Part I
Inscriure'm en aquesta marxa cicloturista féu que pensés, en el seu moment, que el projecte era massa ambiciós, quasibé un bojeria. Calia una primavera d'entrenament metòdic, intens, on la muntanya fos la protagonista i els desnivells m'acompanyaren repetidament. Era inel·ludible combinar entrenament en volum amb episodis d'intensitat. La presència d'un company de preparació motivat, com és en Bettini, em retroalimentava positivament, ja que quan un dels dos feia fallida en el període d'entrenament, l'altre el feia retornar a la marxa i al ritme; sempre esperant-nos, sempre comptant l'un en l'altre, reconfortant-nos i animant-nos.
IRATI XTREM
és una marxa cicloturista no competitiva, organitzada per una empresa
navarresa i amb la filosofia de la recreació, el plaer, el respecte a la
natura i l'eslògan constant de no córrer contra els demés, sinó amb els demés,
tots plegats de forma solidària i cooperativa. Recorre 128km i 8 ports
de muntanya pels Pirineus de Navarra i França, tot circumvalant la
Selva d'Irati. Aquells qui hem fet alguna vegada les sis etapes de la
Pirenaica amb aquest equip humà, no dubtem de la serietat amb què el
cap, Biktor Andueza, manprén el seu projecte empresarial. Des d'ací, una
vegada més, felicitar l'organització i el poble navarrés per obrir les
seues portes i el seu entorn als foranis que venim del sud i la
Mediterrània.
Comença la marxa puntualment... Al capdavant, els Txikis, qui
marcaran el ritme fins a la pròxima població, Ezcarotz. Passem un pont i
els menuts s'aparten a les vores. Ens aplaudeixen amb admiració i
simpatia. Estiren els braços per que els saludem amb un xoc de mà en
marxa. Llavors, acaba el tram neutralitzat i comença la ruta a lliure
velocitat. Nosaltres decidim anar tranquils, amb parsimònia, agrupats.
Tot i això, si volguérem avançar posicions seria difícil, atés que el
gran grup va cohesionat i ocupa l'ample de la carretera. Ens deixem
portar per aquest dolç ritme com dos ocellets a dins d'una bandada...
Part II
...Pugem els primers tres ports,
Jaurrieta, Erremendia i Abaurreagaina a ritme constant i suau, atrapats
en la discreta zona intermitja del gran grup; compactats i agrupats.
Observe el ritme cardiovascular a la pantalla del GPS i marca zones 3 i
4, ossiga, ballant entre el 70 i 85% de l'umbral aeròbic. Certament
còmode i agradable. Són ports curts i de poc desnivell. Ens ho prenem
con un escalfament que durarà fins al primer avituallament, al
quilòmetre 36, la fàbrica d'armes d'Orbaitzeta. Emperò, tinc l'al·lerta
encesa i recordant-me que abans haurem de superar El Muro, una
rampa de formigó de 500 metres de llargària amb pendents que superen el
15% en el tram més dur. La visualitze en arribar a Orbaitzeta. Quan ens
apropem a la seua base, em descorde l'armilla, m'abaixe els maniguets i
faig un glop del bidó d'isotònica.
Analitze la pendent amb la mirada i veig una filera de ciclistes que
avancen tortuosament, amuntegats. És una bonica imatge. De fet, és el
punt de tota la ruta on més acumulació de ciclistes veurem. Més
endavant, en passar l'avituallament sòlid, començaran a formar-se les
primeres grupetes. Els pros es llançaran endavant a ritme inabastible
per defer-se'n dels cicloturistes i aquests últims seguirem l'excursió
entre converses, rosegades a una barreta de cereals, bromes i, també,
amb silencis quan el perfil ho determine o vulguem abstraure'ns amb el
paisatge.
Analitze la pendent amb la mirada i veig una filera de ciclistes que
avancen tortuosament, amuntegats. És una bonica imatge. De fet, és el
punt de tota la ruta on més acumulació de ciclistes veurem. Més
endavant, en passar l'avituallament sòlid, començaran a formar-se les
primeres grupetes. Els pros es llançaran endavant a ritme inabastible
per defer-se'n dels cicloturistes i aquests últims seguirem l'excursió
entre converses, rosegades a una barreta de cereals, bromes i, també,
amb silencis quan el perfil ho determine o vulguem abstraure'ns amb el
paisatge.
