Preparant la QH. EL PARÓ

Parada obligatòria a causa de la grip. Queda demostrat que no cal planificar un descans de ple hivern. Les circumstàncies m'obliguen a un repós no desitjat i em veig superat pel fret i les seues malèvoles conseqüències. El virus envaeix el meu organisme i l'ataca sense pietat. Jo, indefens i sense forces, el combat amb dolorsa feblesa sense ànim i amb la confiança per terra. La carretera se'm fa impracticable, el fred insuportable, ature la bicicleta i pegue mitja volta. La voluntat és inexistent i les ganes de batalla han desaparegut. Mire la carretera que tinc al davant i no em veig capaç de seguir-la. Hauré de descansar. M'ho prenc amb filosofia, no exempt de tristesa. Tinc l'esperança, però, que prompte el meu cos genere els anticossos per exterminar el virus...

Sis dies convalescent i torne a l'equilibri cel·lular. Hui és diumenge i no toque la bicicleta des de dijous de la setmana anterior. 9 dies. M'ho hauré de prendre amb calma. Mentre desdejune, veig el missatge de Manolo: "Hoy salgo. Si alguien viene, a las 10:30h en el Loan". Paolo contesta de seguida i a mi em falten dits per sumar-me a la quedada. Acabe de desdejunar ràpidament i em canvie, amb un ànim distint a quan pensava que ixiria sol. No tinc el vigor de fa uns mesos, ni tinc la mateixa confiança, però tractaré de ser-ne un de més a la grupeta, en comptes d'algú que destorba. Tantejaré el terreny i buscaré bona roda, com sempre quan no les tinc totes amb mi.

Finalment som una expedició de sis. La ruta és ben coneguda.  Farem a la volta a la Mariola, descrita en un article anterior d'aquesta sèrie. Marca discreta de 23'5 km/h per a una marxa feta amb tranquil·litat, esperant els de darrere, amb l'exquisit respecte que demostren qui estan bé, qui no es llueixen mentre esperen a qui anem justets. Ja heu vist, lectors, com de mísera pot ser la vida del cicloturista en alguns moments de l'any. Però d'aquestes petites històries, on no hi ha victòries ni grans fites, sinó fets quotidians del caire humà més bàsic, s'alimenta el ciclista en la seua superació personal per seguir pedalejant...

Preparant la QH. A LES PORTES DE CASTELLA

És ben difícil configurar una ruta plana si el punt de partida és la comarca de l'Alcoià-Comtat. Val la pena obviar aquesta opció. Per a un alacantí de la capital o de la costa hi ha alternativa en aquest sentit, però nosaltres, els ciclistes de les comarques de l'interior, no tenim més remei que desenvolupar l'esperit muntanyenc. És ineludible, atesa l'orografia d'aquest territori. Muntanyes i valls protagonitzen els nostres recorreguts. Són el nostre fat.

Malgrat aquesta circumstància topogràfica, es poden amanir recorreguts que minimitzen els desnivells, especialment per a èpoques de ple hivern, com l'actual. Un bon exemple és la marxa que vam realitzar dissabte passat, on vam fer poc més de mil metres de desnivell en més de cent quilòmetres. És una marxa d'aquelles que enganyen. Quan dies abans, vaig vore la proposta penjada al grup de Facebook, vaig pensar que es tractava d'un matí senzill, tenint en compte la falta de ports.

