4 D'AGOST. PRIMERA ETAPA: Urzainki - Formigal
A la fi arriba l'hora. Són les 9 del matí i eixim del consistori d'Urzainki, petita vila de la Vall de Roncal. Biktor Andueza, el comandant de l'expedició, ens acaba d'explicar tot allò que necessitem saber sobre els dies de ciclisme que tenim al davant. Ens ha parlat sobre les incertes previsions del temps, sobre l'actitud responsable, respectuosa i solidària que hem de tindre damunt de la bicicleta durant les llargues etapes que ens esperen i, sobretot, de l'esperança que la nostra participació en la Pirenaica 2014 siga el més satisfactòria possible. A fora, els participants arrepleguen la seua bicicleta i li fan l'última ullada; estiren la musculatura, fan curtes xarrades i amaguen davall del casc i les ulleres la timidesa inherent a la primera etapa.
Fotografia de grup a l'eixida del poble i tot seguit comencem la ruta. Els primers metres són suaus, costera cap avall en lleugera pendent. El característic soroll de les cales ajustant-se als pedals enceta el que serà una relació obligada entre desconeguts. Sí, desconeguts que en poc temps seran companys solidaris d'escalada, units per una raó comuna: l'amor a la bicicleta i a la muntanya. Es confirma la pluja, la qual descarrega a la cara nord dels Pirineus, de manera que no podem fer l'etapa prevista per l'organització. Inicialment, havíem d'ascendir Piedra de San Martín, Marie Blanc i Portalet per la cara francesa, per acabar l'etapa a Formigal. Amb la intenció d'evitar el perill intrínsec de la l'aigua i els possibles accidents, es decideix que accedirem a aquesta població per la vessant sud, tot travessant Navarra en direcció a Aragó, on sembla assegurat el sol. Estem avisats que aquesta alternativa no està exempta de dificultat, ja que excedirem els 2000 metres de desnivell acumular positiu i haurem de superar sis dificultats de muntanya. En resum, una etapa trenca-cames, formada per ports desconeguts en el panorama internacional, però que hem d'encarar amb precaució per la duresa d'alguns trams i ascensos. En la memòria em queda el Puerto de Matamachos, el qual fa honor al seu nom per la seua duresa i verticalitat, a més de les històries que ens conten sobre els ases llançats pels barrancs temps arrere, com a sacrifici.
L'organisme és intel·ligent i sé que serà ell qui em done la resposta al llarg d'aquests dies. Ara no ho puc saber. També sé que tindré moments roïns, regulars i excel·lents, com a qualsevol marxa, com qualsevol dissabte amb la grupeta. M'ho prenc amb filosofia i no pense més sobre una eventual crisi o pájara. Estic acostumat a escoltar el cos i els seus senyals. De moment tot va bé, cap problema, si de cas les pulsacions altes a causa dels nervis; res més. Pose en funcionament el pilot automàtic, comence a rodar sincronitzat amb el grup d'uns trenta ciclistes, amagat, inserit en aquesta mena de bandada d'ocells, cercant l'harmonia amb els moviments sinuosos d'aquesta carretera. Només vull ser-ne un més, passar desapercebut i deixar-me portar. És ara quan flueixen amb total naturalitat els químics del plaer produïts pel meu cervell a mesura que anem consumint les distàncies i l'exercici físic elimina tota tensió muscular o pensament negatiu. Deixe arrere, finalment, les inseguretats d'aquest humà limitat, d'aquest ciclista que no coneix ben bé on estan els seus límits i que és conscient que aquesta setmana és l'oportunitat perfecta per cercar-los, per flirtejar amb el més enllà, més enllà que mai, més amunt que mai i més dur que mai.Després de superar les primeres dues ascensions, fem un descans per avituallar-nos. L'organització para taula amb tota classe d'aliments: fruita, aigua, vi, fruits secs, cereals, embotits, pa, pasta, tomaca, etc. És el moment per al descans, l'esbarjo, la conversa, l'alimentació i la hidratació. Certament recuperador, a més de servir per reagrupar a tots, ja que hi ha ciclistes de tots els nivells i cadascú escala al seu ritme. Pel que fa als descensos, ho fem agrupats, sense córrer riscos, de la mateixa manera que avancem als trams de transició, amb un organitzador al davant i un altre tancant el grup. Només les escalades són a lliure velocitat, on de veritat es marquen les evidents diferències entre els pros, els corredors estàndard i aquells més majors o més febles.
En el segon traçat de doble port tinc l'oportunitat de parlar amb tres vells coneguts de la Pirenaica de fa dos anys, Abel i Javier del País Basc i l'altre Javier, de Madrid. Entre altres coses, comparem l'etapa que estem fent amb la que hi havia programada. Comentem que no deixa de ser un bon repte esportiu aquest traçat alternatiu, sinó que a més se li pot engargussar a més d'un, a causa de fer sis ports, en compte de les tres escalades per la cara nord. Clarament, els ports francesos són de més entitat, però a mi, personalment, em sembla més difícil de gestionar aquestes sis dificultats navarro-aragoneses per la irregularitat constant del traçat. És un constant puja-i-baixa. L'opció francesa tracta de tres ascensions, on sembla més senzill regular l'esforç: tres intenses escalades, front a sis pujades menors i trenca-cames. El que estem fent, curiosament, i comparat amb l'entrenament dels darrers mesos al nord d'Alacant, em resulta més familiar. Saltar les valls de Roncal, Ansó, Hecho, El Aragón i Tena em transporta a les contínues pujades i baixades a través de les valls de Zeta, Ebo, Alcalà, Travadell i Gallinera, entre altres, a les comarques pròximes a ma casa.
5 D'AGOST. SEGONA ETAPA: Formigal-Luz St Sauveur
Arriben els ressaguers i comencem el descens. La precaució es fa patent en la baixada, ja que s'espera boira a la part baixa de la vall. Molts ens hem posat l'impermeable, ja que al cim marcava uns 10º de temperatura i cal previndre qualsevol refredament. A més a més, el descens es fa per la cara nord, sempre més freda i amagada del sol. En efecte, el termòmetre baixa fins als 8º en alguns punts. Li tinc ganes a aquest descens. El portalet, per aquesta cara, són 28'5km. És una bona oportunitat per gaudir de la traçada en les revoltes i de la velocitat. M'agrada l'inici; no són pendents fortes, de manera que es pot baixar de forma prou àgil i ràpida. Les revoltes estan ben definides i no veig viratges cecs, així que prenc algun risc controlat quan la visibilitat és bona. Després de 10 quilòmetres ens trobem un fals pla; aquest tram marca el que serà la resta del descens: menors pendents i també més trànsit. La seguretat és una màxima per als organitzadors. Biktor porta un xiulet per usar-lo cada vegada que apareix un cotxe en direcció contrària. Tothom ho pot sentir i estar-ne assabentat. Quan la cosa es complica a causa de l'estrenyiment de la carretera, avisa també els conductors dels cotxes a la veu de beaucoup de vélos! Ciclistes i conductors hem d'estar sempre alerta, ja que ens veiem obligats a conviure. Només el respecte mutu i la precaució poden garantir l'absència d'accidents.
En acabar, petita reunió per planificar la resta del dia. Baixarem cap a Col de Soulor, el qual s'interposa en la baixada de l'Aubisque a la població d'Argelès. Una tachuela de només tres quilòmetres que no considere port per aquesta vessant, més tenint en compte la poca pendent que presenta i que volta el 4%. En canvi, pel costat contrari, estaríem parlant d'un port de gairebé 20 quilómetres. I 7 més fins a l'Aubisque! Sembla realment dur des de la banda on baixarem nosaltres. Després del llarg descens a la localitat d'Argelès, haurem de decidir si pugem o no l'altre colós de la jornada: l'Hautacam. Com al dia d'ahir, els organitzadors han preparat l'etapa de manera que cadascú puga regular-se en base a la seua condició física, l'entrenament realitzat prèviament, l'estat de salut, la disposició mental, el cansament o, simplement, les sensacions del moment. Ens pregunten, una vegada aturats a la base del port si hi ha algú que vol anar directament a l'hotel. Jo tinc ben clar que hi continue; hui soc un apèndix de la bicicleta, incapaç de descavalcar-la; em trobe bé, he reservat forces per atacar l'Hutacam. Em va impressionar l'etapa d'enguany, on vencé de manera incontestable el líder Nibali i que significà la caiguda del podi per a Valverde. Moments de sofà davant de la televisió el mes de juliol passat que en causaren especial admiració, per la duresa del port i la superioritat mostrada per la samarra groga. La inspiració d'aquella sessió televisiva m'ha servit d'impuls per mantenir el cap fred al llarg de tota l'etapa i així haver guardat forces per a aquesta mítica ascensió, escenari de tantes i tantes batalles.
Tothom accepta la proposta de fer l'escalada. No hi ha ningú que vulga anar a l'hotel encara. Un factor que ha fet que la convocatòria per pujar aquest port siga un èxit és que Col de Spandelles ha estat descartat per a l'etapa de hui, a causa de les pèssimes condicions de l'asfalt. Trams de terra i graveta han donat per parcialment desapareguda la carretera i això a fet que aquest jorn, completat per un dels grups en setmanes anteriors, haja estat un calvari, una bogeria d'aquelles que fan avorrir la bicicleta. Doncs bé, engeguem la marxa amb un primer quilòmetre molt bo. Un 4% que durarà uns minuts. Aprofitem-ho per tonificar la musculatura, perquè en algun moment sé que serà dur, molt dur. A la carta de navegació he pogut vore que el coeficient de duresa d'aquest col supera els 300 punts. Sobre el paper, l'aparença de l'Hautacam és semblant a l'Aubisque: tots dos volten els setze quilòmetres d'ascensió i el desnivell positiu s'aproxima als 1200 metres. Què diferencia l'un de l'altre per a que el coeficient de duresa passe dels 271 de l'Aubisque als 306 de l'Hautacam? La resposta és científica i té a vore amb la suma de pendents de cada quilòmetre en relació a la distància recorreguda, de manera que qualsevol altimetria dels dos ports ens pot donar la resposta, però em pense que la millor manera de resoldre l'equació és pujar-los i sentir en les meues carns quin ha estat més dur. Un altre factor que es té en compte en una etapa és la posició del port. Com més pròxim a la meta, més dur se'l considera, de manera que és un punt a favor de l'Hautacam. Tot plegat, les altimetries de què dispose són úniques per a cada port i no tenen en compte la seua posició en l'etapa. Les meues cames sí que ho consideraran, ja que la fatiga va acumulant-se després d'haver superat la tanca dels 100km.
Passat el miratge del 4%, el panorama d'endureix. El port, de manera irregular, vol avisar-me que tindrem guerra més endavant. La carretera es verticalitza en algun moment, però es tracta de trams finits. Certa irregularitat en aquests quilòmetres inicials fa que puga descansar de les rampes dures. Així, fins al quilòmetre sisè. Després, esdevé sobre mi la força gravitatòria més contundent que mai he sentit. Mire arrere per si algú m'està subjectant el seient o si els frens toquen la llanta de la roda. No és el cas; sóc jo, és la muntanya. S'ha rebel·lat en tota la seua immensitat. Els quilòmetres centrals del port són tremendament exigents. Són quatre quilòmetres al 10% de mitjana i no hi ha cap forma de descansar. No s'acaba mai! Es tracta d'un dels trams més durs que mai he hagut de superar, però m'ho prenc amb la filosofia inherent a l'escalador i el viatger que tinc a dins. Cada escalada que faig, especialment quan és la primera vegada, m'omple d'adrenalina a causa de la satisfacció associada a l'exploració del terreny, així com del paisatge. Sí, sóc un explorador sobre dues rodes, un descobridor de noves rutes, travessant les fronteres que mai no haguera imaginat anys arrere. Es tracta d'això, també, el ciclisme. No és quelcom estrictament esportiu, sinó més bé relacionat amb la necessitat humana per trobar llocs inexplorats... I per conquerir-los.
És precisament l'afany per conquerir, allò que em dóna forces per superar el tram central de l'Hautacam. A partir del quilòmetre deu, la pendent suavitza una mica. Només una mica. Haurem de seguir pedalant, ja justos de forces, per rematar aquesta mole pirenaica. El 8% protagonitza els darrers quilòmetres d'aquesta fita muntanyenca, però seré incapaç de baixar un pinyó. Continuaré, inexorablement, pedalant amb la desmultiplicació més baixa: un 34-28. Així, fins a la fi, ja que les forces demostren estar justes, i ara ja no pense només en coronar amb èxit, sinó també en que demà, la tercera jornada ciclista, arrenca amb el Tourmalet. Si fa no fa, encara més dur que l'oponent a qui ara m'enfronte. Arribe al suposat final del port i resulta que he de pujar dos quilòmetres més si vull avituallar-me! Ja ens havíen avisat que en arribar al que fou final d'etapa del Tour (una mena d'aparcament a la muntanya) no és la part més elevada i que la fi de veritat està a Tramassel, encara més amunt. A aquestes alçades, la capacitat d'esforç està activada al màxim, com també ho està la incapacitat per sentir dolor, de manera que no em sembla tan malament fer una última espentada, ja que estem ací.
Mentre mossegue l'entrepà ací dalt, al cim, mire les indicacions del GPS: hem superat ja els 3000 metres de desnivell positiu. Calcule que fins a Luz St Sauveur encara haurem de pedalar bastant i ens quedarem en uns 130km, a més d'un petit ascens que sumarà un centenar de metres en pujada. Així doncs, aquesta és una d'eixes etapes que hauré de guardar en els meus registres memorístics com a un gran esdeveniment. Dura etapa, mítics ports i ciclisme pur de muntanya. Pel que fa al descens (que serà per la mateixa cara que hem escalat), un goig per a aquells qui no tenim por. Malgrat el perill inherent de les baixades, sempre reservant un grau de prudència, m'agrada arriscar; traçar les revoltes al límit, obrir l'arc de gir al màxim, aprofitar la velocitat adquirida al màxim frenant el mínim, cercar la punta de velocitat en els tram rectes o semi-rectes en la postura més aerodinàmica possible. Sóc prim, estic sobre el 64kg, de manera que no tinc a favor el pes en els descensos. Tot i això, baixades com aquesta, on el ferm està en perfectes condicions i les pendents són fortes, tire de tècnica i aerodinàmica per avançar posicions i posar-me a prop de la punta de fletxa. Més no puc arriscar, ja que incompliria les normes de seguretat imposades pel l'organització i que, d'altra banda, em semblen raonables. Alguns no sabem ben bé on està el límit entre el risc controlat i la bogeria, de manera que em ve bé tindre algú que marque els límits. Honestament us dic que si el risc en les pujades és un atac al cor o un esvaïment, a les baixades el risc és la mort. A les velocitats que de vegades imprimim en les baixades alguns ciclistes, estem arriscant la vida, de totes totes; així que es tracta d'un veritable acte de funambulisme conduir la bicicleta just en la línia concreta, la que separa la vida de la mort. Aquesta bogeria en algunes baixades encén l'adrenalina, desperta els sentits i ens fa sentir més vius que mai. Èxtasi, diria jo, és el que sent en determinats moments. Cal tècnica, és evident. Avançar-se en la posició, situar-se agressivament sobre el manillar, acompanyar les rotacions amb el cos, separar la cama flexionada per l'interior de la revolta i un llarg etcètera de petits detalls que et donen avantatge, seguretat i velocitat.
