mi mateix on ha de primar el sentit comú i la prudència per damunt de l'ambició esportiva.

Pare la màxima antenció en circular pels carrers de la localitat, especialment per evitar enganxades amb la resta de participants. Tothom està nerviós. Exhumem adrenalina. Puc percebre-ho. Cal intel·ligència per evitar actes inconscients. El més important ara no és anar depressa, sino superar el traçat urbà irregular amb solvència i sense accidents, mentre active les extremitats inferiors progressivament. A més, no vull consumir energia innecessària que puga fer-me falta més endavant.

Abandonem el circuit urbà i ens incorporem a la carretera. Per endavant, 19 quilòmetres gairebé plans que farem a plat en tot moment. La gran amplada de la via permet seleccionar la posició i situar-se en lloc segur. Busque la seguretat basant-me en el consell de Màquina Carlos, qui em recordà la setmana anterior que he de buscar els màrgens de la carretera quan estiga molt petada de ciclistes. Qualsevol enganxada afectarà principalment a qui es trobe a la zona central del gran grup. A la vora serà més senzill defugir les adversitats.

No mire arrere en cap moment, però sé que em segueixen a roda Julián, Cancellara i Betinni... Convicció és la paraula que presideix les primeres pedalades per l'ampla autovia. Sé que si vull fer un bon temps, hauré de fer un trànsit ràpid fins a Jaca. Aixó no ho puc aconseguir tot sol. He de trobar una grupeta ràpida, però no tant com per a rebentar-me ja d'inici. Després de l'experiència de 2014, vaig arribar a la conclusió que el traçat entre Sabiñánigo i Jaca és com una sèrie de vies de tren paral·leles. A cada via circula un tren amb una velocitat distinta. El secret és pujar al tren bo, aquell que corre a la velocitat que més em convé. A esquerra i dreta passen i passem grups. Trens AVE, trens ràpids, trens de mitja distància, trens de rodalies i borreguers. Ahí passa el meu. Aquest vagó circula ràpid però crec que podré agafar-me a cua. Així és. Incremente la velocitat per situar-me al vagó cuer de la locomotora. M'adapte fàcilment a la velocitat de creuer. Van llançats. Analitze les sensacions. Cardiovascularment em sent còmode malgrat l'increment en el ritme, les cames responen sense fatiga i la meua posició coberta a sotavent em permet rodar amb certa comoditat, alhora que experimente el ràpid viatge del tren més idoni. Ja he agafat el meu comboi. Comença el viatge.
Seguisc sense mirar arrere. La mirada, com la disposició, sempre endavant. He decidit comandar el nostre grup de quatre. Marcar el ritme. Prendre les decisions. Sé que la decisió de pujar a aquest ferrocarril pot forçar el ritme dels meus companys, qui podrien soltar-me la roda en algun moment, però saben que hui seré ambiciós i em perdonaran l'eventual trencament del grup. Coneixen la meua planificació de cursa i saben que he vingut mentalitzat. D'altra banda, mentre tracte de no despenjar-me del vagó, sóc conscient que no es pot aconseguir res sense assumir riscs. La nostra és una maniobra arriscada, com ho serà pujar Somport a ritme, com ho és la decisió de minitzar els descansos i els avituallaments. Assumisc el risc, assumisc les conseqüències. Èxit o fracàs, conceptes antagònics que es combinaran al llarg de la història que aniré escrivint pedalada a pedalada.
M'escolte. La respiració continua ben acompassada. El metabolisme funciona en estat aeròbic. Mire constantment a totes dues bandes i al meu davant. S'alternen les rodes a seguir. També hi ha gent ambiciosa que no vol perdre el tren. En ocasions em prenen el lloc. Bufa vent de tramuntana. Com que avancem en direcció a ponent, ens colpeja lateralment. Busque en tot moment la diagonal esquerra amb el corredor precedent. Així, en aquesta posició, la suma dels vectors frontal i lateral dret es veuen compensats i aconseguisc certa protecció. D'aquesta forma tampoc no m'afectaran les possibles frenades o les variacions sobtades de velocitat del grup. Vull estalviar tanta energia com puga. Cadascún dels ciclistes que hem pujat al trasnspirenaic aprofitem el sotavent dels qui tenim al davant, alhora que servim de gia protector a qui ens segueix al darrere. Som la demostració clara que el grup reforça les capacitats dels individus. El grup protegeix, el grup beneficia a tots els membres integrants.
Anem ràpid. Ho sé perquè avancem altres grupetes constantment. També n'hi ha de més ràpids que nosaltres, però no saltaré per enganxar-me al vol. Estic acomodat, les sensacions són bones i si continuem a aquest ritme arribarem a Jaca havent aconseguit una bona mitjana de velocitat. No cal arriscar més. Continuaré acoblat al vagó fins a la pròxima estació: Jaca.
Arribem en un tres i no res a la circumvalació de la ciutat veïna a una velocitat mitjana sorprenent per a algú mediocre i prim com jo: 36 km/h. Ha estat un inici prometedor. A més, l'interval marcat al meu ciclocomputador m'indica que he promediat 155 bpm, just al mig de la meua zona d'entrenament aeròbic, i que he produït una potència normalitzada de 182 W, bastant per davall del meu FTP, que està en 234 W. Valors moderats que em tranquilitzen, ja que he de conservar energia per a aquesta dura etapa.