Comença
El Muro! Per molta preparació mental i disposició prèvia que un porte,
es fa sobtat aquest ascens i no hi ha més remei que alçar-se del seient.
Em veig fent equilibri, perquè la grupeta va tan petada que m'he de
coordinar amb el ritme de tots aquells que m'envolten. Difícil guardar
distàncies tan justetes quan l'esforç és tan elevat. És la primera
situació compromesa que ens trobem, ja que es fa tan perillós augmentar
la velocitat com rebaixar-la, de manera que ens ho prenem amb calma i
concentració, per tal d'arribar dalt sense accidents i, així, alliberar-se de la situació
d'estrés.
La
baixada és ja més relaxada i em reagrupe amb el meu col·lega. Ens
aturem a les taules que han amanit els organitzadors al poble i fem el
primer àpat. En la primera parada, m'agrada enfitar-me de fuita
bàsicament, a més de reposar líquids i emplenar els dos bidons. Reserve
l'atac als entrepans per a la pròxima, que tindré ocasió i més fam per
empassar-me carbohidrats i proteïna. Em trobe casualment un conegut de
la
Pirenaica de 2012, qui m'explica com són els pròxims quilòmetres i la precaució
que haurem de tenir en manprendre la base del port d'Errozate: cuidado, vais a girar 180º i tendréis que meter corona grande y plato pequeño; recuerda, mételo todo! M'ho
grave a la memòria de curt termini i no tardem en continuar la marxa.
Sóc partidari d'aprofitar tots els avituallaments, però no passar massa
temps aturat, ossiga, mantenir un ritme el més constant possible i les
pauses necessàries per recuperar i alimentar-se. Així doncs, la conversa
es curta i ens acomiadem aviat de l'amíc biscaí. Entre mig tindrem un
alt, el d'Azpegui. El salvem a un ritme que permet la xarrameca distesa.
Fem, llavors, la baixada. És el primer descens radical. Ha canviat el
ferm; ara està desgastat i la via s'ha estrenyit. La neu i el fred
d'aquest hivern ha deteriorat l'asfalt, que en alguns moments esdevé
graveta.

Part III
La baixada torna a ser radical. Es tracta de la típica situació en què no pots descansar la musculatura. Abaixe en tensió màxima. L'estat del ferm, la dificultat del traçat, les contínues revoltes i irregularitats, a més de la sensació de fred, em fan estar al màxim d'alerta. No és, ni de bon tros, la típica baixada oberta amb bona carretera, fina i ampla, que ajuda el ciclista a recuperar mentre gaudeix del descens i la velocitat. Per contra, la tensió muscular se'm fa una mica dolorosa i no hi ha cap relaxació. De fet, suponsant prèviament que açò ocorreria, a falta de dues setmanes per a la marxa, vaig canviar les cobertes de la bicicleta amb un model resistent i durador, per evitar sorpreses en moments com aquests.
Fem una altre ascens i ja perd el compte de per on vaig. Han estat tantes les successions de muntades i baixades, que comença a ser secundari el fet de saber per quin punt hi anem. Entre a una fase d'esforç en què podria seguir ascendint i descendint contínuament, tot perdent la perspectiva de les distàncies i desnivells, fins a arribar a qui sap on. Ascendim suaument Surzai Lepoa, en territori franco-navarrés, i fem un descens de vistes precioses cap a una vall, on veiem cavalls pasturant apaciblement. Dóna molta pau aquesta visió, malgrat que un poltre se'm creua a la carretera i gairébé tenim un accident. No vull trencar l'harmonia de la fauna, de manera que frene i espere que el jove equí decidisca passar a l'altra banda per retrobar-se amb els seus progenitors.