Tothom accepta la proposta de fer l'escalada. No hi ha ningú que vulga anar a l'hotel encara. Un factor que ha fet que la convocatòria per pujar aquest port siga un èxit és que Col de Spandelles ha estat descartat per a l'etapa de hui, a causa de les pèssimes condicions de l'asfalt. Trams de terra i graveta han donat per parcialment desapareguda la carretera i això a fet que aquest jorn, completat per un dels grups en setmanes anteriors, haja estat un calvari, una bogeria d'aquelles que fan avorrir la bicicleta. Doncs bé, engeguem la marxa amb un primer quilòmetre molt bo. Un 4% que durarà uns minuts. Aprofitem-ho per tonificar la musculatura, perquè en algun moment sé que serà dur, molt dur. A la carta de navegació he pogut vore que el coeficient de duresa d'aquest col supera els 300 punts. Sobre el paper, l'aparença de l'Hautacam és semblant a l'Aubisque: tots dos volten els setze quilòmetres d'ascensió i el desnivell positiu s'aproxima als 1200 metres. Què diferencia l'un de l'altre per a que el coeficient de duresa passe dels 271 de l'Aubisque als 306 de l'Hautacam? La resposta és científica i té a vore amb la suma de pendents de cada quilòmetre en relació a la distància recorreguda, de manera que qualsevol altimetria dels dos ports ens pot donar la resposta, però em pense que la millor manera de resoldre l'equació és pujar-los i sentir en les meues carns quin ha estat més dur. Un altre factor que es té en compte en una etapa és la posició del port. Com més pròxim a la meta, més dur se'l considera, de manera que és un punt a favor de l'Hautacam. Tot plegat, les altimetries de què dispose són úniques per a cada port i no tenen en compte la seua posició en l'etapa. Les meues cames sí que ho consideraran, ja que la fatiga va acumulant-se després d'haver superat la tanca dels 100km.
Passat el miratge del 4%, el panorama d'endureix. El port, de manera irregular, vol avisar-me que tindrem guerra més endavant. La carretera es verticalitza en algun moment, però es tracta de trams finits. Certa irregularitat en aquests quilòmetres inicials fa que puga descansar de les rampes dures. Així, fins al quilòmetre sisè. Després, esdevé sobre mi la força gravitatòria més contundent que mai he sentit. Mire arrere per si algú m'està subjectant el seient o si els frens toquen la llanta de la roda. No és el cas; sóc jo, és la muntanya. S'ha rebel·lat en tota la seua immensitat. Els quilòmetres centrals del port són tremendament exigents. Són quatre quilòmetres al 10% de mitjana i no hi ha cap forma de descansar. No s'acaba mai! Es tracta d'un dels trams més durs que mai he hagut de superar, però m'ho prenc amb la filosofia inherent a l'escalador i el viatger que tinc a dins. Cada escalada que faig, especialment quan és la primera vegada, m'omple d'adrenalina a causa de la satisfacció associada a l'exploració del terreny, així com del paisatge. Sí, sóc un explorador sobre dues rodes, un descobridor de noves rutes, travessant les fronteres que mai no haguera imaginat anys arrere. Es tracta d'això, també, el ciclisme. No és quelcom estrictament esportiu, sinó més bé relacionat amb la necessitat humana per trobar llocs inexplorats... I per conquerir-los.
Mentre mossegue l'entrepà ací dalt, al cim, mire les indicacions del GPS: hem superat ja els 3000 metres de desnivell positiu. Calcule que fins a Luz St Sauveur encara haurem de pedalar bastant i ens quedarem en uns 130km, a més d'un petit ascens que sumarà un centenar de metres en pujada. Així doncs, aquesta és una d'eixes etapes que hauré de guardar en els meus registres memorístics com a un gran esdeveniment. Dura etapa, mítics ports i ciclisme pur de muntanya. Pel que fa al descens (que serà per la mateixa cara que hem escalat), un goig per a aquells qui no tenim por. Malgrat el perill inherent de les baixades, sempre reservant un grau de prudència, m'agrada arriscar; traçar les revoltes al límit, obrir l'arc de gir al màxim, aprofitar la velocitat adquirida al màxim frenant el mínim, cercar la punta de velocitat en els tram rectes o semi-rectes en la postura més aerodinàmica possible. Sóc prim, estic sobre el 64kg, de manera que no tinc a favor el pes en els descensos. Tot i això, baixades com aquesta, on el ferm està en perfectes condicions i les pendents són fortes, tire de tècnica i aerodinàmica per avançar posicions i posar-me a prop de la punta de fletxa. Més no puc arriscar, ja que incompliria les normes de seguretat imposades pel l'organització i que, d'altra banda, em semblen raonables. Alguns no sabem ben bé on està el límit entre el risc controlat i la bogeria, de manera que em ve bé tindre algú que marque els límits. Honestament us dic que si el risc en les pujades és un atac al cor o un esvaïment, a les baixades el risc és la mort. A les velocitats que de vegades imprimim en les baixades alguns ciclistes, estem arriscant la vida, de totes totes; així que es tracta d'un veritable acte de funambulisme conduir la bicicleta just en la línia concreta, la que separa la vida de la mort. Aquesta bogeria en algunes baixades encén l'adrenalina, desperta els sentits i ens fa sentir més vius que mai. Èxtasi, diria jo, és el que sent en determinats moments. Cal tècnica, és evident. Avançar-se en la posició, situar-se agressivament sobre el manillar, acompanyar les rotacions amb el cos, separar la cama flexionada per l'interior de la revolta i un llarg etcètera de petits detalls que et donen avantatge, seguretat i velocitat.
6 D'AGOST. TERCERA ETAPA. Luz St Sauveur - St Lary
Hui m'he alçat decidit a incorporar-me amb el grup d'avançada. A la xarrada d'anit, se'ns proposà dividir-nos en dos grups a l'inici de la jornada, separats per mitja hora, a causa de la gran diferència que hi ha entre uns ciclistes i altres. Quan el port en qüestió és llarg, les diferències superen els trenta minuts entre el cap de marxa i la cua. Em sembla una decisió equilibrada i realista, de manera que, fidel a la meua filosofia de prendre'm amb calma les ascensions per allò de la regulació i el gaudi, m'he adscrit al primer grup. Només trobe una qüestió en contra: haver de córrer més amb el desdejuni. El cos humà és com un rellotge. Respon de forma rítmica i ordenada a tots els estímuls de cada dia. Des de l'hora d'aixecar-se fins a la nit, ens recorda què ens toca a cada moment. Pel que fa al moment del desdejuni, el meu horari habitual em requereix sobre hora i mitja, des que m'alce fins que arrenque sobre la bicicleta. En aquesta ocasió, en canvi, arran de la decisió d'eixir més prompte, em veig obligat a comprimir els hàbits i costums matutins a una hora justa. Per als metòdics i pausats, açò és un inconvenient. De fet, com que no he volgut deixar de desdejunar de forma copiosa i energètica, tot just a l'hora d'abandonar Luz em trobe descompost, contraposat i adormit. El cos no està en condicions i totes les sensacions, tan bon punt comence a rodar, són negatives. I al davant tinc el Tourmalet... i comença ja! De fet, Col de Tourmalet és un port que comença a la mateixa ciutat ja citada, al mateix casc urbà. Arrenca a un centenar de metres de nostre l'hotel. En conseqüència, el mite, el port talvolta més emblemàtic de tots els que farem als Pirineus, que presenta un coeficient de dificultat superior als que vam superar ahir - les altimetries marquen un 338-, l'enfronte mort, tocat, amb l'organisme sense energia. Tinc por, de veritat. Potser l'etapa d'ahir m'ha consumit. Potser he passat mala nit i no he recuperat bé. No ho sé i no puc ara pegar-li més voltes al tema. He d'afrontar la situació i sobreposar-me. Aquest enorme port té 18 quilòmetres en ascensió contínua i progressivament més vertical. Gairebé no té descansos. La pendent mitjana és del 8% i ací grans ciclistes professionals han perdut totes les seues opcions en tantes i tantes etapes decisives del Tour. Aquest ha sigut l'escenari de moltes batalles, cruentes escalades on només uns pocs han tocat el cel; la resta, al fons del pou.
Entre laments i pensaments perniciosos per a la meua salut mental com els descrits abans, arribem a peu de port. Tram urbà on tots anem junts i molt lentament. El primer quilòmetre és al 5%, l'únic que ens donarà treva. Tantege la situació, observe els companys, analitze la seua expressió. No cal mirar només la cara d'un ciclista per saber com va; el seu cos també parla; la postura, la cadència, el moviment de costat a costat, l'alineació de les cames respecte a la rotació del pedal, la postura del coll, la flexió dels braços. N'hi ha de més i menys expressius, però a tots se'ls pot llegir alguna sensació. Em dóna la impressió que no estic sol al pou de les ànimes. Llig el temor a algunes cares, desconfiança en altres, inseguretat en algun cas. Tourmalet impressiona, des del bell inici, sense ni tan sols haver abandonat la ciutat ni estar en la part més dura. Causa un respecte immens, malgrat no ser el més dur dels Pirineus. És el gran mite, la Meca dels musulmans, el Santiago dels peregrins, la Capella Sixtina dels cristians, l'Stonehenge dels místics, el MachuPichu dels inques. Com a cristià i muntanyés que sóc, he de conquerir aquest cim, siga com siga -tracte de convéncer-me en silenci.
Anar a roda. Sembla l'única solució. Emparellat amb mi va Abel Sáez, vell conegut de la convocatòria de fa dos anys, amb qui ja tinc compartits molts quilòmetres, penúries i alegries. No va sobrat; ell mateix reconeix que aquesta temporada ciclista està passat de voltes. Sobre-entrenat, se'n diu en un argot més científic. El sobre-entrenament no és roí si significa una millora en la condició física. Cal, de fet, un sobre-entrenament per a aconseguir millores progressives fins al punt òptim de forma. Indiscutiblement ha d'haver bon descans i alimentació completa per tal d'assimilar-lo adequadament. El que vol dir amb "anar passat de voltes" és que té la sensació que el seu organisme està saturat, que no ha millorat la condició física en les últimes setmanes i que presenta certa fatiga acumulada. Això diuen les teories de la ciència esportiva, encara que no puc assegurar-ho en el seu cas. Val a dir que una altra cosa que fem els ciclistes és enganyar els demés amb comentaris sobre la condició física, i que en ocasions són de dubtosa certesa. Hi ha qui diu estar en males condicions només per excusar-se si no està al nivell acostumat, o simplement per atacar en determinat moment i a traïció, sense que els demés estiguen alerta per respondre al canvi de ritme. Abel és un penta-pirenaic. Amb aquesta, serà la cinquena vegada consecutiva que participa en aquesta randonné ciclista. És noble, a mi no m'enganya. Malgrat ser un bromista que m'ha fet riure incomptables ocasions fins al punt de perdre el ritme en algunes escalades, no feia broma quan m'ho va dir. És un xicot ben aguerrit, el d'Amurrio -li dic jo-. És incombustible; té un afany de treball damunt de la bici que provoca admiració, sempre treballant per superar-se. És d'aquells que trauen forces d'on no n'hi ha.
Em pose a la seua roda. És la meua aposta. Si actua com pense, no em deixarà arrere. No m'abandonarà. No em deixarà tirat. Porta un ritme suau, suportable. Serà la meua referència. Així puc seguir fins a dalt... si no em descomponc pel camí. El sistema digestiu m'avisa repetidament que quelcom no va bé. Tinc malestar. En qualsevol moment m'hauré de baixar de la màquina i amagar-me darrere d'un matoll. Però si ho faig em quede sol. Així que he d'aguantar, siga com siga. Espere que aquest mal de ventre se'n vaja aviat. Ara, un tercer ciclista completa la grupeta. És Pantani, així l'anomene jo, amb el seu permís, és clar. El de Riba Roja d'Ebre, del club ciclista de Cambrils. Un noi prim, marcadament fibrós, amb un estil que em recorda al campió italià. És àgil en escalada. Presenta unes condicions esportives que a mi em provoquen enveja sana. Pur nervi. Ell sí que va sobrat. Li sobra l'energia per tots els costats. Ni gram de greix i tota la planta per a triomfar com a escalador.
