CICLISTES EN LA BOIRA

Per a qui definim el ciclisme com a una activitat eminentment de sensacions, cada jornada al damunt de la flaca és una nova experiència. La multiplicitat de factors ambientals i de condicions personals fan que cada eixida siga única i irrepetible... Especial... Particular... Novedosa... Diferent... Singular. Un event mai viscut i que mai no tornarem a viure. Sota aquesta visió, em veig amb l'obligació filosòfica de gaudir i valorar cada moment viscut amb la bicicleta. Podríem considerar que les condicions de l'ambient, com ara la temperatura, la humitat relativa o el vent són úniques a cada instant. Al meu pas repetit pel mateix indret després d'anys de pràctica esportiva, els valors climatològics difícilment seran els mateixos, ni tampoc no ho seran les meues condicions metabòliques. Això comporta que la reacció del ciclista a l'entorn que l'envolta requerisca d'una capacitat d'adaptació contínua. Heus ací la obligada forja de la disposició mental. Recórrer l'espai-temps concret en el moment de l'exercici físic implica adaptar-se o morir. Morir com a ciclista, és clar.

"Las bicicletas son para el verano", resa la dita espanyola. No és el nostre cas. Els CBR practiquem aquest esport malgrat les condicions adverses. Posem en pràctica, a cada jornada sobre les dues rodes, la capacitat d'adaptació al cru fred de l'hivern i a la insuportable calor del ple estiu. Hui, un dissabte de març qualsevol, l'elevada humitat ambiental, la lleu pluja i la densa boira en la llarga escalada a la Carrasqueta han fet d'aquesta marxa un esdeveniment únic, compartit en grup, en equip, en companyia. Els comentaris sobre la baixa sensació tèrmica durant les baixades i la manca de visibilitat al tram més elevat de la ruta, han portat al màxim el sentit unívoc d'aquesta exigent jornada, sense dubte. Hui hem esdevingut... ciclistes en la boira.

7:55h AM. Cancellara Loren m'espera a la rodona de Germain. Hem quedat una mica d'avançat per tal d'escalfar abans de la incorporació al grup. Ritme suau i conversa distesa. A mitjan Barranc de la Batalla apareixen els col·legues i em situe emparellat amb el Capità. Lleu increment de la velocitat que no tenim cap problema en assumir. L'equip puja al mateix ritme que ho faria jo tot sol un dia qualsevol per aquest tram. Ritme de fons que assimila bé el cos. Cancellara opta voluntàriament per endarrerir-se a posicions més discretes. Em quede al capdavant per conduir el grup durant els primers minuts. Coronem i seguim la carretera fins al desviament cap a Ibi per la via de servei.

Seguim emparellats Capità i jo... Digueu-me Coppi, Fausto Coppi. Em sorprén la tranquil·litat amb que avancem, a diferència d'altres jornades on el ritme és frenètic des del bell inici del recorregut. Em pregunte si les circumstàncies viscudes darrerament i que han afectat a les relacions d'amistat d'algun membre de la grupeta tindrà a vore amb aquesta aparent prudència inicial. Coronem ara l'Altet d'Ibi i li comente sarcàsticament al Capità que la gent hui està covarda, ja que ningú no s'ha posat a rellevar des del congost de la Batalla. Tot seguit, ens avança una parella per tal de descansar-nos una mica de la responsabilitat de marcar el ritme. Ja a posicions intermitjanes, parlem sobre el benefici comú que impliquen aquests relleus, els quals reparteixen l'esforç entre tots els membres i equilibren les forces. Argumente amb el meu col·lega a favor d'aquesta pràctica a tot grup ciclista, ja que açò desperta el sentit solidari de tota la tripulació i incrementa la velocitat mitjana del grosso. També ix a colació que aquells qui van a roda solen trobar un avantatge en la reserva d'energia, el qual els dóna un plus en ulteriors escalades a la segona part de la ruta, en el cas de hui al port de la Carrasqueta. Em pregunte si és recriminable aquest potencial canvi de ritme en moments avançats de la marxa, el qual pot despenjar a aquells qui han fet el treball brut durant bona part del recorregut, tenint en compte que es tracta d'una sessió d'entrenament-esbarjo i no d'una competició.