Tan bon punt deixem la vall, comença la penúltima ascenció. És Col d'Irati. Apacible escalada, a dins d'un bosc atapeït, amb llacs d'aigua quieta que sembla un mirall. És el moment de la ruta on més ens endinsem al bosc de boscos i abaixe el ritme per tal de contemplar, mirar, escoltar, alenar, olorar; en definitiva, impregnar-me de l'essència d'aquesta selva tan particular i única. A dalt, el darrer avituallament. Tinc certa preocupació, perquè hem superat ja el 2700 metres de desnivell en ascens, en queden 900 més, aproximadament, i un port d'entitat, com és Larrau. El genoll esquerre em dóna un senyal, un petit dolor que em permetrà continuar, però que m'està dient que estic superant amb escreix el que faig habitualment al damunt de la bicicleta. M'ho prendré amb calma en començar la darrera escalada.
Abaixem mentre digerim els aliments i en pocs minuts comencem a muntar, tres quilòmetres abans de Larrau poble. Ascendim fins a la localitat i ja entreveiem l'inici de port. És un moment especial. La furgoneta de l'organització presideix el començament de la cronoescalada. Hem arribat a temps per ser cronometrats. El control es tancarà en 40 minuts. Reconec estar nerviós. No sé com respondrà el cos durant la pujada, ja que arribarem fins a 3600 metres de desnivell positiu i les pendents que ens esperen són fortes en la major part del traçat.
Podem triar no fer la crono i anar per lliure, però tinc un pica pica que em diu que ja que estic ací, ho he de fer, que he de posar-me a prova, encara que no tinga massa forces en la reserva. Em serveix d'estímul, també. Em conec, i sé que si la faig, donaré més de sí. M'ature un minut, el temps just per treure'm les ulleres, guardar l'armilla i els maniguets a les butxaques i beure una mica. Després d'amanir-me amb cura i mentalitzar-me, comence a donar pedalades, passe per la catifa i pita el xip. El cronòmetre s'ha encetat i l'ascens no donarà treva fins a 12 quilòmetres més amunt. Em dic a mi mateix que aquesta és la mateixa distància que hi ha des del poble de Sella al port de Tudons, tot i que les pendens no tenen res a veure. Comence bé, em sent, novament, com si aquestes carreteres i aquests desnivells estigueren dissenyats per a mi. És com si el meu codi genètic em diguera que aquests són els meus espais i els meus esforços naturals. Francament, no ho sé. Només puc dir que m'hi trobe integrat, fusionat amb el perfil i l'espai natural que m'envolta. Bettini i jo mateix ens hem tornat a donar carta blanca. Les primeres revoltes són tancades i comence a perdre'l de vista. Cadascú va a la seua, ja que l'exigència del traçat ens obliga a cercar el ritme més adient per a cada fisonomia. No torne a mirar arrere. En escalades con aquesta no m'agrada. No vull estar pendent de res més que no siga la meua comunió amb el port. M'integre amb ell ràpidament i tire endavant. Sempre al mateix ritme, ni fort ni a poc a poc. Pose la corona gran des del primer moment i no pense abandonar-la mentre no hi haja un falç pla. Als primers dos quilòmetres n'hi ha de falços plans, de manera que canvie de desenrollament i m'alce de la bicicleta, per tal de canviar la postura i guanyar inèrcia. Prompte desapareixen els descansos i l'ecalada es converteix en un continu de pendents que ronden i superen el 10%. Note, si m'alce, que el tríceps, a la part posterior del braç, està fatigat. Tinc por de soltar accidentalment el manillar i caure a terra. A més, el genoll esquerre continua recordant-me que estic fent un sobreesfoç. No es tracta d'un dolor intens, però sí que em serveix per saber que sóc humà, que tinc limitacions, que no hauria de confiar-me. Constància, tenacitat, resistència, no pas velocitat -em dic a mi mateix. Avance alguns ciclistes que pugen a peu. S'ho prenen a filosofia. L'esforç els ha passat factura i han arribat al límit. Em produeix incertesa aquesta situació, ja que en són bastants i això torna a recordar-me que aquesta marxa està catalogada com a duríssima. Tracte de continuar imperpetu, constant, sense perdre l'equilibri en els moment més durs. Hi ha instants que caic en la debilitat i abaixe la cadència, però m'adone de seguida que si ho faig puc perdre la concentració i posaré peu a terra. Tracte, obstinadament, de mantenir la cadència, els renyons treballen més que mai, comence a sentir dolor a l'esquena, als braços sencers i a les cames. Aquest és l'esport més dur que hi ha, segons diu un amic triatleta. Potser, no ho sé, però ara me'n recorde d'aquesta afirmació i la confirme.