A les males sensacions d'aquest inici de port s'afegeix la impactant visió de troncs d'arbres a una banda de la carretera. L'any passat, les fortes pluges feren desaparéixer la carretera sencera. De fet, l'asfalt que ara xafem és nou. Aquesta carretera no té res a veure amb la que vam recórrer la darrera ocasió. Impressiona saber que la riuada del darrer any fera desaparéixer completament el traçat. Enormes destrosses que els francesos han sabut corregir, tot traçant un nou curs de la carretera, més apartada del recorregut natural del riu. Una raó més per sentir un respecte superior per aquest espai natural. Per molt que els homes conquerim els cims, la muntanya i els fenòmens naturals mostraran sempre la seua superioritat. La veritat és que aquesta humil reflexió sobre la nostra inferioritat de condicions front a la natura m'aparten momentàniament dels laments interiors per les meues molèsties. En cert moment del primer terç d'escalada, quan encara no hem arribat a la part més dura, recorde algunes lectures sobre l'efecte placebo i, també, la capacitat cerebral que té l'home per somatitzar malalties. És una autoinducció d'afeccions en base a una disposició mental per tenir-les. Em pregunte, mentre mire la roda de la meua llebre, si de la mateixa manera que somatitzem en negatiu, podem auntoinduir-nos la correcció d'un malestar corporal amb bons pensaments i només amb la voluntat. Segons els orientals, és possible, arran de la meditació. No en soc un seguidor ni comprenc com es fa. No tinc tècniques meditatives, però em propose pensar que em trobaré millor i que superaré aquesta crisi. En algun moment, de fet, tinc alguna ràfega de benestar. Dura poc, però és un símptoma que el meu organisme va autocorregint-se. És momentani, però és una llampec d'esperança. He lluitat molt aquesta temporada per arribar ací ben preparat; per fer aquesta mena d'etapes, amb les que somia qualsevol amant d'aquest esport. M'he de sentir millor, com siga. Pense ara en els llibres d'Eduard Punset sobre la felicitat. Recorde un capítol on explica que durant la pràctica d'esport, el cervell produeix químics del plaer: substàncies que generen benestar i que aporten sensació de goig. Potser s'estiga corroborant de manera empírica, atés que cada vegada em trobe millor. No estic per a tirar coets, però reverdeix la vitalitat en la meua persona. A poc a poc, de mica en mica, cada volta millor.
Progressa l'escalada i progresse com a ciclista. Un sol port et pot ensenyar molt sobre ciclisme, i aquest "dos mil" és l'indret ideal per aprendre a tenir una disposició mental ferma. És llarg, és imponent, és dur de ferrar, no té pietat, et retira l'oxigen com més amunt estàs. No pense abandonar. Si he de morir, que siga ací, en plena lluita. Arribem a la desviació que separa la carretera convencional de la ruta Laurent Fignon. Prenem aquesta última a dreta i ocupem tota l'amplada de la via. Exclusiva per a ciclistes i lliure de cotxes. Les bones sensacions van aflorant en un marc incomparable. Només nosaltres i l'espai natural. El cel queda més aprop i el meu esperit ho nota cada vegada amb més intensitat. Comunió total i absoluta amb l'ambient. Torne a sentir-me lleuger i les pedalades deixen de pesar com un plom. Assimile el pundonor i la potència d'un dels meus conductors i l'agilitat i frescor de l'altre. Els done les gràcies en silenci, ja que ells han estat la meua inspiració. Dos gregaris de luxe, dos extraterrestres al servei d'un simple terrícola. Arriba el terç final de l'escalada, que sobre el paper és el més dur. En canvi, tots tres hem progressat en el ritme. Arribem a l'alçada de Paco, barceloní i company de grupeta, que decideix agafar-se a roda i seguir el nostre pas. Deixa la solitud de la seua ascensió per la nostra companya, cada vegada amb més conversa i bromes, fruit de la confiança i germanor entre nosaltres. Més endavant és Javier, de Madrid, un altre vell conegut que també decideix xuclar roda i acompanyar-nos fins a dalt. L'experiència d'altres ocasions en cims superiors als dos-mil metres em diu que no tindré mal d'altura, malgrat la manca d'assimilació de l'oxigen. És veritat que el rendiment esportiu baixa a aquesta alçada, però no en soc conscient. De fet, patisc de certa eufòria, tal volta bogeria, potser a causa justament d'aquesta minva en l'assimilació d'oxigen, que fa desvariar el cervell. Entre disteses xarrades i la música animada del mòbil d'un dels meus col·legues, visualitzem el pal que indica l'últim quilòmetre. Aquest presenta una mitjana del 10%, però estem curats d'espant. Ara, precisament quan arriba la culminació, i per alguna raó que no acabe d'entendre, un parell de companys abandonen la grupeta i ens deixen darreer. ¡Oye, vamos a esperar todos a Abel, que él nos ha llevado hasta aquí! -escridasse indignat. És veritat, considere un acte de traïció deixar-lo tirat, encara que siguen només 50 metres de distància. Hem de coronar junts, per fidelitat i per respecte. Assumim que hem vingut ací a córrer amb els altres i no a córrer en contra d'ells. Ens tornem a reagrupar i acabem l'escalada tots plegats.
2115m d'alçària, la màxima elevació que farem en aquesta edició de la Pirenaica. Tan bon punt ature la bicicleta a la zona d'aparcament observe el GPS. Com que tot el recorregut fet fins al moment ha estat exclusivament l'escalada del port, les dades que ens dóna són estadística directa sobre la nostra pujada: hem recorregut 18km en contínua ascensió, per elevar-nos 1405m més sobre el nivell del mar, a una velocitat de 9'8km, en una hora i cinquanta minuts. Heus ací una discreta marca que publique orgullós.
Tourmalet és una festa. Des que s'obri a juny i fins al seu tancament al pas de vehicles el mes de setembre, la confluència de visitants, turistes i ciclistes és notòria. La fama adquirida per aquest port durant més d'un segle de Tour i l'espectacularitat dels seus paisatges fa que els seus atractius siguen múltiples. El cicloturista pur, aquell que no vol bullicis de gent allà on va, no acaba de trobar-se còmode amb aquest ambient. La línia on es corona el col és un continu de circulació de bicicletes, cotxes i caminants, en totes direccions; un caos. Les fotografies es fan arriscant la vida del fotògraf, qui posa tota l'atenció en el marc de la foto i ,mentrestant, els cotxes, les motos i les bicicletes passen en totes dues direccions. Per als conductors dels vehicles, aparcar és ben difícil i ni de lluny es respira tranquil·litat ni pau. Emperò, si ens oblidem dels perjudicis sobre les massificacions i ens aïllem dels sorolls, de la gentada i del negoci implícit en tot açò, si fem un esforç mental per oblidar tot això, queda la muntanya, aquesta immensitat que impacta mires on mires. Bèstia de pedra i tundra que es resisteix a ser conquerida. I mentre un pensa en aquestes coses, apareix a la zona d'avituallament una alpaca, animal procedent els Andes i que per alguna raó algú ha migrat ací. Un parell d'exemplars ens fan la visita per prendre alguna cosa de menjar. És evident que aquestes taules són ben atractives per a qualsevol animal amb fam i no ens resulta gens fàcil desfer-nos-en d'elles.
Després de la foto de rigor amb tota l'expedició als peus del gegant, agafem la vessant que baixa a St. Marie de Campan. Aquesta cara del port és la que condueix a l'estació d'equí. Tourmalet té, des del meu punt de vista, una de les baixades més vertiginoses que es poden fer. Es tracta de bona carretera i amb bona visibilitat. De traçat ràpid per a aquells qui ens agrada tallar l'aire a velocitats de 70 o, fins i tot, 80km/h. Potser alguns direu que és una temeritat, però insistisc que les baixades són l'altra bogeria que afecta els ciclistes amants de l'aventura i el risc. La primera follia, ja sabeu, és fer llargues i dures escalades deixant-nos la pell, és clar. I com a quasi totes les baixades als Pirineus, la primera meitat és extraordinària, mentre que la segona part, ja més pròxima a la civilització humana, implica un major grau de prudència; ja no es tracta de la meua vida posada en risc i en solitari front a la natura i el medi, sinó de cotxes, roulottes, camions, edificacions pròximes, persones... tants i tants factors que mereixen la meua atenció. Ara és el moment d'anar tots ben agrupats, donant-nos protecció mútua.
A l'arribada a St. Marie de Campan ens trobem un poble en festes. Música, gent al carrer, mercat. Els ingredients habituals. Ens aturem per replegar-nos i esperar els retardats. Un home posa música en un lloc de venda de CD's i discos de vinil antics. Inesperadament sona una música ben coneguda. És Paquito el Chocolatero. Terra, engul-me! Sóc valencià, però no acabe d'entendre que la presència d'espanyols en aquesta plaça haja portat a aquest home a relacionar-nos amb aquesta peça musical. Tenim el que ens mereixem, els valencians -pense jo en vergonyós silenci. Em sorprén encara més que els amics navarresos i bascos siguen, curiosament, qui formen una filera i ballen la cançó mentre s'inclinen i s'incorporen rítmicament. El món a l'inrevés? Per sort, prompte acaba la serenata. Ara l'home de la música posa una ranchera. No sé si s'haurà confós de nacionalitat, però eixes coses passen...
A la fi continuem la marxa. Tot just deixar el poble, ve la següent escalada. Ara parlem d'una cosa ben distinta: es tracta de l'Horquette d'Ancizan, un port suau, agradable, destacable per la seua bellesa. Són 17km, però a una pendent mitjana que no superarà, crec jo, el 5%. Té rampes dures, sí, però alternades amb trams de fals pla i una baixada d'un quilòmetre poc abans de coronar. En aquesta ocasió, superat el colós del dia, em prenc aquest port com a un bon moment per visualitzar la natura que ens ofereix aquesta vall. Sí, vall, no una dura escalada. La configuració d'aquest port és distinta als altres. No es tracta d'una carretera que ataca salvatgement un cim amb el típic ziga-zaga de la carretera, sinó un trajecte que arranca en una vall molt oberta i lluminosa, que després s'enfila en paral·lel al curs d'un rierol, que travessa al mateix temps una bosc atapeït de pi negre, que de mica en mica va deixant pas a una gespa de verd intens i que acaba amb camps de flors silvestres. Visualment, és l'ascensió més atractiva. No tot havien de ser èpiques i agòniques escalades, oi? I així és. No pense en el temps, ni en la velocitat, ni mire si porte una bona cadència. Us sóc honest en dir-vos que no pense en la bicicleta ni en el ritme esportiu. Durant la pujada em dedique a xarrar amb aquells qui trobe, a fer broma, a comentar les meravelles naturals que ens anem trobant. És un canvi de xip de totes totes, a més d'una bona oportunitat per fer contemplació. Em dedique a sentir l'aigua del riu córrer, la brisa moure les branques, el sol calfar els meu cos, l'aire emplenar profundament els pulmons, l'olfacte gaudir dels aromes del camp silvestre.
Després del més que recomanable esplai a la part alta de l'Horquette, fem baixada a St. Lary, destinació i hotel. Ara ve el moment de prendre una altra decisió. Hi ha l'alternativa d'escalar també Pla d'Adet, que per cert, fou final d'etapa el Tour d'aquest any. Jo renuncie, decididament. Alguns m'animen a participar d'aquesta opció, en comptes d'anar ja a l'hotel, però jo estic saturat de bici. Hi ha moments que el cervell està sobrepassat per l'acumulació d'emocions i esdeveniments. A nivell ciclista, la consecució de ports i etapes pot provocar que un simple cicloturista com jo acabe per avorrir aquest esport. Una edició de Pirenaica com la d'enguany acumula més de 600 quilòmetres i al voltant de 12.000 metres de desnivell positiu. Assimilar aquest esforç implica una ferma disposició a dosificar l'esforç i compartir aquestes hores de bicicleta amb altres plaers de la vida, com ara les vesprades llegint a l'hotel, passejant amb els amics, prenent una cervesa, al jacuzzi o rebent un massatge reparador. És una qüestió mental, almenys per a mi. No em trobe, just en el moment de renunciar a Pla d'Adet, feble a nivell físic, sinó saturat mentalment. El ciclisme, precisament, requereix de disposició mental, d'optimisme i fortalesa davant l'esforç. Fent una lectura objectiva de la situació, necessite una desconnexió total. Em venen al cap, també, les males sensacions d'aquest matí, on el terror quasi m'aclapara i em fa posar peu a terra a l'inici de l'etapa. Allà, a peu de port, he vist les orelles al llop i no vull acabar a la gargamella de la fera. Prudència, Pantera.
I què dir-vos del massatge? En som pocs a la cua, ja que la majoria pugen l'últim port. Tinc la sort que Eli m'agafa el primer. Dutxa ràpida i ben aviat em té a la sala. Em despulle i em quede en calçotets. A la llitera! Eli és una dóna xarraire; de caràcter natural, fàcil, bromista i directa. Em tracta les cames amb cura, sense fer-me massa mal. Me n'ha de fer, encara que siga una mica, per tal d'alinear les fibres, activar la circulació sanguínia i ajudar a la musculatura en la seua recuperació. Tot i això, comença molt suau, tot produint-me sensació de benestar i comoditat. Xarrem mentre va fent i entra en la conversa Cristina, també de l'organització. En algun moment, un poc de mal, inevitablement. El dolor causat pel seu massatge d'ara m'ajudarà a recuperar millor i més ràpidament aquesta nit. Poc abans d'acabar amb les dues cames em diu que sóc fàcil de manipular. Els músculs prims i allargats li faciliten la feina. Segons diu, costa molt treballar músculs molt desenvolupats i amb volum, de manera que el meu cas se'l treu de les mans amb facilitat. A més, em comenta que la pell la tinc bastant elàstica, un altre factor que ajuda als massatgistes a fer la seua feina amb solvència. Quan em diu que ja ha acabat li demane un favor: que em faça també l'esquena. Encara no ha vingut ningú, de manera que igual em fa el regalet. Eli em diu que no ho fa habitualment, que en principi només van les cames, però sembla que s'ho pensa i rectifica. Mira, Natxo, si lo hago es para engañarte, no sería un verdadero masaje de espalda -afirma. Ningún problema, engáñame -replique jo. Em sent a gust i no vull perdre l'oportunitat de tenir un massatge complet, tot aprofitant l'avinentesa de la sala de massatges buida. Comença el massatge pels glutis, exercint una forta pressió amb l'avantbraç. El que fa ara és distint al massatge de cames, ja que no fa servir els dits, sinó els braços. Aprofita el pes del seu cos per imprimir pressió. Funciona, sembla que relaxe la zona. Ara li toca a l'esquena. Més del mateix, més pressió, arrossegant-se en diagonal i de baix cap a dalt. Un goig. Definitivament, he encertat triant aquest moment per demanar un massatge. Buen engaño, muchas gracias. -li dic.