Arran d'aquests comentaris expressats en plena marxa i a col·lació d'alguns esdeveniments viscuts a la grupeta, vull considerar a títol personal alguns aspectes ètics, morals, d'estil, de cortesia, de sentit col·lectiu i també de caire individual, com no. En la meua humil opinió, he valorat sempre que el benefici del grup redunda inequívocament en el guany personal. Fer aportacions a nivell esportiu que impliquen una millora del rendiment de l'equip acabarà, tard o d'hora, suposant un increment en la condició física i una bona aproximació als objectius individuals. Una visió conservadora del ciclisme en grup, on el corredor es manté sempre a roda, s'explica només quan aquest no té un nivell esportiu suficient com per col·laborar de tant en tant en posicions de cap. Així ho he fet durant un parell d'anys, quan el principal objectiu per a mi era seguir el ritme que em marcaven els altres. La meua única ambició era aconseguir mantenir-me amb el grup i no acabar despenjat i arrossegant-me per l'asfalt penosament. Ara, després d'haver viscut aquelles misèries, i superats els famosos vint-i-dos mil quilòmetres considerats necessaris per arribar al nivell estàndar, em veig capaç de participar activament del grup i, per tant, així ho faig. Amb la mateixa ambició amb que abans xuclava roda en agònic silenci, ara tire del grup el algun tram de pla o pujada, per tal de marcar el ritme que més conviga a aquesta petita societat que és el CBR Team. Sense voler entrar en polèmiques, és inevitable que alguns col·legues, durant la marxa de hui, hagen optat per córrer d'amagat, a l'ombra, a cua de grup. És lloable que cadascú se situe segons la jerarquia que considera que li correspon o, simplement, perquè a hores d'ara no pot o no deu incrementar el nivell d'esforç. Uns per manca de forma física, d'altres perquè no els toca pujar el cardio segons el seu pla d'entrenament, d'alguns perquè no es troben fins o no gaudeixen d'un estat de salut plena... Raons n'hi ha de milers.

Cal, sobretot, ser generosos. M'explique: no sóc d'aquells qui miren què fa el de davant, el del costat ni el de darrere. No m'agrada traure comptes a ningú. Visc i deixe viure. Ho trasllade de la vida al ciclisme i del ciclisme a la vida. Per a mi és el mateix. Sóc feliç així. Si algú no vol tirar, que no tire. Si ho he de fer jo, acompanyat d'algun altre amic voluntariós, doncs perfecte. Si algun dia no em veig amb foces, doncs no ho faig. Si no és el meu terreny, doncs tampoc. Si finalment ocorre el que podria semblar polèmic i és que algú qui no ha tirat en tot el dia, ara va i al darrer port s'escapa, doncs que s'escape. Si vull i puc el seguiré i si no, no passa res, que açò no és una cursa. Personalment, no em molesta que algú trenque el ritme, ja que si en sóc capaç, aniré al darrere i això em donarà estímul per millorar com a ciclista. No hi ha línia de meta, sinó estones de ciclisme del pur en aquests punts d'inflexió. Fa molts anys que assumí la filosofia de córrer amb els demés i no contra els demés. Sincerament, pense que preocupar-nos pel que fan o el que deixen de fer els altres és una pèrdua de temps i energia que podem dedicar a gaudir plenament de l'experiència ciclista, la companyia, l'ambient i el paisatge. Al capdavall, estimats ciclistes, el temps posa a cadascú al seu lloc, irremediablement. Ningú no pot escapar al seu propi destí; el destí que s'escriu a cada pedalada i a cada acció sobre les dues rodes. M'agrada escriure, però sóc honest si us dic que pense que la millor crònica s'escriu sobre la marxa i a 170 polsacions. És ahí, en els moments on pensar amb sang freda és impossible, quan apareix la veritable persona. De fet, pose per davant el ciclista-persona al ciclista-corredor. Ni de bon tros vaig a escriure ací un decàlec sobre com ser un bon ciclista. El sentit comú, com dic als meus alumnes de Secundària, és la millor manera d'afrontar la vida. Hui, per exemple, hem insistit en la pàgina tres del manual, especialment a la llarga escalada final, per tal de recordar-nos els uns als altres que cal ser nobles...