Quan nomenem Villena, ciutat pròxima a la frontera entre el País Valencià i Castella la Manxa, sembla que es presenta un recorregut fàcil; la típica volta de rodar mentre fem xarreta. Ocorre així al principi, quan deixem Cocentaina i Alcoi per arribar a Ibi. Estem frescos i no tenim cap estrès per la imminència de cap port de muntanya. Cap previsió de duresa, cap dificultat d'entitat a la vista. Malgrat això, el recorregut va matxacant els músculs. Relleus per parelles per no fatigar a les llebres, continus repetjons que obliguen a imprimir potència en la pedalada, rodant a plat la major part del temps, el cap ajupit dels ciclistes a cua per no perdre roda, la  mirada analítica dirigida a l'horitzó per part dels puntes de fletxa... Tot un seguit de factors que cohesionen el grup a una bona velocitat. Els quilòmetres van sumant-se i nosaltres rodem confiats. Algun tram pla? Cap, certament. El traçat és una discontinuïtat constant. Per a mi, una ruta muscular, on la potència del tren inferior determina la diferència entre uns i altres. Personalment, aquests traçats se'm fan durs, atés que la manca de ports fa que usem molt el plat gran. Això em desgasta les cames i, quan relleve i em pose davant, les pulsacions em pugen aprop del llindar anaeròbic. Podria dir que si vaig cobert i a roda estic en zones 3 i 4, però si rode en cap, a causa de la fricció amb el vent, habitualment he de treballar en zona 5, com si estiguera escalant a ritme intens. Heus ací la prova que demostra que les rutes exemptes de ports de muntanya poden cremar el ciclista si no regula bé.

Per concretar aquesta marxa, dir-vos que d'ibi passàrem a Onil, superàrem l'altet de Biar, i d'ahí descens al poble per continuar a Villena. El tram que uneix Biar i Villena és una bona oportunitat per posar en pràctica el relleu, ja que es tracta d'una recta de 6km amb un descens del 2% aproximadament. La velocitat és alta i la relació de transmissió arriba als seus màxims. Per fer el relleu ens disposem en fila índia i el corredor en cap deixa la línia per arrimar-se a la dreta de la carretera. Aleshores passa el següent a tirar durant un temps i deixar ara que passe el ciclista que ve darrere. Tot en conjunt, podríem dir que els corredors formen un cercle ovalat que gira en sentit horari mentre avancen. Així, es produeix una igualació en l'aportació d'esforç per part de tots i es reparteix el treball. Tingueu en compte que, de mitjana, qui va davant consumeix un 20% més d'energia que qui va a roda. En el vídeo que teniu abaix podreu viure de primera mà un relleu a dins d'una grupeta.

Doncs bé, de Villena accedírem a Las Virtudes per camins d'horta asfaltats. Esmorzàrem i tornàrem direcció a casa per La Canyada i Beneixama. En arribar a l'alçada de Banyeres, jo vaig deixar la grupeta per tornar a Alcoi pel camí més directe. La grupeta, en canvi, seguí cap a Bocairent, per girar cap a Agres i accedir a Cocentaina per Muro. En el meu cas, vaig marcar 102km a 25'7km/h de mitjana. Els companys, supose que estarien pels 115km i 26km/h, estime jo (118km i 26'4km/h, em diuen pel Facebook).

Pel que fa a aquests dies d'entre setmana he pogut eixir dos dies de vesprada i he fet la volta d'Ibi, cada dia per un costat, a ritme suau i sense pretensions, però amb la convicció que aquestes discretes eixides em serveixen per mantenir la salut i la condició física, a més d'alliberar-me de l'estrés laboral. Un total de 175 quilòmetres repartits en tres sessions per fer base, com us deia en el primer article d'aquesta sèrie.

Salut, força i noblesa!

PREPARANT LA "QUEBRANTAHUESOS". KILÒMETRE ZERO

Acaba un any i comença el següent. Arriba el Nadal, l'any nou i els Reis Mags. I mentre tots aquests esdeveniments ocorren ahí fora, la meua ment no pot evitar pensar en la nova temporada. Sembla que tot acaba amb el 2014 i que tot s'enceta amb el nou any. Noves perspectives i nous objectius.

Els amics de la grupeta porten temps dient que volen repetir la seua participació en la Quebrantahuesos. Jo m'apunte sense pensar-ho. Sempre l'he volguda fer i aquest és l'any idoni. Porte ja 5 temporades practicant la bicicleta de carretera i em trobe del tot adaptat a aquesta disciplina. Els darrers anys he participat en diverses marxes cicloturistes i en dues pirenaiques. Ja toca, doncs, inscriure's en aquesta dura prova de més de 200 quilòmetres i que supera els 3500 metres d'ascensió. Val a dir que no tenim assegurada la participació, ja que es fa un sorteig entre els preinscrits; tot i això, l'ànim optimista que acompanya sempre el ciclista ens fa confiar en la sort. I si no a la repesca! I si no a una altra marxa! El fet és tenir objectius i motivacions.