Anar a roda. Sembla l'única solució. Emparellat amb mi va Abel Sáez, vell conegut de la convocatòria de fa dos anys, amb qui ja tinc compartits molts quilòmetres, penúries i alegries. No va sobrat; ell mateix reconeix que aquesta temporada ciclista està passat de voltes. Sobre-entrenat, se'n diu en un argot més científic. El sobre-entrenament no és roí si significa una millora en la condició física. Cal, de fet, un sobre-entrenament per a aconseguir millores progressives fins al punt òptim de forma. Indiscutiblement ha d'haver bon descans i alimentació completa per tal d'assimilar-lo adequadament. El que vol dir amb "anar passat de voltes" és que té la sensació que el seu organisme està saturat, que no ha millorat la condició física en les últimes setmanes i que presenta certa fatiga acumulada. Això diuen les teories de la ciència esportiva, encara que no puc assegurar-ho en el seu cas. Val a dir que una altra cosa que fem els ciclistes és enganyar els demés amb comentaris sobre la condició física, i que en ocasions són de dubtosa certesa. Hi ha qui diu estar en males condicions només per excusar-se si no està al nivell acostumat, o simplement per atacar en determinat moment i a traïció, sense que els demés estiguen alerta per respondre al canvi de ritme. Abel és un penta-pirenaic. Amb aquesta, serà la cinquena vegada consecutiva que participa en aquesta randonné ciclista. És noble, a mi no m'enganya. Malgrat ser un bromista que m'ha fet riure incomptables ocasions fins al punt de perdre el ritme en algunes escalades, no feia broma quan m'ho va dir. És un xicot ben aguerrit, el d'Amurrio -li dic jo-. És incombustible; té un afany de treball damunt de la bici que provoca admiració, sempre treballant per superar-se. És d'aquells que trauen forces d'on no n'hi ha.
A les males sensacions d'aquest inici de port s'afegeix la impactant visió de troncs d'arbres a una banda de la carretera. L'any passat, les fortes pluges feren desaparéixer la carretera sencera. De fet, l'asfalt que ara xafem és nou. Aquesta carretera no té res a veure amb la que vam recórrer la darrera ocasió. Impressiona saber que la riuada del darrer any fera desaparéixer completament el traçat. Enormes destrosses que els francesos han sabut corregir, tot traçant un nou curs de la carretera, més apartada del recorregut natural del riu. Una raó més per sentir un respecte superior per aquest espai natural. Per molt que els homes conquerim els cims, la muntanya i els fenòmens naturals mostraran sempre la seua superioritat. La veritat és que aquesta humil reflexió sobre la nostra inferioritat de condicions front a la natura m'aparten momentàniament dels laments interiors per les meues molèsties. En cert moment del primer terç d'escalada, quan encara no hem arribat a la part més dura, recorde algunes lectures sobre l'efecte placebo i, també, la capacitat cerebral que té l'home per somatitzar malalties. És una autoinducció d'afeccions en base a una disposició mental per tenir-les. Em pregunte, mentre mire la roda de la meua llebre, si de la mateixa manera que somatitzem en negatiu, podem auntoinduir-nos la correcció d'un malestar corporal amb bons pensaments i només amb la voluntat. Segons els orientals, és possible, arran de la meditació. No en soc un seguidor ni comprenc com es fa. No tinc tècniques meditatives, però em propose pensar que em trobaré millor i que superaré aquesta crisi. En algun moment, de fet, tinc alguna ràfega de benestar. Dura poc, però és un símptoma que el meu organisme va autocorregint-se. És momentani, però és una llampec d'esperança. He lluitat molt aquesta temporada per arribar ací ben preparat; per fer aquesta mena d'etapes, amb les que somia qualsevol amant d'aquest esport. M'he de sentir millor, com siga. Pense ara en els llibres d'Eduard Punset sobre la felicitat. Recorde un capítol on explica que durant la pràctica d'esport, el cervell produeix químics del plaer: substàncies que generen benestar i que aporten sensació de goig. Potser s'estiga corroborant de manera empírica, atés que cada vegada em trobe millor. No estic per a tirar coets, però reverdeix la vitalitat en la meua persona. A poc a poc, de mica en mica, cada volta millor.Progressa l'escalada i progresse com a ciclista. Un sol port et pot ensenyar molt sobre ciclisme, i aquest "dos mil" és l'indret ideal per aprendre a tenir una disposició mental ferma. És llarg, és imponent, és dur de ferrar, no té pietat, et retira l'oxigen com més amunt estàs. No pense abandonar. Si he de morir, que siga ací, en plena lluita. Arribem a la desviació que separa la carretera convencional de la ruta Laurent Fignon. Prenem aquesta última a dreta i ocupem tota l'amplada de la via. Exclusiva per a ciclistes i lliure de cotxes. Les bones sensacions van aflorant en un marc incomparable. Només nosaltres i l'espai natural. El cel queda més aprop i el meu esperit ho nota cada vegada amb més intensitat. Comunió total i absoluta amb l'ambient. Torne a sentir-me lleuger i les pedalades deixen de pesar com un plom. Assimile el pundonor i la potència d'un dels meus conductors i l'agilitat i frescor de l'altre. Els done les gràcies en silenci, ja que ells han estat la meua inspiració. Dos gregaris de luxe, dos extraterrestres al servei d'un simple terrícola. Arriba el terç final de l'escalada, que sobre el paper és el més dur. En canvi, tots tres hem progressat en el ritme. Arribem a l'alçada de Paco, barceloní i company de grupeta, que decideix agafar-se a roda i seguir el nostre pas. Deixa la solitud de la seua ascensió per la nostra companya, cada vegada amb més conversa i bromes, fruit de la confiança i germanor entre nosaltres. Més endavant és Javier, de Madrid, un altre vell conegut que també decideix xuclar roda i acompanyar-nos fins a dalt. L'experiència d'altres ocasions en cims superiors als dos-mil metres em diu que no tindré mal d'altura, malgrat la manca d'assimilació de l'oxigen. És veritat que el rendiment esportiu baixa a aquesta alçada, però no en soc conscient. De fet, patisc de certa eufòria, tal volta bogeria, potser a causa justament d'aquesta minva en l'assimilació d'oxigen, que fa desvariar el cervell. Entre disteses xarrades i la música animada del mòbil d'un dels meus col·legues, visualitzem el pal que indica l'últim quilòmetre. Aquest presenta una mitjana del 10%, però estem curats d'espant. Ara, precisament quan arriba la culminació, i per alguna raó que no acabe d'entendre, un parell de companys abandonen la grupeta i ens deixen darreer. ¡Oye, vamos a esperar todos a Abel, que él nos ha llevado hasta aquí! -escridasse indignat. És veritat, considere un acte de traïció deixar-lo tirat, encara que siguen només 50 metres de distància. Hem de coronar junts, per fidelitat i per respecte. Assumim que hem vingut ací a córrer amb els altres i no a córrer en contra d'ells. Ens tornem a reagrupar i acabem l'escalada tots plegats.2115m d'alçària, la màxima elevació que farem en aquesta edició de la Pirenaica. Tan bon punt ature la bicicleta a la zona d'aparcament observe el GPS. Com que tot el recorregut fet fins al moment ha estat exclusivament l'escalada del port, les dades que ens dóna són estadística directa sobre la nostra pujada: hem recorregut 18km en contínua ascensió, per elevar-nos 1405m més sobre el nivell del mar, a una velocitat de 9'8km, en una hora i cinquanta minuts. Heus ací una discreta marca que publique orgullós.Tourmalet és una festa. Des que s'obri a juny i fins al seu tancament al pas de vehicles el mes de setembre, la confluència de visitants, turistes i ciclistes és notòria. La fama adquirida per aquest port durant més d'un segle de Tour i l'espectacularitat dels seus paisatges fa que els seus atractius siguen múltiples. El cicloturista pur, aquell que no vol bullicis de gent allà on va, no acaba de trobar-se còmode amb aquest ambient. La línia on es corona el col és un continu de circulació de bicicletes, cotxes i caminants, en totes direccions; un caos. Les fotografies es fan arriscant la vida del fotògraf, qui posa tota l'atenció en el marc de la foto i ,mentrestant, els cotxes, les motos i les bicicletes passen en totes dues direccions. Per als conductors dels vehicles, aparcar és ben difícil i ni de lluny es respira tranquil·litat ni pau. Emperò, si ens oblidem dels perjudicis sobre les massificacions i ens aïllem dels sorolls, de la gentada i del negoci implícit en tot açò, si fem un esforç mental per oblidar tot això, queda la muntanya, aquesta immensitat que impacta mires on mires. Bèstia de pedra i tundra que es resisteix a ser conquerida. I mentre un pensa en aquestes coses, apareix a la zona d'avituallament una alpaca, animal procedent els Andes i que per alguna raó algú ha migrat ací. Un parell d'exemplars ens fan la visita per prendre alguna cosa de menjar. És evident que aquestes taules són ben atractives per a qualsevol animal amb fam i no ens resulta gens fàcil desfer-nos-en d'elles.
Després de la foto de rigor amb tota l'expedició als peus del gegant, agafem la vessant que baixa a St. Marie de Campan. Aquesta cara del port és la que condueix a l'estació d'equí. Tourmalet té, des del meu punt de vista, una de les baixades més vertiginoses que es poden fer. Es tracta de bona carretera i amb bona visibilitat. De traçat ràpid per a aquells qui ens agrada tallar l'aire a velocitats de 70 o, fins i tot, 80km/h. Potser alguns direu que és una temeritat, però insistisc que les baixades són l'altra bogeria que afecta els ciclistes amants de l'aventura i el risc. La primera follia, ja sabeu, és fer llargues i dures escalades deixant-nos la pell, és clar. I com a quasi totes les baixades als Pirineus, la primera meitat és extraordinària, mentre que la segona part, ja més pròxima a la civilització humana, implica un major grau de prudència; ja no es tracta de la meua vida posada en risc i en solitari front a la natura i el medi, sinó de cotxes, roulottes, camions, edificacions pròximes, persones... tants i tants factors que mereixen la meua atenció. Ara és el moment d'anar tots ben agrupats, donant-nos protecció mútua.A l'arribada a St. Marie de Campan ens trobem un poble en festes. Música, gent al carrer, mercat. Els ingredients habituals. Ens aturem per replegar-nos i esperar els retardats. Un home posa música en un lloc de venda de CD's i discos de vinil antics. Inesperadament sona una música ben coneguda. És Paquito el Chocolatero. Terra, engul-me! Sóc valencià, però no acabe d'entendre que la presència d'espanyols en aquesta plaça haja portat a aquest home a relacionar-nos amb aquesta peça musical. Tenim el que ens mereixem, els valencians -pense jo en vergonyós silenci. Em sorprén encara més que els amics navarresos i bascos siguen, curiosament, qui formen una filera i ballen la cançó mentre s'inclinen i s'incorporen rítmicament. El món a l'inrevés? Per sort, prompte acaba la serenata. Ara l'home de la música posa una ranchera. No sé si s'haurà confós de nacionalitat, però eixes coses passen...
A la fi continuem la marxa. Tot just deixar el poble, ve la següent escalada. Ara parlem d'una cosa ben distinta: es tracta de l'Horquette d'Ancizan, un port suau, agradable, destacable per la seua bellesa. Són 17km, però a una pendent mitjana que no superarà, crec jo, el 5%. Té rampes dures, sí, però alternades amb trams de fals pla i una baixada d'un quilòmetre poc abans de coronar. En aquesta ocasió, superat el colós del dia, em prenc aquest port com a un bon moment per visualitzar la natura que ens ofereix aquesta vall. Sí, vall, no una dura escalada. La configuració d'aquest port és distinta als altres. No es tracta d'una carretera que ataca salvatgement un cim amb el típic ziga-zaga de la carretera, sinó un trajecte que arranca en una vall molt oberta i lluminosa, que després s'enfila en paral·lel al curs d'un rierol, que travessa al mateix temps una bosc atapeït de pi negre, que de mica en mica va deixant pas a una gespa de verd intens i que acaba amb camps de flors silvestres. Visualment, és l'ascensió més atractiva. No tot havien de ser èpiques i agòniques escalades, oi? I així és. No pense en el temps, ni en la velocitat, ni mire si porte una bona cadència. Us sóc honest en dir-vos que no pense en la bicicleta ni en el ritme esportiu. Durant la pujada em dedique a xarrar amb aquells qui trobe, a fer broma, a comentar les meravelles naturals que ens anem trobant. És un canvi de xip de totes totes, a més d'una bona oportunitat per fer contemplació. Em dedique a sentir l'aigua del riu córrer, la brisa moure les branques, el sol calfar els meu cos, l'aire emplenar profundament els pulmons, l'olfacte gaudir dels aromes del camp silvestre.Després del més que recomanable esplai a la part alta de l'Horquette, fem baixada a St. Lary, destinació i hotel. Ara ve el moment de prendre una altra decisió. Hi ha l'alternativa d'escalar també Pla d'Adet, que per cert, fou final d'etapa el Tour d'aquest any. Jo renuncie, decididament. Alguns m'animen a participar d'aquesta opció, en comptes d'anar ja a l'hotel, però jo estic saturat de bici. Hi ha moments que el cervell està sobrepassat per l'acumulació d'emocions i esdeveniments. A nivell ciclista, la consecució de ports i etapes pot provocar que un simple cicloturista com jo acabe per avorrir aquest esport. Una edició de Pirenaica com la d'enguany acumula més de 600 quilòmetres i al voltant de 12.000 metres de desnivell positiu. Assimilar aquest esforç implica una ferma disposició a dosificar l'esforç i compartir aquestes hores de bicicleta amb altres plaers de la vida, com ara les vesprades llegint a l'hotel, passejant amb els amics, prenent una cervesa, al jacuzzi o rebent un massatge reparador. És una qüestió mental, almenys per a mi. No em trobe, just en el moment de renunciar a Pla d'Adet, feble a nivell físic, sinó saturat mentalment. El ciclisme, precisament, requereix de disposició mental, d'optimisme i fortalesa davant l'esforç. Fent una lectura objectiva de la situació, necessite una desconnexió total. Em venen al cap, també, les males sensacions d'aquest matí, on el terror quasi m'aclapara i em fa posar peu a terra a l'inici de l'etapa. Allà, a peu de port, he vist les orelles al llop i no vull acabar a la gargamella de la fera. Prudència, Pantera.