Digueu-me Coppi, Fausto Coppi

El trànsit des de l'Altet d'Ibi fins al punt més elevat del Maigmó esdevé un recorregut ràpid, amb relleus repetits i sensació de fred. Ens acompanyarà una fina pluja en arribar a aquesta elevació i després, al descens, toca baixar amb precaució per la carretera mullada. Aquells amb més perícia, no demostren cap por i em costa seguir-los. Hui tinc la llumeta roja de seguretat encesa al cervell, de manera que deixe passar als més agosarats. M'endarrerisc a cua del grup avançat. Darrere queda la meitat del gran grup, a qui no gose a buscar amb la mirada, ja que he de prestar la màxima atenció en cada revolta. Les motos que venen de cara no ajuden, he de dir, ja que aprofiten el carril contrari en flagrant cursa il·legal. Travessem Agost, el poble de la ceràmica, amb les cases del color del fang. Queda ara el descens en línia recta fins al restaurant on esmorzarem...

...Acabem l'àpat i ens disposem a rodar novament, ara en direcció a Sant Vicent del Raspeig. Comencem amb pluja i la visió de la Carrasqueta des d'ací preocupa. Està pintada de gris fosc. Una cortina d'aigua i els núvols carregats esborren la seua silueta, convertint la línia de contorn de la muntanya en una sèrie de traços oberts indefinits. Aquesta visió ens indica que hui toca mullar-se si no escampa mentre contemporitzem entre Sant Vicent i Mutxamel. Aquest tram entre les dues poblacions està molt concorregut pels cotxes. Toca conviure i prestar atenció. Carretera mullada i rodones a cada dos-cents metres. Rodem tranquils. És el típic traçat que tot ciclista espera passar prompte per poder-se endinsar en recorreguts més interessants des del punt de vista esportiu i paisatgístic.

Finalment hem deixat Mutxamel i agafem la carretera que travessa el Riu Sec. Des del llit d'aquesta rambla fins al cim de la Carrasqueta haurem de recórrer 25 quilòmetres i superar un desnivell de 920 metres. Les opinions sobre l'interés d'aquesta escalada són diverses. Mentre que hi ha qui, com jo, gaudeix plenament d'aquesta llarga ascensió, n'hi ha qui per contra prefereix fer-ho de baixada. La longitud del port fa més pesada la penitència d'haver de treballar en contra de la gravetat. A més, el paisatge no acompanya, especialment a la primera meitat del recorregut, on a esquerra i dreta només podem vore terra erma i algun matoll de secà. És el desert que separa Xixona d'Alacant i Sant Vicent. Tardem bastant en anar tots plegats, ja que les necessitats fisiològiques degudes a l'efecte dels diurètics presos durant l'esmorzar han obligat a aturar-se a més d'un. Jo també m'hi he apuntat, tenint en compte que anar amb pixera d'ací al cim pot ser molt molest.

Després d'aquest inici poc cohesionat, ens agrupem. Hi ha hagut noblesa. Els de darrere no hauríem pogut connectar sense la cortesia dels de davant. La primera part del port, la que porta fins a Xixona, no m'ha donat mai la sensació d'escalada. La muntanya encara queda lluny, tot i que des del punt de vista topogràfic estem pujant. Hi ha algunes variacions en el pendent que permeten baixar pinyons o fins i tot mantenir el plat gran. Alce la mirada i continua ben negra la visió de la imponent muntanya. Sembla que les probabilitats de mullar-nos hui són ben elevades. Els grups de ciclistes que baixen venen amb els impermeables. Encara no ens hem eixugat els maillots de la fina pluja d'abans a l'alçada de Mutxamel i sembla que tornarem a passar per la dutxa.