Emperò, cal començar la temporada sense pretensions, conscient que no és encara l'hora de posar-se a tope amb la bicicleta. En aquest moment, al període de ple hivern, convé anar tranquil, sense pressa, treballant el fons físic i evitant el treball anaeròbic. Mentalment tampoc no em trobe predisposat a l'esforç intens. Aquests dies de vacances, les eixides han estat suaus, sense massa distàncies, treballant principalment les zones d'esforç 3 i 4. Autocontrol per reservar i no cremar-me abans de la progressió primaveral. Ara, a més, les carreteres tenen perill, a causa de les gelades, les pluges i la humitat d'alguns trams ombriencs.

He posat el contaquilòmetres del GPS a zero i he reiniciat el sistema. M'he reiniciat com a ciclista. Passe pàgina. Nou full en blanc que hauré d'escriure frase a frase, línia a línia, fins a redactar la història d'un entrenament que perdurarà 6 mesos, juntament amb les vivències que això comportarà. El final de la  història? La participació en la Quebrantahuesos. Us vull fer coneixedors de totes les particularitats del periple que ara comence amb la meua bicicleta i amb els companys del CBR Team. Tindreu l'oportunitat amb cada lectura de descobrir els secrets més íntims del ciclista en la seua rutina d'entrenament. Coneixereu les sensacions i emocions que es viuen al damunt de les dues rodes en cada eixida, ja siga en solitari o en grup. Encete hui mateix un particular realityblog.
I per començar publique els mapes de les voltes que he fet des d'aquesta posada a zero el passat 30 de desembre. La curta història dels primers 300 quilòmetres del meu període d'entrenament. 5 eixides relativament curtes fent base a molt baixa intensitat, la majoria fetes en solitari, de forma contemplativa i amb la voluntat inequívoca de recuperar l'organisme dels esforços fets el curs ciclista passat. Rutes fetes des de dos punts de partida distints: Alcoi i Penàguila, els meus campaments base en aquestes vacances de Nadal.

30 de desembre de 2014. Volta a la Mariola. Accedisc a Cocentaina i Muro des d'Alcoi per la N-340. Agafe la carretera que porta a Agres i Alfafara. Després, manprenc la via que uneix Bocairent i Banyeres, puje el port i retorne a Alcoi per Montesol: 60km.

4 de gener de 2015. Puje directament des de Penàguila el Collao, que em portarà a Tudons. Descens a Alcoleja i suau recorregut per la carretera del Regadiu fins a agafar el creuament direcció Alcoi. Després, a dreta, carretera del Rebolcat que em deixarà a Benilloba i Benasau. Gire a dreta per travessar el riu i arribar a la casa del poble: 48km.

5 de gener: Polop i Callosa d'en Sarrià des de Penàguila. Deixe el poble per pujar el port de Confrides i descendir en direcció a Castell de Guadalest. Poc abans, al poble de Benimantell, pujada a Lleó Adormit per baixar a Polop, seguir la carretera a Callosa i començar la llarga ascensió al port de Confrides, en aquesta ocasió per la cara de llevant. Torne a Penàguila per mateix camí que he començat: 72km i 1490m+ (el mapa de desnivells el teniu abaix).

7 de gener: Volta a Ibi des d'Alcoi, pujant el Salt per accedir a la Carretera de Montesol. Ascensió a la Venta el Cuerno per descendir a Ibi per les revoltes. Retorn a Alcoi per la via de servei de l'A-7 i el Barranc de la Batalla: 36km.

Demanar-vos disculpes per no disposar del mapa de la ruta que vaig fer (en aquesta ocasió amb la companyia de Ñoño, Juanele i Manolo) el passat dia de cap d'any, d'aproximadament 80km i que correspon al següent recorregut: Alcoi, Ibi, Onil, Castalla per la Cantera, Finca Terol, Ibi, Alcoi.
En resum i per acabar, considerar aquestes unes voltes discretes que m'han servit per fer un bon descans actiu durant els dies de transició que signifiquen les festes nadalenques i el canvi d'any.

Salut, força i noblesa!