I què dir-vos del massatge? En som pocs a la cua, ja que la majoria pugen l'últim port. Tinc la sort que Eli m'agafa el primer. Dutxa ràpida i ben aviat em té a la sala. Em despulle i em quede en calçotets. A la llitera! Eli és una dóna xarraire; de caràcter natural, fàcil, bromista i directa. Em tracta les cames amb cura, sense fer-me massa mal. Me n'ha de fer, encara que siga una mica, per tal d'alinear les fibres, activar la circulació sanguínia i ajudar a la musculatura en la seua recuperació. Tot i això, comença molt suau, tot produint-me sensació de benestar i comoditat. Xarrem mentre va fent i entra en la conversa Cristina, també de l'organització. En algun moment, un poc de mal, inevitablement. El dolor causat pel seu massatge d'ara m'ajudarà a recuperar millor i més ràpidament aquesta nit. Poc abans d'acabar amb les dues cames em diu que sóc fàcil de manipular. Els músculs prims i allargats li faciliten la feina. Segons diu, costa molt treballar músculs molt desenvolupats i amb volum, de manera que el meu cas se'l treu de les mans amb facilitat. A més, em comenta que la pell la tinc bastant elàstica, un altre factor que ajuda als massatgistes a fer la seua feina amb solvència. Quan em diu que ja ha acabat li demane un favor: que em faça també l'esquena. Encara no ha vingut ningú, de manera que igual em fa el regalet. Eli em diu que no ho fa habitualment, que en principi només van les cames, però sembla que s'ho pensa i rectifica. Mira, Natxo, si lo hago es para engañarte, no sería un verdadero masaje de espalda -afirma. Ningún problema, engáñame -replique jo. Em sent a gust i no vull perdre l'oportunitat de tenir un massatge complet, tot aprofitant l'avinentesa de la sala de massatges buida. Comença el massatge pels glutis, exercint una forta pressió amb l'avantbraç. El que fa ara és distint al massatge de cames, ja que no fa servir els dits, sinó els braços. Aprofita el pes del seu cos per imprimir pressió. Funciona, sembla que relaxe la zona. Ara li toca a l'esquena. Més del mateix, més pressió, arrossegant-se en diagonal i de baix cap a dalt. Un goig. Definitivament, he encertat triant aquest moment per demanar un massatge. Buen engaño, muchas gracias. -li dic.
7 D'AGOST. QUARTA ETAPA: St. Lary - Luchon
Aquesta etapa resultarà ser la més dura, segons afirma el capità. Si fem els quatre ports que hi ha catalogats, el diagnòstic emés per les expedicions de les setmanes anteriors ha sigut contundent i esgarrifador. Èxit o mort, són les dues cares d'aquest meravellós esport i que defineix les dues possibles destinacions per al dia de hui. Haurem de pujar Pla d'Azet, Peyresurde, Port de Bales i Superbagnères. Tinc ficat al cap aquest últim port com una obsessió. És un altre dels ports on s'han escrit tantes i tantes batalles del Tour del segle XX, a les dècades dels 70 i 80. Per alguna raó que no acabem d'entendre els membres de l'expedició, aquesta bèstia muntanyenca ha desaparegut del panorama esportiu de la randonné francesa els darrers vint-i-cinc anys. Així doncs, se'ns presenta un autèntic i nostàlgic viatge al passat per finalitzar l'etapa amb un clàssic de visera en comptes de casc, quadre d'acer en comptes de carboni, i rascles en comptes de cales. St. Lary, on hem acampat aquesta nit, és una ciutat que viu de l'esport de muntanya i dels seus paisatges naturals. Població ben cuidada, de cases en perfectes condicions i on la pedra protagonitza les façanes i el paviment dels carrers del centre. Fou un goig passejar ahir pels carrers bulliciosos del casc antic i berenar entrepans típics de la zona, acompanyats d'una bona cervesa bruna amb la colla d'amics ciclistes procedents de tan diversos llocs de la geografia espanyola. Mixtura d'accents en les converses i multiplicitat cultural en terrasses a l'aire lliure per celebrar que havíem superat l'equador de la marxa per terres gal·les.
Pla d'Azet (Col de Val Louron - Azet) no és llag. Són 11km amb tres trams ben diferenciats: primerament fem tres quilòmetres de pendents suaus (un bon escalfament muscular). Tot seguit ve el tram central, on hem de superar 5 quilòmetres amb pendents típiques dels ports francesos, al voltant del 8'5% (estem curats d'espant). Finalment, dos quilòmetres al 7%, que no deixa de ser dur, però que el cos assimila com a relativament suau, ateses les pendents del tram més dur fet abans. Coronar-lo ha estat senzill. Tinc -i tenim la majoria- la sensació que ha estat un port suau, malgrat les dades abans descrites, perquè ens agafa frescos, adaptats a la muntanya i amb l'organisme preparat per a suportar l'esforç amb millor diagnòstic cada dia que passa.I què dir de la baixada? Cal contar-vos el plaer eufòric d'aquest descens? Sempre diré que no hem oblidar la importància de les baixades, des del punt de vista del cicloturista, com a moment per a la màxima diversió relacionada amb la vertiginositat, com a moment per a reactivar el cos després de l'aturada al cim i preparar-nos per al pròxim port i, sobretot, posar en pràctica les tècniques més diverses i intuïtives sobre el traçat a les revoltes, la depuració en la postura aerodinàmica, l'autocontrol, la conducció a elevada velocitat i un llarg etcètera de petits detalls que separen els experts baixadors a l'avantguarda i els temerosos ciclistes que superen discretament cada descens com a tràmit que inevitablement els toca realitzar i sofrir. Pensareu que des d'ací vull convidar-vos a fer temeritats en les baixades. Res més lluny de la realitat. Per tal de baixar sense quasi tocar els frens, cal haver baixat ports durant molts anys i haver patit moltes situacions compromeses en tot eixe temps. Temeritat seria baixar com alguns baixem sense trobar-se còmode o envaïts pel terror. No. Açò de la velocitat a les baixades és una qüestió de temps, de tants i tants tantejos en cada eixida i cada vegada que es presenta l'oportunitat de millorar la tècnica. Amb una bona tècnica de descendiment, un ciclista pot baixar amb total seguretat un port relativament difícil i a una elevada velocitat, mentre que un ciclista temerós i inexpert se sentirà insegur encara que la seua velocitat siga molt menor. He vist ciclistes que en poques etapes de muntanya han llimat les sabates dels frens, mentre que altres les mantenen en perfectes condicions i quasi noves. L'altra qüestió és la confusió que sol haver entre els mots por i respecte. Mentre que aquest últim representa als ciclistes que saben baixar de forma ràpida, però amb seguretat i sentit comú, el primer descendeix acovardit i, fins i tot, corre més perill a causa de frenades a destemps i canvis de velocitat sobtats.
Una vegada baix, fem una petita excursió turística i relaxada al voltant del llac de Loudenvielle. Preciós enclavament on ens aturem per esperar a dos membres del grup que han punxat. A la vora del llac, una extensa planura amb gespa i multitud de gent al sol, fent l'esbarjo. Al cel, parapents formant línies ondulades mentre descendeixen en harmoniosa coordinació. Nosaltres aprofitem per mirar, per gaudir, per relaxar-nos amb una nova activitat, la d'improvisat públic que admira els voladors. Ells, els agosarats parapentistes, també cerquen la felicitat en allò que fan. També es relacionen amb les altures, també volen arribar amunt, més i més amunt. Ara nosaltres estem a terra, segurs, sense córrer cap perill ja, mentre que ells flirtegen amb l'escull inherent a la seua suspensió en l'aire, com ho fem nosaltres mentre ens arrosseguem per terra a cada port.
I toca abandonar la metafísica per tornar a aguditzar els sentits. Nova baixada veloç, ràpida, tècnica i de goig estètic. Objectiu per a mi és aconseguir l'estètica en els descens, ja que ens ho creguem o no, la bellesa visual en allò que fem els ciclistes és també, perfecció tècnica. Nova oportunitat per seguir aprenent i per seguir posant en pràctica el funambulisme que requereix descendir en el límit entre la prudència i el risc, fina corda sobre la que fer rodar la bicicleta. Caminar en eixe fil tan prim i no caure al precipici és la meua pretensió. Pose sobre la taula els principis més universals de la física newtoniana per situar sempre en equilibri l'alçaprem sobre el qual es recolza la meua vida. A una banda d'aquesta màquina simple situe la vida i a l'altra la mort. Enmig, les dues rodes de la bicicleta, en horitzontalitat, mantenint-se cadascuna a una banda, autocorregint-se com un servosistema pensat per perdurar en eixa condició de forma automàtica i indeterminada en el temps.
Arribem a peu de port. Tercera dificultat: Port de Bales. Porte ben apuntat que el primer quilòmetre és trencador, ja que haurem d'ascendir la part inicial per damunt del 10%. Per curiositat mire el visor del GPS i veig terrorífiques dades, com ara el 17% de pendent. Aquesta circumstància persisteix i em mantinc damunt de la bicicleta sense ànim de buscar una bona cadència ni un màxim rendiment en l'esforç. El que faig és mantenir-me en equilibri, pedalejar el just i necessari per continuar al damunt de la bicicleta sense caure, siga assegut, siga plantat, pero avançant a la mínima velocitat possible per no anar a terra i seguir ascendint. Quan em plante no ho faig per incrementar la velocitat i llançar-me amb inèrcia, sinó més aviat per canviar la postura i descarregar les cames de tanta tensió muscular. La zona lumbar també pateix en situacions així, atesa la inclinació que cal tenir per mantenir el centre de gravetat entre les dues rodes. Mentre vaig assegut, m'he de tirar endavant, cap al manillar i ajudar-me del pes, de l'esquena, de tot allò que em puga servir en la tortuosa pedalada que done per avançar. Molt dur aquest tram, tenint en compte que estem pujant el tercer port i no estem precisament frescos i descansats. Em passen gairebé tots. Darrere només queden dos ciclistes veterans, el de Miranda de Duero i el de Burgos; ells van al seu ritme, molt per davall dels joves que m'han superat als primers metres sense despentinar-se i a qui he perdut ja de vista malgrat la duresa de les pendents. Amb ells va Montse, com sempre a cua, però amb voluntat de ferro. És dura aquesta dona, igual que els seus acompanyants, qui no perden la fe en les seues possiblitats de completar aquesta Pirenaica.
La visió que tinc al davant és extraordinària, un reguer de ciclistes retorçant-se i avançant tal vegada més lentament que ho faria una persona a peu. Lentitud i esforç al límit en el grup és la millor descripció d'aquesta imatge. La majoria, en bailón, com diuen. Combine totes dues postures, conscient que si faig molt de tram plantat el cardio pujarà i no vull consumir tanta energia. Seguisc amb la idea d'avançar lentament, sense presses, que ja passarà aquest primer quilòmetre i, aleshores, podré plantejar una estratègia més ambiciosa, més d'acord amb una pujada a dins dels límits del suportable. No tinc res en contra de traçats tan durs com el que passe en aquest moment, però requereixen un esforç sobrehumà en condicions de competició. Per al cicloturista, que teòricament no competix, s'ha de dedicar exclusivament a passar amb un suficient de nota aquesta prova d'esforç. Així almenys m'ho plantege jo. Un tràmit que cal superar de la manera més digna possible, però ben lluny de qualsevol ambició per fer temps o adquirir una velocitat concreta. Per a mi, la línia que defineix les pendents dures de les assequibles és el 10%, i aquest quilòmetre està al 11%, segons l'altimetria que ens han facilitat. Aquesta mesura de pendents representa la mitjana del quilòmetre sencer, amb la característica que en aquest cas les pendents més dures estan just al principi. Si fóra un 11% constant, potser el passaria sense més dificultat i una mica de concentració, però és molt irregular al principi i es repeteixen les rampes al 17% i 18% de forma quasi metòdica. Aquesta circumstància durarà uns cinc-cents metres i després suavitzarà. Això vol dir que baixarà de cop del 10% i la tensió muscular, a més de la postura, notarà el descans.
Així és. Prova superada. De sobte les pendents es fan suportables. El segon quilòmetre està al voltant del 8% i baixant. Després, passarem a una fase constant de tres quilòmetres al 6% i un tram central del port al 2%, al llarg de tres-mil metres més. Amb aquesta progressió, on les pendents han passat de super-dures a suportables i molt suaus després, he avançat en cadència, connexió cardio-metabòlica i, finalment, em trobe avançant a la major part dels companys. En un tram de descanset, alguns em diuen que no sóc el mateix que va arrencar fa tres dies a la Vall de Roncal, prudent i amagat entre els corredors, discret i temerós. Ara em veuen fort, enèrgic, desvergonyit, més àgil i ràpid que els dies anteriors. Pantani s'emparella amb mi al llarg del que quedarà de traçat. Ell va ser la meua llebre en l'escalada al Tourmalet i ara és el meu company, la meua parella, el meu escorta. Interioritze mentre pugem a bon ritme que he fer metamorfosi, que alguna cosa ha canviat al meu metabolisme, a la meua renovació cel·lular, als meus processos interns de reciclatge del lactat, en la meua producció dels fluids cerebrals que m'espenten a pujar un esgraó més en la meua condició com a ciclista.Sóc un altre, o millor dit sóc el mateix, però en una versió superior, més actualitzada, millor adaptada al medi on ara interactue. Biologia, ciència, metafísica, religió, tot conflueix en un estat d'exaltació de la vida pròpia, de l'esport i dels efectes que tenen sobre mi aquests dies de ciclisme pirenaic. El meu col·lega, ja company i amic després de tot aquest temps, comparteix amb mi conversa i inquietuds mentre seguim avançant. És un xicot inquiet, nerviós, algú de qui deduisc que si no haguera estat ciclista, hauria sigut corredor, i que si no s'haguera dedicat a cremar les energies sobrants amb aquesta activitat esportiva, potser dedicaria els caps de setmana a eixir fins a la matinada amb els col·legues. Em sembla algú qui ha sabut canalitzar el seu metabolisme accelerat en l'exercici físic intens, com ara el ciclisme. Poc després de pensar-ho, m'explica que a l'hivern no fa bici, sinó que corre. El seu és un bon sistema per no perdre condició física als mesos hivernals. El dia es fa més curt, les condicions climàtiques són adverses, de manera que abandona la bicicleta per practicar la carrera a peu. Mig any corredor, mig any ciclista. Una bona estratègia per evitar la frustració que patim alguns ciclistes quan les circumstàncies del cru hivern no ens permeten agafar la bicicleta.