ESCALADA DEFINITIVA

Arribada la fi del mes de maig, toca fer recompte de l'evolució que he experimentat en la condició física. Des de desembre, on vaig fer un període de descans actiu, he seguit una progressió creixent al llarg de l'any 2017 amb la introducció ad-hoc d'un descans relatiu el mes d'abril. La intenció principal ha sigut la plasmació del mètode de progressió en forma de "dents de serra creixent" per tal d'arribar a un pic de condició física òptim abans de la participació en la marxa cicloturista Gran Fondo Quebrantahuesos del proper 17 de juny.

Heus ací la progressió en forma de dents de serra creixent, on abril ha sigut el mes on he aplicat la recomanació de baixar el ritme per tal d'aprofitar els efectes de la supercompensació.

La incorporació del potenciòmetre a les sessions de bicicleta ha sigut clau en el canvi de filosofia d'entrenament, ja que des d'aquest any puc considerar que controle i monitoritze de forma més acurada la meua evolució en la forma. Ha sigut també indispensable la realització de tests per obtenir el Llindar Funcional de Potència (FTP) cada mes aproximadament, per tal de portar un seguiment dels canvis en la potència que sóc capaç de desenvolupar en escalada. Estructurades les zones de potència a partir d'eixe valor, m'ha resultat més senzill saber com entrenar i evolucionar en base a les característiques de cada nivell.

Dit açò, vull deixar constància de l'última prova FTP realitzada el passat 30 de maig. Com és habitual, el camp de prova ha sigut el port de Benifallim per la cara nord. Tenint en compte que aquest dissabte 3 de juny faré el Tour del Juguete, era de vital importància obtenir el valor del Llindar Funcional de Potència i conéixer així amb exactitud en quin punt de forma em trobe. Açò implicarà redefinir les zones d'esforç abans d'aquest primer test per les muntanyes del nord d'Alacant.
A diferència de les proves anteriors, realitzades a març i abril, decidisc mantenir-me assegut tot el temps per tal d'evitar que el ritme cardíac puje excessivament a causa d'anar plantat. Certament, amb aquesta tècnica, he notat que controlava millor els batecs del cor i mantenia una constància raonable en el nivell d'esforç. Aquesta ascenció ha sigut, des del punt de vista de la tècnica i pel nivell de potència obtingut, l'escalada definitiva. Doncs bé, arribat a dalt i creuat el punt més elevat del port, els resultats han sigut els següents:

Distància: 4'84 km.
Desnivell: 269 m.
Temps: 16' i 58''
Velocitat: 17'1 km/h
Potència Normalitzada: 246 W
Ritme cardíac promediat: 175 bpm

Llindar funcional de Potència (FTP): 233'7 W

FTP relatiu: 3'77 W/Kg

Classificació mundial: zona intermitja de la categoria III.

Es pot vore clarament com el ritme cardíac es manté bastant constant al llarg de la prova FTP, gràcies a la posició assegut.

La gràfica superposada de potència (en color morat) presenta valors constants sempre per damunt dels 200 W, tret del fals pla del quilòmetre 3 d'ascenció, on abaixe puntualment el vatatge a causa de la variació en el pendent i els canvis de pinyó.

Comptat i debatut, observe amb satisfacció que he aconseguit un increment substancial en el meu FTP, ja que la marca anterior estava en 3'51 W/Kg. Ací tanque el cercle. M'hi trobe al moment àlgid esportiu de la temporada. Aquesta jornada de ciclisme, completada amb una segona ascenció a la Carrasqueta, ha servit per arrodonir l'entrenament de sis mesos, on m'he pres seriosament l'ús de la ciència i les metadades per a l'optimització dels meus progressos com a ciclista. Queda ja només el punt i final (o més aviat el punt i seguit, perquè açò del ciclisme no té fi): Tour del Juguete, el test previ on provaré les forces, i la QH, el repte definitiu d'enguany, on espere arreplegar els fruits de l'esforç i gaudir plenament de la major festa del ciclisme de l'Europa Sud.