Pel meu cap volten altres pensaments, com ara la meua filla i la meua muller. Em trobe en una mena de catarsi mental que m'abstrau de tot. És com passar a un altre nivell de meditació, on els aspectes físics es veuen vetllats per l'elevació mental. El dolor i la fatiga s'atenuen i continue cada vegada més segur de mi mateix. Després de Col d'Erroimendi, se suavitza la pendent i torne a beure, a més de canviar postura i ritme. Ja quasi ho tenim fet, queden escasament tres quilòmetres amb pendens molt apacibles i dos quilòmentres finals que tornen a ser durs. Els manprenc aviat i continue decidit. És l'últim esforç. Ara recorde allò que diu Chema Arguedas al llibre Ciclismo y rendimiento, que en acabar-se el glucògen muscular, queda només el greix i que el rendiment físic baixa ostensiblement, però que tenim reserves per fer 7 Quebrantahuesos!! Sé que el que queda ho faré al límit, però només vull gaudir del que queda, de l'ambient, de l'atmosfera d'aquesta experiència única. S'alça el vent del nord i m'endinse en un núvol condensat per l'altitud. La brisa humida em mulla i sue a base de bé. En passar una revolta a dreta i fer una rampa ben dura, veig aficionats que ens animen. Un d'ells, especialment, em segeueix una estona per donar-me ànims i dir-me que només queden 100 metres. Rebusque a dins i trac els darrers grams d'energia per fer un esprint. Sí, tinc forces, puc fer-ho i continue incrementant el rimte fins que creue meta. Torna a pitar el xip, ja s'ha acabat... 1h 15'.
Dir-vos, pacients lectors, que l'etapa acaba en una apacible i llarga baixada fins a Otsagabia, la qual aprofiràrem els dos expedicionaris per contrastar sensacions, contar-nos les emocions viscudes i acabar de pair allò que havíem guadit. Han estat 127km recorreguts, 3600m d'ascenció total, 8h 45' damunt de la bici, 1390 punts de coeficient de duresa... I setanta mil bategades de cor. Una experiència extrema, en tots els sentits.
Abaixem mentre digerim els aliments i en pocs minuts comencem a muntar, tres quilòmetres abans de Larrau poble. Ascendim fins a la localitat i ja entreveiem l'inici de port. És un moment especial. La furgoneta de l'organització presideix el començament de la cronoescalada. Hem arribat a temps per ser cronometrats. El control es tancarà en 40 minuts. Reconec estar nerviós. No sé com respondrà el cos durant la pujada, ja que arribarem fins a 3600 metres de desnivell positiu i les pendents que ens esperen són fortes en la major part del traçat.