No tot és conversa, ateses les noves dificultats que ens esperen al tram final. Els darrers quatre quilòmetres són al 7'5%, així que val més callar i concentrar-se. Estic en la típica situació on el cos em demana més esforç i més intens, si cap. I em trobe, novament, amb el conflicte entre instint i consciència. Si aquest fóra l'últim port, no dubtaria a fer cas als instints més bàsics i deixar-me portar per l'incendi que està produint-se a dins meu. Tinc la sensació de tenir a dins una barra d'urani 237 enriquit, una bomba atòmica a punt d'explosionar. Com en una central nuclear, allibere l'energia del nucli de forma controlada, per evitar deflagrar-me. He de fer autocontrol, perquè més enllà m'espera Superbagnères, un super-port, un clàssic de què no puc prescindir. T'has de reservar, Pantera. Amaga les urpes i espera a més endavant per atacar la presa i traure-li la vida. Un bon felí sap esperar al millor moment per aconseguir el seu objectiu. El teu moment està pròxim, la víctima no queda lluny.
Deixe anar el meu company quan la cosa s'ha posat seriosa. Acabe aquests últims quatre quilòmetres a ritme de fons, com és habitual en mi. No puc dir quines són les pulsacions que porte en aquests moments, ni quines he portat en cap altre port de la Pirenaica. Vaig decidir, dos mesos abans de la meua participació en aquest esdeveniment, eliminar del visor la informació sobre el ritme cardiovascular. És una decisió personal que poc té a vore amb les teories sobre l'entrenament, ni tan sols es tracta d'un consell donat per ningú sobre la millora del rendiment, ni es tracta d'una prova pilot sobre els efectes de la desaparició d'eixa dada per a un ciclista, sempre tan amic de les informacions quantitatives sobre tot allò que té a vore amb el seu esport. En el meu cas, vull simplement viure aquesta experiència en base a les sensacions, sense estar preocupat per la zona d'esforç cardiovascular on em trobe a cada moment. No vull estar pendent d'això, sinó estar ben atent a la percepció del d'intorn, a eixa informació no quantificable que m'aporta el cos i que el cervell interpreta a cada instant. Deixar-me portar per la contínua comparativa que fa la meua voluntat com a ciclista de les dades externes (ambientals) i internes (metabòliques), sense més valoració que la instantània i en base al coneixement previ del traçat de cada jornada. I arribe dalt. I m'enamore més profundament encara d'aquest espai natural únic.
La baixada l'hem de fer per la mateixa cara que hem pujat, de manera que tastarem ara l'altra cara de la mateixa moneda. Les dures rampes seran ara trepidants trams de descens, els quilòmetres centrals una sort de pedalades de gran avanç i les revoltes on m'havia de plantar abans esdevenen un semicercle per traçar aerodinàmicament. Arribem ara a Bagnères de Luchon, antiga vila arrelada en el seu passat, el seu propi passat. Em sorprenen les edificacions, pròpies del segle XIX o principis del XX. No estic segur de si és una ciutat fantasma on el temps no passa i els habitants viuen apartats del moment present. Façanes i materials de construcció rememoren temps on aquesta localitat, pressupose, visqué el seu esplendor. Xovinisme? Els francesos ho són, però no sé si es tracta de només una aparença externa o si es correspon amb una particular negativa a evolucionar. Lliure decisió aquesta, lloable també. No discutiria mai a ningú la decisió de mantenir-se imperpetu en el temps i abandonar el tren de l'evolució cap a la modernitat inacabable que no porta a cap destinació feliç, sinó a una major esclavisme de l'individu cap al sistema que ho controla tot. Decisió lliure per baixar del tren a la seua aturada i no tornar a pujar-hi.
Superbanyères m'espera imponent i silenciós. Quan l'organització ens proposa un eventual descans a l'hotel per a qui no tinga ja forces, jo mire cap amunt. Veig la carretera que abandona la ciutat des del parc on fem l'avituallament líquid. És el camí a un final incert. Més incert com més s'eleva cap al cel. És la projecció d'un objectiu d'extrema duresa. A hores d'ara portem ja més de 2200 metres de desnivell positiu en escasament 75km. Aquesta mole es defensarà amb 1200 metres més d'ascensió vertical al llarg de 19km de traçat, de manera que en sumarem aproximadament 3400 al final de l'etapa. És incerta la reacció del meu organisme a aquesta desproporcionada etapa. En tot l'any mai no he fet més de dues etapes consecutives amb 2000 metres d'acumulació positiva en altitud i hui és ja la quarta etapa sense baixar d'eixe valor. Les característiques del recorregut de hui s'assemblen a la Irati Xtrem, on amb 128km s'ascendeixen 3500 metres, més o menys. Ara, però, ho haurem de fer amb una menor distància, atés que l'etapa acaba amb 115km. Això vol dir que la inclinació d'aquesta etapa és superior a aquella exigent marxa on hi vaig participar l'any anterior. Recorde com de dura fou. Deduisc d'aquestes apreciacions sobre distàncies i desnivells que hui acabaré rebentat... si és que arribe al cim de Superbanyères. M'expose a aquesta temeritat amb dubtes, tensió, autocontrol, incertesa i màxima concentració. Aquests mots defineixen perfectament el meu estat d'ànim.
Mire el GPS i calcule que hauré completat uns 14 quilòmetres. Els dos pròxims tenen una mitjana del 9%. Però alguna cosa tinc a dins que em dóna ànims. Ben a dins meu vaig recuperant de mica en mica les sensacions, el goig pel ciclisme. Crec que la influència positiva prové del paisatge, ja que la visió d'aquestes muntanyes sense arbres a causa de l'altitud em diuen que estic més aprop del cim. D'altra banda, sempre m'he sentit especialment atret pels paisatges d'alta muntanya. Espais oberts de radicalitat extrema. Pedra, terra, gespa, res més. Ara, la llum i el sol que teníem abaix és envaïda pels núvols i prompte podria començar a ploure. No n'estic segur, la previsió no donava pluja amb certesa. Cada volta més amunt i més fosc, més vent, més boira. No és boira, m'equivoque, és el núvol on m'acabe d'endinsar; un núvol fruit de la condensació de l'aire que prové de l'altra cara de la muntanya. Impressiona sentir l'aire humit i ser acaronat per un vent gris i banyat. Aquesta acumulació de factors ambientals em desperten de l'espècie de depressió mental que havia estat patint anteriorment. Un nou ressorgir, novament l'au fènix pren el vol i seguisc dibuixant cercles amb els pedals; cercles imperfectes, ineficients, però que em permeten seguir pujant, amunt! Cap amunt de forma irregular, torta, zigzagejant, en postura deforme, desequilibrada. Sí, sóc conscient, mes no tinc altra manera de seguir. Aquests últims quilòmetres són un acte pur de supervivència. Deixe la biomecànica i l'estil per a ocasions més favorables. És curiós, però malgrat el desastrós estil d'escalada que mostre no em sent incòmode i crec que sobre la marxa he adaptat l'organisme al treball en situació de crisi continuada, de degradació cel·lular quasi irreversible.
Ve algú per darrere. Es tracta de Fabio, el xicot italià. Parlem una estona. Poques paraules, però suficients per sentir-me acompanyat. Li dic que passe davant, que no hi ha problema. Que vaja al seu ritme, que no quedarà més d'un parell de quilòmetres. Pero es que no puedo -contesta ell. És veritat. L'he observat i crec que ho ha donat tot per arribar a la meua altura. Ara, prefereix mantenir-se al meu costat. Té un estil clàssic: és un ciclista potent que aplica un fort treball muscular, al vell estil, amb poca freqüència de pedalada i alçant-se del seient a sovint. M'agrada vore'l; és com un viatge al passat, quan els ciclistes eren tot pundonor, força i potència; quan no es calculava l'esforç, quan cap ni un no especulava amb els resultats i ho donaven tot a cada etapa... a cada port. A falta d'un quilòmetre el paisatge és èpic. Només veig uns metres endavant a causa de la boira, el suficient per avançar amb seguretat, mentre el vent bufa lateralment i transporta sobre mi un núvol dens que em banya de cap a peus a causa de l'acumulació de minúscules partícules d'aigua sobre la meua pell i el teixit de l'equipatge d'Euskaltel-Euskadi. No plou, mes em sent fred, i és que la sensació tèrmica pot estar ara mateix per davall dels 10º centígrades als gairebé 1700 metres d'alçada. Soc mediterrani i aquestes sensacions són inusuals per a mi en ple mes d'agost, quan a la meua terra el sol es mostra omnipresent i esplendorós cada dia. Ací, els canvis en les condicions climatològiques són quelcom habitual i fan ben atractiva aquesta aventura. Intuisc el cim, ateses les construccions que apareixen. Ací dalt hi ha una estació d'esquí, de manera que estem arribant. Vedo la fine, Fabio! -escridasse. L'italià s'ha quedat arrere, distanciat uns 20 metres. El veig boirós, és una imatge enteranyinada, fantasmal; ve cap a mi sense abandonar el seu estil. Crec que l'he deixat arrere per l'empenta que m'ha donat intuir l'arribada a la cota, la nostra meta. En efecte, ja hi som. Entre a l'aparcament de l'estació i veig la furgo de l'organització.
He vuelto a creer -pronuncie mentre mire els amics de l'organització que m'ofereixen beguda i un plàtan. Em miren estranyats, i amb un somriure intueixen que les he passat putes. Venga, abrígate, que hace frío -diu Txus. Li faig cas: armilla, maniguets i impermeable. Torne a caure en la temptació de mirar les dades del GPS. Els càlculs que havia fet són certs: en només 94km hem ascendit una suma de 3400m. Una etapa radical per la seua topografia! Queda el descens, que pot ser ben perillós, si comptem amb la llargària del port i la probabilitat de precipitacions, a més del vent que en alguns moments pegarà de costat. Hauré de començar suau, mentre la visibilitat siga baixa a causa de la boira. En el meu cas, però, el vent és el major perill, el pitjor enemic, ja que les meues proporcions físiques fan que el meu centre de gravetat siga molt alt i estiga més exposat a aquesta inclemència. Precaució, com sempre; buscaré el risc en altres moments, quan les condicions climatològiques ho permeten. Em sent feliç mentre baixe per aquesta carretera; orgullós del que he fet. No m'acabe de creure que haja superat aquesta etapa després de quatre dies, i amb aquesta plenitud. Estic millor que els primers dies. Analitze la crisi que he tingut al tram central de la pujada i arribe a la conclusió que la major duresa d'aquest esport és la batalla mental contra un mateix. No es troba el ciclista tan lluny del monge tibetà en la seua meditació, del que es podria pensar. Cal meditar i focalitzar l'atenció en un punt, en una idea, en un objectiu i centrar-se en això, apartant del camp visual i dels processos mentals tot allò superflu. Així és. Així s'escala Superbagnères, en estat d'elevació meditativa.
Quan m'aproxime al poble de Bagnères-de-Luchon em dedique a observar la gent que passa i els ciclistes amb qui em creue. Em crida l'atenció que molts no porten casc i fins i tot en veig un que porta boina. El xovinisme francès no es queda només en les característiques constructives dels edificis, que em recorden finals del segle XIX i principis del XX, sinó que els mateixos ciclistes tenen un estil propi, distint de la resta. Hi ha amor per aquest esport i això s'evidencia en la decoració de la casa consistorial, perfectament engalanada per a l'edició d'enguany del Tour i els motius relacionats amb el ciclisme que es poden trobar a qualsevol racó. Fa dues setmanes, més o menys, han dormit ací els millors ciclistes del món i puc quasi alenar l'ambient que hi hagué ací, una festa nacional.
7 D'AGOST. CINQUENA ETAPA: Luchon - Lourdes
Ens amanim a l'habitació com un dia normal de bici. Ens vestim amb l'equipatge i tanquem la maleta. Abaixem a recepció i tornem les claus. Converses, intercanvi de fotografies amb els mòbils, compartició d'estat als perfils de Facebook i petites interlocucions sobre mecànica i moda ciclista. Deixar passar el temps. Ja no sentim tronar.
Comencem l'etapa tornant sobre les nostres passes. Pujarem primerament Peyresurde per la cara de ponent, que fou ahir el nostre descens per accedir a Luchon. Una bona oportunitat per conéixer complet un port, havent-lo atacat per totes dues cares. Serà el port més llarg del dia, amb 14'5km. Presenta un desnivell de 950m i un coeficient de duresa de 201. Un altre d'aquells cols francesos que mereixen respecte per la distància i el desnivell acumulat. Els quatre primers quilòmetres alternen pendents d'entre el 3% i el 6%, de manera que són assequibles i permeten encetar els processos d'oxigenació cel·lular de forma adient i progressiva. Serviran, també, per reciclar el lactat que puga quedar acumulat a la musculatura. Són aquests uns quilòmetres de conversa distesa i de bromes. Formem una bona grupeta, nombrosa, multicolor. Algú em pregunta per què porte els colors d'un equip basc si sóc valencià, mentre s'adreça a mi com a estranya barreja eusko-valenciana. Explique als companys curiosos que com a ciutadà sóc valencià, però que com a ciclista sóc euskaldun. L'equip taronja ha sigut per a mi l'últim equip ciclista en el sentit més complet i més tradicional. Ara per ara, han desaparegut les nacions i els països al ciclisme per equips. Es representa al pagador. Es guanyen les etapes per a ell. Els ciclistes ja no porten la bandera del seu país. No em sent especialment orgullós de ser valencià en les circumstàncies sociopolítiques actuals, de manera que tampoc no tinc cap maillot que represente les terres valencianes. Lluisc amb orgull, per al recorregut de hui, l'equipatge de la Pirenaica. Els Pirineus, si més no, són la meua pàtria ciclista, l'indret on em trobe a mi mateix, el lloc que visite cada vegada que puc per demostrar-me a mi mateix que puc fer més, anar més lluny, elevar-me encara més i superar-me com a persona en el sentit més complet. Ací pose en pràctica la solidaritat i l'esforç en la seua màxima expressió, valors tan injuriats en el ciclisme professional actual.