Ve la part interessant. Després d'una curta baixada ens trobem la revolta de la paella. A partir d'ací no hi ha pietat. No deixarem de pujar en cap moment. 4'6% de pendent quasi constant fins al punt més elevat i 15 quilòmetres de carretera amb bon asfalt. Alhora que mamprenem el port en la seua part més definida, ens hi trobem un ambient cada vegada més humit. La intensa motivació m'espenta a situar-me al capdavant, novament amb Capità. La cohesió és total. Tinc la sensació que alguns podrien avançar més fort. M'incloc a la llista, però respecte el ritme que m'encomana el meu col·lega comandant. Comprove la desmultiplicació mecànica i m'he situat un pinyó més amunt de l'habitual. Si normalment puje amb el 34:21 a ritme de fons, ara estic amb el 34:23. Una relació més suau per tal de no despenjar ningú. Fem grup! Aquesta diferència de potència desenvolupada la compense amb una major cadència assegut. És la meua manera en positiu d'adaptar-me a la tasca de conducció del grup. Si no puc treballar la potència en la pedalada, treballaré l'agilitat i gaudiré d'un major marge cardiovascular. De tant en tant, m'alce i abaixe dos pinyons per descansar els renyons i canviar de postura. L'angonal també ho agraeix.

Finalment no serà pluja, però sí boira. Superada la Venta Teresa, aquest fenòmen atmosfèric es presenta gairebé de sobte. S'incrementa la humitat ambiental fins al punt de precipitar gotes d'aigua als teixits de la roba d'hivern que encara portem a sobre. La barreja de suor corporal i aigua en suspensió provoca una sensació poc habitual en aquesta ascensió, tradicionalment aixuta i assolellada. No sé vosaltres, però jo estic gaudint tremendament de les sensacions, aquelles a què feia referència a l'inici de la crònica i que defineixen la meua experiència de hui, entre la boira. No triga en avançar-nos un petit grup de 5 membres. Màquina i Ñoño reaccionen instintivament per seguir-los la roda. Em mantinc atent per si finalment se'n van i així perseguir-los. No és el cas. Sona el "crit a la cabra" i renuncien, després d'haver canviat el ritme per uns moments. Seguim junts. La consigna és no despenjar ningú. Si hagueren seguit amb l'acceleració, haurien trencat la grupeta. Ho saben i per això no han continuat. Ara són ells qui comanden l'escalada. Jo em quede a roda de Ñoño i Capità a l'estela de Màquina. És ara Alpino qui s'escapa. Una arrancada dura del vell corredor italo-suís. S'agafa a roda del grup de desconeguts i desapareix d'entre la boira. Tinc la temptació d'anar-me'n amb ell i les seues llebres, però em pot el respecte pel ritme acordat. Em veig amb forces per emular les escalades de Fausto Coppi als Dolomites. Emperò, és prompte per intensificar el ritme. A aquestes alçades de la temporada, convé mantenir-me a ritme i esperar als mesos de maig i juny per fer sèries d'esforç intenses. No és hora de cremar la pólvora, que el meu inici d'estiu serà molt dur i exigent.

Dissabte 19 de març de 2016: Alcoi, Barranc de la Batalla, Ibi, Finca Terol, Maigmó, Agost, Sant Vicent, Mutxamel, Xixona, Carrasqueta i Alcoi. 115km i 1800m+.

Fem l'última revolta de ferradura i queden 4 quilòmetres per coronar. Torne a avançar-me i m'emparelle amb Carlos, a la seua dreta, a la vora de la carretera, aprop dels pilons que marquen el marge d'aquesta tortuosa ascensió. El precipici queda a dreta, però no es veu res. Sembla com si el buit absolut ens acompanyara en un recorregut on només hi ha una carretera per on ens enfilem fent equilibri per no caure al no res. Són les proximitats del cel, del paradís. Ja digué Gàndalf, el Gris, que per arribar a la llum, abans cal endinsar-se a la foscor. La visibilitat sobre l'asfalt no supera els 10 metres i les files de cotxes ens avancen amb precaució. Al darrere hem enviat al Mestre, ja que porta llumeta roja posterior. De quan en quan, alce i menege el braç cobert de taronja saturat, per tal de fer-nos més visibles per als vehicles. Aquest paisatge convida a la solitud i el recolliment, a més de la reflexió. Hui, ací, en aquest moment espai-temporal, no hi ha un paisatge que distrega la nostra mirada ni cap component visual que condicione la direcció de la nostra atenció: només 10 metres d'asfalt, el límit lateral i l'abisme... Som... Ciclistes en la boira.