Podem triar no fer la crono i anar per lliure, però tinc un pica pica que em diu que ja que estic ací, ho he de fer, que he de posar-me a prova, encara que no tinga massa forces en la reserva. Em serveix d'estímul, també. Em conec, i sé que si la faig, donaré més de sí. M'ature un minut, el temps just per treure'm les ulleres, guardar l'armilla i els maniguets a les butxaques i beure una mica. Després d'amanir-me amb cura i mentalitzar-me, comence a donar pedalades, passe per la catifa i pita el xip. El cronòmetre s'ha encetat i l'ascens no donarà treva fins a 12 quilòmetres més amunt. Em dic a mi mateix que aquesta és la mateixa distància que hi ha des del poble de Sella al port de Tudons, tot i que les pendens no tenen res a veure. Comence bé, em sent, novament, com si aquestes carreteres i aquests desnivells estigueren dissenyats per a mi. És com si el meu codi genètic em diguera que aquests són els meus espais i els meus esforços naturals. Francament, no ho sé. Només puc dir que m'hi trobe integrat, fusionat amb el perfil i l'espai natural que m'envolta. Bettini i jo mateix ens hem tornat a donar carta blanca. Les primeres revoltes són tancades i comence a perdre'l de vista. Cadascú va a la seua, ja que l'exigència del traçat ens obliga a cercar el ritme més adient per a cada fisonomia. No torne a mirar arrere. En escalades con aquesta no m'agrada. No vull estar pendent de res més que no siga la meua comunió amb el port. M'integre amb ell ràpidament i tire endavant. Sempre al mateix ritme, ni fort ni a poc a poc. Pose la corona gran des del primer moment i no pense abandonar-la mentre no hi haja un falç pla. Als primers dos quilòmetres n'hi ha de falços plans, de manera que canvie de desenrollament i m'alce de la bicicleta, per tal de canviar la postura i guanyar inèrcia. Prompte desapareixen els descansos i l'ecalada es converteix en un continu de pendents que ronden i superen el 10%. Note, si m'alce, que el tríceps, a la part posterior del braç, està fatigat. Tinc por de soltar accidentalment el manillar i caure a terra. A més, el genoll esquerre continua recordant-me que estic fent un sobreesfoç. No es tracta d'un dolor intens, però sí que em serveix per saber que sóc humà, que tinc limitacions, que no hauria de confiar-me. Constància, tenacitat, resistència, no pas velocitat -em dic a mi mateix. Avance alguns ciclistes que pugen a peu. S'ho prenen a filosofia. L'esforç els ha passat factura i han arribat al límit. Em produeix incertesa aquesta situació, ja que en són bastants i això torna a recordar-me que aquesta marxa està catalogada com a duríssima. Tracte de continuar imperpetu, constant, sense perdre l'equilibri en els moment més durs. Hi ha instants que caic en la debilitat i abaixe la cadència, però m'adone de seguida que si ho faig puc perdre la concentració i posaré peu a terra. Tracte, obstinadament, de mantenir la cadència, els renyons treballen més que mai, comence a sentir dolor a l'esquena, als braços sencers i a les cames. Aquest és l'esport més dur que hi ha, segons diu un amic triatleta. Potser, no ho sé, però ara me'n recorde d'aquesta afirmació i la confirme.
Pel meu cap volten altres pensaments, com ara la meua filla i la meua muller. Em trobe en una mena de catarsi mental que m'abstrau de tot. És com passar a un altre nivell de meditació, on els aspectes físics es veuen vetllats per l'elevació mental. El dolor i la fatiga s'atenuen i continue cada vegada més segur de mi mateix. Després de Col d'Erroimendi, se suavitza la pendent i torne a beure, a més de canviar postura i ritme. Ja quasi ho tenim fet, queden escasament tres quilòmetres amb pendens molt apacibles i dos quilòmentres finals que tornen a ser durs. Els manprenc aviat i continue decidit. És l'últim esforç. Ara recorde allò que diu Chema Arguedas al llibre Ciclismo y rendimiento, que en acabar-se el glucògen muscular, queda només el greix i que el rendiment físic baixa ostensiblement, però que tenim reserves per fer 7 Quebrantahuesos!! Sé que el que queda ho faré al límit, però només vull gaudir del que queda, de l'ambient, de l'atmosfera d'aquesta experiència única. S'alça el vent del nord i m'endinse en un núvol condensat per l'altitud. La brisa humida em mulla i sue a base de bé. En passar una revolta a dreta i fer una rampa ben dura, veig aficionats que ens animen. Un d'ells, especialment, em segeueix una estona per donar-me ànims i dir-me que només queden 100 metres. Rebusque a dins i trac els darrers grams d'energia per fer un esprint. Sí, tinc forces, puc fer-ho i continue incrementant el rimte fins que creue meta. Torna a pitar el xip, ja s'ha acabat... 1h 15'.
Dir-vos, pacients lectors, que l'etapa acaba en una apacible i llarga baixada fins a Otsagabia, la qual aprofiràrem els dos expedicionaris per contrastar sensacions, contar-nos les emocions viscudes i acabar de pair allò que havíem guadit. Han estat 127km recorreguts, 3600m d'ascenció total, 8h 45' damunt de la bici, 1390 punts de coeficient de duresa... I setanta mil bategades de cor. Una experiència extrema, en tots els sentits.