Aquest descans serà llarg, ja que arribar amb els de davant implica més temps d'espera. La temperatura és agradable i el sol comença a imposar-se al cel. El desig de qualsevol ciclista són les condicions meteorològiques d'ara. Així dóna gust quedar-se ací dalt, menjar, xarrar i fer societat. Hi ha molta gent que va tranquil·la i possiblement tarden uns quinze minuts en arribar. El GPS em marca 11'6 km/h de mitjana. Bastant superior a les marques de la resta de ports, on he pujat a ritme de fons i gairebé sempre la velocitat ha estat per davall de la tanca dels 10 km/h. Guardaré aquesta dada com a referència per a una previsible visita al mateix col en anys pròxims. Per a la baixada em pose l'armilla i els maniguets. Ací es pot patir molta calor costera cap a dalt, però també molt de fred en les baixades. En el primer avituallament m'agrada menjar, sobretot, fruita carnosa i seca. Encara no m'ha vingut la sensació de fam, així que aquests aliments m'entren molt millor. A més, l'assimilació de la glucosa de la fruita és ràpida i els nivells de glucogen es recuperen en poc temps. Ha estat més de mitja hora aturat abans de començar el descens, de manera que em trobe del tot recuperat i amb les millors sensacions.
La imatge que teniu a dalt representa perfectament l'ambient plàcid que es viu en arribar a aquest pas de muntanya. Els Hautes Pyrenees ens acullen amb espais d'indescriptible bellesa que us convide a visitar. Bellesa i placidesa com la de la baixada que afrontem ja reagrupats i amb l'estómac ple. Vint-i-cinc quilòmetres d'agradable descens fins a la localitat de Bagneres de Bigorre. Algun plaer que no aconseguisc explicar trobe en els moviments agrupats del ciclisme. Aquest llarg traçat de carretera fins a la localitat esmentada, realitzat en companyia, seguint l'estela del ciclista de davant, oferint la meua protecció al de darrere i completant tots plegats un dibuix sinuós en el nostre trànsit per aquest espai natural, fa d'aquest cúmul de moviments grupals un fet harmònic en sincronia amb la natura, com ho fa una bandada d'ocells. Algun plaer inexplicable em dóna aquesta sensació de formar-hi part, de ser-ne un més, participant d'aquest traçat gairebé geomètric sobre la calçada. Les matemàtiques i la física uneixen forces per dibuixar les ondulacions més belles que mai no he vist, que mai no he pogut traçar. No fins ara, on he adquirit una mena d'estat telepàtic que m'insereix en el gran grup amb una fluïdesa impròpia de la meua limitada persona. Conflueixen al meu cervell els processos de càlcul que combinen el control de la velocitat, la distància, la inclinació, l'acceleració, l'observació de les incidències, la biomecànica i un llarg etcètera de factors integrats en el moviment de la meua màquina. Objectiu: seguir en la bandada sense cap irregularitat, sense desprendre'm del recorregut, adscrit a la sinuositat de la serp dibuixada pel la colla completa.
Arribem a Bagneres de Bigorre i desperte de la hipnosi. Deixe l'armilla i els maniguets a la furgoneta. M'enfronte ara a tercera dificultat. Hui, cada port té menor quilometratge que l'anterior, però també són cada vegada més irregulars i imprevisibles. Set quilòmetres d'escalada variable, pel que fa a les pendents. Les variacions de valor aniran ballant entre l'1'5% i el 9% sense cap ordre ni progressió, així que ens ho prenem com a una incògnita. Saoucède és un col desconegut. Per ací no passa el Tour, així que no tenim catalogació esportiva prèvia ni valoració a nivell competitiu. Només dades topogràfiques. L'organització ens avisa que no podem relaxar-nos i prendre'ns la pujada a broma. Hi haurà pendents dures i d'altres suaus. A més, la calor estreny hui de manera destacable. Res d'esforços innecessaris i cap amunt sense pressa. Jo m'ho prenc amb filosofia, no tinc altra. L'acumulació de desnivells i de distàncies va foradant el seu particular dany en l'organisme a mesura que passa el dia. A l'inici de la jornada, al Col de Peyresurde, he forçat molt la màquina, de manera que em convé anar de xarreta i pujar sense pressa.
Amb aquesta relaxació forçada per les circumstàncies del perfil, la calor i les hores de bicicleta, comence el port al ralentí. Dos quilòmetres gairebé plans precedeixen el tercer, al 8'5%. Arriba, llavors, l'hora de combinar l'estil d'escalada plantat amb assegut, a més de cercar la manera d'evitar trencar-se abans d'hora. Aquests ports de caràcter imprevisible són, de vegades, el millor camp de conreu per als temuts defalliments; moments agònics on el ciclista perd la perspectiva de la realitat degut a una davallada sobtada de nutrients i d'oxigenació a la sang. Sol ocórrer als llocs més insospitats, precisament quan llevem importància al recorregut i no planifiquem l'esforç. La ment humana s'acomoda i abandona l'estat l'alerta quan no preveu perill, tot imprimint esforços superiors als que corresponen. No vull caure en eixa errada on m'he vist atrapat tantes vegades anys arrere, de manera que no deixe d'analitzar el recorregut que estic fent i d'estudiar els senyals que em dóna la meua biologia. Amb aquesta actitud pugem el que queda fins a arribar a una petita població, poc abans del punt més elevat.
Possiblement siga hui el dia de més calor, de manera que quan veiem una font just al mig de la plaça de la vila, no dubtem a llançar-nos per refrescar aquests cossos castigats. Paco, l'agradable conversador barceloní del club ciclista de Cerdanyola, és un de tants que beu d'aquesta aigua procedent de les muntanyes pirenaiques i que ens aporten la hidratació necessària per afrontar les hores centrals del dia. Són ja les dues de la vesprada i el sol es troba al zenit. Busquem l'ombra en aquests minuts d'esplai i ens llevem el casc per refrigerar millor el cap. Precisament el cap, on qualsevol variació de temperatura pot condicionar l'estat de salut de l'esportista; el lloc més delicat del nostre cos en situacions de calor; la part que més hem de cuidar, atesa la sensibilitat del cervell pel que fa a la temperatura i com, un desequilibri en aquest sentit, pot desencadenar un trastorn físic irreversible i en plena marxa. Deshidratació, desmineralització, defalliment, davallada de glucosa, desalcalinització, davallada de sodi, pèrdua de iode... El tio del mall.
Sortosament, no ens ha fet la visita aquest temut visitant. Continuem la marxa per acabar el port i fem una curta baixada fins a peu de l'últim port, el de Germs. Alguna cosa no funciona: l'inici de l'ascensió està desfet. Biktor ens encomana a pujar en fila índia. Els primers cent metres són de terra. Ciclo-cross? Sembla que es tracta d'això. Ens trobem atrapats a un altre parany. Si defugim aquesta pujada, haurem de fer més de 40 quilòmetres fins a arribar a Lourdes. Ens esperen dos quilòmetres, el primer al 8% i el segon al 12%, però segons ens diuen ens enfrontarem a rampes pròximes al 20%, especialment al final. No es tracta només de superar aquest primer centenar de metres de terra en torns i en filera, sinó que després no hi ha asfalt, sinó graveta. Un parany en tota regla! Caldrà tirar de potència i molta tècnica, posar el pinyó gran i mantenir-se assegut. Si m'alce en algun moment, la roda de darrere patinarà i previsiblement vaja a terra. Així doncs, no exempt de nervis i adrenalina, m'enfile entre els primers. Després de donar 30 segons a qui em precedeix, i així concedir-nos una distància de seguretat que evite colisions, comence a pedalar. Tinc serioses dificultats per ajustar la cala del peu esquerre i comence amb la terra sense haver ajustat la bota. Empenyat en ajustar-la, perc atenció i em veig desequilibrat, ja que no puc manternir una pedalada rodona. A la fi ho aconseguisc, després de vore'm ben apurat. Em temia el pitjor fa un segon i ara, finalment, avance concentrat cap a dalt. Tire de potència i avance amb força per superar el que visualment sembla la primera rampa dura. Després, la pendent suavitza, de manera que podré refer-me del sobreesforç inicial. Així és. Ja vaig tranquil. El tram terregós ha marcat un 15% i demandava potència i concentració. He tirat de bagatge BTT, heretat de l'època on pujava la Cava de Montcabrer i el Menejador amb la bicicleta de muntanya. Ara, soc un carreter, però no oblide els meus orígens. Fa gairebé vint anys m'introduí en el món del ciclisme gràcies a una bicicleta barata, un ferro que em donà l'oportunitat d'enamorar-me d'aquesta pràctica esportiva, acompanyat de meravellosos paratges naturals, com ara el Parc Natural de la Font Roja d'Alcoi, els Plans, l'Aitana o la Serra de Mariola. He canviat la bicicleta de muntanya per la bicicleta de carretera; he canviat les serres penibètiques del Migjorn valencià pels Pirineus francesos; he canviat els recorreguts locals a la meua benvolguda comarca per l'exploració de nous indrets més al nord; ja no sóc el mateix; la metamorfosi m'ha reconfigurat; faig ara el que mai no haguera pogut imaginar, quan, anys enrere, recorria plàcidament les Llacunes a les faldes del Carrascar cada matí de dissabte i el nivell d'esforç era tan lleuger, quasi nimi. Anys enrere, quan descobria nous paratges propers a ma casa i em sorprenia cada eixida amb un nou racó amagat, amb alguna font a una ombria, amb els aromes a herbes aromàtiques, que flanquejaven el meu recorregut i completaven la visió dels boscos de carrasques i pi mediterrani. Ara, en canvi, els descobriments el faig més enllà, en un afany incontrolable per conéixer, per experimentar, per recórrer el món i el meu interior.
I en aquesta exploració em trobe, embegut en una pujada tècnica i dura. Després del primer quilòmetre, on l'única dificultat destacable ha estat el tram de terra, m'endinse en l'empinada costera amb graveta que hauré de superar fins a la fi del port. 500 metres escassos que marquen el 20% de pendent i on no puc relaxar la posició ni alçar el cul. No puc, tampoc, abandonar una cadència alta de pedalada, atés que cauré irremeiablement si abaixe la velocitat angular que dibuixen els meus peus sobre les bieles. Estic atrapat sense remei. La tensió muscular és màxima i note que volte el llindar anaeròbic. Ara ve una revolta a esquerres on la pendent pujarà encara una mica més i no sé si podré superar-ho. Si llisque, caic a terra. A més, si caic, seré incapaç de tornar-me a posar damunt de la bicicleta, donada la forta pendent i la mala fixació de les cobertes sobre el terra. Estic al límit, ho sé. Ho he de passar com siga. He de traure les forces del lloc més recòndit. Tensió màxima, nervis a tope, alè accelerat, pura anaeròbia! Suportar aquesta mena d'esforç se m'està fent dur i no sembla arribar el final del tram. Un parany, sí, de totes totes. Em passen alguns col·legues que mostren més domini de la situació i que no veig tan al límit. No salude. No puc distreure'm en alçar la mirada, ni en parlar-los. Vinga, Natxo, cada pedalada és un poc menys per al final. A la fi, suavitza la pendent i acaba el port. M'he vist apurat, de debò. He estat a punt de caure. D'haver passat, m'hauria fet mal, sí, però sobretot a l'ànima, vençut per la meua incapacitat, pels meus límits, dolgut en l'orgull. He visualitzat per algun instant eixa possibilitat i crec que ha estat més aviat una qüestió de voluntat i amor propi, que no de condició física real. S'obre ara un paisatge amb camps de conreu i de pastura. Fem temps per continuar tots junts fins a Lourdes. Aplegats tots, el cap d'expedició ens pregunta amb sorna si ens n'hem recordat de sa mare. Riem tots i alguns comenten com d'aficionat és a les sorpreses d'aquesta mena. Sempre en té alguna guardada.
El recorregut que queda és ja tot de baixada. Inicialment recorrem camins d'horta asfaltats i estrets. Les pendents són fortes. Prompte, però, eixirem a la carretera convencional per recórrer una dotzena de quilòmetres fins a la localitat de destinació. Aquest últim tros és el típic que taque de la pissarra com a interessant, tenint en compte el volum de trànsit que s'aproxima a la ciutat. Paciència i prudència. Arribem al pàrquing de l'hotel. Excepcionalment, tenim avituallament a l'arribada. La fam és bàrbara. Ens enfitem com a porcs famolencs sense mesura. És un menjar desesperat, incontrolat. Saciats, netegem les bicicletes del quitrà que s'ha incrustat i la terra. Posteriorment, rebentats del tot, mamprenem el camí a la cambra... i la necessària dutxa.
De l'estada a Lourdes, destacar l'aproximació que férem Antonio i jo a la catedral de la verge del mateix nom. Un fet curiós fou que com més aprop hi érem més s'aproximava una forta tempesta. Semblava rugir el nostre senyor per la presència d'un ateu i un agnòstic. Partí i feu caure sorollosament una grossa branca d'arbre al nostre costat, el vent bufava cada vegada amb més força i el granís ens acabà per fer fora, expulsats del temple cristià, acovardits pel seu poder.
Tanquem el cercle. Hui tornem a casa. Ens dirigim al poble roncalés d'Urzainki, punt de partida i meta de la Pirenaica. Per arribar-hi, un autobús ens ha de conduir a la població d'Oloron a primera hora del matí. Des d'allà, hem d'enfrontar una etapa relativament curta. 85km des d'aquesta població, per escalar Col de la Pierre St Martin. Una vegada més, la previsió meteorològica indica ruixats a les hores centrals del dia, de manera que ens hem de donar pressa. A banda de matinar per guanyar temps, el bus ens portarà més enllà d'Oloron, per tal d'aproximar-nos més. Ara, l'objectiu és Arette, localitat francesa a peu de port. Així es tractarà només d'escalar La Piedra directament des d'aquesta població i finalitzar després amb el descens a Urzainki.
Se'm fa pobra la perspectiva de fer només un port, sense cap transició prèvia ni cap altra dificultat. Mentalment tinc ja la sensació que açò ja s'ha acabat. He viscut aquests dies crivellant la meua ànima amb un seguit constant d'emocions i sensacions. I ara, de sobte, queda no res per finalitzar el periple ciclista. Una experiència vital intensa, plena d'amor i de fascinació. Soc ara com un adolescent enamorat perdudament, qui sap que ha de deixar la seua estimada, malgrat els seus desitjos per dedicar-li la vida sencera. Un amor d'estiu. Fugaç, a l'hora que intens. Són aquests els pensaments que m'aclaparen al seient de l'autobús, mentre Antonio dorm a la meua dreta. Arribem a un aparcament pròxim a l'eixida d'Arette, abaixem les bicicletes del camió i ens preparem. Menjar, beure i lamentar-se en silenci. No tinc fam. M'alimente com un autòmat. Fa poc que hem desdejunat i no hem fet cap esforç, així que no tinc fam. A més, el meu estat d'ànim està baix, envaït per la tristor.
Amanisc la bicicleta mentre observe aquest mur amb fotografies de ciclistes. La història del Tour és un emblema per a les poblacions properes als Pirineus i els Alps. Aquesta n'és una mostra, certament. Grans corredors de la zona que donen sentit i identitat a un poble. Alene, per última vegada, l'ambient ciclista francés i em quede amb la frase del cartell: Arette aime le Tour. Amor és la paraula que millor defineix l'afició incondicional pel ciclisme que mostren els gals.
Engeguem la pujada, que inicialment serà molt suau. Primers quilòmetres amb poca pendent que preparen les cames per a l'evident duresa del port. Ens trobem al davant d'una pedra, literalment. No només per les característiques geològiques de caire càrstic que presenta Piedra San Martín en la seua part més elevada, sinó també per la mole gegantina que haurem de superar. Cap enveja li pot tenir aquesta elevació a Cols bestials, com ara el Tourmalet o l'Hautacam. 26km d'ascensió i 1440m de desnivell. El coeficient de duresa suma un valor de 327, a mitjan camí entre els dos ports esmentats prèviament. Un repte descomunal. L'únic avantatge de hui és que serà l'única elevació que farem. Abans d'arrencar amb la Pirenaica, pensava fer una cronoescalada en aquest port, però la disposició mental no és apta per a aqueix esforç. La condició física està en la situació idònia per a fer-ho i crec que seria una bona manera de rematar la feina, però tal com us he revelat no m'apetix. Aquesta última pujada la faré de forma contemplativa, assaborint cada metre, cada pedalada, cada alenada, cada visió, cada xarrada, cada companyia, cada emoció... Vull fer infinita aquesta escalada, ralentitzant el temps, eixamplant l'espai. He viscut tota mena d'experiències durant la marxa cicloturista d'aquest dies; moments de màxim esforç i duresa i d'altres més tranquils i pausats. Aquest poc temps que resta, faré que siga el més gaudit, en el sentit més improductiu per al ciclista, però el més corprenedor per al viatger. Així ho faig, fent barsella amb els components de la cua del grup, deixant anar a qui tinga pressa o desig competitiu, contemplant el paisatge nord de la Piedra. Vaques adormides i immutables a la meua presència m'acompanyen en els quilòmetres centrals, on ja m'he quedat tot sol. Veig que el port es ben dur, però amb la baixa cadència i l'ínfim esforç cardiovascular, gaudisc fins i tot dels trams que superen el 10%. Em trobe en el recorregut entre el quilòmetre 10 i el 18. Sense dubte, si m'haguera pres a pit aquestes revoltes tancades, hauria patit de valent. En canvi, em dedique a pujar com més lent millor. Aromes, paisatges, elevació, sensacions, pensaments... Supere el tram central i abaixen les pendents. Serà així fins al quilòmetre 22, on em trobe una curta baixada, prèvia a l'arribada a l'estació d'esquí. Venen ara els últims quatre quilòmetres; ho sé, perquè el GPS no enganya; el quilometratge total coincideix exactament amb el perfil del port, així que només em queden 4000 metres d'escalada i ja s'ha acabat.
Veig a Cristina, qui ha fet una garbella de fotografies aquesta setmana. M'enfoca, em fotografia. Jo bese el mallot, mentre mire l'objectiu. Vull que quede constància de l'admiració que tinc per aquest periple pirenaic. No vull que obliden que hi ha un valencià enamorat de la serralada pirenaica, que ha conquerit cada cim, cada àpex, cada vèrtex; algú qui ha portat el nom de les comarques del migjorn valencià al més alt de cada cresta, qui ha onejat la bandera muntanyesa a cada agulla subjugada. Pujaré els darrers 4 quilòmetres en èxtasi, ple d'admiració per la descomunal penya càrstica, la qual recórrec coneixedor que abaix s'enfilen innumerables rius i cavernes en complexa relació, com ho és l'organisme viu on visc atrapat. Torna a endurir-se la carretera. Tinc ben memoritzat el perfil; seran tres quilòmetres amb fortes pendents i un últim de suau, per arrodonir l'ascensió. La carretera s'estreta a l'hora que el paisatge esdevé plenament rocós. Pedra grisa envolta el final del port i dóna a aquest paisatge un aspecte únic, visualment atractiu i poderós. Amb raó li diuen la Piedra. Un final, a més, molt irregular, que trenca el ritme a qui vulga mantenir una pedalada constant. Molt dur, clarament. Pres com a una excursió, no he patit les adversitats intrínseques d'un port d'aquestes característiques, mes tinc molt clar que qui s'ho haja pres a pit, haurà sofert les mossegades d'aquesta bèstia que defensa la frontera entre Navarra i França. Una muntanya gegant que té tot el meu respecte, com a ciclista i com a viatger.
A dalt fa aire, però no puc deixar de fer de turista per un minut i fer-me la foto al rètol que indica el punt més alt de la carretera (1802 metres d'altitud). Comence a tenir fred i em pose l'impermeable. El vent bufa fort, així que la baixada me l'hauré de prendre amb calma i amb precaució. També la cara sud que em condueix a la Vall de Roncal queda exempta del meu atac. Hui no he escalat ni descendit de forma agressiva, només he acaronat aquesta elevació, amb estima, amb afecte, amb compte i respecte. Poc abans d'arribar a Urzainki, gaudim d'un dinar campestre, amanit per l'organització de la Pirenaica i amb la col·laboració de família i amics de Biktor. Ambient familiar, de colla d'amics propers, en aquest relaxant temps d'esbarjo. Gairebé no queden converses sobre les característiques d'aquest port per a quan arribe jo, bastant tard i ben avançat el dinar, però encara hi ha qui em comenta com de dura ha estat la pujada i les rampes trencacames d'aquest port, temut per la majoria d'aficionats al ciclisme, per qualsevol de les seues 5 possibles vessants. Em relaxe amb les converses i les bromes. Ric amb els acudits, però estic ple de melancolia per dins.
Acaba ací un viatge d'allò més complet per a qualsevol persona (sobretot persona) que practique el ciclisme. Una experiència vital d'aquelles que aconselle a tothom; a tothom qui siga suficientment valent i agosarat com per cercar la felicitat i assumir els riscs i compromisos que això implica.
Amics, us desitge de tot cor molta salut, força i noblesa!
Arribem a Bagneres de Bigorre i desperte de la hipnosi. Deixe l'armilla i els maniguets a la furgoneta. M'enfronte ara a tercera dificultat. Hui, cada port té menor quilometratge que l'anterior, però també són cada vegada més irregulars i imprevisibles. Set quilòmetres d'escalada variable, pel que fa a les pendents. Les variacions de valor aniran ballant entre l'1'5% i el 9% sense cap ordre ni progressió, així que ens ho prenem com a una incògnita. Saoucède és un col desconegut. Per ací no passa el Tour, així que no tenim catalogació esportiva prèvia ni valoració a nivell competitiu. Només dades topogràfiques. L'organització ens avisa que no podem relaxar-nos i prendre'ns la pujada a broma. Hi haurà pendents dures i d'altres suaus. A més, la calor estreny hui de manera destacable. Res d'esforços innecessaris i cap amunt sense pressa. Jo m'ho prenc amb filosofia, no tinc altra. L'acumulació de desnivells i de distàncies va foradant el seu particular dany en l'organisme a mesura que passa el dia. A l'inici de la jornada, al Col de Peyresurde, he forçat molt la màquina, de manera que em convé anar de xarreta i pujar sense pressa.
Sortosament, no ens ha fet la visita aquest temut visitant. Continuem la marxa per acabar el port i fem una curta baixada fins a peu de l'últim port, el de Germs. Alguna cosa no funciona: l'inici de l'ascensió està desfet. Biktor ens encomana a pujar en fila índia. Els primers cent metres són de terra. Ciclo-cross? Sembla que es tracta d'això. Ens trobem atrapats a un altre parany. Si defugim aquesta pujada, haurem de fer més de 40 quilòmetres fins a arribar a Lourdes. Ens esperen dos quilòmetres, el primer al 8% i el segon al 12%, però segons ens diuen ens enfrontarem a rampes pròximes al 20%, especialment al final. No es tracta només de superar aquest primer centenar de metres de terra en torns i en filera, sinó que després no hi ha asfalt, sinó graveta. Un parany en tota regla! Caldrà tirar de potència i molta tècnica, posar el pinyó gran i mantenir-se assegut. Si m'alce en algun moment, la roda de darrere patinarà i previsiblement vaja a terra. Així doncs, no exempt de nervis i adrenalina, m'enfile entre els primers. Després de donar 30 segons a qui em precedeix, i així concedir-nos una distància de seguretat que evite colisions, comence a pedalar. Tinc serioses dificultats per ajustar la cala del peu esquerre i comence amb la terra sense haver ajustat la bota. Empenyat en ajustar-la, perc atenció i em veig desequilibrat, ja que no puc manternir una pedalada rodona. A la fi ho aconseguisc, després de vore'm ben apurat. Em temia el pitjor fa un segon i ara, finalment, avance concentrat cap a dalt. Tire de potència i avance amb força per superar el que visualment sembla la primera rampa dura. Després, la pendent suavitza, de manera que podré refer-me del sobreesforç inicial. Així és. Ja vaig tranquil. El tram terregós ha marcat un 15% i demandava potència i concentració. He tirat de bagatge BTT, heretat de l'època on pujava la Cava de Montcabrer i el Menejador amb la bicicleta de muntanya. Ara, soc un carreter, però no oblide els meus orígens. Fa gairebé vint anys m'introduí en el món del ciclisme gràcies a una bicicleta barata, un ferro que em donà l'oportunitat d'enamorar-me d'aquesta pràctica esportiva, acompanyat de meravellosos paratges naturals, com ara el Parc Natural de la Font Roja d'Alcoi, els Plans, l'Aitana o la Serra de Mariola. He canviat la bicicleta de muntanya per la bicicleta de carretera; he canviat les serres penibètiques del Migjorn valencià pels Pirineus francesos; he canviat els recorreguts locals a la meua benvolguda comarca per l'exploració de nous indrets més al nord; ja no sóc el mateix; la metamorfosi m'ha reconfigurat; faig ara el que mai no haguera pogut imaginar, quan, anys enrere, recorria plàcidament les Llacunes a les faldes del Carrascar cada matí de dissabte i el nivell d'esforç era tan lleuger, quasi nimi. Anys enrere, quan descobria nous paratges propers a ma casa i em sorprenia cada eixida amb un nou racó amagat, amb alguna font a una ombria, amb els aromes a herbes aromàtiques, que flanquejaven el meu recorregut i completaven la visió dels boscos de carrasques i pi mediterrani. Ara, en canvi, els descobriments el faig més enllà, en un afany incontrolable per conéixer, per experimentar, per recórrer el món i el meu interior.
El recorregut que queda és ja tot de baixada. Inicialment recorrem camins d'horta asfaltats i estrets. Les pendents són fortes. Prompte, però, eixirem a la carretera convencional per recórrer una dotzena de quilòmetres fins a la localitat de destinació. Aquest últim tros és el típic que taque de la pissarra com a interessant, tenint en compte el volum de trànsit que s'aproxima a la ciutat. Paciència i prudència. Arribem al pàrquing de l'hotel. Excepcionalment, tenim avituallament a l'arribada. La fam és bàrbara. Ens enfitem com a porcs famolencs sense mesura. És un menjar desesperat, incontrolat. Saciats, netegem les bicicletes del quitrà que s'ha incrustat i la terra. Posteriorment, rebentats del tot, mamprenem el camí a la cambra... i la necessària dutxa.
De l'estada a Lourdes, destacar l'aproximació que férem Antonio i jo a la catedral de la verge del mateix nom. Un fet curiós fou que com més aprop hi érem més s'aproximava una forta tempesta. Semblava rugir el nostre senyor per la presència d'un ateu i un agnòstic. Partí i feu caure sorollosament una grossa branca d'arbre al nostre costat, el vent bufava cada vegada amb més força i el granís ens acabà per fer fora, expulsats del temple cristià, acovardits pel seu poder.
8 D'AGOST. SISENA ETAPA: Oloron-Urzainki
Tanquem el cercle. Hui tornem a casa. Ens dirigim al poble roncalés d'Urzainki, punt de partida i meta de la Pirenaica. Per arribar-hi, un autobús ens ha de conduir a la població d'Oloron a primera hora del matí. Des d'allà, hem d'enfrontar una etapa relativament curta. 85km des d'aquesta població, per escalar Col de la Pierre St Martin. Una vegada més, la previsió meteorològica indica ruixats a les hores centrals del dia, de manera que ens hem de donar pressa. A banda de matinar per guanyar temps, el bus ens portarà més enllà d'Oloron, per tal d'aproximar-nos més. Ara, l'objectiu és Arette, localitat francesa a peu de port. Així es tractarà només d'escalar La Piedra directament des d'aquesta població i finalitzar després amb el descens a Urzainki.
Se'm fa pobra la perspectiva de fer només un port, sense cap transició prèvia ni cap altra dificultat. Mentalment tinc ja la sensació que açò ja s'ha acabat. He viscut aquests dies crivellant la meua ànima amb un seguit constant d'emocions i sensacions. I ara, de sobte, queda no res per finalitzar el periple ciclista. Una experiència vital intensa, plena d'amor i de fascinació. Soc ara com un adolescent enamorat perdudament, qui sap que ha de deixar la seua estimada, malgrat els seus desitjos per dedicar-li la vida sencera. Un amor d'estiu. Fugaç, a l'hora que intens. Són aquests els pensaments que m'aclaparen al seient de l'autobús, mentre Antonio dorm a la meua dreta. Arribem a un aparcament pròxim a l'eixida d'Arette, abaixem les bicicletes del camió i ens preparem. Menjar, beure i lamentar-se en silenci. No tinc fam. M'alimente com un autòmat. Fa poc que hem desdejunat i no hem fet cap esforç, així que no tinc fam. A més, el meu estat d'ànim està baix, envaït per la tristor.
Acaba ací un viatge d'allò més complet per a qualsevol persona (sobretot persona) que practique el ciclisme. Una experiència vital d'aquelles que aconselle a tothom; a tothom qui siga suficientment valent i agosarat com per cercar la felicitat i assumir els riscs i compromisos que això implica.
Amics, us desitge de tot cor molta salut, força i noblesa!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada